SOM TOTS IGUALS?

Hui en dia, les comunicacions han fet que el nostre món estiga a l’abast de qualsevol persona, perquè per una banda els mitjans de transport han facilitat de tal manera el desplaçament de les persones que ja és possible fer el que fa unes dècades podia semblar ciència ficció, com ara el cas d’eixa falla de Borriana que varen anar en un dia a dinar a París i a sopar a Londres. Per una altra, l’accés a la informació també ha trencat les barreres del temps i de l’espai i podem saber en directe el que passa en qualsevol racó del planeta. Recorde el que em deia un amic capellà que va començar la seua activitat missionera a l’Àfrica a finals dels anys seixanta: contava que una carta seua va tardar quatre mesos a aplegar a Castelló i la família ja creia que se l’hauria menjat un lleó. Hui, amb el correu electrònic ens podem posar en contacte amb qualsevol persona de manera instantània i per un cost increïblement baix. I no parlem de la resta de possibilitats que ens permet Internet, per a bé i per a mal.

Dic tot açò perquè, afortunadament, també podem comparar-nos amb altres persones i pobles i veure si hem avançat o ens hem quedat endarrerits en certs aspectes.

Especialment als pobles de l’interior, com ara el nostre, ens podem adonar que si bé és cert que el nivell de vida ha millorat moltíssim si ens comparem amb altres èpoques, també és cert que el món rural encara pateix moltes carències que ens fan preguntar-nos si realment tots som iguals més enllà de pagar impostos com tothom.

Podem trobar moltes deficiències en serveis tan bàsics com el sanitari, el de neteja, accés a l’administració, educació, oci, etc.

Els pobles menuts no tenen, evidentment, els mateixos recursos que els grans, la qual cosa permet a estos últims posar en marxa molts projectes beneficiosos per a la població. Però és que caldria posar en marxa mecanismes de solidaritat que permeteren unes condicions de vida igualment dignes per a tots, visquen on visquen.

Que el pes polític o econòmic d’un poble o d’una comarca no siguen determinants per a beneficiar-los o no amb determinades infraestructures hauria de ser una evidència, i que tots, especialment els responsables polítics de la societat, haurien de tindre en compte, més que les possibilitats de traure més o menys vots, el rostre d’hòmens i dones que han donat la seua vida traient el seu sustent a durs colps de la terra tantes vegades dura i aspra; o eixes parelles de jóvens que veuen com les seues possibilitats de prosperar es veuen limitades si es queden al poble que els va veure créixer, també hauria de ser una garantia.

No ens resignem a ser lloc de pas per als qui viuen estressats en la «civilització», sinó que la vida esforçada dels nostres pobles siga el crit d’eixe món que no compta més que quan se l’ha d’exprimir.

Permeteu-me compartir amb vosaltres una cançó de Raimon amb lletra del gran poeta Salvador Espriu:

 

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s’enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen als camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan la pluja porta l’olor de la pols

de les fulles aspres dels llunyans alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit

camp l’ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Mentre comprenien savis dits de cec

com l’hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

 

Quan la desbocada força dels cavalls

de l’aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mossén Salvador Prades