Parròquia

CONCURS DE BETLEMS

HISTÒRIA DEL BETLEM

L’any 1223, tres anys abans de la seua mort, amb el permís del papa Honori III, sant Francesc d’Assís va celebrar una missa al poble de Greccio. Amb una imatge de l’Infant Jesús, el bou i la mula va formar un emotiu quadre que va acompanyar amb cançons i poesies populars. A este acte van ser invitats religiosos de diversos llocs, així com hòmens i dones del lloc que amb llums i atxes es van disposar a il·luminar aquella Nit amb gran claror.

Això va emocionar la gent, i va fer que este costum s’estenguera en els anys successius per altres pobles i ciutats. Els franciscans són els qui comencen a commemorar plàsticament l’aniversari del Naixement de Jesús.

Van ser les monges clarisses les que van propagar la tradició d’adorar l’Infant Jesús representat en una imatge en el bressol i abillat amb rics vestits brodats. Es van afegint altres personatges al Betlem, i l’any 1330 l’església de Santa Clara de Nàpols instal·là un autèntic Betlem.

Fins al segle IV, els detalls del succés de la Nativitat es comuniquen en secret, a causa de les persecucions de què eren objecte els cristians, i amb l’emperador Constantí apareixen l’any 313 les primeres representacions gràfiques del naixement de Jesús.

No obstant això, a les catacumbes, on es reunien els primers cristians per a la celebració dels seus actes funeraris, s’han trobat vestigis de representacions del Nadal. A les catacumbes de Priscil·la apareix la Mare de Déu amb el Xiquet al braç, i al seu costat el profeta Isaïes assenyala cap a una estrella. S’estima que esta pintura pot datar dels anys 180 o 200.

A partir del segle IV les representacions del Naixement i l’Epifania són molt més nombroses que les de la Passió, i en el segle VII el papa Teodor mana construir a l’interior de l’església de Santa Maria la Major de Roma un oratori reproducció de la cova de Betlem.

És en el segle XIII quan sorgeix la forma iconogràfica de representar el Betlem, amb estàtues independents agrupades per a formar una escena. Amb anterioritat, l’art romànic va produir una gran varietat de motius nadalencs que ornamentaven capitells, portades de claustres, monestirs, etc. I és que l’escultura romànica religiosa complia dos fins, ja que a més del motiu ornamental comportava un verdader sistema didàctic pel qual es tracta d’ensenyar al poble a través de la imatge.

A partir del Concili de Trento, el tema del Nadal pren un nou impuls i s’instal·len gradualment en totes les esglésies betlems en l’època nadalenca, alguns representant únicament la Sagrada Família, altres afigen els Mags i pastors i altres una gran quantitat de personatges que simbolitzen l’adhesió de la població local.

Les distintes revolucions fan que es frene el procés del Betlem, i l’any 1787 són prohibits els pessebres a Magúncia, per decret; a França desapareixen en clausurar-se les esglésies, i a Marsella es qualifiquen d’indecents les figuracions de pastors.

És en el segle XIX quan, tímidament, les parròquies tornen a muntar els seus betlems complets, començant a divulgar-se entre el poble les figuretes populars de fang cuit, o de cartó pedra i amb materials barats que permet en totes les llars el muntatge d’un Betlem.

Esta afició pels Betlems ha donat lloc a l’agrupació de les persones en associacions, amb un desig de perfeccionament en la construcció dels naixements i en l’extensió de la tradicción. La primera associació naix en 1855, i a Espanya la primera es funda a Barcelona el 1863, encara que desapareix poc després, per a ressorgir en 1912. Posteriorment s’han anat fundant en pràcticament totes les capitals de província, i estan agrupades en la Federació Espanyola de Betlemisme.

 

BASES DEL CONCURS DE BETLEMS A ESLIDA

1. El concurs de Betlems està organitzat per l’Associació Cultural «El Puntal de l’Aljub».

2. El termini d’inscripció finalitza el 21 de desembre i es podrà realitzar en els llocs en què estiga exposat el cartell anunciador.

3. El diumenge 23, a partir de les 18 h, el jurat passarà per les cases per a vore’ls.

4. La decisió del jurat és inapel·lable.

Animeu-vos a participar!

PER QUÈ VAIG A MISSA ELS DIUMENGES?

Reproduïm l’article aparegut a la revista Missa Dominical, del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, escrit per Antoni Canal. Si el llegim amb atenció ens pot ajudar a reflexionar seriosament i honestament sobre la missa. 

La pregunta me la fa el director de la revista, i he de respondre com a laic, com a cristià i en una revista dirigida majoritàriament a sacerdots i religiosos. Em sent examinat, i em vénen al cap les respostes dels meus ja llunyans temps d’alumne dels escolapis, de catequesi i catecismes senzills, elementals. I he de trobar respostes pròpies.

També he de repassar la meua història, la meua trajectòria dins del fet genèric del cristianisme, la meua història religiosa. I tot es complica.

Vaig a missa perquè crec, i perquè ho crec. ¿Vaig a missa els diumenges perquè ho mana l’Església? ¿Vaig a missa els diumenges perquè és el dia d’assistència obligatòria?

Podria anar els diumenges per inèrcia, perquè sempre s’ha fet així (diumenge, dia del Senyor), a més d’alguns «dies de guardar», o alguns dies en què toca perquè toca.

Podria dir, he de dir, que vaig a missa per necessitat. Per necessitat de resar no jo sol, no privadament, que açò es pot fer cada dia i en qualsevol moment. Puc i vull dir que assistisc a missa els diumenges per la necessitat de resar comunitàriament, amb gent que conec o que tinc vista, i també amb gent que no conec, o que no l’he vista mai o que potser mai m’havia fixat en ells. Vaig a missa per a, amb una altra gent, variada, diversa, diferent de mi possiblement en moltes coses, poder compartir una estona d’oració, d’acció de gràcies, de l’acció de gràcies que ja és l’Eucaristia.

Podria dir que vaig a missa voluntàriament, per gust, sense que res m’ho mane; tampoc sent que ningú m’ho ordene, excepte una necessitat interna. Necessitat d’anar a missa.

Voldria dir, senyor director, que vaig a missa per a acostar-me, col·lectivament, a Déu, que és Pare, Fill, Esperit Sant, per a donar gràcies per tot, per la vida, pel sol fet de ser i de ser viu, pel fet de tindre l’opció a poder fer coses, a pesar de totes les misèries, grans i xicotetes, que com tot ésser humà, i tots els humans, arrossegue i arrosseguem.

