ELS CAPELLANS QUE HEM CONEGUT

A  penes si podem donar raó de mossén Pasqual Tomàs; era un senyor molt morenet i menut. Els parvulets d’aleshores teníem l’escola on ara és el bar de la Casa de la Cultura, i quan el véiem per la plaça corríem amb les nostres cametes, torpes encara, a besar-li la mà.Volem participar en la construcció d’un futur? Tots, pel fet de viure o haver viscut influïm en el futur, segons el nostre estil de vida, els nostres valors, vivències i forma de relacionar-nos, que són imitats pels més menuts, els jóvens i inclús els adults: tenim part de responsabilitat en el poble que estem construint i mostrant al altres.L’estiu del 1939 va vindre a Eslida Mn. Esteban Saborit, natural de l’Alcora, un tro d’home, amb una capacitat per al treball incalculable. Havia sigut militar, i l’havies de vore amb quin garbo i gallardia muntava el matxo del tio Pepe de Corda i se n’anava a Aín; el muntava amb la mateixa senyoria que hauria muntat un pura sang. No teníem més que 9 anys aquells xiquets que va formar, i encara que hui sone a cursi, no han perdut la fe que ell els va inculcar; els va preparar per a catequistes i ensenyant la doctrina van consumir la seua joventut. Va estar tres anys, i recordem molt bé el dia que se’n va anar i les paraules que ens va dir: “No vos puc dir adéu, perquè la vostra terra queda regada per la meua sang” (la seua mare està ací enterrada). Molt prompte vam saber que se n’havia anat a les missions, i molt prompte també ens van dir que allí havia mort, víctima d’un càncer.El va seguir Mn. Fernando Villalba Cerezo, de Borriana, i era també molt alt. Havia estat molts anys a França, i duia amb ell l’herència francesa. Ell va estar 12 anys.Després va vindre Mn. Rafael Petit. Mn. Petit era de la part de Tortosa, també d’un caràcter molt agradable, i ens va deixar la seua mare. Encara el veig a tot pulmó cantar allò de "Madre sin mancha del Redentor, Reina del Cielo, Madre de Dios". No li ho hem sentit cantar a ningú amb més entusiasme i més fe que a ell. Va estar ací tres anys, i el van traslladar a la part de Gandesa.El va seguir Mn. José Herrero. Ell era d’Artana, i almenys de vista el coneixíem perquè de seminarista pujava molt per ací. El va rellevar Mn. Facundo Castillo. Qui no es recorda d’ell... Quant l’enyorem en la processó del Crist...! No ha faltat cap any, i sempre l’organitzava. L’últim any que va vindre ja no anava organitzant-la, sinó amb els capellans. El va seguir Mn. José Monsonís, natural de Betxí. També ha pujat després que el varen traslladar a la processó tots els anys, però ell no anava organitzant-la, sinó a la tira dels hòmens. Des que se’n va anar, bevia aigua d’Eslida, i en honor d’ell hem de dir que era tan honrat que pujava aigua de Moncofa, on ell estava, la buidava i la tornava a omplir de Fosques. Després va vindre Mn. Manuel Usó de Vila-real.El va seguir Mn. José Solsona, de Vilanova d’Alcolea. L’octubre de 1979 es fa càrrec de la parròquia Mn. Salvador Pastor. Si Mn. Esteban havia sigut infatigable, Mn. Pastor l’igualava. Va organitzar per als matrimonis majors unes reunions a la sagristia que recordem amb molta estima. Als matrimonis jóvens els va portar als encontres de cap de setmana del seminari Mater Dei. Va canviar els taulells de l’església, va renovar els bancs, va renovar completament la casa abadia, va fundar la rondalla, i ell i Pedro Tel van reorganitzar la banda de música, entre altres coses. El van vicari episcopal i ve a Eslida Paco, simplement Paco. No sé si encara firmarà igual, però estant entre nosaltres firmava "Paco Eslida". Ell deia que era perquè li agradava molt. Ha demanat excedència a l’Església i ara és al seu Alberic natal cuidant a sa mare.El successor de Paco va ser Mn. Francisco José, de Torreblanca, senyor prudent com el qui més. Ell va ser el primer capellà que en Eslida se’n va anar a la universitat a fer Psicologia.Després va vindre Mn. Antoni López, de Catarroja. Va muntar els Scouts, una meravella d’organizació per als adolescents, i va fundar L’Alé. El va seguir Mn. Miguel Abril, de Castelló, que també va anar a la universitat a fer els mateixos estudis de Psicologia. A Mn. Esteban Badenes, de la Vilavella, el seu successor, li devem i no li pagarem mai els dos cursos de monges rurals que va portar.

Hui tenim a mossén Salvador Prades, d’Onda. Som quasi veïns: a penes ens separa un terme. Té un caràcter molt obert, com ens és natural: encara que som de terra endins, som del Mediterrani.

Antonieta