Parròquia

VACANCES, SAGRAMENT DE VIDA

En escriure estes línies, no és la meua intenció fer una anàlisi socioeconòmica del nostre poble, sinó reflexionar sobre eixos canvis quotidians que es produeixen en la vida de cadascú quan aplega el temps d’estiu i que, encara que no són vacances per a tots (perquè molta gent no para de treballar i, sobretot per a les ames de casa, el treball no acaba mai) ens afecte d’una o altra manera.

Un primer aspecte que voldria tindre en compte és que per a moltes famílies l’estiu significa el retrobament amb alguns dels seus membres que per una o altra raó viuen fora (estudis, treball, obligacions familiars) i que ara tornen al poble a retrobar-se durant uns dies o setmanes amb els pares o els iaios.

Encara que no ho parega, la família continua sent un pilar fonamental de la nostra societat i en ella trobem el refugi que ens falta en altres àmbits de la vida. És espai per a compartir, per a conviure, per a riure i per a plorar, per a créixer i somiar.

Altres persones busquen un clima més propici, fugir de les presses de les grans ciutats, trobar la tranquil·litat lluny dels mal de caps del dia a dia. I per a això el món rural és un espai privilegiat en què es recuperen estils de vida que per a molts s’han perdut: la partideta al bar, la xarradeta a la porta de casa amb els veïns quan decau el dia, els passejos redescobrint la natura...

I de Déu?... què en diem? Quan tots desitgem retrobar-nos a nosaltres mateixos, d’Ell fem el gran oblidat. I quant de temps perdem amb coses sense sentit i no li dediquem diàriament un temps per a la intimitat amb Ell, per a retrobar-nos amb la missa dominical, per a fer una visiteta al Sagrari...

Les vacances es poden convertir en un sagrament perquè poden ser un signe de la presència de Déu en les nostres vides. Si repassem amb atenció els evangelis, trobarem alguns textos en què Jesús es retira amb els seus apòstols a descansar i a pregar. No podríem fer nosaltres el mateix i descobrir el rostre del «Déu amor» en les persones, els carrers, la natura que retrobem durant les vacances?... Bon estiu a tothom.

Mossén Salvador Prades

L'ALÉ EN INTERNET

Acabem de celebrar el número 100 de la nostra publicació. Un esforç mensual que es veu recompensat per la fidelitat de la gent, que troba en les seues pàgines una àmplia informació sobre la parròquia i el poble d’Eslida.

Tots coneixeu l’adreça: http://parroquiaeslida.blogia.com.

Des d’abril de 2006, L’Alé va fer el salt a Internet i es va obrir més enllà dels límits del nostre poble. Cada mes actualitzem la informació. El servidor del blog ens permet conéixer quin és l’ús de la nostra pàgina, i encara que al llarg d’este temps tenim la sensació que no hi ha moltes visites a la pàgina perquè els comentaris que s’hi insereixen no són molt nombrosos, ens sorprenem de comprovar que des del 5 d’agost de 2007 fins al moment d’escriure estes línies el 22 de maig, hi ha hagut 2.329 visites.

Durant els últims 30 dies han sigut 289 les visites, i el dia 5 de maig ha estat el més visitat amb 26 connexions. La mitjana de visites per mes és de 256. L’article més visitat ha sigut «Carnestoltes a l’escola» amb 76 visites.

En fi, una nova manera de fer-se present en el món de la informació.

A més, des del nostre web podeu accedir a altres llocs interessants com ara les pàgines de la Diòcesi de Segorbe-Castelló, la Conferència Episcopal Espanyola, el Vaticà i, com no, l’Ajuntament d’Eslida.

Animem a tots els qui coneixeu Internet i als qui comenceu a navegar per la xarxa a utilitzar esta eina també com un servici d’evangelització.

Mossén Salvador Prades

SOM TOTS IGUALS?

Hui en dia, les comunicacions han fet que el nostre món estiga a l’abast de qualsevol persona, perquè per una banda els mitjans de transport han facilitat de tal manera el desplaçament de les persones que ja és possible fer el que fa unes dècades podia semblar ciència ficció, com ara el cas d’eixa falla de Borriana que varen anar en un dia a dinar a París i a sopar a Londres. Per una altra, l’accés a la informació també ha trencat les barreres del temps i de l’espai i podem saber en directe el que passa en qualsevol racó del planeta. Recorde el que em deia un amic capellà que va començar la seua activitat missionera a l’Àfrica a finals dels anys seixanta: contava que una carta seua va tardar quatre mesos a aplegar a Castelló i la família ja creia que se l’hauria menjat un lleó. Hui, amb el correu electrònic ens podem posar en contacte amb qualsevol persona de manera instantània i per un cost increïblement baix. I no parlem de la resta de possibilitats que ens permet Internet, per a bé i per a mal.

Dic tot açò perquè, afortunadament, també podem comparar-nos amb altres persones i pobles i veure si hem avançat o ens hem quedat endarrerits en certs aspectes.

Especialment als pobles de l’interior, com ara el nostre, ens podem adonar que si bé és cert que el nivell de vida ha millorat moltíssim si ens comparem amb altres èpoques, també és cert que el món rural encara pateix moltes carències que ens fan preguntar-nos si realment tots som iguals més enllà de pagar impostos com tothom.

Podem trobar moltes deficiències en serveis tan bàsics com el sanitari, el de neteja, accés a l’administració, educació, oci, etc.

Els pobles menuts no tenen, evidentment, els mateixos recursos que els grans, la qual cosa permet a estos últims posar en marxa molts projectes beneficiosos per a la població. Però és que caldria posar en marxa mecanismes de solidaritat que permeteren unes condicions de vida igualment dignes per a tots, visquen on visquen.

Que el pes polític o econòmic d’un poble o d’una comarca no siguen determinants per a beneficiar-los o no amb determinades infraestructures hauria de ser una evidència, i que tots, especialment els responsables polítics de la societat, haurien de tindre en compte, més que les possibilitats de traure més o menys vots, el rostre d’hòmens i dones que han donat la seua vida traient el seu sustent a durs colps de la terra tantes vegades dura i aspra; o eixes parelles de jóvens que veuen com les seues possibilitats de prosperar es veuen limitades si es queden al poble que els va veure créixer, també hauria de ser una garantia.

No ens resignem a ser lloc de pas per als qui viuen estressats en la «civilització», sinó que la vida esforçada dels nostres pobles siga el crit d’eixe món que no compta més que quan se l’ha d’exprimir.

Permeteu-me compartir amb vosaltres una cançó de Raimon amb lletra del gran poeta Salvador Espriu:

 

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s’enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen als camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan la pluja porta l’olor de la pols

de les fulles aspres dels llunyans alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit

camp l’ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre comprenien savis dits de cec

com l’hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan la desbocada força dels cavalls

de l’aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mossén Salvador Prades

FORMANT PART DE LA NOSTRA HISTÒRIA. FORMEM EL PRESENT I EL FUTUR

La idea era demanar a una dona del poble que ens escriguera un article reflexionant sobre les aportacions a nivell cultural que considera que han significat els 100 números del full parroquial. Hi ha persones que han influït molt en l’educació dels xiquets i xiquetes del poble tant a nivell acadèmic com lúdic; d’altres que s’han implicat en l’organització de servicis públics o privats, de suport a les iniciatives de les associacions o grups. La qüestió era difícil de triar perquè realment al poble podem comptar amb moltes dones que han dedicat i dediquen el seu temps a treballar per la gent del poble i pel seu futur.