Però la pregunta me la complica el meu fill, de sis anys, quan em pregunta: ¿per què hem d’anar a missa els diumenges? En este moment veig que he de donar una resposta senzilla, clara, neta, que la puga comprendre tant un xiquet com un doctor en física quàntica, i sé que no estic capacitat per a fer-ho, però la necessitat obliga. I he de complir, no ja amb el meu director, sinó amb el meu fill, que espera una resposta comprensible.

I dins de les meues limitacions, que són moltes, més que les que vull i que les que puc superar, he d’intentar alguna resposta.

I he de començar per dir-li que és una acte d’amor, d’amor com el que hi ha entre pares i fills. Que l’amor és una cosa que existeix, que viu i que té existència pròpia. I que tot el que té vida s’ha de cuidar, hem de cuidar la vida, i l’amor, també.

Si tenim plantes a casa les cuidem, les reguem, les adobem, procurem que estiguen boniques perquè donen flors, o fruits. Igual fem amb les mascotes. Això mateix hem de fer amb qui estimem: hem de cuidar este amor, hem de parar atenció amb l’amor, perquè este és viu, i viu perquè som vius, i viu en i amb nosaltres.

Així, anem a missa perquè estimem Déu, el nostre Pare, que ens estima, i perquè som fills que també estimem, com a casa ens estimem i estimem els qui coneixem. I com que estimem, també hem de cuidar l’amor, mantindre’l, fer-lo créixer i que done fruit.

Així potser el meu fill ho entenga i accepte millor açò d’anar a missa els diumenges, o això espere.

Antoni Canal

CATEQUESI

Abans d’acabar el curs es va advertir de la necessitat de prendre la catequesi amb serietat, com un mitjà per a ajudar els nostres xiquets a conéixer a Jesús. Es va informar de les condicions necessàries per a poder participar-hi, igualment es demanava que s’inscrigueren com més prompte millor, sense esperar a "presentar-se" el primer dia de catequesi. No ha sigut així. Una de dos: o no hi ha xiquets i xiquetes per a començar, o continuem amb la mateixa comoditat o apatia de sempre... Vinga, que sempre és una bona ocasió per a acostar-se els pares i els xiquets a la parròquia.

FOTOGRAFIA EN BLANC I NEGRE

En alguna part d’aquell xicotet llibre, escrit per a menuts però pensat per a grans, li deien estes paraules al també xicotet personatge: «els baobabs no són arbusts, sinó arbres grans com esglésies i encara que portaren amb ells tota una tropa d’elefants, la tropa no acabaria amb un sol baobab». Doncs bé, això mateix és el que allà vaig trobar.
Quins arbres més majestuosos, encara que el seu encant està en la gran fortalesa que mostren. Es mantenen ben agafats a terra per les arrels, però a la vegada no deixen d’obrir i de pujar les seues branques fins al mateix cel. El poder enigmàtic d’estos arbres gira al voltant d’este pensament: «allò essencial és invisible als ulls, només és perceptible per al cor».
Parle del sentiment de la gent que viu en un país situat al nord-oest del continent negre. Està envoltat entre d’altres per Ghana, Mali, Costa d’Ivori. És un lloc ple de vida. La viva satisfacció d’ànima destaca, com també ho fa el contrast de colors. El roig de la terra, les diverses tonalitats de verd (n’hi ha tantes com es puga imaginar), el gris del cel preparant-se per a la pluja, la claror que queda quan les gotes ja han tocat el sòl.
L’aigua, element de la mateixa vida, és sempre benvinguda allí. La reben de ben a dalt amb sincer agraïment. No hi ha cap dubte que és un regal.
L’aire mescla els diferents olors de la vida quotidiana, a la vegada que et porta un fons musical d’acompanyament durant tot el dia. Este ressò es fa especialment misteriós quan la nit s’apropa. La música, element fonamental d’esta cultura, s’expressa en els seus cants i balls. Les danses són carregades de força i intensitat, acompanyades pels instruments artesanals (tam-tam, djembé, etc.), vehicle perfecte per a expressar el mateix batec del cor.
Encara que jo no estava al Sahara, esperava trobar serps grogues, però en el seu lloc vaig trobar uns rèptils que s’anomenen «marguyà». El seu tamany de llarg no arriba a ser més gran que el d’un llibre d’enciclopèdia, però costa apropar-se la primera volta que els veus. La segona vegada, els observes i trobes la barreja de colors que posseeixen. Normalment, el cap el tenen del color de la terra i la resta del cos d’un gris obscur. Els elefants i els hipopòtams no van voler deixar-se vore durant l’estada, però vaig tindre ocasió de vore com els dibuixen i els pinten en els batiks (teles estampades amb diverses pintures i colorants).
Esta part de món de la qual parle es diferencia de la resta de llocs per la seua forma geogràfica tan curiosa. Si li donem la volta, apareix un gran somriure. Com el que té la gent que allí viu. No hi ha paraules per a descriure l’alegria. L’emoció amb què viuen, manifesten i comparteixen. Tenen una llum especial.
Eixa resplendor que ofereixen no et deixa indiferent, és autèntica i brilla amb tanta força que si t’arrimes no pots parar de mirar-la. Este lloc s’anomena Burkina Faso.
 

Mª José Manzana

VACANCES A AFRICA

Sóc a Dedougou, la capital de la província de Mouhoun, a Burkina Faso. Són un poc més de les sis de la vesprada (les 8 a Espanya) i el Sol va ponent-se.

Fa tres dies que vaig arribar a este fantàstic país de l’Àfrica occidental i són moltes les impressions que hem rebut durant estes jornades. La primera seria el calor. Només eixir de l’avió et colpeja avisant-te que ja estàs a l’Àfrica. En eixir de l’aeroport, t’adones que estàs en una altra cultura, en un altre món. La frenètica vida de les grans ciutats mesclada amb la tranquil·litat dels africans. Per a ells les presses no existeixen, per això diuen que «els blancs tenen els rellotges i els africans el temps». En certa manera, això és qualitat de vida, perquè ací, d’estrés, n’hi ha poc.

