Parròquia

TESTIMONI DELS CONFIRMANDS

Com ja sabeu, el dia 25 d’abril, després d’esperar aquests dos anys, vam rebre el sagrament de la confirmació nou xics i xiques de mans del bisbe de la diòcesi, monsenyor Casimiro López. L’acte va ser molt gratificant, senzill i a la vegada emocionant.

M’agradaria donar les gràcies a Pepi i a Fernando, els nostres catequistes, per la paciència, l’esforç i la il·lusió que han demostrat al llarg de tot aquest temps de preparació.

Cada dissabte estaven ells sacrificant el seu temps d’oci per a preparar-nos, sense rebre cap compensació material, i ho feien contents i de bona gana, desplaçant-se expressament cada dissabte. Gràcies per tot.

Per descomptat, gràcies a Salva per la seua dedicació a la parròquia i a la rondalla, perquè ho fan molt bé.

Aquest temps de preparació també ens ha servit perquè ens tornem a retrobar antics companys, fet que ha servit per a renovar la nostra amistat. Ha valgut la pena. Animeu-vos. Done les gràcies en nom dels meus companys i del meu propi.

Elena Ballester Lengua

AMB PACIÈNCIA, AMB PASSIÓ

Nou anys realitzant a Eslida la representació de la Passió de Jesucrist no és poca cosa. Si ho analitzem bé, és una de les poques ocasions en tot l’any en què persones de diverses edats, generacions, idees, ideologies, perspectives... es posen a treballar juntes per un objectiu comú. Comparteixen ganes, nervis, il·lusions, es donen consells, aprenen a conviure, discuteixen amigablement, ho celebren junts...

Creiem que nosaltres, en compensació, els hem de donar les gràcies, perquè any rere any ens emocionen i ens entusiasmen. Si no ho sabeu, la paraula entusiasmar prové del grec i significa «omplir de Déu», és a dir, que quan feu la Passió o quan la mirem com a espectadors, tenim Déu al costat, a la voreta, dins del cor... Si no és així, no es poden explicar algunes cares dels espectadors ni els pessics al cor que ens produeix el vostre treball tan digne i ben fet. Un any més, gràcies per estar units, per treballar per Eslida i per fer-nos presents els darrers moments d’amor profund del nostre Senyor. Moltes gràcies, per emocionar-nos el cor.

EL SIGNIFICAT DEL TEMPS PASQUAL (II)

Celebrar la resurrecció

El misteri de la resurrecció recorre tot este temps. Se’l contempla davall tots els seus aspectes durant els cinquanta dies. La bona nova de la salvació és la causa de l’alegria de l’Església. La resurrecció es presenta al mateix temps com a esdeveniment i com a realitat omnipresent, com a misteri salvador que actua constantment en l’Església. Així es dedueix clarament de l’estudi de la litúrgia pasqual. Començant el Diumenge de Pasqua i la seua octava, veiem que els evangelis de cada dia ens relaten les diverses manifestacions del Senyor ressuscitat als seus deixebles: a Maria Magdalena i a les altres dones, als dos deixebles que anaven camí d’Emaús, als onze apòstols asseguts a taula, en el llac Tiberíades, a tots els apòstols, inclòs Tomàs. Estes manifestacions visibles del Senyor, tal com les registren els quatre evangelistes, poden considerar-se el tema major de la litúrgia de la paraula. Així és certament en l’octava, en què cada dia se’ns presenta l’esdeveniment de Pasqua davall una llum nova.

Després de l’octava, no es perd de vista la resurrecció, sinó que se la contempla des d’una perspectiva diferent. Ara es destaca sobretot la presència activa en l’Església de Crist glorificat. Se’l contempla com el bon pastor que des del cel pastura el seu ramat, o com el camí que porta al Pare, o bé com la font de l’Esperit i el que dóna el pa de vida, o com la vinya de la qual obtenen la vida i el suport les sarments.

Considerada, per tant, com a esdeveniment històric i com a misteri que afecta la nostra vida ací i ara, la resurrecció és el focus de tota la litúrgia pasqual. És este el temps de la resurrecció i, per tant, de la nova vida i l’esperança.

I com este misteri és realment una bona nova per al món, és necessari testificar-lo i proclamar-lo. Els evangelis ens presenten el testimoni apostòlic i exigeixen de nosaltres la resposta de la fe. També hi ha altres escrits del Nou Testament, com els Fets dels Apòstols, que han consignat per a nosaltres el testimoni que els deixebles van donar de «la resurrecció del Senyor Jesús».

 

Participar de la resurrecció

Durant el temps de Pasqua no celebrem només la resurrecció de Crist, el cap, sinó també la dels seus membres, que comparteixen el seu misteri. Per això el baptisme té tant de relleu en la litúrgia. Per la fe i el baptisme som introduïts en el misteri pasqual de la passió, mort i resurrecció del Senyor. L’exhortació de sant Pau que es llig en la Vigília Pasqual ressona al llarg de tota esta època:

Els qui pel baptisme vam ser incorporats a Crist, vam ser incorporats a la seua mort. Pel baptisme vam ser sepultats amb ell en la mort, perquè, així com Crist va ser despertat d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminem en una vida nova (Rom 6,3-11).

No n’hi ha prou amb recordar el misteri; hem de mostrar-lo també amb les nostres vides. Ressuscitats amb Crist, les nostres vides han de manifestar el canvi que ha tingut lloc. Hem de buscar «les coses de dalt, on Crist està assegut a la dreta de Déu» (Col 3,1). Açò significa compartir la llibertat dels fills de Déu en Jesucrist.

 

Tot el misteri de la redempció

La commemoració litúrgica de la resurrecció està en el centre del Temps Pasqual. No obstant això, esta no esgota tot el contingut d’este període. Pertanyen també a este temps els gloriosos misteris de l’Ascensió i la Pentecosta. Sense ells, la celebració del misteri pasqual quedaria incompleta.

Pareix que en els primers temps cristians, abans que l’any litúrgic començara a adquirir forma en el segle IV, l’Ascensió i la Pentecosta no se celebraven com a festes a banda. Però estaven incloses en la comprensió global de la Pasqua que tenia aleshores l’Església. Es commemoraven implícitament dins dels cinquanta dies i eren tractades com a parts integrants de la solemnitat pasqual. Per això no és estrany que es referiren a tot el període pasqual com «la solemnitat de l’Esperit».

L’Església primitiva, en la seua celebració del que ara anomenem Temps Pasqual, commemorava tot el misteri de la redempció. Açò incloïa la resurrecció, les manifestacions del Senyor ressuscitat, la seua ascensió al cel, la vinguda de l’Esperit Sant, la presència de Crist en la seua Església i l’expectació de la seua tornada gloriosa.

A la llum del que sabem de la cristiandat primitiva, el període de Pentecosta celebrava el misteri cristià en la seua totalitat, de la mateixa manera que el diumenge, dia del Senyor, celebrava tot el misteri pasqual. El diumenge setmanal i el «gran diumenge» introdueixen els dos al cos de Crist en la glòria adquirida pel cap.

L’experiència de l’Església primitiva pot enriquir la nostra comprensió del Temps Pasqual. La consciència viva de la presència de Crist en la seua Església era part important d’esta expressió. Tal presència continua posant-se en relleu en la litúrgia i se simbolitza en el ciri pasqual permanent al presbiteri. Els Fets dels Apòstols ens recorden els quaranta dies que medien entre la Pasqua i l’Ascensió com el temps en què el Senyor ressuscitat està amb els seus deixebles. Com en temps passats, l’Església commemora hui esta presència històrica, alhora que celebra la presència de Crist ací i ara en el misteri de la litúrgia. Durant el Temps Pasqual, l’Església, esposa de Crist, s’alegra per haver-se reunit novament amb el seu espòs (cf. Lc 5,34-35).

"REBEU EL DO DE L'ESPERIT SANT..."

Si en la vida d’una comunitat parroquial hi ha un moment especial i esperat per tothom és, entre altres, el de la Confirmació, sobretot si es tracta d’una parròquia menuda com la nostra en què no se celebra tots els anys. La visita del bisbe de la diòcesi, els jóvens que reben el sagrament, la il·lusió amb què es prepara durant molt de temps este moment, fan que siga una ocasió especial per tal que tota la comunitat, grans i menuts, donem gràcies a Déu pels seus dons que es manifesten en aquells que rebran el sagrament de la Confirmació.