Considere que des de L’Alé hem intentat donar a conéixer la labor de totes eixes persones i hem col·laborat perquè quede constància d’este reconeixement en la història del nostre poble. Ara és responsabilitat de tots i totes transmetre de forma constructiva i no de desesperança, com a voltes sentim: «en este poble tot s’acaba», «abans es feien més coses».

En tota comunitat hi han canvis, fets bons i roïns, associacions que es formen i que desapareixen, tot influeix segons amb quins ulls ho mires per a millorar o per a excusar-se de participar. Les coses importants les assenyalem les persones i podem contar tot allò de positiu que vam obtindre del passat o com ens va influir per a mobilitzar-nos i actuar per un futur diferent.

Per acabar, m’agradaria compartir algunes imatges del passat que considere que van influir de forma positiva en moltes persones.

Rosa Doñate

CONÈIXER PER A ESTIMAR

 El passat 29 d’abril, vespra de Sant Lleó, va tindre lloc a l’església una xarrada exposició al voltant del patrimoni arquitectònic del nostre temple parroquial, a càrrec del restaurador i col·laborador Miguel Hurtado. Ens va alliçonar sobre l’època de construcció del temple i de les diverses modificacions realitzades al llarg del temps, ja que la construcció d’edificis, també, ha estat i està supeditada a les modes arquitectòniques de cada moment. Tant és així que, a la parròquia, la més visible és la decoració i afegits del segle XVIII, que oculten els elements més originals de la construcció. Ens va destacar la quantitat de cúpules, una per capella, que hi ha, a més de la que corona l’actual Capella del Santíssim, antiga Capella de Sant Lleó, original en la seua execució per no ser redona, sinó el·líptica, és a dir, no sembla una mitja taronja, sinó una mitja llima. Destacada va ser també la cúpula interior de l’antiga Capella del Santíssim, per la rocalla, pintura i decoració originals, amb pa d’or que conserva. Cal dir que l’assistència de públic no va ser massa nombrosa, però per contra els qui vingueren varen participar fent preguntes i manifestant la seua aprovació o desaprovació en aquelles intervencions menys afortunades que s’han anat fent.

Que servisca esta xarrada per a conéixer més el nostre patrimoni, que potser ens guarde alguna que altra sorpresa, i que el coneguem per a estimar-lo; que l’estimem per a conservar-lo i millorar-lo, si no, de què serveix estimar si no es manifesta l’estima d’alguna manera? La restauració del Calvari ja fa camí; la de l’església... a poc a poc, tot seguit.

José Vte. Manzana

DONEU RAÓ DE LA VOSTRA FE...

Estem ja a punt d’acabar el temps de Pasqua, cinquanta dies durant les quals l’Església viu amb intensitat el gran esdeveniment que dóna sentit a la nostra fe: la resurrecció de Jesucrist. L’alegria de la Vetla Pasqual continua il•luminant la vida dels creients. Al final d’este temps pasqual, la festa de l’Ascensió ens recorda que Jesús va pujar al cel i ens va prometre el do de l’Esperit Sant que davallà sobre els apòstols en la festa de Pentecosta marcant l’inici del caminar de l’Església.
En acabar la Pasqua comença el que anomenem «Temps Ordinari» o «Temps durant l’any», un temps que no té cap to especial (com ara l’Advent, el Nadal, la Quaresma o la Pasqua), però que per als creients continua sent important perquè la fe no té vacances ni horaris i cal viure-la amb intensitat tots els dies de la nostra vida.
Si la fe dóna sentit a la nostra vida, encara que ens coste ser-ne fidels, tractem de viure com autèntics testimonis del que creiem.

SALUTACIÓ

Benvolguts fills i filles de la Parròquia del Salvador i població d’Eslida, vos salude de tot cor en el Senyor Jesucrist, viu i ressuscitat en esta Pasqua.Amb ocasió de la publicació del número 100 del vostre estimat full parroquial L’Alé, he rebut la invitació del rector, Mn. Salvador Prades Ten, per a participar en esta celebració des d’estes breus línies que vull dirigir-vos.Haver publicat 100 números és motiu suficient per a girar la vista arrere i veure quantes gràcies ha abocat el Pare sobre cada un de nosaltres. És també un motiu d’esperança i d’alé en el treball. Per això vull felicitar-vos per esta iniciativa, que des de la parròquia acosta a totes les llars d’Eslida el dia a dia de la parròquia i de la seua gent.

La parròquia com a comunitat de fidels cristians ens ofereix un lloc on trobar-nos per a escoltar la paraula de Déu, celebrar els sagraments, en especial l’eucaristia, i des d’eixa celebració de la caritat cristiana viure el compromís amb el nostre poble. Així la fe rebuda dels nostres majors i viscuda en l’Església, en la parròquia, ens ajuda a creure i a créixer com a persones en la trobada personal amb Déu en Jesucrist, mort i ressuscitat, en l’Esperit Sant.

Casimiro López Llorente

Bisbe de Segorbe-Castelló

La vida dels fidels en la parròquia ha de ser com una invitació a una amistat personal amb Jesucrist per a acollir-lo com el Salvador, que salva i allibera la persona i il·lumina amb la seua Llum radiant la foscor dels cors i dóna sentit a la vida.En la parròquia ens sentim i som família de Déu, és la llar on cada un de nosaltres viu el designi amorós de Déu amb cada u. En ella, en l’església, som educats, formats i preparats per a viure esta missió rebuda de Déu de ser testimonis del seu amor. La parròquia es converteix així en la veritable llar on les famílies, els xiquets, els jóvens, els majors, se senten acollits, ajudats i acompanyats per a realitzar la vocació concreta a què Déu ens crida, que és donar testimoni de la veritat.En la societat secularitzada i descristianitzada en què vivim, l’àmbit de la parròquia es converteix en el lloc a través del qual la preparació de la iniciació cristiana, com a tasca urgent, configura el cristià mitjançant l’escolta de la paraula de Déu i la celebració dels sagraments; així en les nostres llars es realitza el pla de Déu.La nostra labor primordial consisteix a ajudar els batejats a viure de veritat la seua essència cristiana, en comunió amb Déu i amb els altres creients.Amb el meu afecte i benedicció,