Després de passar la primera nit a Ouagadougou (a veure si sabeu pronunciar-lo d’un colp?), ens n’anem cap a la nostra destinació. Són uns 240 km fins a Safané per a dinar. No vos ho podeu imaginar, però dinem una paella que ens prepara Víctor, l’antic cuiner de la Missió. Passem per primera vegada per damunt del pont que s’ha anat construint enguany. Sembla sòlid. Passem també per la Missió a saludar els capellans i les monges de la Consolació. Una altra vegada al cotxe per a aplegar a Dedougou. Seixanta quilòmetres més de pista plena de pols i forats. Els dos dies que estem ací els hem passats fent visites al bisbe, missioners, amics…

Hi ha xiquets per tot arreu. Ací no s’acaben. Són l’alegria de l’Àfrica. Ens acompanya Carlos, un amic d’Albacete que està ací des de fa uns mesos. Ell diu que si l’Àfrica està plena de xiquets i els xiquets plens d’alegria, això vol dir que l’Àfrica està plena d’alegria. Bonic sil·logisme!

El temps ací discorre a poc a poc. Seria la vida perfecta si no fóra per la calor i pels mosquits.

No vos podeu imaginar com són de bona gent els africans. Sempre somrients… i mira que tenen motius per a queixar-se, no com altres…

Quant hem d’aprendre d’ells! I com necessiten la nostra ajuda. No ens cansem de ser solidaris. És la manera de continuar sent persones.

Bon estiu a tots.

Mossén Salvador Prades

CONCURS DE CARTELLS PASSIÓ 2008

Amb l’arribada de les vacances d’estiu, vos presentem les bases del Concurs de Cartells per a la Passió del 2008. Animem a començar les vacances dels xiquets, xiquetes i dels grans participant en la preparació de cartells d’este concurs.

 

1. Tema

Huitena edició de la representació de la Passió de Jesucrist.

 2. Participació

Podrà participar qualsevol persona amb la quantitat d’obres que crega oportú, a condició de ser obres originals i inèdites.

 3. Termini d’admissió

El termini de presentació finalitzarà el 5 d’agost del 2007.

 4. Presentació i entrega

Junta Directiva

Els cartells s’han de presentar amb suport rígid, sense la signatura de l’autor i amb un lema escrit a la part posterior del cartell. En un sobre adjunt i tancat s’escriurà a l’exterior el mateix lema del cartell. A l’interior del sobre figurarà el nom i els cognoms de l’autor, l’adreça i el telèfon. Les obres poden entregar-se als membres de la Junta: Emilio, Fernando, José Manuel, José Antonio, Merxe, Sofia i Rosa, o a la Parròquia.

 5. Format

A més del suport rígid, el format serà lliure i ha d’aparéixer una o més imatges de la representació de la Passió a Eslida (fotos, reproduccions...).

 6. Jurat

L’elecció del cartell guanyador serà per votació popular el dia 12 d’agost en la "XIII Mostra de productes d’Eslida i de la Serra d’Espadà", on es tindran exposades les obres per a poder ser vistes i votades. En cas d’empat, ho decidirà la Junta.

 7. Premis

L’obra guanyadora serà reproduïda com a cartell anunciador de la "VIII Representació de la Passió de Jesucrist". L’Associació es reserva la possibilitat de declarar desert el concurs.

 8. Reproducció

L’organització del concurs podrà efectuar reproduccions del cartell elegit i publicar-lo sense que el autor evoque drets al respecte. Durant el procés d’impressió s’inclourà en el cartell, a més del nom de l’autor, la data, l’horari i els anagrames de les entitats col·laboradores i/o patrocinadores.

La participació en este concurs comporta l’acceptació de totes les bases.

LA CATEQUESI PARROQUIAL, PRESENT I FUTUR

La pastoral es podria definir com el conjunt d’accions destinades a transmetre la fe. En eixe sentit, una de les accions més característiques i més importants a nivell parroquial especialment és la catequesi, que és, sobretot, una iniciació en el procés de creixement en la fe, que s’estén al llarg de tota la vida del creient però que adquireix una importància especial en determinades etapes que estan lligades a un procés d’adquisició i fonamentació dels conceptes bàsics d’eixa fe que es pretén transmetre.

En teologia pastoral i catequética es parla de la catequesi com un procés que té un començament però que no acaba mai i en el qual intervenen diversos actors: el catequitzant, l’Església que catequitza i la família fonamentalment. Podríem afegir també l’escola, quan es tracta de centres confessionals que inclouen en el seu ideari accions d’este tipus i inclús l’escola pública des de l’ensenyament religiós, ja que ha de garantir el dret dels pares perquè els seus fills reben una educació conforme a les seues conviccions.

En l’últim segle la catequesi ha conegut un gran avanç aplicant les tècniques pedagògiques i adaptant-se gradualment a la capacitat de comprensió i assimilació dels destinataris. Però, malauradament, també ha patit una càrrega que en molts moments li ha resultat insuportable i que l’ha devaluada molt. Em referisc al fet d’haver lligat el procés catequètic a la recepció de determinats sagraments, com ara l’Eucaristia i la Confirmació.

En el procés de secularització que ha experimentat la nostra societat en els últims anys, açò ha comportat que la pràctica religiosa haja experimentat un descens de vertigen, mentre que en les Primeres Comunions i les Confirmacions a penes s’ha notat eixe descens i la recepció d’eixos sagraments s’ha convertit en una simple excusa per a fer festa i unes despeses desmesurades en lloc de ser fites que marquen un creixement i maduració en la fe. Els xiquets i xiquetes no valoren la catequesi, i menys la pràctica sacramental (anar a missa, confessar-se...) per una senzilla raó: en el si de les famílies això no té importància i els fills actuen com a simples imitadors dels pares. Quan a casa alguna cosa (el futbol, la caça, etc.) sí que és considerat important, els fills també ho valoren com a positiu. La catequesi s’ha reduït sovint a una «activitat extraescolar» que es fa «perquè toca», no perquè es considere important i necessària.

Si fórem realment seriosos en les nostres opcions, molta gent hauria d’optar per no celebrar estos sagraments i, evidentment, no enviar els fills a la catequesi per una senzilla raó: si no creuen, per què fer comèdia de realitats tan valuoses com els sagraments, fonts de la vida de Déu? A més, per què convertir en un simple acte social (per no dir un espectacle) eixes realitats que per als creients mereixen un respecte molt gran?