Nou xics i xiques del nostre poble (Elena Ballester Lengua, Aitor Galindo Martín, Josep Manzana Paulo, Omar Manzana Paulo, Pasqual Manzana Salvador, Alejandro Muchola Galindo, David Saura Gómez, Rebeca Tur Gómez i Enrique Vilar Manzana) s’han preparat durant els dos últims cursos per a viure este moment. Han estat acompanyats en este itinerari pels catequistes Fernando Ballester i Pepi Cazorla. Ells dos, amb molta il·lusió, els han anat acompanyant i fent-los vore la importància que té la vivència de la fe en un món que sovint oblida que Déu és el centre de la nostra existència.

I així, amb tota esta motivació, va aplegar el dissabte 25 d’abril. El nostre bisbe, monsenyor Casimiro López, va ser rebut a la porta de l’església pel rector i pels qui havien de rebre la Confirmació. La celebració va ser senzilla però ben acurada, animada amb cants entonats per la Rondalla i seguida amb molta atenció per tots els assistents. El senyor bisbe, durant l’homilia, va insistir en la importància que té el fet de viure la fe d’una manera compromesa i conscient d’allò que vol dir comprometre’s a viure com a cristià, més enllà d’un acte social. Després de les seues paraules, va impartir el sagrament a cadascun dels jóvens, que, acompanyats pels seus respectius padrins, es varen agenollar davant d’ell per a rebre, amb el signe de la unció amb el Sant Crisma, el do de l’Esperit Sant.

La felicitació de tota la parròquia a tots ells i elles, i el desig que este dia no siga el final sinó el principi d’una nova generació de creients que sàpien donar testimoni de la seua fe en el món. Diuen que «una imatge val més que mil paraules»; per això, acompanyem este xicotet article amb diverses escenes de la celebració, per tal que queden d’una manera palesa en el nostre record.

Mossén Salvador Prades

EL SIGNIFICAT DEL TEMPS PASQUAL

Pasqua és la més antiga i la més gran de les festes cristianes; més important inclús que Nadal. La seua celebració en la Vigília Pasqual constitueix el cor de l’any litúrgic. Tal celebració, precedida pels quaranta dies de Quaresma, es prolonga al llarg de tot el període de cinquanta dies que anomenem Temps Pasqual. Esta és la gran època de goig, que culmina en la festa de Pentecosta, que completa les nostres celebracions pasquals, igual que la primera festa de Pentecosta va ser la culminació i plenitud de l’obra redemptora de Crist.

El calendari romà general proporciona una clau per a la comprensió d’esta època en la seua secció sobre el temps pasqual. Els cinquanta dies que van des del Diumenge de Resurrecció fins al Diumenge de Pentecosta han de ser celebrats amb alegria i exultació, com si es tractara d’un sol i únic dia festiu; més encara, com un «gran diumenge». Estos són els dies en què principalment es canta l’Al·leluia.

És una descripció molt significativa. Demostra clarament que hui l’Església interpreta la Pasqua i els seus resultats exactament en el mateix sentit que ho feia l’Església de l’antiguitat. En esta interpretació de la Pasqua, el nou calendari és encara més tradicional que l’anterior. Explicarem per què.

Abans de la reforma del calendari i del missal, el temps de Pasqua era presentat com a apèndix de la Pasqua més que com a part intrínseca de la mateixa celebració Pasqual i la seua continuació durant tot el període de quaranta dies. Els diumenges que seguien s’anomenaven diumenges després de Pasqua, i no diumenges de Pasqua, com se’ls designa actualment. Era realment un temps de caràcter joiós i festiu; però no se’l podria definir com una celebració ininterrompuda del dia mateix de Pasqua.

Este període pertany a la part més antiga de l’any litúrgic, que, en la seua forma primitiva (segle III), constava simplement del diumenge, el Tridu Pasqual i els cinquanta dies que seguien al diumenge de Pasqua, anomenats llavors Pentecosta o «Sant Pentecosta». El nom no es referia, com ara, a un dia concret, sinó a tot el període.

Pentecosta era una llarga i joiosa celebració de la festa de Pasqua. Tot el període era com un diumenge, i per a l’Església primitiva el diumenge era senzillament la Pasqua setmanal. Els cinquanta dies es consideraven com un sol dia, i inclús se’ls designava amb el nom de «el gran diumenge» (magna dominica). Cada dia tenia les característiques d’un diumenge; s’excloïa el dejuni, estava prohibit agenollar-se: els fidels resaven drets com a signe de la resurrecció, i es cantava repetidament l’Al·leluia, com en Pasqua.

En certa manera hem de recuperar l’esperit de l’antiga Pentecosta i el sentit de celebració, que no es conforma amb un dia, ni tan sols amb una octava, per a celebrar la Pasqua, sinó que requereix tot un període de temps. Hem de vore-ho com un tot unificat que, partint del Diumenge de Pasqua, s’estén fins a la vigília del cinquanté dia; una època que sant Atanasi designa com la més gojosa.

Mossén Salvador Prades

(Ciri Pasqual pintat per la senyora Amparo Altava)

SETMANA SANTA

Diumenge de Rams. Jesús entra a Jerusalem, on serà detingut i mort. Però nosaltres hui l’aclamem perquè creiem que el seu camí és el camí de la vida.

Dijous Sant. Jesús ens deixa el pa i el vi, el seu Cos i la seua Sang, l’aliment de vida per sempre. I ens invita a viure plens del seu mateix amor.

Divendres Sant. Jesús mor en la creu. Nosaltres el contemplem amb tot l’agraïment i afirmem la nostra fe en Ell: de la seua creu brollen la vida i la salvació per a tota la humanitat.

Dissabte Sant. En silenci vetlem prop del sepulcre de Jesús. Perquè de la seua mort ha de nàixer vida per sempre.

Vigília Pasqual. La nit més gran, la nit més lluminosa. L’amor i la vida han vençut el mal i la mort. Jesús ha ressuscitat i nosaltres som cridats a ressuscitar amb ell. Al·leluia!

Jesús ha vençut la mort. Jesús ens crida a viure la seua Pasqua.

Pasqua és el Baptisme que ens ha fet fills i filles de Déu.

Pasqua és l’Eucaristia, l’aliment de vida eterna que ens uneix a Jesús i als germans.

Pasqua és la fe i l’esperança que ens fan caminar i mirar cap avant.

Pasqua és trobar-se amb la comunitat de creients, l’Església, i compartir l’alegria de seguir Jesús.

Pasqua és dedicar temps i esforç a donar a conéixer l’Evangeli.

Pasqua és estimar este món i treballar perquè tota persona puga viure dignament en ell.

Pasqua és l’Esperit que ens ompli i que ompli tot l’univers.

ACTITUDS PER A LA QUARESMA

·         La Quaresma és DESERT: és sequedat, soledat, dejuni, austeritat, rigor, esforç, penitència, perill, temptació.

·         La Quaresma és PERDÓ: les històries bíbliques de Jonàs i de Nínive i la paràbola del fill pròdig són exemples d’això.

·         La Quaresma és TROBADA: és abraçada de reconciliació com en la paràbola del fill pròdig o en la conversió de Zaqueu, o en el diàleg de Jesucrist amb la dona adúltera.

·         La Quaresma és LLUM: com es posa d’evidència, per exemple, en l’evangeli del cec de naixement. És el trànsit de les tenebres a la llum. Jesucrist és la llum del món.

·         La Quaresma és SALUT: símbol manifestat en textos com la curació del paralític o la sanació del fill del centurió.

·         La Quaresma és AIGUA: és el trànsit de la set de la nostra insatisfacció a l’aigua viva, l’aigua de Moisés al poble d’Israel en el desert o de Jesús a la dona samaritana.

·         La Quaresma és ALLIBERAMENT, TRIOMF: és superació victoriosa de les proves i dificultats. Algunes figures bíbliques, que pateixen greus perills i vencen en la prova, són Josep fill de Jacob, la casta Susanna, Ester, el profeta Jeremies i, sobretot, Jesús, temptat i transfigurat.