EDITORIAL

Teniu a les mans un exemplar molt especial de L’Alé: és el número 100 des d’aquell número zero que es presentava la Nit de Nadal de 1994. Són també 100 mesos d’informació del poble, de reflexions, d’investigacions breus; 100 reunions d’un equip estable de redacció que ha crescut en edat i no ha perdut ni una miqueta d’il·lusió perquè creu que continua sent vàlida aquella espenta inicial inspirada en la màxima que no hi ha res humà que siga estrany a Déu Pare-Mare.Per això, hem cregut convenient dedicar este número a fer un balanç i una miqueta d’història d’estos 100 números fent parròquia des de les pàgines d’una publicació que és vista per moltes persones del poble i també de fora com un exemple de dignitat posat al servici del Poble de Déu que camina a Eslida.Hem pensat que calia donar veu als tres capellans que han animat la vida de L’Alé: el fundador Mn. Antoni López Quiles (1994-1996), ara rector de la parròquia de Vinalesa; Mn. Miguel Abril Agost (1996-1998), rector del Mater Dei actualment, i Mn. Salvador Prades (2002...). Volíem que en digueren la seua, i així ho han fet. A més, hi escriu Guillem Farré, de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació i responsable de l’Hoja Parroquial del Bisbat de Segorbe-Castelló, que la sap llarga sobre este tipus de publicacions que, per cert, no abunden en les parròquies. El Senyor Bisbe, Mons. Casimiro López, ens ha obsequiat amb una salutació plena de calidesa que li agraïm de tot cor.El fet que L’Alé, la fulleta, arribe al número 100 és un motiu de goig per a totes les persones que formem el consell de redacció, un grup molt ben avingut que va començar a reunir-se fa quasi catorze anys. Tots som, per tant, catorze anys més vells, més madurs. Ara les notícies ja no arriben en paper escrites a mà, ni les fotos són revelades i impreses in extremis perquè si no, no arribàvem a la impremta. Internet ha parat un pont entre les distàncies que ens separen, i possiblement és un dels factors principals que fan que L’Alé isca al carrer. L’altre factor, el més decisiu, és que Mn. Salvador ho va tindre molt clar des del primer moment, quan Fernando Ballester va insistir de valent perquè es recuperara aquell full parroquial que havia passat a millor vida.L’Alé és la primera revista d’Eslida que aplega a eixa fita dels 100 números, amb més de 500 pàgines publicades. És quasi l’únic supervivent material d’aquell ressorgiment cultural i social que algunes persones vam tindre la sort de viure intensament en uns anys que podien ser crítics per al desarrelament dolorós –cultural, social i generacional– amb Eslida.L’Alé, però, no seria res sense vosaltres, un públic fidel que, venint a la parròquia o no, el seguiu mes a mes perquè al capdavall sabeu que és el testimoni dels fets presents d’Eslida i serà –de fet, ja ho és– dels fets del passat remot i des d’aquell 1994. Història viscuda, història compartida, senyes d’identitat i sentiments comuns d’un poble que vol continuar sent poble. I fent parròquia, ja sabeu que fem poble. Enhorabona, Eslida!

ELS FULLS PARROQUIALS, PONT I LLEVAT EN EL NOSTRE MÓN

Quan a la Facultat de Periodisme es parlava de «fulls parroquials» era per designar un foli escrit a màquina, més o menys compost sense massa gràcia, i com el paradigma del que no és periodisme modern. L’Alé, ja es veu a primera vista, no és això. En aquell moment ja coneixia experiències fetes als Estats Units, França o Itàlia, sovint fetes per protestants, i sabia que es pot ser cristià, professional i modern. Però quan després d’uns anys em trobo que la meva principal activitat professional és, precisament, treballar en un «full parroquial» (FP), he necessitat elaborar una reflexió sobre el paper i la funció d’aquesta publicació, que d’entrada ja afirmo convençut que és molt digna i respectable. En primer lloc cal esborrar la comparació d’un FP amb qualsevol diari o periòdic de quiosc. El model que correspon al «gènere FP» és el de la publicació corporativa, com la que tenen les assegurances, les empreses o les fundacions. Això vol dir que la prioritat no està a donar la informació puntualment cada dia o setmana. Ens estem dirigint a un lector fidelitzat, que comparteix uns interessos i una experiència comuns, una visió de la vida i uns valors compartits. És una cosa si parlem d’assegurances mèdiques, però si es tracta de la revista de la parròquia estem expressant una eclesiologia molt clara de Poble de Déu, de comunió i de sentit de pertinença que no exclou a ningú. Útil, interessant i atractivaPel que fa al contingut, cal combinar entre la informació útil i els «valors comuns». L’útil ha de ser rigorosa, però és senzilla d’elaborar. A L’Alé està molt clara: Celebracions litúrgiques, alguna nota de religiositat, efemèrides, horaris de Setmana Santa... El contingut de «valors comuns», en canvi, demana més esforç per fer-lo, però té una flexibilitat molt més gran. Aquests textos (notícies, entrevistes, comentaris o reportatges) faran la revista interessant, permetran parlar de tot amb l’única exigència que per un costat o altre coincidisca amb els valors comuns de l’entitat –entengueu ací, parròquia– i al mateix temps s’obri a altres realitats i públics. A través de les tradicions, l’art, la solidaritat, la memòria del poble, els personatges propers, el full parroquial crea ponts amb la societat que l’envolta i permet a la comunitat cristiana ser rent en la pasta (cf. Mt 13,33).Per a això, és important la presentació formal i el llenguatge que s’usa. Un full parroquial no és un tractat de teologia, ni un pamflet propagandístic, i tampoc –encara que cuide el sentit de pertinença– el diari familiar dels feligresos. A l’hora d’escriure, l’estil ha de guardar un just equilibri entre el to formal i la senzillesa. I sobretot, no tenir por d’escriure poc per ser més visual. Per valorar un bon perfum no cal pensar molt. Ni s’assaboreix una bona paella amb el cervell. L’experiència humana i cristiana és global: intel·ligència, emocions, sentits. La revista ha de poder-se mirar, tenir imatges, ser atractiva en la composició, fàcil de llegir. Sant Tomàs d’Aquino insistia que Déu és la plenitud del bé, la bondat... i la bellesa. A més a més, l’aspecte formal és important perquè el full parroquial està «venent la imatge de l’entitat», té alguna cosa d’anunci, de targeta de presentació. Un alé nouTrobo molt bonica la capçalera del full parroquial d’Eslida: L’Alé. Evoca l’Esperit Sant, aquesta persona de la Trinitat que algun místic ha dit que és la més perceptible perquè és ella la que ens transmet la joia, la pau, la confiança, el consol, la dolçor de Déu. Al mateix temps és lleugera, intangible, passa per tot arreu sense saber massa com s’ho fa. Dedicat des de fa temps al periodisme cristià, he experimentat diverses vegades amb sorpresa com un text escrit amb presses a l’últim moment ha tocat el cor d’una persona i ha suscitat un moviment espiritual.

L’Església és sagrament de Crist, és a dir, fa present el Senyor Jesús en els nostres pobles i vides. És veritat que això inclou l’edifici del temple, els oficis religiosos, les tradicions i la formació, però hi ha un alé que passa per una paraula, un gest, una presència de cada membre de la família de Déu. També a través del full parroquial. Com ja he dit, els continguts i la presentació creen ponts entre la parròquia i la societat, fa que l’Església no siga una bombolla estranya i aïllada en el nostre món. Però, també, per aquest alé espiritual pot ajudar a qui necessita pau a descobrir el consol, a qui està menjat per la culpabilitat a trobar la misericòrdia, a qui està sol a integrar-se en una comunitat, a qui no té esperança a alçar la mirada amb confiança, i qui està ferit per la mort a acollir la Vida Nova. Només hi ha una condició: treballar sempre perquè la paraula i la vida siguen harmònics. Que allò que s’anuncia a través del full parroquial es visca en les nostres comunitats. Felicitats pels 100 números de L’Alé i per molts anys!