Doncs, per respecte a aquells que creiem de veritat que el baptisme, l’eucaristia, la confirmació, el matrimoni o els altres sagraments són signes visibles de la gràcia de Déu i que per a celebrar-los cal una fe per part del subjecte que predispose al compromís i a la conversió, no els toquegem, no els desfem... no els prostituïm.

Crec que és un punt de partida per a la reflexió.

Però l’Església, mare dels seus fills, té l’obligació d’oferir als fills el depòsit de la fe, per això, malgrat les dificultats i els atacs, sempre continuarà sent això, mare i mestra. I la parròquia, presència d’eixa Església en un territori determinat, haurà de prendre la iniciativa per tal que continue de manera efectiva eixa transmissió de la fe, amb els mitjans senzills dels quals disposa i amb la col·laboració inestimable dels catequistes, que realitzen un servei tan important i tan poc reconegut, i més d’una vegada criticat.

  

Per al pròxim curs hem d’anar pensant ja en eixa bonica missió però, acord amb les normes diocesanes, prendre les mesures per a garantir la qualitat i la serietat de la nostra catequesi. Per això, es convoca ja des d’ara la catequesi de preparació per a la Primera Comunió i per a la Confirmació amb les següents condicions que no admetran excepció:

 

- Inscriure’s personalment a la Parròquia abans del mes de juliol. Per als joves que vulguen rebre la Confirmació, caldrà l’autorització dels pares.

- Estar matriculat en l’assignatura de Religió Catòlica per a aquells que cursen l’Educació Primària o l’ESO. Si el rector ho considera oportú caldrà aportar el certificat corresponent.

- Compromís per part de pares i fills de participar activament en la vida de l’Església, especialment en la missa dominical.

- Per a la Confirmació, estar cursant almenys el 1r curs de l’ESO.

Mossén Salvador Prades

MEDITANT...

Em va impactar molt l’article de l’últim número de L’Alé titulat «Empatia». Estic d’acord amb el símbol de l’arbre i m’unisc al dolor de tota la família de Rosa, en particular de Maruja, sa mare, el seu espòs i els seus fills, pel buit tan gran que ha deixat. Demane al Senyor que els done la força necessària i que Ell siga el seu consol i esperança.

Hui, dia de Divendres Sant, meditant que no hi ha major amor que donar la vida pels amics, veig que Jesús, l’innocent, ha carregat amb els nostres pecats. Per la seua mort en la creu ha redimit el món. Sa Mare l’ha vist morir i ha plorat amb el cos de Jesús en els seus braços. Demà ressuscitarà. En la Vigília Pasqual cantarem l’Al·leluia Pasqual, perquè Crist ha ressuscitat del sepulcre i amb la seua claredat il·lumina el món. Ell és viu, és Pasqua, dia de goig i d’esperança.

Quina alegria donava un naixement en la meua vida professional d’infermera. Treballant en Maternitat, Neonatologia i Pediatria he vist l’alegria de tantes mares en donar a llum un fill, com de felices que se sentien, com estaven de realitzades i quina llàstima quan queien malaltets i ingressaven en Pediatria...

Vaig vore l’alegria dels meus nebots (filla del meu germà, difunt als 43 anys) en nàixer les bessonetes, tan desitjades. Es deien com els seus pares: Victòria i Pilar. La xicoteta, Pilar, de dos mesos, la vam soterrar el Dimecres Sant, tan xicoteta, tan vulnerable i sense defenses i quin buit ha deixat, sobretot en els seus pares. Ella no va arribar a ser un arbre, va ser una xicoteta branca amb fulles i flors, no va donar fruit ni ombra...

En la missa de l’enterrament, Pedro, el rector de Borriana, va explicar en la seua homilia que no era la litúrgia clàssica de difunts, tot de morat, ni tocaven les campanes a morts, sinó que era una litúrgia especial, els ornaments eren blancs, les campanes repicaven alegrement, les moltes flors rebudes eren capolls blancs, que no havíem de plorar (encara que es comprén que la pèrdua de la xiqueta és una pena molt gran), que ens ha precedit en la Glòria, pel baptisme (que el va rebre en la UCI, on va estar ingressada tres setmanes) és filla de Déu, ella no va cometre pecat, està junt amb Ell...

Sé per la fe que està en el cel i des d’allí gaudeix de la presència de Déu. Ella ja el veu cara a cara i és la seua xicoteta amiga. Done gràcies a Déu per eixa vida que ens va donar i per la seua partida. Déu ens ha fet per a la vida, és un Déu de vida. Ell va plorar per la mort del seu amic Llàtzer, es va solidaritzar i va consolar les germanes Marta i Maria.

Pilar, carinyet, des del cel recorda’t i intercedeix pels teus pares i tots els que t’estimem.

Juanita Fandos

ELS PRIMERS ANYS DE LA RONDALLA

Cap a l’any 1979, mossén Salvador ens va preguntar si podríem formar una rondalla, si algú sabíem tocar els instruments que formen la rondalla (guitarra, bandúrria o llaüt). Li vam dir que "Carrasco" ens havia ensenyat a uns quants a tocar la guitarra i que alguns dels fills de la rondalla anterior sabien tocar la bandúrria. Férem una reunió a la qual va acudir prou gent, tant els que teníem instrument com els qui no.

Poc després començàrem els assajos a l’OJE (actualment és la Casa de la Cultura). Els assajos eren molt entretinguts, i aprenguérem moltes coses. En finalitzar els assajos dels divendres ens quedàvem a parlar (a l’estiu a la fresca, i a l’hivern a l’estufa de llenya) i se’ns feia la una o les dos de la matinada. Fou una bona ocasió per tal que els jóvens d’Eslida de distintes edats ens relacionàrem i ens coneguérem millor.

El primer grup érem uns 25 jóvens i començàrem tocant en les misses (dates senyalades com el Nadal, les comunions, la Immaculada…). La primera actuació fora de l’església la férem amb la banda.

Després es formaren dos grups més, que progressivament van augmentar la rondalla i van conformar el gran grup de la foto més completa.

Férem moltes eixides, ja que ens buscaven per a tocar en moltes misses fora d’Eslida (al poble també féiem actuacions i teatre).