·         La Quaresma és CREU: signe i presència permanent durant tota la Quaresma. Prefigurada en l’Antic Testament i feta patent amb l’exemple de Jesucrist i com la seua crida a carregar-la com a condició per a seguir-lo.

·         La Quaresma és TRANSFIGURACIÓ: és la llum definitiva del camí quaresmal, preanunciada i pretastada en l’escena de la transfiguració de Jesús. "Per la creu a la llum".

·         La Quaresma és l’ESFORÇ per retirar el ferment vell i incorporar el RENT NOU DE LA PASQUA RESSUSCITADA I RESSUSCITADORA, ara i per sempre.

 

CONVERSIÓ QUARESMAL

• Convertir-se és recordar que el Senyor ens va fer per a Ell i que tots els anhels, expectatives, busquedes i fins i tot els frenesís de la nostra vida, només descansaran, només arribaran a la seua plenitud, quan tornem a Ell.

• La conversió és la crida insistent de Déu a assumir, reconéixer i purificar les nostres debilitats.

• La conversió és posar-nos en el camí de rectificar els xicotets o grans errors i defectes de la nostra vida, amb la tendresa, la humilitat i la sinceritat del fill pròdig.

• La conversió és entrar en u mateix i tamisar la pròpia existència a la llum del Senyor, de la seua Paraula i de la seua Església, i descobrir tot el que hi ha en nosaltres de vana ambició, de presumpció innecessària, de limitació i egoisme.

• La conversió és canviar la nostra mentalitat, plena d’eslògans mundans, llunyana a l’evangeli, i transformar-la per un visió cristiana i sobrenatural de la vida.

• La conversió és tallar els nostres camins de pecat, de materialisme, paganisme, consumisme, sensualisme, secularisme i insolidaritat, i mamprendre l’autèntic camí dels fills de Déu, lleugers d’equipatge.

• La conversió és examinar-nos d’amor i trobar el nostre cor i les nostres mans més o menys buides.

• La conversió és renunciar al nostre vell i pur egoisme, que tanca les portes a Déu i al proïsme.

• La conversió és mirar Jesucrist i contemplar el seu cos nu, les seues mans trencades, els seus peus lligats, el seu cor traspassat i sentir la necessitat de respondre amb amor a l’Amor que no és estimat.

• I així, d’esta manera, la conversió, sempre obra de la misericòrdia i de la gràcia de Déu i de l’esforç de l’ésser humà, serà una trobada joiosa i transformadora amb Jesucrist.

Mossén Salvador Prades

BALANÇ PARROQUIAL DE 2008

Un any més, quan apleguem a estes dates en què acabem d’encetar l’any, una de les coses que fem és mirar arrere per a fer balanç de la vida parroquial, i ho fem fixant-nos ens dos aspectes: l’economia i les dades estadístiques. Açò no és realment el més important. El que ens hauria d’interessar més és la vivència personal i comunitària de la fe, però els paràmetres als quals m’he referit adés poden ser, en certa manera, indicatius de com vivim el nostre sentiment de pertinença a l’Església.

Pel que fa al resultat econòmic, és el següent:

 

 

ENTRADES		EIXIDES
Romanent any 2007	14.122,91	Compres (Material de culte...)	3.718,61
Ingressos per servicis	2.140	Impostos	208,43
Ingressos financers	11,82	Subministraments i conservació	1.756,29
Subvenció Conselleria Cultura	658	Activitat pastoral	337
Col·lectes per a la Parròquia	7.490,89	Funcionament	875,37
Donatius	7.616,56	Fons Comú Diocesà	750
Col·lectes diocesanes	3.340	Col·lectes diocesanes	3.276
TOTAL	35.380,18 €	TOTAL	10.921,70 €

 

 

Com he destacat en anys anteriors, estes xifres indiquen la generositat dels fidels que formen la comunitat parroquial, que fan front a les necessitats parroquials però sobretot comparteixen els béns amb els més necessitats. S’han enviat a Caritas Diocesana 760 euros; 1.551 a la Campanya contra la Fam de Mans Unides; 250 per al DOMUND; 115 per al Seminari i en la Col·lecta Diocesana s’arreplegaren 310 euros. Malgrat la fredor de les xifres, continuem fent comunitat compromesa i que viu la caritat. Gràcies a tots per la vostra col·laboració.

 

Estadístiques sagramentals

Pel que fa a les dades estadístiques, ens referirem a la quantitat de batejos, casaments i exèquies. Evidentment, hem de tindre en compte que estes dades no corresponen exactament al moviment demogràfic del nostre poble, perquè hem de recordar que pot haver-hi gent que no rep els sagraments, però almenys ens serveixen per a vore la tendència:

 

Els que han rebut enguany el bateig són:

• Hugo Ferrandis Tormo

• Miguel Paulo Villar

• María Galindo Doñate

 

S’han casat:

• Antonio Rodríguez Martos amb Teresa de las Delicias Rochera Sanchis

• Arturo Pitarch Silvestre amb Estela Monferrer Segarra

• José Antonio Vilar Traver amb Carmen María Mondragón Díaz

• Javier Meseguer Vicent amb Rosa Ana Gómez Manzana

 

Han passat a la Casa del Pare:

• Teresa Gómez Sorribes

• Tomás Miravet Sorribes

• Francisco Latorre Molina

• Antonia Miravet Gómez

• Luisa Amparo Ferrandis Doñate

• Vicente Silvestre Galindo

• Balbina Gómez Silvestre

• Pascual Galindo Lengua

• Matilde Latorre Manzana

• Benjamín Gómez Sorribes

• Evaristo Gómez Segarra

Mossén Salvador Prades 

SANT ANTONI, HISTÒRIA I TRADICIÓ

De sant Antoni podem dir que és un dels sants més populars per tot arreu de la província de Castelló, però quan parlem de sants tan populars, hem de distingir entre el que és llegenda i el que és història.

De sant Antoni podem dir, segons la seua història, que és el fundador del monacat cristià, és a dir, que tots els monestirs i convents de la història tenen origen en ell i en el que ell va començar. Un dels pares de l’Església, que li deien sant Atanasi, va escriure sobre ell que era un dels grans testimonis de Crist i que havia escoltat una paraula del Crist: "si vols ser perfecte, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres i vine i segueix-me" (Mt 19, 21); però ell no es va quedar només escoltant-la, sinó que després la va complir. Sant Atanasi, parlant de sant Antoni, diu que va deixar totes les seues riqueses, que no eren poques, per a ser un seguidor de Crist. Ell vivia a l’Egipte, i coneixia que moltes persones d’altres religions s’apartaven d’este món per a fer un seguiment perfecte del seu Déu. Així ho feien els místics orientals, i ell va decidir fer el mateix, però en nom del Crist.

El seu estil de vida era la pobresa i l’abandonament de les riqueses més absolut, sense cap tipus de luxe i vivint del que li oferien les muntanyes. No era una persona de poca cultura: reis i bisbes el tenien de conseller i era una persona de saviesa reconeguda. Era una persona, com deia sant Atanasi, alegre, però sacrificada.

Només abandonava la seua soledat si així ho demanava l’Església (molts bisbes i reis li demanaven consell) o per a portar la salut (tant física com espiritual) a les persones. Les seues temptacions eren moltes: plaers, riqueses, fama..., però en cap de les temptacions caigué. El seu prestigi, com a fidel seguidor de Crist, era molt gran fins al punt que al cap d’un temps algunes persones el van seguir en la seua vida de soledat i de seguiment radical de Crist, i així es va fundar el primer monestir de la història del cristianisme.

A les nostres terres és coneguda la seua festa, per dos signes:

• El foc: símbol de purificació. Quantes persones hem vist que el rovell del ferro se’n va amb el foc? A les nostres terres hi ha la tradició dels dimonis i el foc (a les festes del Crist dels últims anys, han vingut grups vestits de dimonis, tirant coets. La tradició dels dimonis ix de les festes de St. Antoni del nord de Castelló). El simbolisme naix, pensant que amb el foc es purifiquen els pecats, per tal de fer el be; és la lluita entre el be i el mal. És el símbol que en la nostra vida hi ha bé i mal, i que hem de treballar per fer el bé.