Guillem FarréPeriodista. Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació.Responsable de l'Hoja Parroquial

INFONDRE L'ALÉ DE VIDA (Gn 2,7)

És com si fóra hui mateix; ho recorde perquè el temps no m’ha congelat la memòria, perquè ho conserve tot en el cor i, el fet de poder compartir-ho ara, m’ha produït una particular alegria, un profundíssim sentiment de gratitud. Quan el bon amic mossén Salvador Prades em va demanar una col·laboració per a commemorar una efemèride tan important, em vaig alegrar moltíssim, no solament perquè em permetia retrocedir pràcticament una dotzena d’anys, sinó perquè m’ajudava a fer brollar uns sentiments que duc en el meu cor marcats en lletres d’or. I, per damunt dels meus encerts i els meus errors, em feia possible tornar a saludar i beneir la gent d’un poble que, tot i la distància –espacial i temporal– forma part de la meua vida. L’altre dia vingué a visitar-me José Vicente i em va generar una magnífica recuperació memorística. Perdoneu-me, per tant, la irrupció abrupta que significa la meua tornada a les pàgines de L’Alé al cap de tants anys. Gràcies de tot, veïns i veïnes d’Eslida.Em vénen figures a la memòria, les vostres figures, les d’aquells que em féreu feliç durant el període que em va tocar conviure amb tots. Són records de persones concretes, d’experiències concretes, viscudes, guardades, que fan part de l’immens tresor de la memòria que he anat acumulant al llarg de la vida. Podria dir noms, dissenyar rostres (alguns, potser amb alguna cana més; uns altres, com mon pare, desgraciadament desapareguts: que des del cel siguen bons intercessors en el nostre camí; preguem per ells), podria perfilar vivències, vivenciar perfils, però hem de celebrar l’aniversari de L’Alé. Em centraré, per tant.Ens protegia la potent influència del Santíssim Crist del Calvari, amb aquell fabulós temple (deixeu-me dir que d’inspiració hel·lènica; si aneu a Grècia, ho comprovareu) que tant feia i fa vibrar; i, més enllà, imponent, el Puntal de l’Aljub ens projectava la seua llarga ombra com a sòlid símbol d’un poble sòlid i carregat de símbols. Però el cas és que ens disposàvem a afegir-ne un més. Com a àmbit de pau, de concòrdia i amor, aspiràvem a construir una parròquia oberta i transparent, capaç de recollir les expectatives, les aspiracions, els anhels i els desitjos de la nostra gent, de la gent d’Eslida. En aquell moment pensàrem que una publicació podria constituir-se en un instrument adequat de diàleg de tots amb tots. La parròquia, que té per títol el millor dels possibles (el Salvador, clar!) i per patró el gran Papa Gran, sant Lleó (símbol també de pervivència de fe i devocions per damunt de les adversitats històriques), volia oferir al poble un espai de diàleg, de comunicació, de compartir, d’informar, de saber. La idea de la revista estava clara. Jo tenia l’experiència d’una altra publicació, però que procedia d’una parròquia molt més gran. En primer lloc, era convenient reunir un grup de gent adequada i responsable. A penes arribat, vaig buscar els que considerava com a bons col·laboradors. Tots, ben amablement, acceptaren un repte tan complicat, perquè era difícil anticipar la resposta que podia rebre. Estic convençut que el Senyor va beneir amb la seua gràcia aquell projecte, perquè es va congregar gent extraordinària: Àlex, amb la seua sensibilitat per les qüestions antropològiques; Rosa, amb accents més socials, i Òscar, amb la saviesa del filòleg. Feien un bon equip i, damunt, eren bones persones. La prova és que ha durat tant de temps. Les qüestions de disseny (no sé si ha canviat) anaven a càrrec d’Àlex, que no solament va elaborar la capçalera d’una manera magistral, sinó que va servir d’inspiració a una altra que vaig fer en un dels pobles a què em van enviar després. El títol, per la seua banda, tenia moltes ressonàncies històriques; moltes. Evocava (no copiava) una vella publicació de la Serra d’Espadà que circulava allà pels anys vint del segle passat i que, d’alguna manera, convertia la muntanya en terra sagrada; des d’aquella «procedència» històrica, alé ens reporta molts significats, com ara el d’aire purificador, el d’Esperit, el de vida… Era un títol extraordinari, carregat d’idees, fantàstic.Una vegada carregat d’idees, convenia carregar-lo de sentit. La publicació havia de parlar de les coses de la parròquia, de les coses de Déu, naturalment; era un full parroquial que volia donar a conéixer les activitats de la comunitat del Salvador: catequesi de primera comunió, de confirmació, l’Agrupament Scout «El Puntal de l’Aljub», la litúrgia, els grups d’oració i amistat, les celebracions que féiem, o també reflexions de caràcter formatiu, etc. Però volia ser una publicació oberta al poble, a tot el poble, i sense exclusions, i ací l’antropologia, la filologia i les qüestions socials tenien molta faena a fer: des de les tradicions a les activitats dels grups locals (Ames de Casa, festes, etc.) tot el món tenia el seu lloc. Ens plantejàrem no apartar a ningú, no marginar a ningú, no censurar a ningú, i tot això gestat des del bon tracte i l’educació exquisita, sense molestar ni criticar. Mentre que L’Alé ha anat sobrevivint als temps, ens hem fet tots una miqueta més majors. Jo estic servint l’Església des d’altres responsabilitats, però entre tots (també, d’una manera especial els sacerdots que m’han succeït, tots tan sensibles a la idea i, sobretot, el poble d’Eslida, beneficiari d’aquella iniciativa) hem consolidat el que ja s’ha convertit en un dels referents del poble; repasseu i trobareu bona cosa de notícies, informacions, reflexions, etc. que s’han convertit ja en història; per exemple, els que van prendre la comunió en aquells anys ja en ronden la vintena; alguns jovenets d’aquell temps ja han acabat els estudis, treballen, s’han casat i tenen fills..., de tal manera que L’Alé no solament és un valuós instrument de comunicació actual per al poble, sinó que s’ha convertit en un inestimable document històric, perquè, en efecte, qualsevol que, en el futur, aspire a conéixer la història d’Eslida haurà de recórrer a les entranyables pàgines de L’Alé si vol fer una història completa.

Peró el recurs a la història només és útil si ens projecta cap a un futur millor. Aquella iniciativa, hui brillant realitat, ha demostrat força, solidesa i eficàcia. Vos anime, per tant, no solament a continuar, sinó a progressar, a incrementar la il·lusió, que sempre hem de procurar anar a més, encara que el resultat siga bo. Em trobe feliç perquè esteu de celebració i vos felicite (que és igual que dir-vos que vos desitge felicitat). Que les meues emocionades paraules siguen una possibilitat d’abraçar-vos a tots, de transmetre-vos el meu missatge més sincer de les virtuts que Déu vol per als seus fills; que visqueu amb esperança i pau. I que el Crist Salvador, des de l’Ermita i des dels vostres cors, siga motor de benedicció, de felicitat i d’alegria per a tots.