Marta i Toni

EL TREBALL DE MANS UNIDES

Mans Unides, igual que altres associacions, funciona en forma de campanya, és a dir, que organitza diverses activitats, totes coordinades per tal d’aconseguir la finalitat que s’ha proposat.

La seua finalitat és aportar un gra d’arena al problema de tota la fam que hi ha al món, i les activitats que es fan van totes al voltant d’açò.

Quines son les seues activitats:

1. La formació/conscienciació de la gent. Nosaltres vivim al primer món, és a dir, en un món en què hi ha comoditats i on hi ha fam, però poca gent mor per esta raó. Però això no succeeix així a tot el món. Per tot arreu del món, hi ha molta gent que mor de fam, i això cal recordar-ho. Per això les campanyes de Mans Unides van destinades a les escoles, als instituts, a les parròquies.  La seua intenció és que la gent que creix conega la situació i entenga el perquè. Cal recordar al primer món la fam que hi ha. Però no solament el que passa, sinó també una reflexió de per què està passant, és  a dir, cal fer també una anàlisi de quines són les situacions que provoquen tot açò, i que caldrà denunciar les injustícies que provoquen eixes situacions de mort.

2. Recollida de diners. Esta tasca es fa de moltes maneres: col·lectes a les parròquies, sopars que es fan a molts pobles, entre ells Eslida i quasi tots els pobles del voltant; també hi ha donatius de persones particulars, d’entitats o altres associacions, donatius d’empreses, donatius de bancs o caixes, ajuntaments o altres institucions públiques; també hi ha hagut persones que han donat una part de la seua herència (enguany, uns pares que havien perdut el seu fill en un accident de trànsit no han volgut la indemnització i eixos diners s’han convertit en una escola per al tercer món), rifes, venda d’objectes, concerts, obres de teatre, desfilades de moda, concursos a TV...  si es vol construir una escola, un dispensari mèdic, una biblioteca, uns pous. El que es tracta és d’aconseguir finançament, fent que la gent vulga col·laborar amb el projecte. També hi ha persones que han decidit fer-se sòcies, i aporten una quantitat al mes o a l’any (en esta diòcesi n’hi ha més de 700, i a tot Espanya més de 55.000). Estos diners van destinats als projectes, i també a l’educació, i també en una proporció inferior al 12% a l’organització, però que gràcies a eixe 12% es poden visitar els projectes i comprovar l’execució dels projectes.

3. Com va començar Mans Unides? Un grup de persones integrades en els Moviments d’Acció Catòlica, va vore el problema de tantes persones que al món morien per la misèria, i van pensar que calia fer alguna cosa, i així va començar tot. Hui encara hi ha moltes persones en Mans Unides que són d’AC, encara que n’hi ha moltes que no en formen part, però comparteixen el compromís contra la fam i per un món millor i han decidit col·laborar.

4. Una altra de les característiques és que la gent de Mans Unides veu tot açò des de la seua fe en Crist. Este compromís per un món millor i per fer obres de caritat forma part del seu cristianisme. El mateix papa Benet XVI, en la seua encíclica sobre la caritat ens diu que tan important com els sagraments i la catequesi, és la caritat amb els qui pateixen. I també la carta de Jaume ens diu que la fe es demostra amb les obres de caritat i no amb bones paraules.

Mans Unides és una organització estesa per tot Espanya. A Castelló tenen la seu al carrer de Sant Lluís, 15, i a banda de la gent més directament relacionada, en molts pobles hi ha persones que col·laboren, sense pertànyer al moviment, gent que treballa amb l’organització dels sopars en pobles com Eslida, Fondeguilla, Xova, Moncofa, Xilxes...

Mossén Vicent J. Paulo

ORIGEN I SIGNIFICAT DEL VIA CRUCIS

Esta expressió llatina significa «camí de la Creu», és a dir, el que va recórrer Crist durant la seua Passió, des del Pretori de Pilat fins al Calvari. Esta expressió s’utilitza també de manera habitual per a designar una forma d’oració acompanyada de meditació sobre els esdeveniments ocorreguts en eixe camí de Crist, al qual s’afigen el fet de la seua mort en la creu, el davallament i la sepultura. Junt amb diverses oracions, en general de penitència i penediment, es van intercalant catorze meditacions que s’anomenen estacions, perquè els que fan este exercici de pietat es detenen uns moments per a meditar en cada una de les escenes.

Els precedents del Viacrucis daten dels primers segles del cristianisme, de la piadosa compassió amb què els cristians primitius veneraven els passos de la Via Dolorosa. La majoria d’estes estacions s’han pres de l’Evangeli, i altres les ha deduïdes o les ha afegides la tradició piadosa del poble cristià amb una sana lògica.

Les escenes o estacions directament descrites en els Evangelis són les següents:

-Primera: en Mt 27,1-31; Mc 15,120; Lc 23,1-25; Jn 18,28-40 i 19,1-16.

-Segona: en Jn 19,17.

-Quinta: en Mt 27,32; Mc 15,21 i Lc 23,26.

-Octava: en Lc 23,27-32.

-Desena: en Mt 27,35; Mc 15,24; Lc 23,34 i Jn 19,23-24.

-Onzena: en Mt 27-25 s.; Mc 15,24 s.; Lc 23,33 s. i Jn 19,18.

-Dotzena: en Mt 27,50-51; Mc 15,37; Lc 23,46 i Jn 19,30-33.

-Tretzena: en Mt 27,57-59; Mc 15,42-45 i Lc 23,50-53.

-Catorzena: en Mt 27,55-61; Mc 15, 42-47; Lc 23,50-55 i Jn 19,38-42.

Les altres estacions (tercera, quarta, sexta, sèptima, novena), que ha afegit la tradició piadosa dels cristians, estan relacionades o deduïdes de la descripció que els evangelistes fan del camí que va recórrer Jesús cap al Calvari. Són possibles les caigudes (estacions 3a, 7a i 9a) a causa de l’esgotament de l’Hort, dels interrogatoris i sobretot de les vexacions (assots, espines) i episodis que van acompanyar l’arrest. Es dedueix almenys una del fet d’haver demanat a Simó de Cirene que portara la creu, i se suposen lògicament altres caigudes, encara que no podem saber-ne quantes. Va ser quasi segur la trobada de Crist amb sa mare abans de la creu (4a estació), segons Jn 19,25-27 i altres passatges. És molt probable l’episodi de la Verónica segons Lc 23,27 ss. i relats escrits que es remunten als segles III i IV que poden dependre de relats i tradicions orals anteriors.