• Els animals: de St. Antoni diem que és el patró dels animals, entre altres coses perquè en les seues imatges apareix amb un porquet al costat. El porquet simbolitza les temptacions per les quals va passar i que ell va superar. Malgrat això, cal reconéixer que estem pensant en una terra que antigament depenia dels animals, en especial per a llaurar la terra i cuidar els animals del camp, i per a fer eixa faena els animals eren de gran ajuda, necessitaven un sant per a protegir-los i van pensar en qui havia estat al llarg de la seua vida protector de tots els qui sofrien. Hui no necessitem els animals per a treballar, però al costat de moltes persones els fan d’acompanyants i que no es troben sols. També donen bellesa a este món i són criatures de Déu.

Este sant, als cristians, ens pot ensenyar moltes coses. Però n’hi ha una que està per damunt de qualsevol altra: que per a seguir Déu, no ens fan falta luxes ni riqueses, i sí caritat i estima cap a les persones que tenim al nostre costat. La radicalitat en les renúncies el portaven a la felicitat i a la joia personal, i a crear felicitat i vida al seu voltant; tot en nom i per seguiment perfecte a Crist.

Mossé Vicent J. Palo

BETLEMS 2008

Per segon any, l’Associació Cultural «Puntal de l’Aljub» ha organitzat el Concurs de Betlems. Els participants es van apuntar fins al 19 de desembre, i el diumenge 21 després de missa, la Junta va organitzar una visita acompanyada per totes les xiquetes que van voler vindre. La ruta va començar visitant el betlem parroquial, després ens vam dirigir a ca Omar i Josep, a ca Martín Chesa, a ca Maria de Martí, a ca Aitor, a ca Adrià i Carla i vam acabar a ca Vicent Miravet. Recordem a totes les persones participants que els premis es repartiran després de la Cavalcada dels Reis. Agraïm la participació de tots els qui han volgut ensenyar-nos el seu betlem i esperem que el proper any en siguen més, i també que augmente el grup de persones que ens acompanyen en la volta.

Associació "Puntal de l’Aljub"

L'ADVENT

L’Església, per a començar l’any litúrgic, celebra la vinguda de Jesús amb una gran festa que anomenem Nadal. Esta festa és tan important per als cristians que l’Església, abans de celebrar-la, prepara els seus fills i filles durant el període conegut com Advent. Ja des de temps remots l’Església sol tindre esta preparació.

L’Advent es va inventar a Espanya. Va ser a finals del segle IV quan apareix, precisament a Espanya, el desig de dedicar uns dies a preparar les festes del Nadal i l’Epifania. Segons el Concili de Tarragona, en el 380, durant 21 dies, a partir del 17 de desembre els fidels han d’acudir diàriament a l’església.

Es tractava d’un temps de preparació del Nadal i l’Epifania. Va tindre distinta duració segons el lloc; a Espanya va començar amb una preparació de cinc setmanes. Finalment sant Gregori del Gran organitza definitivament l’Advent en quatre setmanes. Esta situació s’ha mantingut substancialment fins als nostres dies.

A poc a poc l’Advent es va anar omplint de contingut. Alguns el van vore com uns dies que preparaven la manifestació històrica de Crist (primera vinguda), altres com l’espera expectant de l’última vinguda del Senyor al final dels temps. Finalment es va donar esta síntesi d’expectació davant la vinguda històrica i la vinguda escatològica (al final dels temps) de Crist.

Per este doble motiu l’Advent es presenta com a temps de goig (es canta l’Al·leluia), però també penitencial, d’espera vigilant (s’utilitza el color morat com en Quaresma i se suprimeix el Glòria en les misses).

L’estructura actual de l’Advent assenyala molt bé esta doble orientació i es converteix en el temps fort de l’esperança cristiana. Eixa esperança està orientada cap a la vinguda definitiva de Crist (com diem en el Credo: «i tornarà gloriós...») durant les primeres setmanes (per això no ha de sorprendre’ns la presència de textos apocalíptics) i, a partir del 17 de desembre, l’esperança s’orienta cap a la celebració del naixement històric de Crist, que s’actualitza sacramentalment en la litúrgia de la festa de Nadal.

 

Tres personatges són els grans models de l’Advent:

• El profeta Isaïes, prototip de l’ànsia del Messies de l’home de l’Antic Testament.

• Sant Joan Baptista, invitant a preparar els camins del Senyor.

• La Mare de Déu, anunciadora del Salvador i cim de l’esperança del món hebreu.

L’Advent és el temps que, partint del fet ja ocorregut de la primera vinguda històrica de Jesucrist, orienta a la vinguda última i definitiva i a la vinguda sacramental en la litúrgia de Nadal, on s’actualitza el naixement de Jesús.

La paraula Advent, com es coneix este període, significa ‘arribada’ i clarament indica l’esperit de vigília i preparació que els cristians han de viure. Igual que es prepara la casa per a rebre un invitat molt especial i celebrar la seua estada amb nosaltres, durant els quatre diumenges previs a la festa de Nadal, els cristians es preparen per a rebre Crist i celebrar amb Ell la seua presència entre nosaltres.

 

En este temps és molt característic pensar:

• Com celebrarem la Nit de Nadal i el dia de Nadal?

• Amb qui disfrutarem estes festes?

• Què regalarem?

Però tot este tràfec no té sentit si no considerem que Crist és el festejat a qui hem d’acompanyar i complimentar en este dia. Crist vol que li donem el més preat que tenim: la nostra pròpia vida, per la qual cosa el període d’Advent ens serveix per a preparar eixe regal que Jesús vol, és a dir, l’Advent és un temps per a prendre consciència del que celebrarem i de preparació espiritual.

Durant l’Advent els cristians renoven el desig de rebre Crist per mitjà de l’oració, la generositat i l’amor als qui ens rodegen, és a dir, renovar-nos procurant ser millors en la nostra vida per a rebre Jesús.

Mossén Salvador Prades

CARITAS "AL RESCAT DE LA POBRESA"

Des de Caritas Diocesana volem compartir amb tota la comunitat cristiana el dolor que sentim en acollir cada dia més i més persones i famílies que pateixen necessitats causades o augmentades per la crisi econòmica.

A la nostra parròquia, a les parròquies veïnes i en tota la diòcesi, són moltes les persones i famílies que estan acudint a Caritas angoixades per necessitats econòmiques concretes, per la falta de treball i per la incertesa del futur. El pagament de la hipoteca, del lloguer, de la llum, la compra de medicaments, de bolquers, de llibres escolars, s’han convertit en autèntics malsons per a moltes famílies.

Per a alguns el problema ja no és aplegar a la fi de mes, sinó com passar la setmana! La desesperació davant els quatre mesos de llarga espera per a cobrar l’atur, davant els continus «no hi ha faena!» que sentim en totes les empreses a què s’acudeix, l’ansietat davant la urgència de tindre una oferta per a renovar el permís de treball que caduca...

Des de Caritas tractem d’acollir i acompanyar en els seus patiments les persones que vénen a nosaltres. Tenim la temptació humana de sentir-nos impotents davant de tot este sofriment, però «la caritat de Crist ens insta a actuar» i ens espenta a fer no sols «el que podem», sinó també a fer l’impossible per a ajudar efectivament els qui sofreixen. Als que ens escolteu vos invitem a:

• Si algú de vosaltres vos trobeu en necessitat, acudiu a Caritas.

• Als vostres familiars o veïns que es troben en necessitat, animeu-los a acudir a Caritas.

• Des del poc o molt que tingueu, feu un esforç especial de compartir els vostres diners i el vostre temps amb Caritas en estos moments de gran necessitat.

• Interpel·leu als vostres familiars i amics perquè compartisquen també amb Caritas per mitjà de donatius o fent-se’n socis.

• Mireu amb bons ulls els qui pateixen necessitat, animeu-los, no deixeu que es parle malament d’ells.

• Recolzeu la reivindicació que fem per tal que tota la societat, inclosos els governs, tots, eixim al rescat de la pobresa.