Mossén Antoni López

CAL CONTINUAR PELANT CEBES

Estimats amics d’Eslida: des del Seminari Major Mater Dei de Castelló vos salude entranyablement. Fa unes setmanes vaig estar a Eslida a celebrar l’Eucaristia un diumenge en què Salva, el vostre rector, no va poder fer-ho per la malaltia de sa mare. Ens hem unit tots a ell pregant perquè Carmen ja participe de la glòria de Déu en el cel.Ara, en escriure estes lletres, em vénen molts records al pensament dels dos anys que hem pogut compartir i caminar junts en el seguiment del Crist. I és precisament el Crist del Calvari que em porta més bons records. Avui que vos escric és divendres de Quaresma i vaig a resar el Via Crucis; no puc oblidar com el resàvem pujant al Calvari, passant les catorze capelletes, entres ciprers i testos de flors, fins a arribar a la capella per a venerar la imatge més benvolguda i tan sentida per tot eslider.Esta activitat o devoció, com tantes altres, les hem anades recollint en L’Alé, que era i és el mitjà per a comunicar no sols les intencions de misses i els avisos, a més d’escriure algun article de reflexió, sinó també per a recollir algunes activitats de la parròquia i de la vida social del vostre poble. Reconec que era una manera, i ho continua sent, de comunicació, reflexió i obertura a la realitat de la vida en la parròquia i al vostre poble. A més a més, va ser l’ocasió de conéixer gent molt vàlida, agradable i compromesa amb els quals vaig estar molt a gust, em vaig sentir estimat i recolzat en tot moment, també en els difícils…A l’arribar a Eslida vaig rebre L’Alé com una herència anterior, que sempre vaig respectar i valorar. Totes les coses positives he procurat no només respectar-les, sinó també donar-hi suport. Recorde ara que vam restaurar l’harmònium de l’església, que tenia algunes llengüetes trencades i desafinava per eixa causa. Després tot era i se sentia molt millor.La lloança a Déu cal fer-la en esperit i amb veritat, i amb mitjans adequats. L’Alé era un instrument que convidava a la reflexió i a vegades a canviar alguna llengüeta trencada, torta, marejada o marejadota. I així ho vaig fer, sobretot utilitzant el llenguatge simbòlic de les paràboles; per mitjà d’elles feies arribar un missatge d’ànim i de correcció fraterna.En este sentit, no puc oblidar una paràbola que va causar impacte en el seu moment, per les circumstàncies que visquérem, i en les quals vaig ser ajudat i acompanyat per l’equip redactor de L’Alé, per la feligresia i per persones de bon cor i bona voluntat que van voler saber la veritat, identificant-la amb un amor sincer i lliure de prejudicis pel Crist.La meua ofrena a L’Alé vull que siga tornar a publicar íntegra aquella paràbola que amb un sentit al·legòric i bon humor es titula «Cal pelar les cebes».«Diuen que una vegada hi havia un hort ple d’hortalisses, d’arbres fruiters i de tota classe de plantes. Com tots els horts, tenia molta frescor i era molt grat, per això donava gust asseure’s a l’ombra d’un arbre a contemplar tota aquella verdor i escoltar el cant dels pardalets.Però un dia van començar a nàixer unes cebes especials. Cada una tenia un color diferent: roig, groc, taronja, morat... I els seus colors eren irisats, enlluernadors, rutilants com el color d’una mirada, o  d’un somriure, o com el color d’un bonic record.Després de grans investigacions sobre la causa d’aquella misteriosa resplendor, va resultar que cada ceba tenia dins, en el mateix cor  –perquè les cebes també tenen cor– una pedra preciosa. Esta tenia un topazi; l’altra, una aiguamarina; aquella, un lapislàtzuli, la de més enllà, una maragda... Una autèntica meravella! Però, per alguna raó incomprensible, es va començar a dir que allò era perillós, intolerable, inadequat i fins i tot vergonyós!...I les bellíssimes cebes van haver de començar a amagar la seua pedra preciosa i íntima amb capes i més capes, cada vegada més lletges i fosques, per a dissimular com eren per dins, fins que van començar a convertir-se en unes cebes d’allò més vulgar.Passà per allí un savi, a qui li agradava asseure’s a l’ombra de l’hort i que sabia tant que entenia el llenguatge de les cebes, i va començar a preguntar-los una per una:– Per què no et mostres com eres per dins?I elles li anaven responent:– Em van obligar a ser així... Em van anar posant capes... Inclús jo me’n vaig posar alguna, perquè no em digueren que...Algunes cebes tenien fins a deu capes i ja quasi ni es recordaven de per què es van posar les primeres.I, al final, el savi es va posar a plorar. Quan la gent el va veure plorant, va pensar que plorar davant de les cebes era propi de persones molt intel·ligents. Per això, tot el món continua plorant quan una ceba ens obri el seu cor. I així serà fins a la fi del món.» La súplica aborronadora de Jesucrist que en l’agonia de la creu entrega la seua vida per a perdonar els nostres pecats reclama la nostra correspondència, perquè necessitem purificar la nostra fe i no emmotlar-la com feta a la carta, segons els nostres interessos. Necessitem vincular-nos confiadament al Senyor, com a fills de Déu, per a adorar-lo en esperit i en veritat, modelant la nostra vida segons els Manaments de Déu, segons l’Evangeli, formant parròquia i vivint la fe en l’Església. Tota la resta cal desfullar-ho perquè es descobrisca la pedra preciosa i íntima del nostre cor: el Santísim Crist.

Moltes felicitats a tots els qui feu i llegiu L’Alé pels 100 números. Una abraçada a tots.

Mossén Miguel AbrilRector del Seminari Mater Dei

RESURREXIT...

Regirant per l’arxiu parroquial he trobat i rellegit el número 48 de L’Alé, amb el qual es tancava una llarga i fructífera etapa de la nostra revista, la de tots, la d’Eslida. I llegir aquell exemplar m’ha portat inexorablement a repassar el número 49, el primer de la segona època. Cinc anys varen passar entre els dos exemplars: de l’especial de Nadal de 1998 al Nadal del 2003.Les coses van i vénen. Res, excepte Déu, és etern. I el temps de L’Alé també pareixia que acabava després d’una llarga temporada de fidelitat als seus lectors contant coses de la parròquia i del poble, reflexionant sobre la nostra realitat fins que en l’esmentat número 48 s’anunciava la fatídica notícia:«Este mes, després de quatre anys seguits d’eixir al carrer i entrar a les cases, L’Alé se’n va de vacances..., fins no sabem quan».Sobre els motius, el consell de redacció feia una vaga referència, però qui vulguera llegir entre línies segur que trobaria raons molt clares:«La decisió ve forçada per diversos motius: som una parròquia "pobreta" que ha d’afrontar el que costa mantindre unes instal·lacions amb molts anys, i tots sabem quanta gent es considera parroquiana i com col·labora; hi ha també, unes altres prioritats pastorals, i això cal respectar-ho».A continuació es llançava una amenaça:«L’Alé desapareix, sí, no tornarà de moment a eixir. Tornarem, si Déu vol, amb forces renovades, amb més ganes si cal, quan siga possible».I vaja si ha sigut possible! El dia de la festa del Crist del 2003 ens vàrem ajuntar per a dinar els membres de la Junta Directiva de l’Associació del Santíssim Crist del Calvari i entre cullerada de paella i traguet de cervesa o de vi, el nostre estimat Fernando va llançar el repte: per què no reprendre l’edició de L’Alé? He de reconéixer que jo sols coneixia la revista per comentaris, però vist l’entusiasme comú vàrem prendre el compromís immedia­ tament. Podia ser una bona ocasió per a tornar a reunir aquell grupet que configurava el consell de redacció; una plataforma immillorable per a posar en comunicació la Parròquia amb el poble; un altaveu per a donar a conéixer la vida cultural i social d’Eslida; potenciar l’ús del valencià...Em vaig posar en contacte amb Rosa i Àlex i sense dubtar-ho es varen comprometre a prosseguir la tasca que es veren obligats a deixar quatre anys abans.I així és com va renàixer de nou este full, com a fruit de la benedicció del Crist, tal com jo ho assenyalava en un article aparegut en aquell número 49:«Esta iniciativa de la revista L’Alé no és nova; ja fa uns anys que va sorgir animant la vida eclesial i cultural d’Eslida, i ara torna de nou, amb humilitat però amb il·lusió.(...) esta nova etapa de la revista és un do del Crist perquè va ser precisament el dia de la seua festa quan es va plantejar la possibilitat de reprendre de nou esta iniciativa. Animats per la fe, per l’estima al poble, un xicotet grup de joves es va comprometre a portar endavant el projecte».En este punt podríem tornar a parlar de prioritats pastorals...Comparant les dos etapes en la vida de L’Alé voldria destacar les coincidències: vàrem respectar l’estructura de la revista: en la portada, notícies; en les pàgines interiors articles diversos; l’última dedicada a la informació parroquial: calendari de celebracions, el record als batejats, matrimonis celebrats i defuncions; breus reflexions sobre la fe... i també un apartat ple de curiositats, «L’Objectiu», que pretén fer una mirada entre crítica i divertida d’algun fet molt concret.De diferències també en podeu trobar: la capçalera es va renovar gràcies a la col·laboració de Sergi Pérez. Les noves tecnologies ens han facilitat el treball. Com que, per raons familiars i personals, Òscar no viu al poble, el correu electrònic ens ha possibilitat fer-li l’enviament dels materials per tal que ell els revisara en l’aspecte lingüístic i fera la maquetació.Un gran salt qualitatiu ha sigut crear el nostre propi lloc a Internet (http://parroquiaeslida.blogia.com) al qual es pot accedir directament o des d’enllaços que podeu trobar al web de l’Ajuntament d’Eslida o del Bisbat de Segorbe-Castelló. Encara que no segueix l’estructura del full imprés, sí que hi apareixen els articles, les notícies i les imatges més significatives.Normalment ens hem reunit Rosa, Àlex i un servidor el primer divendres de cada mes de nit per a fer la programació del número següent i distribuir el treball, així com les distintes col·laboracions que hem demanat. Òscar ha estat molt present encara que fóra a través del telèfon.He fet menció de les reunions en què decidíem quin era el contingut de la revista, però no vulguera que ningú pensara que la revista és propietat nostra, un negoci que ens hem muntat, un espai perquè una xicoteta camarilla en faça de les seues... L’Alé no hauria pogut ser el que és sense la col·laboració de tantes persones que han escrit en les seues pàgines. Moltes ho han fet perquè els ho hem demanat, altres s’han oferit lliurement, sempre des de la llibertat. L’única línia que hem intentat que no es traspassara és la de la fidelitat a l’evangeli i a la doctrina de l’Església. Però podem estar orgullosos perquè L’Alé ha estat obert a tots des de la independència de grups polítics o de qualsevol altre ideari.Seria molt llarg citar ací el nom de tots els qui han col·laborat, perquè em podria oblidar d’algú, però ahí està l’arxiu, per a guardar la memòria de tots ells.