Quant als orígens d’este exercici piadós, és cert que els cristians de les primeres centúries van venerar els llocs relacionats amb la vida i mort de Crist. Açò es va facilitar a partir de la pau atorgada a l’Església per Constantí, amb la qual cosa es van multiplicar els pelegrinatges als Sants Llocs, dels quals es conserven descripcions des del s. IV.

Els franciscans van contribuir molt a estendre i propagar esta devoció, encara no molt ben definida, sobretot quan en el s. XIV se’ls va concedir la custòdia dels Sants Llocs.

A Eslida tenim un bonic Calvari en què està representat el Via Crucis. No hauríem de desaprofitar almenys la Quaresma i la Setmana Santa per a visitar-lo i, a més de fruir d’un dels paratges més bells del nostre entorn, acompanyar amb la nostra pregària silenciosa o comunitària el Crist en el seu camí cap a la Creu.

Mossén Salvador Prades 

HORARIS DE SETMANA SANTA

Anunciem amb temps els horaris de Setmana Santa per a coneixement de tots.

Diumenge de Rams:

10.30 h. Processó de Rams des del Calvari i Eucaristia.

Dijous Sant:

19 h. Celebració de l’Últim Sopar del Senyor.

22.30 h. Hora Santa.

Divendres Sant:

9 h. Via Crucis en el Calvari

18 h. Celebració de la Passió del Senyor

21 h. Processó del Sant Soterrar

Dissabte Sant:

23 h. Solemne Vigília Pasqual

Diumenge de Pasqua:

10.30 h. Missa de Pasqua de Resurrecció

SAPS LLEGIR, ELLS NO. PODEM CANVIAR-HO

Aprendre a llegir, escriure, calcular, conéixer, pensar, són escalons bàsics, els primers d’un llarg camí d’aprenentatges per a la vida que donen contingut al dret fonamental a l’educació. Però l’educació no és un producte final, sinó un procés fet de molts escalons que pugem com a xiquets, adolescents, jóvens, adults i ancians, que té com a finalitat el desenvolupament integral i harmoniós de totes les nostres capacitats com a persones concretes i irrepetibles.

La societat i els poders públics situen l’educació entre les condicions prioritàries del desenvolupament personal i comunitari; i l’escola, entre els factors imprescindibles per a garantir-la. La dignitat comuna de tots els éssers humans i la seua vocació de buscar i descobrir la veritat sobre si mateixos, la vida i la història, constitueixen el fonament d’este dret universal i de l’obligació moral de garantir-lo.

Tots els esforços són pocs. Per això, Mans Unides ha decidit fer seus els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni per a exigir i donar suport al seu compliment. L’any 2007, reflexionarem sobre la importància d’aconseguir l’educació primària universal per als xiquets i xiquetes de tot el món abans de l’any 2015, perquè, segons l’Informe Anual 2006 del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, en el món, 130 milions de xiquets no van a escola, dels quals el 70% són xiquetes; dels 960 milions d’adults que no saben llegir, el 66% en són dones; i dels 1.000 milions de persones més pobres del món, el 60% en són dones. Hi ha una estreta relació entre pobresa, analfabetisme, desigualtat i exclusió de la dona.

Construir escoles, dotar-les de professorat i recursos, i facilitar la gratuïtat de l’estudi són necessitats de primer orde si volem aconseguir l’ensenyança primària universal per a tots els xiquets i adults per sempre, no sols per a l’any 2015. Per a això cal fer altres polítiques de gasto públic, anteposant la inversió en educació a la despesa militar; és necessari traure més profit de la complementarietat entre els esforços de la societat civil i les administracions públiques; és necessari incrementar i gestionar millor l’ajuda oficial al sector educatiu, que ha disminuït en els últims anys; i cal millorar la qualitat per a lluitar contra l’abandó escolar i l’analfabetisme funcional.

Mans Unides acumula una història de solidaritat amb els més pobres de l’Àfrica, Àsia i Amèrica Central i del Sud. Durant quasi cinquanta anys, treballa per eradicar les causes i les situacions que danyen la dignitat humana i neguen l’exercici del dret a l’educació, promovent projectes educatius, obrint les portes a la capacitació especialment de xiquets, jóvens i adults, dones i indígenes, en particular amb població rural i urbana, desplaçats, refugiats i discapacitats. En esta labor, al llarg de les sis últimes campanyes (2000-2005), Mans Unides ha donat suport i ha finançat 1.935 projectes educatius que han beneficiat prop de 30 milions de persones.

Compartim la iniciativa mundial Educació per a Tots que, en la Declaració de Dakar (2000), entén per educació bàsica aquella que satisfà les necessitats bàsiques d’aprenentatge, a fi que millore la seua vida i transforme la societat. Com va dir Pau VI en l’encíclica sobre el desenvolupament dels pobles, Populorum Progressio (1967), de la qual commemorem el 40 aniversari, l’alfabetització és per a la persona un factor primordial d’integració social i d’enriquiment personal, mentres que per a la societat és un instrument privilegiat de progrés econòmic i de desenvolupament. L’educació converteix les persones en artífexs del desenvolupament, pel fet que els capacita per a ser protagonistes del desenvolupament propi i dels altres.