Caritas Diocesana

CENTRE PENITENCIARI CASTELLÓ II: UN NOU REPTE PERSONAL

El passat mes de setembre van ingressar els primers interns al nou centre penitenciari Castelló II, situat al terme municipal d’Albocàsser. Fins ara hi ha uns 625 reclusos, la gran majoria d’ells procedents del món marginal de la nostra societat.          

Sens dubte, esta població reclusa, amb les seues característiques, representa un nou repte per a l’acció pastoral de la nostra Església diocesana. És per això que des del primer dia hem començat a tindre una presència significativa entre els reclusos, en primer lloc per part del capellà. No obstant això, la pastoral penitenciària exigeix la implicació d’un bon nombre de voluntaris laics disposats a assumir un xicotet compromís per a evangelitzar esta realitat tan marginada físicament i socialment.

El nostre objectiu és fer present Crist i l’Església en este xicotet món de la presó. El nostre afany és possibilitar que l’intern recupere la seua dignitat i la seua identitat com a Fill de Déu, que descobrisca que Déu l’estima i l’accepta a pesar del seu passat, oferint-li un futur d’esperança. Per a això la pastoral penitenciària necessita voluntaris que des de l’esperança que viuen estiguen il·lusionats a dur a terme les diferent activitats que ens proposem:

• Tallers ocupacionals que els ajudaran a ocupar l’ampli temps lliure de què disposen, estimulant al mateix temps el seu viure quotidià.

• Tallers de formació humana i cristiana en què s’invita l’intern a dialogar i participar sobre un tema concret i d’interés per a la formació de la seua persona.

• Celebració de l’Eucaristia. En ella el voluntari celebra l’Eucaristia amb els interns des de la senzillesa i la interioritat.

• Activitats lúdiques: concurs de nadales, partits de futbol sala, etc.

• Seguiment i acompanyament, possibilitant una trobada personalitzada d’escolta i diàleg.

• Correspondència per correu postal amb interns.

• Comunicació en locutori, visitant aquells interns sense cap comunicació, a través del típic locutori envidrat.

• Visita als interns a la infermeria del centre o a l’hospital.

• Organització del rober per a cobrir les necessitats de vestuari que els familiars o el centre no resol.

Estes són les activitats que la pastoral penitenciària d’este centre pretenem realitzar. També cal assenyalar la relació quotidiana que el capellà manté amb ells, tant en conversacions com en ajudes puntuals.

 

Què podem fer des de la parròquia?

En primer lloc, resar pels reclusos i les seues famílies. En segon lloc, col·laborar amb les necessitats materials de la pastoral penitenciària. Els presos valoren molt els xicotets gestos que procurem, com ara repartiment de caramels, tabac, targetes telefòniques, sobres amb segells, donatius de xicotetes quantitats per a gastos personals a tots aquells que no compten amb cap tipus d’ingrés, etc.

D’una manera particular este Nadal ens hem proposat entregar una pastilla de torró a cada intern. Vos invite, com a comunitat parroquial a contribuir en esta campanya amb este xicotet gest d’esperança. Bon Nadal per a tots!

Mossén Jordi Mas

Capellà de la Presó d'Albocàsser

 

 

Fins al dia 21 de desembre podeu aportar a la parròquia els vostres donatius per a la presó (torró, dolços, segells de correu, sobres, etc.), que seran distribuïts al Nadal. Gràcies.

QUÈ ÉS EL DOMUND?

Cada any, a l’octubre, celebrem la jornada del DOMUND, però a banda de la col·lecta que se celebra en totes les parròquies, tal vegada sabem molt poc sobre este tema. En les següents línies es traça una breu història del Domund com a manifestació de la vocació missionera i universalista de l’Església, que enguany se celebra amb el lema «Com Pau, missioner per vocació».

Quan el cardenal arquebisbe de Milà, Aquil·les Ratti, és triat pontífex en 1922, amb el nom de Pius XI, té ja fama de gran afavoridor de l’apostolat missioner.

A les poques setmanes de la seua entronització com a Papa, tria en la persona de monsenyor Roche el primer bisbe indígena, que inaugurarà la sèrie de prelats autòctons de ritu llatí en el segle XX. Pocs dies després promulga com a pontifícia l’Obra de la Propagació de la Fe, junt amb l’Obra de la Santa Infància i del Clero Indígena, i les declara instrument principal i oficial de la cooperació missionera de tota l’Església catòlica.

En 1925 obri en el Vaticà, en pavellons alçats sobre el pati cèlebre del Belvedere, una esplèndida Exposició Missionera, aprofitant l’afluència de pelegrins al nou Any Sant, a fi de promoure les vocacions missioneres, suscitar l’interés dels fidels pels problemes de les missions i excitar la seua generositat espiritual i material.

Al febrer de 1926 publica la cèlebre encíclica Rerum Ecclesiae, en la qual reafirma la importància i urgència dels objectius missioners programats al principi del seu pontificat i manifesta la seua resolució indestructible d’acurtar les etapes per a la realització. «L’Església –afirma en esta encíclica– no té una altra raó de ser sinó la de fer partícips totes les persones de la redempció salvadora, escampant per tot el món el regne de Crist». Abans d’acabar aquell any, consagraria el Papa els sis primers bisbes indígenes de la Xina. I és precisament en este any de tan notables esdeveniments quan tindrà lloc un altre fet significatiu: la institució de la jornada missionera d’octubre.

Així, en eixe clima tan favorable a la causa missionera de l’Església, sorgeix en el si del Consell General de l’Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe (alguns creuen que per determinació del mateix pontífex) la iniciativa de celebrar una Jornada Mundial de Propaganda que constituïsca un impuls seriós en la consciència de tot el Poble de Déu, per a recordar-li la seua responsabilitat missionera de dimensió universal.

Es proposen cinc grans objectius:

• Oració fervent al Senyor per a accelerar el seu regnat en el món.

• Fer comprendre a tots els fidels el formidable problema missioner.

• Estimular el fervor missioner dels sacerdots i dels fidels.

• Donar a conéixer millor l’Obra de la Propagació de la Fe.

• Sol·licitar l’ajuda econòmica en favor de les missions.

En concret, el Consell Superior General suplica entre altres coses:

• «Que es fixe el diumenge penúltim d’octubre com a jornada d’oració i propaganda missionera en tot el món catòlic.

• Que se celebre en eixa jornada la missa "per l’evangelització dels pobles".

• Que la predicació, en eixe dia, siga de caràcter missioner, amb especial referència a l’Obra de la Propagació de la Fe».

Esta Jornada Mundial ha significat per a l’apostolat missioner un impuls formidable, difícil de superar per altres mitjans, tant per la seua extensió com per la seua profunditat. Pau VI la va qualificar diverses vegades com «un esdeveniment de gran relleu en la vida de l’Església», una «genial intuïció de Pius XI», una «ocasió de fer sentir la seua vocació missionera a l’Església, als nostres germans en l’episcopat, al clero, als religiosos i religioses i a tots els catòlics»; una «poderosa i insubstituïble ajuda per a les Missions», un «acreixement de la fe tant en les Esglésies d’antiga cristiandat, com en les jóvens Esglésies».

Catequesi eficaç de la doctrina missionera conciliar. En el missatge que en 1972 va dirigir Pau VI al cardenal Renard, arquebisbe de Lió, amb motiu del Congrés Internacional de les OMP, referint-se al Domund escrivia: «Estes jornades seriosament preparades permeten als cristians una mirada nova sobre les missions... Examinar l’evangelització local i l’evangelització llunyana en una mateixa pastoral missionera, l’única font de la qual és Crist». És incalculable el bé immens que han ocasionat els missatges dels pontífexs que han succeït Pius XI amb motiu de la celebració d’esta jornada. Amb raó, el prefecte de Propaganda Fide, cardenal Van Rossum, va poder anomenar este dia «el Gran Dia de la Catolicitat».

El Domund va nàixer davall el signe d’estos caràcters distintius: clar universalisme missioner, conscienciació del deure missioner, col·laboració intensa espiritual, ajuda generosa material, vinculació íntima a l’Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe.

Mossén Salvador Prades

QUI SÓN ELS SANTS?