Esperem continuar sent durant molt de temps més la paraula oberta d’Eslida i donant la paraula a tot aquell que tinga alguna cosa a dir i, sobretot, que continuem fent-lo amb més alé.

Mossén Salvador Prades

SETMANA SANTA

Amb la pressa amb què ens ha sorprés enguany la Pasqua celebrant-se tan prompte, ha aplegat el moment de viure els actes centrals de l’any cristià que giren al voltant de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. Els actes celebrats han sigut els tradicionals: la processó de Rams, la Missa del dijous que recorda la institució de l’Eucaristia i l’Hora Santa de nit, que ens trasllada a la pregària de Jesús a l’Hort de les Oliveres; el Divendres Sant el Via Crucis i els Oficis, commemorant la mort de Jesús i la processó del Sant Soterrar, solemnitzada per la Banda i pel grup de tambors; i la Vigília Pasqual en la nit del dissabte al diumenge, gran esclat de llum i alegria per a celebrar la resurrecció del Jesucrist. Festes viscudes amb fervor i devoció, amb profund sentiment religiós per part de tota la gent que hi ha participat.Però cal fer també examen de consciència i veure quines coses caldria millorar, com motivar la gent per tal que assistisca, com fer perquè la processó no estiga pendent d’un fil per si hi haurà prou gent o no per a traure les imatges...La fe ens hauria d’impulsar a donar-ne testimoni i el primer pas seria prendre’ns seriosament les nostres tradicions, creences i celebracions perquè aquells que no creuen, que estan allunyats de l’Església o que pertanyen a altres religions s’admiren de la nostra convicció.

I PER QUÈ LA PASQUA CAU ENGUANY TAN BAIXETA?

Intentaré explicar-vos el perquè d’açò. La primera cosa que cal tindre en compte és que hi ha moltes festes que van lligades a la Pasqua, com ara el Dimecres de Cendra, que marca el començament de la Quaresma (quaranta dies abans de la Setmana Santa), la festa de Sant Lleó, Pentecosta (cinquanta dies després de Pasqua), el Corpus (amb la gran preocupació que suposa això per als pares dels xiquets que han de prendre la Primera Comunió, perquè clar, s’ha de reservar el restaurant, que de l’església ja se n’ocuparà el rector...). I si vols desplaçar-te a Castelló per gaudir de les festes de la Magdalena (tercer diumenge de Quaresma) tens la mateixa, que no saps mai quan cauen. En definitiva, que no ens aclarim i que cada any ho tenim difícil per a programar-nos les vacances. Molts pensen que estes celebracions haurien de tindre un dia marcat i fix, però això també ocasionaria molts problemes i la realitat és la que tenim.

Si prenem com a punt de referència la Pasqua per a establir el calendari, hem de mirar arrere perquè això és una herència del judaisme.

Nosaltres utilitzem el calendari solar (un any és el temps que li costa a la Terra de fer la volta al Sol), mentre que els jueus utilitzen el calendari lunar (l’any té 354 dies i els mesos corresponen al cicle lunar complet. Cada quatre anys els jueus intercalen un mes).

Els jueus celebren la Pasqua, que commemora l’eixida del poble esclau d’Egipte (el pas de l’esclavatge a la llibertat) i ho fan el 14 del mes de Nissan (aproximadament entre el març i l’abril). Eixe dia correspon a la primera lluna plena de primavera. Nosaltres, els cristians, anomenem Pasqua a la celebració de la Resurrecció de Jesucrist (que passa de la vida a la mort) i, com que sempre ho fem en diumenge, podem deduir que és el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera. Clar, com que el nostre calendari no es regeix per la Lluna, sinó pel Sol, no podem donar una data exacta a eixa lluna plena i per això va canviant.

El Primer Concili de Nicea (any 325) va decretar que la pràctica romana per a determinar el diumenge de Pasqua havia d’observar-se en tota l’Església.

Evidentment, per a saber quan serà Pasqua en tal o qual any no cal estar mirant la lluna tots els dies. Hi ha calendaris en què ja podem saber amb anticipació quan serà.

No sé si vos ha quedat clar, però per curiositat, l’any que ve (2009) Pasqua serà el 12 d’abril i l’any 2020 també serà eixe mateix dia.

Mossén Salvador Prades

MANS UNIDES 2008

Un dels «Objectius del Mil·lenni» per a l’any 2015, formulats per les Nacions Unides, és «promoure l’autonomia de la dona i la igualtat de gènere». Amb el lema «Mares sanes, dret i esperança», Mans Unides inicia la Campanya 2008 per a posar en relleu la insubstituïble identitat de la mare en la vida familiar i de la dona en el desenvolupament de la societat.A l’Àfrica, una de cada 16 dones mor com a resultat de les complicacions durant l’embaràs o el part i, en els països industrialitzats, la mortalitat derivada de la maternitat és només d’una cada 4.000. Podríem enumerar molts fets denunciant la condició precària de la dona i també moltes raons per no quedar-nos indiferents.

Promoure projectes sanitaris en centres de salut que treballen per millorar les condicions de vida de les poblacions i finançar projectes educatius que donen les mateixes oportunitats als xiquets i a les xiquetes o als jóvens i a les jóvens: estos són els objectius marcats per Mans Unides. Per aconseguir-los, Mans Unides necessita el suport de tots i totes, i confia en la nostra col·laboració a la Campanya 2008.