 Mans Unides. Campanya 2007

Butlletí número 166

LA DEVOCIÓ A SANT ANTONI

La pietat popular té trets veritablement curiosos: a sant Antoni Abat se li ha unit ja per sempre amb els animals. No falten, de fet, el dia de la seua festa, llargues fileres de persones que acudeixen amb els animals als temples on es beneeix estos companys domèstics.
Però qui va ser en realitat sant Antoni Abat? Va ser un jove que va nàixer a Coma (l’actual Keman), a l’Egipte mitjà, prop del riu Nil, de família cristiana molt rica. Als 20 anys van morir els seus pares i ell va assumir la responsabilitat de la casa. A penes sis mesos després de la mort dels seus progenitors, un dia va escoltar en una església les paraules de l’evangeli de sant Mateu: «Si vols ser perfecte, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres» i un altre versicle del mateix evangeli que diu: «Així que no vos inquieteu pel demà...». De seguida va posar en pràctica la paraula del Senyor, va vendre les seues possessions, les va distribuir entre els pobres i es va retirar al desert a dedicar-se a l’oració i contemplació.
A la vora de la seua pobra cabanya es van anar edificant una infinitat de cabanyes individuals ocupades per fidels desitjosos de santedat, atrets per aquell nou mode de vida, i moltes persones acudien a ell buscant consell. Sant Antoni va morir molt ancià, als 105 anys.
Però quin és el missatge de sant Antoni, a banda d’eixe afecte cap a tots els éssers que li han procurat la fama de protector dels animals? Sobretot és un: la santedat cal buscar-la, cal procurar-la. La santedat és un do, un regal que Déu ens dóna, però també és una cosa que s’aconsegueix com a fruit del nostre treball i del nostre esforç.
Mirem els sants, fixem-nos en persones com sant Antoni, que tenint una vida fàcil, ho va deixar tot per a seguir Crist. Clar, que no es tracta imitar-lo anant-nos-en també al desert. Es tracta d’imitar la seua actitud, el seu desig de santedat i de perfecció, en el món en què vivim.
La festa del nostre poble en el seu honor és un exemple de fraternitat i de desig d’anar compartint estos valors evangèlics que sant Antoni va viure. Que la celebració de la seua festa servisca per a anar enfortint els llaços de comunió, pau, alegria i ganes de construir un poble que no oblide mai les seues arrels nobles i cristianes que els nostres avantpassats tan bé ens van saber transmetre, i que tots puguem sentir la protecció del gran Antoni Abat.
Mossén Salvador Prades

BALANÇ PARROQUIAL DEL 2006

En el número anterior de L’Alé apareixia la relació de batejos, matrimonis i exèquies que s’han celebrat en la nostra parròquia durant l’any que ens ha deixat. Ara toca donar compte del balanç econòmic. Al cap i a la fi, són tots els fidels els qui sostenen la nostra comunitat, la qual cosa és un bon signe de corresponsabilitat cristiana.
ENTRADES:

Romanent any 2005: 10.259,22 euros
Ingressos per servicis: 911 euros
Ingressos financers: 8,65 euros
Subvenció Conselleria de Cultura: 651 euros
Col•lectes per a la parròquia: 8.464 euros
Col•lectes diocesanes: 3.565 euros
Donatius: 3.330 euros

TOTAL: 27.188,87 eurosEIXIDES:

Compres ordinàries (material de culte): 1.093,73 euros
Publicacions (L’Alé, Hoja Parroquial): 1.641,93 euros
Impostos: 124,06 euros
Subministraments i conservació: 1.522,18 euros
Activitats pastorals: 538,5 euros
Funcionament (material oficina, tel...) 610,4 euros
Fons Comú Diocesà: 750 euros
Col•lectes diocesanes: 5.466,56 euros
TOTAL: 11.747,36 euros

Estat al 31-XII-2005: + 15.441,51 euros
Cal destacar, sobretot, la generositat en les col•lectes destinades a les Missions o als pobres. Gràcies per la generositat de tots.

DELEGACIÓ DIOCESANA DE PASTORAL PENITENCIÀRIA

Esta carta ens ha aplegat un poc tard, però sempre és un bon moment per a recordar-nos dels més pobres. Si voleu col·laborar ho podeu fer directament a la Parròquia. Estimats germans,Des de la Delegació Diocesana de Pastoral Penitenciària, volem aprofitar les Festes de Nadal per a acostar-nos a tots vosaltres, i a les parròquies i congregacions que representeu. Volem fer-vos partícips de les iniciatives que la nostra Església Diocesana realitza amb les persones privades de llibertat.Ja amb les festes molt prop, des de la Delegació ens pareix oportú donar-vos a conéixer la Campanya de Nadal, «Operació Torró» a favor de les persones més desfavorides. Un any més volem endolcir el Nadal a tots els presos de la presó de Castelló, i a aquelles famílies que no tenen possibilitats i que tenen algun membre que es troba a la presó.A més de torró, o en comptes de torró, ens podeu fer arribar calcetins o roba interior, o segells i sobres, o targetes de telèfons, o postals de Nadal, tot açò també ens serveix i els serveix. És tan senzill com realitzar un gest amb els que tenen menys; demostrar que la nostra societat continua viva, que encara no hem perdut tota la sensibilitat cap als pobres.L’Advent i el Nadal són temps amb força, de preparació interior, que ens ajuden a compartir, a eixir un poquet de nosaltres i posar-nos en la pell de l’altre. L’Església també es posa de part dels pobres, que és també la seua vorera, i ens anima a comprometre’ns i a ser testimonis del Crist que naix pobre i senzill a Betlem.Agraint la vostra atenció, i confiant en la vostra sensibilitat i generositat, estem a la vostra disposició. Bon Nadal a tots. Atentament, José Juan GalveCapellà de la Presó i responsable del voluntariat

REFLEXIONS SOBRE L'ESPERIT NADALENC

En este temps de Nadal, tots, més o menys, ens aqueferem amb preparatius múltiples: el Betlem, l’arbre, adorns, dibuixos, llums dins de casa, també en l’exterior per a adornar els balcons... i ara està de moda posar a Papà Noel pujant pel balcó, que pareix que vaja a caure.Les empreses i asssociacions es reuneixen en sopars i dinars que són més prompte dinarots, però buits de contingut.Les nostres taules estan repletes de dolços, torrons, pastissos... i en quants llocs que no tenen el que és necessari! Ens fem regals, donem mostres d’afecte. Les famílies ens reunim per a celebrar la Nit de Nadal, el Nadal i el Cap d’Any, i les esglésies, que en estes festes s’omplin, la resta de l’any estan mig plenes o mig buides, segons com es mire.Déu crida a la porta i no entra si no se li obri; tot va començar per un generós SÍ, el que va pronunciar una senzilla i humil xica de Natzaret, quan l’àngel li va anunciar que seria la mare de Déu, verge i mare; ella va acceptar eixa gràcia amb totes les seues conseqüències.Després del naixement de Déu, que es va fer home per AMOR, totes les portes se li van tancar, els hostalets estaven plens i va nàixer en un humil pessebre; es va aparéixer a uns senzills pastors que el van reconéixer. Uns mags van vore una estrella i deixant les seues comoditats la van seguir, el van reconéixer, amb fe el van adorar i van oferir els seus dons.També jo vull reconéixer-te i vore’t en tots els que estan al meu voltant i se m’acosten, encara que a vegades em costa reconéixer-te i vore’t en tants rostres. Amb fe vull oferir-te l’or de la meua amistat, l’encens de les meues obres bones i la mirra de la meua vida sencera. Si no estimem als que veiem, com podem estimar-te a tu, Senyor?En un nadala francesa es canta: «cada dia és Nadal en la Terra, perquè Nadal, germà, és l’amor».Que este esperit nadalenc no acabe en estes festes, que durant tot l’any ens estimem, que els uns i els altres ens estimem de veritat i no sols de paraula, que cada dia siguem millors i fem que siga Nadal amb les nostres accions. 