En alguna ocasió hem publicat en esta secció unes breus dades sobre la vida d’algun sant, però, prop de la solemnitat de Tots Sants, ens podem preguntar per què els recordem i els donem culte.

Són els herois de cada dia. Herois de la Fe i de l’Amor. La santedat cristiana no és una perfecció construïda sobre virtuts abstractes. Entre el filòsof cristià, que ordena la seua vida segons una ètica rigorosa, i el sant, hi ha una diferència substancial. El primer serveix una idea, el segon imita una persona. El sant és la reproducció de Crist.

Però els sants, com a limitats, no poden esgotar el model que pretenen reproduir. Ja és molt que en ens mostren alguna faceta, algun tret notable que ens recorde el Crist. No hi ha dos sants iguals com no hi ha dos hòmens iguals. El que s’hereta amb la sang i s’adquireix amb l’educació no és el mateix en cada home i en cada dona. Sobre esta matèria humana treballa l’Esperit de Jesús, perquè la fisonomia de cada sant i de cada santa conserve els seus traços característics i inconfusibles, sense que resulte la reproducció en sèrie del mateix clixé. Els sants difereixen sorprenentment els uns dels altres, encara que tots conserven un aire de família que els ve de la seua similitud comuna amb Jesús.

Els sants no van ser estàtues. Van viure, es van moure, van conversar i també, a vegades, van pecar. Davant dels seus contemporanis no sempre van tindre aquella aurèola que se’ls va col·locar el dia de la seua canonització. Les seues vides poden exercir una saludable influència sobre nosaltres, estimulant-nos a la santedat precisament pel sistema pedagògic més eficaç: l’exemple. Hem de conéixer-los i estimar-los perquè ens ensenyen i ens ajuden en el camí del seguiment cristià.

RESTAURACIÓ DEL CRUCIFIX D'ESLIDA

Fa molts anys que Miquel Hurtado coneix el nostre patrimoni. No sabem quin fou el motiu que el portà a vindre a Eslida i a comprar-se una casa per a passar els estius, però no és un visitant corrent. Sempre s’ha preocupat perquè les joies que tenim a Eslida es conserven i siguen valorades, i en això fa una tasca pedagògica sempre que pot. Professionalment ha sigut professor d’institut (ara jubilat) i ha restaurat moltes peces artístiques, algunes per a les exposicions de La Llum de les Imatges organitzades en les diverses diòcesis valencianes.

L’estiu passat es va fixar en un crucifix que estava penjat a la sagristia. Quantes vegades l’havíem vist allà, amb mala cara i amb uns braços a punt de trencar-se...! Es va proposar d’estudiar-lo i el va restaurar per a tots. Mn. Salvador el va exposar el dia del Crist al presbiteri, per tal que el vérem i prenguérem consciència que els primers que hem de valorar el nostre patrimoni som nosaltres.

Moltes gràcies, Miquel, pel teu treball desinteressat i pel teu exemple d’arrelament entre nosaltres.

 

Aquesta xicoteta imatge del crucifix d’Eslida va ser l’única salvaguardada de la destrucció i incineració d’imatges d’aquesta parròquia de l’any 1936. Va presidir l’Altar Major de l’església d’Eslida, de la qual és titular el Salvador, fins que es construïren les noves imatges en la dècada dels quaranta, que són les que coneixem actualment.

No sabem ben bé com es va conservar aquest crucifix, o quina persona es va fer càrrec d’ell durant la contesa. El que sí sabem és que durant els anys quaranta i cinquanta, sent rector d’aquesta parròquia mossén Fernando Villalba Cerezo (1943-1955), aquest crucifix eixia en processó el dia de la festa del Salvador, patró de la parròquia i que també se l’anomena Crist de la Vila, seguint l’antic recorregut pel carrer de Baix. Solia eixir també en la Solispàssia (dimecres anterior al Dijous Sant).

 

Característiques de la imatge

Aquesta imatge del crucifix està realitzada en fusta policromada. Pareix que és un model que es va prodigar possiblement a la primera meitat del segle XIX. No sabem tampoc quin és el nombre d’unitats que se’n farien, però se’n coneixen alguns de semblats a aquest, per no dir iguals. Hem consultat un xicotet document que indica la seua existència i possible datació estimativa, que diu així: "Lunes día segundo, santo Cristo de la Villa: este crucifijo es el primitivo, si bien un poco restaurado, tiene más de doscientos años de existencia. Se lleva sobre las andas pequeñas". Aquest paràgraf està tret de "Costumbres y festividades de Eslida y Aín, año 1958".

                                                   

Estat de conservació

Atenent l’estat de conservació del crucifix abans de començar a restaurar-lo, podem dir que la creu no és l’original; algunes persones ens han confirmat que la creu no era així. La creu actual té un fust recte sense cap ornamentació, a excepció d’una motlura d’un centímetre d’ample daurada en or fi. Potser algun dia podrem saber quina era la forma original, ja que com que és una imatge seriada la forma original de la creu seria igual que la resta d’aquestes imatges. Pel que fa a la imatge del Crist, tot el deteriorament que patia el tenia en l’acoblament dels braços al cos. Aquest és el punt més dèbil, atés que no es pot tallar el tronc i els braços en una sola peça. La unió dels braços al cos sempre ha estat realitzada en peces independents pels escultors, i aquest punt d’inserció resulta el més delicat i feble de tota imatge de Crist en la creu. A banda d’aquest deteriorament citat, tant la creu com el cos de Crist havien patit un atac de corcó. Tota la superfície pictòrica de la policromia tenia abundant brutícia acumulada al llarg del temps, degut als avatars infringits i emplaçaments en llocs poc adequats per a la seua bona conservació.                                            

                                             

Procés de conservació i restauració

La primera actuació que es va fer fou el tractament del corcó, aplicant a la fusta per impregnació i injecció, tant de la creu com de la imatge del Crist, "Xilamon matacarcomas", el component actiu del qual és la permetrina. A continuació es va netejar superficialment per a llevar-li la pols, les parts greixades i fums acumulats sobre la superfície. Finalitzada aquesta fase es va procedir a eliminar el vernís oxidat. Per a dur a terme aquesta intervenció es varen aplicar uns gels de dissolvents que no eliminaven adequadament els vernissos oxidats, encara que d’alguna manera sols els amollien. Per això, es va aplicar el gel i es va mantindre durant un cert temps sobre la superfície amb la finalitat de remollir el vernís. Després es va eliminar per mitjà del bisturí, així fins a acabar tota la neteja de la imatge. La consolidació dels braços es dugué a terme aplicant-li cola blanca, que és l’acetat de polivinil. Després de consolidats els braços, les parts on els estucs antics s’havien després, es varen reomplir amb un estuc fet amb aquesta cola i serradura de corfa d’ametla. Posteriorment les parts més superficials es varen estucar amb un estuc sintètic. Per a la reintegració cromàtica s’utilitzaren pintures a l’aquarel·la, fins a igualar les tonalitats cromàtiques. Com a protecció final se li va aplicar un vernís mat per mitjà d’un procediment aerogràfic.

Recomanem sempre a les persones que tenen a càrrec seu la conservació i neteja d’alguna imatge, que per a llevar-li la pols utilitzen un plomer, i no mai draps ni espolsadors que puguen agredir la superfície pictòrica de les imatges, i encara menys productes de neteja industrials. Si el problema és més greu, cal consultar l’opinió d’un conservador i restaurador.

 

Miguel Hurtado Balaguer

*Professor i restaurador d’obres d’art

... I EL XOCOLATE ESPÉS

En assumptes de diners, les coses, com més clares millor, per això crec que és bo fer algunes apreciacions per tal que ningú malpense.

Fa uns anys es va fer un projecte de rehabilitació de l’ermita del Calvari, del qual s’ha portat a terme la primera fase, però queda molt per fer. Són unes obres que si no és amb ajudes oficials difícilment es podran realitzar. Amb eixe propòsit s’estan fent les gestions oportunes a fi que algun dia es puga fer realitat un desig somiat per tots. Però no podem esperar tampoc que tot ens ho donen i hem d’anar aportant els nostres recursos propis per a ajuntar-los a eixes futures ajudes que esperem que no tarden molt.

