Quan a la Facultat de Periodisme es parlava de «fulls parroquials» era per designar un foli escrit a màquina, més o menys compost sense massa gràcia, i com el paradigma del que no és periodisme modern. L’Alé, ja es veu a primera vista, no és això. En aquell moment ja coneixia experiències fetes als Estats Units, França o Itàlia, sovint fetes per protestants, i sabia que es pot ser cristià, professional i modern. Però quan després d’uns anys em trobo que la meva principal activitat professional és, precisament, treballar en un «full parroquial» (FP), he necessitat elaborar una reflexió sobre el paper i la funció d’aquesta publicació, que d’entrada ja afirmo convençut que és molt digna i respectable. En primer lloc cal esborrar la comparació d’un FP amb qualsevol diari o periòdic de quiosc. El model que correspon al «gènere FP» és el de la publicació corporativa, com la que tenen les assegurances, les empreses o les fundacions. Això vol dir que la prioritat no està a donar la informació puntualment cada dia o setmana. Ens estem dirigint a un lector fidelitzat, que comparteix uns interessos i una experiència comuns, una visió de la vida i uns valors compartits. És una cosa si parlem d’assegurances mèdiques, però si es tracta de la revista de la parròquia estem expressant una eclesiologia molt clara de Poble de Déu, de comunió i de sentit de pertinença que no exclou a ningú. Útil, interessant i atractivaPel que fa al contingut, cal combinar entre la informació útil i els «valors comuns». L’útil ha de ser rigorosa, però és senzilla d’elaborar. A L’Alé està molt clara: Celebracions litúrgiques, alguna nota de religiositat, efemèrides, horaris de Setmana Santa... El contingut de «valors comuns», en canvi, demana més esforç per fer-lo, però té una flexibilitat molt més gran. Aquests textos (notícies, entrevistes, comentaris o reportatges) faran la revista interessant, permetran parlar de tot amb l’única exigència que per un costat o altre coincidisca amb els valors comuns de l’entitat –entengueu ací, parròquia– i al mateix temps s’obri a altres realitats i públics. A través de les tradicions, l’art, la solidaritat, la memòria del poble, els personatges propers, el full parroquial crea ponts amb la societat que l’envolta i permet a la comunitat cristiana ser rent en la pasta (cf. Mt 13,33).Per a això, és important la presentació formal i el llenguatge que s’usa. Un full parroquial no és un tractat de teologia, ni un pamflet propagandístic, i tampoc –encara que cuide el sentit de pertinença– el diari familiar dels feligresos. A l’hora d’escriure, l’estil ha de guardar un just equilibri entre el to formal i la senzillesa. I sobretot, no tenir por d’escriure poc per ser més visual. Per valorar un bon perfum no cal pensar molt. Ni s’assaboreix una bona paella amb el cervell. L’experiència humana i cristiana és global: intel·ligència, emocions, sentits. La revista ha de poder-se mirar, tenir imatges, ser atractiva en la composició, fàcil de llegir. Sant Tomàs d’Aquino insistia que Déu és la plenitud del bé, la bondat... i la bellesa. A més a més, l’aspecte formal és important perquè el full parroquial està «venent la imatge de l’entitat», té alguna cosa d’anunci, de targeta de presentació. Un alé nouTrobo molt bonica la capçalera del full parroquial d’Eslida: L’Alé. Evoca l’Esperit Sant, aquesta persona de la Trinitat que algun místic ha dit que és la més perceptible perquè és ella la que ens transmet la joia, la pau, la confiança, el consol, la dolçor de Déu. Al mateix temps és lleugera, intangible, passa per tot arreu sense saber massa com s’ho fa. Dedicat des de fa temps al periodisme cristià, he experimentat diverses vegades amb sorpresa com un text escrit amb presses a l’últim moment ha tocat el cor d’una persona i ha suscitat un moviment espiritual. L’Església és sagrament de Crist, és a dir, fa present el Senyor Jesús en els nostres pobles i vides. És veritat que això inclou l’edifici del temple, els oficis religiosos, les tradicions i la formació, però hi ha un alé que passa per una paraula, un gest, una presència de cada membre de la família de Déu. També a través del full parroquial. Com ja he dit, els continguts i la presentació creen ponts entre la parròquia i la societat, fa que l’Església no siga una bombolla estranya i aïllada en el nostre món. Però, també, per aquest alé espiritual pot ajudar a qui necessita pau a descobrir el consol, a qui està menjat per la culpabilitat a trobar la misericòrdia, a qui està sol a integrar-se en una comunitat, a qui no té esperança a alçar la mirada amb confiança, i qui està ferit per la mort a acollir la Vida Nova. Només hi ha una condició: treballar sempre perquè la paraula i la vida siguen harmònics. Que allò que s’anuncia a través del full parroquial es visca en les nostres comunitats. Felicitats pels 100 números de L’Alé i per molts anys!
Guillem FarréPeriodista. Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació.Responsable de l'Hoja Parroquial
0 comentarios