Bon Nadal i bon i sant 2007.

Juanita Fandos

ENS FELICITEN EL NADAL... ELS XIQUETS DE LA 1a COMUNIÓ

TOTS SANTS

Un any més, i tal com marca la tradició, hem celebrat la solemnitat de Tots Sants amb els actes de costum: la processó fins al cementeri resant el Rosari i l’Eucaristia. Unida esta festa a la commemoració dels Fidels Difunts (al dia següent), tots hem fet un senzill homenatge a aquelles persones estimades que ja ens han deixat. Durant els dies previs també s’ha notat una gran afluència de gent al cementeri per a netejar les làpides, portar flors, etc. No oblidem mai els que ens han precedit. Ells són les nostres arrels i ara intercedeixen davant el Pare per nosaltres.

DE ROMA ESTANT...

La veritat és que la vida ací a Roma és molt rutinària externament: hom s’alça a les 7, es desdejuna a 7.25, pren l’autobús a les 7.40, comença les classes a les 8.30, torna al col·legi a les 12.30, dina a les 13.30, fa la migdiada fins a les 15, estudi, un berenaret a les 17, estudi, pregària a les 19.15, missa a les 19.45, sopar a les 20.30, telediari a les 21, estudi a les 21.30, gitar-se a la 1.30.L’exercici és anar a peu des de la facultat, situada a la Piazza la Pilotta, fins a vora riu on hi ha una parada d’autobús, distància 20 minuts a peu lleuger. Solem conversar una monja del Brasil i jo que anem en la mateixa direcció tant de cames com de cap, pel camí de l’alliberament, a l’ombra de sostres més senyorials que eclesiàstics, o al revés.Per allargar-ho un poc més vos diré una mica l’itinerari dels meus desitjos:El lloc on estudie es diu així: "Pontificio Istituto Biblico". Està situat a la plaça de la Pilota núm. 25 (on també està situada la Gregoriana), a Roma, no lluny de la Fontana de Trevi (on es tiren monedetes; per cert, hi ha un espavilat que s’ha comprat un imant potent i de nit va a pescar monedes com si foren peixos! Res a dir si no fóra que eixes monedes són per a una organització benèfica, segons diuen) o de la plaça Navona (on els cafés valen 80 cèntims si et quedes dret i tres euros si t’asseus). Tots els dies prenc l’autobús fins a una fermata (parada) que s’anomena Via Paola, més enllà del riu Tíber o més ací, segon d’on vingues, clar, i des d’allí vaig a peu a la facultat, travessant uns carrers estrets típics romans, sense voreres, on ens confonem les persones i les "màquines" (cotxes), que voregen la plaça Navona, després el Panteó i l’església Sopraminerva, on està el cos sense el cap de Catalina de Siena (el cap el tenen a Siena, em sembla). També jo, Àlvar de Xilxes, no sant, però viu encara, tinc el cos a Roma, però el cor a Castelló!), i arribe a la plaça dels 12 apòstols, que ja fa cap per fi a la plaça de la Pilota, lloc del meu desideri matinal.Per a poder estudiar en este lloc de la Roma veduta (fede perduta?) has de tindre almenys el "grado accademico de Baccalaureato in Teologia" i saber grec i hebreu; però com jo d’això "niente da niente", ho dovuto fare un any propedèutic per a imparare els tals idiomes, que diuen que són morts, però que donen molta faena! Xe quin any! El dia que escriga les meues memòries titularé este any així: "L’any que vaig estar en cap lloc". En efecte, de Roma sols vaig conéixer els carrers que he dit abans i la meua estança al Col·legi Espanyol. I és que ací es diu una "brazaleta" (un acudit) que "si non é vera, é bene trovata". Diu així: "Los que estudian Espitualidad, al año de estar en Roma ya conocen toda Italia; los que estudian Dogmática conocen toda Roma; pero los que estudian Biblia sólo conocen... su habitación!".Per cert, ací hi havem de tot: gent que anem sense fer-nos el monyo i amb la camisa per fora, i gent que va amb sotana i amb hàbits tremends de caputxins, carmelitans, agustins, monges... i gent de tot color: africans d’Angola, del Congo, del Camerun; de Corea; de l’Índia, el Japó... de molts països de Llatinoamèrica. D’Europa no n’hi ha tants (deu ser que a Alemanya, França, Anglaterra, hi ha bones facultats...). També al Col·legi Espanyol hi ha una representació de l’església espanyola, i guanyen per golejada els del vestit amb clergyman i color foscant. Jo, com sempre, de poble i xicotet.Solen visitar-nos alguns bisbes que vénen per Roma a fer les seues coses vaticanes, i tremole quan han de predicar, perquè normalment (llevat d’alguns) no s’ho preparen i s’enrotllen que fa llàstima. U veu que els bisbes espanyols han estat triats a pols del muntó de la mediocritat, en general. Al contrari, en va vindre un de Cuba que ho va fer molt bé, molt pròxim i dient coses amb substància. Bé, al Papa el veia l’any passat tots els dimecres i el saludava (de lluny estant), encara que ell no em contestava; coses de la vida.Per acabar, que ja estic dient tonteries, vos diré que és una gràcia poder estudiar exegesi i llegir la Bíblia en els textos originals, etc. Almenys u s’adona de quantes barbaritats li fem dir a l’evangeli moltes voltes. I l’evangeli és una meravella, que té una potència tremenda si t’aplega veritablement el seu significat vertader. Quan acabe d’estudiar espere poder portar este evangeli a casa nostra perquè tots puguem fruir-ne.

Una forta abraçada. Vos deixe que me n’he d’anar a sopar. Arrivederci!

Alvar Miralles