  

Com tots els anys, des de ja en fa quasi 50, ha arribat el segon cap de setmana de febrer, i Mans Unides toma a demanar la col·laboració de totes les persones de bona voluntat.

Hi ha una cosa que a totes les persones ens ha de preocupar: al món hi ha milions de persones que passen fam, o passen per circumstàncies extremes. Els cristians, davant d’estes coses, no podem passar de llarg: hem de fer alguna cosa, encara que siga una gota en la immensitat de l’oceà, però cal fer alguna cosa. Així ho va entendre l’Acció Catòlica fa uns anys i va crear esta campanya d’ajuda al Tercer Món; es donava per suposat que no era la solució al problema de la fam, però era un pas: que almenys en un lloc concret es faça alguna cosa perquè un grup d’éssers humans visquen amb un poc més de dignitat

El projecte d’enguany és el següent: un programa de desenvolupament integral a vint pobles a l’Índia. El treball que es farà serà en els següents àmbits: Educació, Sanitat i Higiene, Treball i Organització Social.

Com es pot veure, abraça molts àmbits, i la raó és que el que es pretén evitar és que estes persones s’hagen de traslladar a les grans ciutats, on la majoria de les vegades serien explotats per les màfies i per gent sense escrúpols. Amb este programa es podrien valdre per elles mateixes als seus pobles, tindre les seues pròpies escoles, els seus dispensaris mèdics, i fonamentalment tindre els llocs de treball.

Com es pot observar, el treball de Mans Unides i el de moltes altres persones és el dels drets humans. El fet que caracteritza Mans Unides, i tants missioners i missioneres, que són els qui en els llocs concrets porten a terme estos projectes, és que ho fan des de la seua fe en el Crist.

Este treball, per a tots ells, naix a partir de la seua fe, ja que el que intenten fer és que el seu projecte, el projecte del Crist, la seua voluntat, siga una realitat. Que hi haja llibertat, justícia, respecte a la vida, pau, fraternitat, joia; tot açò forma part del que el Crist vol per a tots nosaltres. El que hem de fer els qui ens considerem seguidors seus és que això siga una realitat.

La campanya, en cadascuna de les poblacions de la zona, constarà d’unes activitats: exposicions, visites a escoles, festivals infantils, sopars de la fam, col·lectes a les parròquies. Els Sopars de la Fam, ja s’han realitzat en algunes poblacions, com Nules o la Vall d’Uixó, i continuaran en altres pobles. En estos sopars s’explica el resultat dels projectes dels anys anteriors i s’anuncien els projectes de l’any present. Enguany, com en anys anteriors, també a Eslida es farà el Sopar de la Fam; tan sols queda determinar la data.

Mossén Vicent J. Paulo

BALANÇ ECONÒMIC DE LA PARRÒQUIA 2007

Un any més L’Alé ens ofereix l’oportunitat d’obrir si cal una miqueta més la Parròquia al poble oferint el balanç econòmic de l’exercici 2007.

Els números solen ser una cosa que no ens fa massa gràcia, però com més clars millor i sempre amb la idea de mostrar l’agraïment a tota aquella gent generosa que ha anat contribuint al manteniment del nostre patrimoni religiós, les activitats pastorals i la comunió amb l’Església diocesana i universal per mitjà de les distintes col·lectes. Ahí va la informació:

 

Entrades

Romanent any 2006	15.441,51
Ingressos per servicis	2.220
Ingressos financers	8,63
Subvenció Conselleria Cultura	585
Col·lectes per a la Parròquia	6.037
Donatius	965
Col·lectes diocesanes	3.890
Total	29.147,14

 Eixides

Compres (material de culte...)	3.716,84
Impostos	203,53
Subministraments i conservació	4.644,51
Activitat pastoral	797
Funcionament	932,36
Fons Comú Diocesà	750
Col·lectes diocesanes	3.980
Total	15.024,24

 Estat al 31-12-2007: + 14.122,9 euros  

Com a despeses importants cal destacar que en passar l’estiu es va revisar el teulat de l’església perquè hi havia filtracions d’aigua i feia molts anys que no s’havia netejat, la qual cosa feia urgent una intervenció d’este tipus.

Un capítol molt important a destacar és el de la contribució dels fidels d’Eslida a les campanyes organitzades per recaptar fons per a diversos fins. Cal remarcar que per a la Campanya de la Fam s’han arreplegat 1.665 euros, i per a Caritas Diocesana se n’han enviat 865.

Totes estes xifres no tindrien major importància si no ens revelaren una actitud que es fa present al llarg de tot l’any, i que és la generositat dels creients i d’altres persones que, sense tindre contacte amb la Parròquia, consideren que l’Església ofereix totes les garanties per a destinar les seues aportacions als fins desitjats, especialment en tot el que fa referència a l’ajuda als més pobres d’ací o en el Tercer Món.

L’any 2008 suposa per als cristians un nou repte en haver canviat el sistema de finançament que fins ara regia a Espanya. És cosa ben sabuda per tots que en la Declaració de la Renta es podia destinar una xicoteta quantitat a l’Església Catòlica. Cada any, l’Estat decidia quin era el total que l’Església rebria i si no s’hi aplegava, el completava. Ara això canvia: l’Església sols rebrà allò que els ciutadans designen directament com a donatiu per a l’Església. Per tant, els catòlics hem de prendre consciència de la nostra responsabilitat en el sosteniment de la comunitat eclesial i aportar-hi els recursos necessaris per tal que esta puga continuar desenvolupant la seua missió.

Mossén Salvador Prades

MOVIMENT PARROQUIAL DEL 2007

BATEJOS

Julisa Miravet Miguel, Izar Jordana García, Diego Pitarch Galiana, Carla-Esther Crespo Gil, Enrique Galindo Gil, Sergi Campos Fabra, Pau Campos Fabra i Xavi Roca Sorribes.

 

MATRIMONIS

Ángel Monferrer Segarra amb Salomé Felguera Castillo.

José Vicente Martí Julià amb Rebeca Helga García Sorribes.

Ramón Galindo Manzana amb Asunción Doñate Doñate.

 

DEFUNCIONS

María Mondragón Miravet, Ramón Gómez Sorribes, Carmen Miravet Sorribes, Amado Gómez Sorribes, Victoria Eixarch Aznar, Manuel Molina Mondragón, Teresa Mondragón Miravet, Francisca Mondragón Mondragón, Josefina Sorribes Galindo, Antonio Miravet Mondragón, Rafaela Silvestre Álvaro, José Miravet Doñate i Vicente Doñate Gómez.

 

Per als amants de les estadístiques, vos adjuntem un quadre en què podeu comparar les dades del 2006 i del 2007:

                                                           2006                2007

                        - Batejos                       3                      8

                        - Matrimonis                 6                       3

                        - Defuncions                13                    13

SOBRENOMS D'ESLIDA*

(Els sobrenoms que ja apareixen en el segle XIX van escrits en lletra cursiva (p. ex. Caldera).

 

Abel (nom del pare); Abuelo (del seu físic); Acla; Aguassila (ofici de 1’avi); Agustines (del nom de la mare, heretat per dues germanes); Ainenca (del poble d’Aín); Alcudiera; Alejandro («j» castellana; nom del pare); Almedijano («j» castellana; vingut d’Almedíjar-Almedíxer); Ànima (costum de pregar sempre per les ànimes); Anissetos (del nom del pare); Antolino (nom del pare).