Amb el desig de donar transparència i perquè ningú puga tindre la temptació de pensar «què s’hauran fet eixos diners?», vull aportar algunes dades que, a banda de la fredor de les xifres, posen de manifest la generositat de molta gent.

Actualment la Parròquia té un compte obert en una entitat bancària en la qual es van depositant aquells diners que van destinats específicament a la restauració del Calvari. Corresponen a diversos conceptes:

• Aportacions parroquials (donatius, col·lectes, etc.): 6.490,13 euros

• Aportacions dels Clavaris (2004-2007): 11.158,12 euros

• Romanent de la Junta de l’Associació del Crist: 2.163,44 euros

Tot això fa un total de: 9.811,69 euros.

Evidentment, si algú té necessitat de més informació pot demanar-me-la. Encara que amb simplicitat, espere que esta comunicació servisca perquè tots estiguem més tranquils: uns perquè ens sabem simplement administradors, i altres perquè puguen estar segurs que els diners no se’ls emporta ningú ni es gasten en altres necessitats.

Mossén Salvador Prades

MIRANT AL SUD

Com en anys anteriors, enguany he viatjat una altra vegada a Burkina Faso, un país de l’Àfrica Occidental, al sud del desert del Sàhara. Molts sabeu que ja fa anys vaig passar allí tres anys com a missioner en la Missió de Safané, junt amb altres capellans de la nostra diòcesi. D’alguna manera podria afirmar que allí tinc un trosset de la meua vida i del meu cor, per això després he aprofitat alguns estius per a tornar a visitar aquelles terres i també he realitzat algun projecte de desenvolupament (amb l’ajuda de molta altra gent, evidentment) com ara la construcció d’un pont o l’enviament de medicaments.

Fer eixos viatges m’ha permés retrobar molta gent estimada, tant africans com missioners que treballen allí. Gent a la qual havia conegut i amb qui he compartit moltes experiències.

Puc contar-vos que enguany s’ha acabat definitivament el projecte del pont amb el condicionament dels accessos i la canalització d’aigües pluvials. Espere que ara dure molts anys perquè la inversió ha sigut gran.

Però m’agradaria parlar-vos d’altes coses, tal vegada no tan amables i boniques com puga ser la realització d’este projecte tan bonic.

En una de les visites que vaig fer vaig trobar Cristina, una germana de la Consolació que treballa a Ouagadougou (la capital del país), i vàrem estar parlant sobre la situació econòmica d’aquell país, que és un dels més pobres del món.

Un dels aliments bàsics de la població és l’arròs, i en els últims mesos el preu ha augmentat més del doble. Un sac de 25 quilos ha passat d’uns deu mil francs (16 euros) a vint-i-quatre mil (37 euros). Tal vegada les quantitats vos semblen insignificants, però cal saber que, per exemple, el sou d’un mestre no aplega a 100 euros mensuals. Tenint en compte que la majoria de la gent, llevat dels funcionaris, no tenen un treball estable, podem imaginar que eixos pocs euros són una fortuna. Això ha agreujat la situació de pobresa de la gent sobretot a les ciutats, ja que al camp, com passava ací fa temps, la gent va cultivant i menjant.

Cristina em deia que hi havia molta gent que sols feia una menjada diària i que fins i tot això no estava garantit, és a dir, que es passa fam.

Ací a Espanya i a la resta d’Europa també es parla de crisi econòmica, però la diferència està entre menjar o no menjar. És a dir, si ens hem d’apretar el cinturó estalviarem retallant en oci, anant a les rebaixes, etc., però estic ben segur que ningú deixarà de menjar com no siga per guardar la línia o per motius de salut.

Morir de fam és una realitat greu al nostre món encara que vulguem ignorar-la, i és ben trist constatar-la encara present. I el més trist de tot és que al món hi ha suficients recursos alimentaris perquè tota la gent puga menjar, però com moltes altres coses estan mal distribuïts.

També ens hauria de preocupar el fet que països com ara Burkina Faso es financen fonamentalment amb ajudes internacionals i que moltes d’estes ajudes, en principi destinades al desenvolupament, fan cap a les butxaques dels dirigents que amaguen les seues fortunes en paradisos fiscals o vivint en un luxe que ja volguérem nosaltres. Per exemple, vaig visitar una zona residencial anomenada «Ouaga 2000» que pot competir amb les més riques d’Occident.

Caldria exigir als governs i a les institucions internacionals (com l’ONU, la Unió Europea, etc.) que no permeteren que els governants corruptes tocaren ni un cèntim, i que eixos recursos es canalitzaren a través d’ONG, esglésies o organismes suficientment responsables i que garantiren un bon ús dels diners, la qual cosa ajudarà perquè tots els habitants de països pobres (i no sols una elit) puguen accedir a un nivell de vida digne.

Mossén Salvador Prades

LOURDES, 150 ANYS DESPRÉS

Era un 11 de febrer de l’any 1858, aparentment un dia com tants altres, en un poblet menut del Pirineu francés anomenat Lourdes. Allí vivia Bernardette, una xiqueta humil, senzilla i pobra, com tantes altres, i que es disposava a acometre els seus quefers diaris: anar a escola i ajudar en les labors de casa.

Solia anar a la vora el riu Gave, a un hortet per a proveir-se de queviures amb què alimentar-se ella i la seua família..., com tants altres. Però, eixe dia seria diferent dels altres; alguna cosa, que la Voluntat Divina havia disposat, succeiria: la seua quotidianitat es voria alterada per un esdeveniment que canviaria la seua senzilla i humil existència i la de tot el món.

Estant allí, dins la gruta d’una gran penya propera, va vore una figura lluminosa, a la qual es va acostar per a vore qui o què era, i se li va presentar amb estes paraules: «Jo soc, la Immaculada Concepció». Des d’aquell moment, la Mare de Déu es va aparéixer a la xiqueta un total de díhuit voltes, en les quals la Verge li parlava i li deia el que volia que fera. Este estrany esdeveniment no va passar desapercebut; prompte es va escampar per tot arreu, per la qual cosa cada vegada era major el nombre de persones que acompanyaven la xiqueta quan anava a trobar-se amb la Mare al lloc on se li havia aparegut. En un principi, este fet prodigiós va portar conseqüències no massa agradables per a Bernardette, ja que com que ningú no la creia, pensaven que eren imaginacions de xiqueta. Ella, per contra, va continuar fidel al que havia vist i al que la Immaculada li deia. Novament, Déu havia escollit el més humil i infravalorat del món. Però, sortosament, passat el temps, tots veren que el que deia era cert; es reconegueren els fets, i passaren a conéixer-se com «les Aparicions de Lourdes».

En les seues aparicions, la Santíssima Verge es va mostrar contristada pels pecats del món, per la qual cosa li va demanar que es fera penitència; també que li construïren una capella i que s’hi anara en processó, un processó que ja dura cent cinquanta anys i que no deixa de dirigir-se cap al lloc on Ella es va manifestar.

Lourdes, lloc de trobada amb Déu, amb la Roca que ens salva. Roca que ens ha mostrat la Mare del Salvador, Mediadora de la Gràcia, la Intercessora entre Déu i les persones, el Refugi dels pecadors, l’Auxili dels cristians, la Consoladora d’afligits, la Salut dels malalts, Maria Mare de Gràcia i Misericòrdia, Mare de Déu i Mare Nostra. Allí, Maria acull el peregrí que busca i el qui hi arriba amb la seua creu. Maria convida a la pregària i a la reconciliació amb el Pare, i mostra al seu Fill, Jesús amb la Creu de la Salvació, en convida a seguir-lo, a continuar portant la creu nostra de cada dia i circumstància, amb les forces que infon l’Esperit Sant, l’Esperit de Vida, el Defensor, que no deixa mai d’assistir-nos.

Lourdes, lloc de trobada amb el germà que sofreix, amb el Crist sofrent: «estava nu i em vestíreu, malalt i em visitàreu; tenia fam i em donàreu a menjar, set i em donàreu a beure...». I davant del Crist sofrent, no falten els cirineus, els qui a diferència del de la Passió del Nostre Senyor, s’ofereixen a participar de la creu que els seus germans suporten: «el que féreu a un d’estos germans menuts meus, a mi m’ho féreu», «si sou companys en els sofriments, també ho sou en el bon ànim».

