En record de Joan Pau II, recentment beatificat

Mn. Rafael Fiol

 

En l’homilia de l’inici del conclave que havia de triar Papa, el cardenal Ratzinger va afirmar: «Joan Pau II deixa una Església més valenta, més lliure, més jove. Una Església que, segons la seua ensenyança i el seu exemple, mira amb serenitat al passat i no té por del futur».
És difícil expressar millor allò que l’Església catòlica deu a Joan Pau II. Es pot dir que va resoldre i va canalitzar la crisi postconciliar: ell, que era un protagonista del Concili, que va participar activament en les sessions, que va contribuir a escriure algun dels principals documents, que va quedar marcat per eixa empremta i que la va portar al seu pontificat.
La figura de Joan Pau II és, al mateix temps, una figura titànica i amable. Titànica per la quantitat, qualitat i amplitud de les seues iniciatives. Amable, perquè tot ho va fer sense perdre el seu to d’home senzill, pròxim, piadós i autèntic. Mai es va ocultar i va estar a la vista de tot el món, dels que el veien a totes hores i tots els dies. Es desdejunava, dinava i sopava sempre amb gent distinta i variada. No necessitava ni ocultar-se ni apartar-se. Només per a resar, i resava molt. I tots han deixat este testimoni unànime.
Què li deu l’Església? Eixa renovació d’ànim i eixe donar curs al Concili, que és l’esdeveniment més important de l’Església en l’època moderna. Què li deu el món? Eixe testimoni d’humanitat i de santedat. I de pas, eixa caiguda inesperada del mur de Berlín, que no era només un mur físic, sinó, també, el major mur mental que s’ha alçat en la història de la humanitat. Una divisió completa en la concepció de la vida i del futur de la societat.
En la memòria cristiana, la figura de Joan Pau II quedarà com una gran llum, unida a eixa meravellosa i commovedora constel·lació de sants que és l’autèntica riquesa de l’Església.