MIRANT AL SUD

Com en anys anteriors, enguany he viatjat una altra vegada a Burkina Faso, un país de l’Àfrica Occidental, al sud del desert del Sàhara. Molts sabeu que ja fa anys vaig passar allí tres anys com a missioner en la Missió de Safané, junt amb altres capellans de la nostra diòcesi. D’alguna manera podria afirmar que allí tinc un trosset de la meua vida i del meu cor, per això després he aprofitat alguns estius per a tornar a visitar aquelles terres i també he realitzat algun projecte de desenvolupament (amb l’ajuda de molta altra gent, evidentment) com ara la construcció d’un pont o l’enviament de medicaments.

Fer eixos viatges m’ha permés retrobar molta gent estimada, tant africans com missioners que treballen allí. Gent a la qual havia conegut i amb qui he compartit moltes experiències.

Puc contar-vos que enguany s’ha acabat definitivament el projecte del pont amb el condicionament dels accessos i la canalització d’aigües pluvials. Espere que ara dure molts anys perquè la inversió ha sigut gran.

Però m’agradaria parlar-vos d’altes coses, tal vegada no tan amables i boniques com puga ser la realització d’este projecte tan bonic.

En una de les visites que vaig fer vaig trobar Cristina, una germana de la Consolació que treballa a Ouagadougou (la capital del país), i vàrem estar parlant sobre la situació econòmica d’aquell país, que és un dels més pobres del món.

Un dels aliments bàsics de la població és l’arròs, i en els últims mesos el preu ha augmentat més del doble. Un sac de 25 quilos ha passat d’uns deu mil francs (16 euros) a vint-i-quatre mil (37 euros). Tal vegada les quantitats vos semblen insignificants, però cal saber que, per exemple, el sou d’un mestre no aplega a 100 euros mensuals. Tenint en compte que la majoria de la gent, llevat dels funcionaris, no tenen un treball estable, podem imaginar que eixos pocs euros són una fortuna. Això ha agreujat la situació de pobresa de la gent sobretot a les ciutats, ja que al camp, com passava ací fa temps, la gent va cultivant i menjant.

Cristina em deia que hi havia molta gent que sols feia una menjada diària i que fins i tot això no estava garantit, és a dir, que es passa fam.

Ací a Espanya i a la resta d’Europa també es parla de crisi econòmica, però la diferència està entre menjar o no menjar. És a dir, si ens hem d’apretar el cinturó estalviarem retallant en oci, anant a les rebaixes, etc., però estic ben segur que ningú deixarà de menjar com no siga per guardar la línia o per motius de salut.

Morir de fam és una realitat greu al nostre món encara que vulguem ignorar-la, i és ben trist constatar-la encara present. I el més trist de tot és que al món hi ha suficients recursos alimentaris perquè tota la gent puga menjar, però com moltes altres coses estan mal distribuïts.

També ens hauria de preocupar el fet que països com ara Burkina Faso es financen fonamentalment amb ajudes internacionals i que moltes d’estes ajudes, en principi destinades al desenvolupament, fan cap a les butxaques dels dirigents que amaguen les seues fortunes en paradisos fiscals o vivint en un luxe que ja volguérem nosaltres. Per exemple, vaig visitar una zona residencial anomenada «Ouaga 2000» que pot competir amb les més riques d’Occident.

Caldria exigir als governs i a les institucions internacionals (com l’ONU, la Unió Europea, etc.) que no permeteren que els governants corruptes tocaren ni un cèntim, i que eixos recursos es canalitzaren a través d’ONG, esglésies o organismes suficientment responsables i que garantiren un bon ús dels diners, la qual cosa ajudarà perquè tots els habitants de països pobres (i no sols una elit) puguen accedir a un nivell de vida digne.

Mossén Salvador Prades