Lourdes, lloc de trobada amb la Vida. Sí, a Lourdes tot es vida: la presència constant de l’aigua (generadora de vida), que brolla a la gruta, del mateix lloc on la Santíssima Verge va manar a Bernardette que fera un clot; el magnífic escenari natural de vegetació exuberant, plena de vida, que ens recorda la gran obra de la Creació, que constantment ens parla de Déu; el semblant dels malalts, ple d’emoció, esperança, agraïment i alegria, quan veuen la imatge de la Mare i passen per davall d’Ella acariciant la pedra que va sostindre els seus sagrats peus; l’actitud de servici de tanta gent disposada a ajudar els qui ho necessiten: «ubi charitas ets vera, Deus ibi est». És freqüent que es faça un joiós intercanvi de papers, ja que a voltes no se sap ben bé si és l’aparentment sa qui ajuda el malalt, o realment és l’aparentment malalt qui ajuda el sa en aparença.

Hi ha qui diu que «això dels miracles, res de res», que no hi ha cap coix que torne caminant, ni cap cec que torne veient, etc. ¡¡¡No hi ha més cec que aquell qui no vol vore!!! Es pot demanar més MIRACLE que anar a Lourdes carregat amb una fastigosa i pesada creu (que no té per què ser precisament de fusta) i tornar ple de vida, assumint que la creu forma part de la mateixa vida, però que, per pesada que siga, mai no podrà acabar amb la vida, que és DO del mateix Déu?: «Qui vulga vindre amb mi, que carregue la seua creu, i que em seguisca», i, «veniu a Mi els qui estigueu cansats i afeixugats, que jo vos alleujaré». Quan de ben segur, els malalts que hi peregrinen no demanen cap miracle que palie les seues dolences; simplement demanen poder tornar l’any que ve.

Cent cinquanta anys després d’aquella manifestació del cel, l’Església ha declarat des del l’onze de febrer d’enguany fins a l’onze de febrer de l’any que ve, ANY JUBILAR DE LOURDES, temps en què se’ns convida a seguir les passes de santa Bernardette fent pròpia la seua experiència de donar-se als altres, com ho va aprendre de la Immaculada Concepció: «Ningú té Amor més gran que el qui dóna la vida pels seus germans». És esta, doncs, una ocasió propícia per a apropar-se i participar dels Sagraments, reconciliant-se amb Déu i les persones, i participant de la Taula del Pa Únic, partit i compartit, que és Crist, Fill del Pare, concebut per l’Esperit Sant i nascut de Santa Maria Verge, per a la nostra salvació.

Lourdes, un passat que s’actualitza, un present que no passa i un futur ple d’esperança.

Ben a prop nostre, camí d’Aín, hi ha una improvisada i senzilla capelleta en el seu honor. Concretament, a l’entrada del túnel, en un dels forats que hi ha als murs, alguna animeta devota ha entronitzat, discreta i encertada, una imatge-botelleta de la Mare de Déu de Lourdes que conté a l’interior aigua. Segurament deu ser de la que brolla al venerat santuari francés; a més, l’esmentada capelleta està engalanada amb un ramellet de floretes als peus de la imatge. Lourdes no deixa indiferent.

PER LOURDES A MARIA, PER MARIA A JESÚS, I PER JESÚS AL PARE.

José Vicente Manzana Mondragón

LA CATEQUESI DE CONFIRMACIÓ

Des d’octubre de l’any passat al poble d’Eslida està preparant-se per a la Confirmació un grupet de nou xavals, set xics i dos xiques, que acudeixen tots els dissabtes per la vesprada al saló parroquial. Els catequistes som, des de fa uns quants anys, Pepi i Fernando. Si Déu vol, els jóvens rebran el sagrament de la Confirmació el pròxim any 2009, en el temps pasqual, ja cap a la fi del curs escolar. Hem tingut el primer any de preparació, i ens falta el segon any, que començarem després del descanset de l’estiu.

La catequesis de Confirmació està dissenyada per l’Església per a ajudar els jóvens a optar pel camí de Jesucrist d’una manera més responsable, assumint ells mateixos allò que en el Bateig van decidir els seus pares per ells: entrar en la família dels germans adoptius de Jesús i membres del Poble de Déu. Igual que els pares no els deixaren decidir si volien anar o no a l’escola, de la mateixa manera, pel seu bé decidiren batejar-los per tal que foren cristians. I assumiren la responsabilitat de transmetre’ls els valors cristians i la fe, també amb l’ajuda de les institucions educatives i religioses.

L’Església proposa que la catequesi de la Confirmació comence amb una primera part anomenada «ESTEM BUSCANT», amb unes reflexions personals que endinsen els jóvens en el seu interior, ara que ja tenen una edat en què comencen a voler tindre criteris propis i reben més influències fora de la família (escola, ambients d’oci). Necessiten discernir el millor camí per a arribar a ser persones adultes, hòmens i dones de bé, coneixent-se millor cadascú ell mateix.

Després, en una segona part, l’Església proposa als jóvens que centren l’atenció en Jesucrist. Esta part s’anomena «ENS TROBEM AMB JESÚS». Els temes van presentant la persona de Jesús de Natzaret: la seua vida, el seu missatge, les seues obres. I finalment la seua entrega amorosa fins a la mort per nosaltres i la resurrecció. Jesús, Nostre Senyor, l’únic salvador de les persones, és el centre de la nostra fe. El/la jove, que busca valors autèntics, es troba amb Jesús, que és el Camí, la Veritat, la Vida. Però realment és Ell qui ix a l’encontre en la vida concreta de cadascú.

La tercera part, ja en el segon any de la preparació, s’anomena «SOM COMUNITAT». L’Església anirà donant-se a conéixer, més enllà d’alguns prejudicis que entenebreixen la seua imatge, com el que és realment: comunitat de germans... en Crist, amb diverses funcions i al servici del món. L’Església, encara que formada per hòmens i dones pecadors, continua en camí després de dos mil anys perquè l’Esperit Sant la va renovant per a ser llum i ferment en cada generació. Els jóvens que es deixen guiar i il·luminar per l’Esperit Sant constitueixen la principal força de renovació de la comunitat cristiana i de la societat.

En l’última i quarta part, anomenada «CELEBREM LA NOSTRA FE», l’Església mostra als jóvens els set sagraments pels quals Déu es fa present en la comunitat, i de forma més particular els prepara per a rebre el sagrament de la Confirmació que és plenitud del Baptisme, incorporació plena a l’Església i força transformadora i vivificant pels dons de l’Esperit Sant: Saviesa per a mirar la realitat i els fets des de la Bondat de Déu, que «fa ploure sobre bons i roïns». Intel·ligència per a comprendre la Paraula de Déu il·luminadora de la nostra vida. Ciència per a conéixer, des de l’harmonia de la creació, el seu Creador. Consell per a conéixer la voluntat de Déu en les situacions concretes de la vida. Fortalesa per a perseverar en el camí del bé afrontant les adversitats amb coratge. Pietat per a reconéixer les nostres debilitats, acollir el perdó de Déu i acceptar així també els defectes dels altres. Temor filial de Déu per a rebutjar el mal, preservant la nostra dignitat de fills de Déu.

Finalment, només vull recordar que la fe és gràcia, es do de Déu, gratuït i immerescut. Com el vent que bufa com vol, quan vol i on vol, així actua l’Esperit Sant en les persones, no es pot controlar. Però el seu alé el podem acceptar o rebutjar, perquè Deu ens deixa lliures. Els catequistes fem el que podem, els xavals també, i confiem que Nostre Senyor posarà el que falte (que és, amb molta diferència, la major part). Amb la catequesi, este grup de jóvens es prepara per a acollir millor este sagrament de l’Esperit Sant. I que la benedicció del Sr. Bisbe, rebuda eixe dia amb la imposició de mans i amb la unció amb l’oli sagrat, els llance cap a una vida el més plena possible, en el camí de Jesucrist.

Fernando Ballester

Catequista