Òscar Pérez Silvestre
Crec que la història dels pobles (escrita o oral) fa diverses funcions socials que cal valorar pels beneficis en principi intangibles que aporta als habitants d’una comunitat humana. Diuen els entesos que la història és una construcció: la història s’escriu sempre en un moment històric determinat, i la labor dels historiògrafs és un fruit del temps en què viuen. L’historiador parteix de la seua realitat, de la seua manera de pensar, es planteja les preguntes que li interessen i, de vegades, algun objectiu amb implicació social més ambiciós que la mera reconstrucció del passat. Qualsevol fenomen històric pot tindre diferents formes d’interpretació en funció d’eixe moment en què escriu l’historiador, de la seua mentalitat i ideologia, de la formació científica que acabala, dels buits possibles en la documentació que té a l’abast, de la vitalitat de la cultura en què desenvolupa la seua activitat... L’objectivitat de la història és inassolible al 100%, però això no significa que no es puga ser més o menys rigorós a l’hora d’interpretar-la i d’escriure-la.
Tal relació escriptor-època és ben òbvia, però si descendim un poc més a les imbricacions íntimes que tots mantenim amb el temps que ens ha tocat de viure, hi ha diversos factors que influeixen en la visió que tenim de la realitat que ens envolta i en la percepció que ens creem i que, potser, mantindrem al llarg de tota la vida. Tradicionalment, han sigut els àmbits de poder polític, social i cultural, és a dir, les esferes de prestigi íntimament relacionades, les que han generat les interpretacions històriques, que han passat per transmissió a la resta de grups socials. En les últimes dècades, amb l’accés més generalitzat a les universitats i la labor d’investigació que té encomanada la institució –sumada a la d’altres estudiosos poc o gens vinculats que treballen en paral·lel–, el panorama historiogràfic ha evolucionat en mètode i s’ha diversificat en interessos fins al punt que és molta la bibliografia que es produeix i abraça tots els períodes històrics.
En este context, la història local dels pobles ha experimentat un augment de producció que fa unes dècades no tenia: la pretensió abans era fer una història global que, no cal dir-ho, no arribava a explicar les peculiaritats particulars. Així, en les últimes dècades són molts els pobles que disposen de la seua història (sovint parcial i incompleta), fet que, sense cap dubte, contribueix a afinar millor la descripció de les circumstàncies i dels fets històrics. És a dir, una història global necessita conéixer la història local.
Pel que fa a Eslida, hi ha un fet que m’interessa des de fa molt de temps. ¿Què va succeir després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609? L’any 2009 vaig dedicar un treball a explicar el context en què es va produir tal desterrament. Ara, però, m’interessa conéixer com després de dos anys d’abandonament del poble ací comença a constituir-se una nova comunitat, com s’articula tot el sistema de convivència, com es construeix l’hàbitat sobre la base anterior morisca. Són tantes preguntes...
Si prenem una data simbòlica, l’any que ve (2012) farà 400 anys de l’atorgament de la Carta de Poblament del Duc de Cardona i Sogorb als nous pobladors (28 de setembre de 1612). És a dir, farà 400 anys que la comunitat humana actual d’Eslida va començar a caminar. Per això, crec que és molt important desxifrar la història: d’una banda, per conéixer (saber d’on venim, qui eren, com vivien...), i per una altra per reconéixer-se com a membres d’un col·lectiu amb una història en comú, lligats a una terra des de fa quatre segles, una terra i un territori definits en comú, construïts entre tots. I nosaltres, en som els continuadors...
Crec que ens hem de fer el propòsit de portar avant una celebració d’estes característiques: amb bon gust, mesurada, que siga senzilla i significativa per a la nostra gent. Per la meua banda, em compromet a treballar en esta direcció i a establir els contactes possibles per tal que la gent que en sap ens done un poc de llum sobre aquell passat que no està tan lluny. I aprofite per animar-vos a aportar el vostre granet d’arena a la causa, cadascú des de les seues possibilitats. Perquè Eslida s’ho mereix, i perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.