Baineta; Ballaora (gust per bailar); Barranquet; Barraques; Barreta (del nom de la fusta travessa que tancava les portes. Aquest home les robava, i després les cremava); Barró (del físic: era petit); Baronet (diminutiu del precedent); Barrufo; Barrut (caràcter); Beata (caràcter); Bigot (físic: bigot gran); Blanco (físic: color de la pell); Boba (físic); Bollo; Bona (caràcter); Bonyiga; Borinot; Borrasca; Borreguera; Borregues; Botero (ofici: fabricant de bots); Botifarra (físic: ventre gros); Botifarrera (ofici); Bouero (ofici: a les festes portava els «bous» als corrals); Bufa’m 1’Ull (físic: parpellejava d’un ull).

Cabedo (de «cabo» de la Guàrdia Civil, pare veritable: el fill no s’assemblava al pare legítim); Cabut (caràcter); Cabreta (caràcter nerviós); Cagarruta (físic: menut); Caín (caràcter dolent); Calatràs; Caldera; Calmante; Calo (de «Pasqual»); Caloio (de «Pasqual»); Camila (nom de la mare); Campana (ofici: campaner); Campanària (ofici: campaner); Canella; Cànio; Campessí (ofici: llaurador); Cantín; Carmelo (nom del pare); Carnisser (ofici); Carter (ofici); Carreguina; Cassoleta; Catra; Centeno; Cinta (nom de la mare); Cisne (nom de la botiga a Castelló); Cistellera (ofici); Clec; Clerrién (nom del pare); Coc; Coixa (físic); Colom; Compàs; Conillero (ofici: cria de conills); Corda; Cotilla; Cotilletes; Creïlletes; Cristo; Curret.

Dàtil (costum de menjar-ne); Dominga (nom de la mare); Elena (nom de la mare); Estudiantes; Felipa (nom de la mare); Fideuer (ofici); Fofeta; Formigues; Gallo (caràcter); Gamella; Garrotín; Gasparillo (de «Gaspar»); Gordo (físic); Gepa (defecte físic); Gorra; Goi; Graella; Guala; Guapa (físic); Guardiamonte (ofici); Hatxa.

Josefines (nom de la mare, portat per dues germanes); Joana (nom de la mare); Lengua (d’un cognom); Lina (nom de la mare); Lluent (físic: parpellejava dels dos ulls).

Malaüga (caràcter?); Malena (nom de la mare); Maleta (costum de viatjar amb maleta, cosa rara al poble); Mama (caràcter: marer); Manasses (caràcter: tot ho trencava); Marcelina (nom de la mare); Matacanillos (matava aquest animal a les vinyes); Mateuets; Mestre (1’únic aleshores del poble); Mimat (caràcter); Mitjadona (caràcter); Morrut (físic); Nap; Negret; Nelo (de «Manel»); Nigüero; Obrer (ofici: paleta); Oroneta (corria molt).

Patxí; Paciència (caràcter); Panxeta (físic), Panader (ofici); Panderola (del renom del trenet de Castelló. En contava sempre aventures); Panera; Panses; Papau; Peixeter (ofici); Pelà; Pelacanyes (costum, pels carrers del poble); Pelele; Pelut (físic); Pellero (ofici); Penyablanca; Peperreu (caràcter: bast); Pepeta (nom de la mare); Pepesoíbes (pronúncia defectuosa del seu nom: Josep Sorribes); Pera; Perxa; Perfecto (nom del pare); Perol; Perumet; Perrutxa (caràcter avar dels pares); Pescaire; Pitxeret (en dibuixava sempre); Pina; Pipes; Pipeta; Pistoles; Piu; Poma; Poquito; Pua (caràcter: ecònom); Puces (mal geni); Puerto; Punxonet; Quico; Quiqueretes.

Rabut (perquè venia d’Artana, a qui donen aquest malnom); Rapavelas (del comengament d’una cancó d’uns comediants que vingueren al poble); Raposa (= rabosa); Remolina; Rei (físic); Rito; Roca; Rogerica; Roges (cabell); Romero; Rullet (físic: forma del pèl); Sabre; Sacristana (ofici); Safa; Saliner (ofici: venedor de sal); Sanxa (nom de la mare); Sapet; Saua; Seba; Segarra; Sendra; Seberina (nom de la mare); Sigarrero; Sillera (ofici); Sipiano; Sola; Solfa; Sompa; Sopes; Soqueta; Sorda (defecte físic); Surdet.

Talera; Tanda; Tomassa (nom de la mare); Torian (de «Vitoriano»); Trill; Vacatxurra (criava vaques, i a una li faltava una banya); València (en parlava molt); Vallero (de la Vall d’Uixó); Voltahòmens (caràcter: mal geni); Xaca (portava americana, fet estrany aleshores); Xaparro (físic baix); Xarlot; Xato (físic); Ximo (diminutiu de Joaquim); Xoua; Xorís; Xoveret (vingut de Xova); Xotxa; Xuli (del castellá «chulo», per la manera de portar la gorra); Xulleta; Xutxa (per camussa, semblança amb un gos); Iaio; Zacarias (nom del pare).

 

* Extracte revisat d’un treball realitzat per al professor Dr. Miquel Arbona - Universitat de Barcelona

Albert Sanjosé Latorre

ADVENT

Tota persona, des de la creació, està en un advent, en una espera continuada.

Segons el llibre del Gènesi, Déu promet un redemptor. I tota la humanitat, patriarques i profetes de tots els temps, han esperat el compliment de les promeses. Les dones volien ser mares per si naixia d’elles el Messies esperat. Segles i segles esperant, en estat d’Advent.

Arriba el Messies, nascut de Maria Verge i acaba l’Advent dels qui esperaven la promesa de Déu. Havia arribat la plenitud dels temps.

Ara, en el temps de l’Església, cada any quan arriba Nadal revivim aquell Advent dels nostres avis llunyans.

Tot i tindre el Messies, ja fa 2000 anys les persones d’ara estem vivint en ple Advent, en plena espera. Què esperem més? Esperem este Messies, Jesucrist, que torne, ara gloriós, a tancar la història dels homes. Quan serà?, no ho sabem. Per això esperem, estem en Advent continuat. La vida de l’home, com veieu, és estar en espera, en Advent.

I mentre esperem que Jesús torne gloriós a tancar la història, hem d’estar molt atents a les vingudes de Jesús enmig nostre. Bé en el pobre, o bé en l’Eucaristia, en la Paraula de Déu, en el xiquet que no té alegria, en els homes i dones del món que passen fam, guerra i violència. Jesús passa cada dia pel costat nostre. Cal anar amb els ulls ben oberts per saber-lo descobrir.

Com veieu, el centre de la vida de tot home i tota dona és esperar. Perquè Déu sempre ve a nosaltres. Però no ens diu el dia ni l’hora. Per això, unit a la vida feta Advent, hem d’afegir la vigilància, estar a punt. I això en diem pregària.

El poble sempre ha pregat quan esperaven el Messies. I prega ara per la vinguda gloriosa del Senyor. I continua pregant per tindre el ulls ben nets per veure Jesús pels carrers dels nostres pobles, pels hospitals, enmig del immigrants… veure’l en el rostre de tot home.

No trenquem la cadena dels patriarques i profetes. Continuem esperant. Fem que cada dia siga Advent.

Bon Nadal… mentre esperem les altres vingudes del Senyor.

Mossén Joan Güell