Parròquia

QUIN ÉS...? QUINA ÉS?

El dia més bell? Hui.

La cosa més fàcil? Equivocar-se.

L’obstacle més gran? La por.

El major error? Abandonar-se.

L’arrel de tots els mals? L’egoisme.

La distracció més bella? El treball.

La pitjor derrota? El desànim.

La primera necessitat? Comunicar-se.

El que fa feliç? Ser útil als altres.

El misteri més gran? La mort.

El pitjor defecte? El mal humor.

La persona més perillosa? L’envejosa.

El sentiment més roín? El rancor.

El regal més bell? El perdó.

El més imprescindible? La llar.

La ruta més ràpida? El camí correcte.

La sensació més grata? La pau interior.

El protecció més eficaç? El somriure.

El millor remei? L’optimisme.

La major satisfacció? El deure complit.

La força més potent del món? La fe.

La cosa més bella de totes? L’amor.

Teresa de Calcuta

INVENTARI DE LA PARRÒQUIA

Unes treballadores de la Conselleria de Cultura ens han visitat per a inventariar el patrimoni de la parròquia, amb la qual cosa hem descobert que tenim peces dels segles XVII, XVIII i XIX, la major part d’elles de plata.

A més dels ornaments litúrgics, també varen catalogar el cap de la imatge de sant Lleó, el Crist de la sagristia i la decoració que conserva el temple del segle XVIII, a més de la barana i la finestra del cor.

De l’ermita del Crist catalogaren els retaules del Crist i de la Dolorosa, la porta de l’ermita i el Guió de l’any 1939 de seda natural i pintura del Crist, possiblement antiga. Cal dir que tenim constància documental de l’existència, fins a l’any 1936, d’un reliquiari de plata de sant Lleó del qual a hores d’ara no en sabem més, per la qual cosa hem començat a investigar i estem oberts a tota informació que ens puguen fer arribar, amb la finalitat d’anar recuperant el patrimoni de la parròquia.

José Vicente Manzana

ELS CAPELLANS QUE HEM CONEGUT

A  penes si podem donar raó de mossén Pasqual Tomàs; era un senyor molt morenet i menut. Els parvulets d’aleshores teníem l’escola on ara és el bar de la Casa de la Cultura, i quan el véiem per la plaça corríem amb les nostres cametes, torpes encara, a besar-li la mà.Volem participar en la construcció d’un futur? Tots, pel fet de viure o haver viscut influïm en el futur, segons el nostre estil de vida, els nostres valors, vivències i forma de relacionar-nos, que són imitats pels més menuts, els jóvens i inclús els adults: tenim part de responsabilitat en el poble que estem construint i mostrant al altres.L’estiu del 1939 va vindre a Eslida Mn. Esteban Saborit, natural de l’Alcora, un tro d’home, amb una capacitat per al treball incalculable. Havia sigut militar, i l’havies de vore amb quin garbo i gallardia muntava el matxo del tio Pepe de Corda i se n’anava a Aín; el muntava amb la mateixa senyoria que hauria muntat un pura sang. No teníem més que 9 anys aquells xiquets que va formar, i encara que hui sone a cursi, no han perdut la fe que ell els va inculcar; els va preparar per a catequistes i ensenyant la doctrina van consumir la seua joventut. Va estar tres anys, i recordem molt bé el dia que se’n va anar i les paraules que ens va dir: “No vos puc dir adéu, perquè la vostra terra queda regada per la meua sang” (la seua mare està ací enterrada). Molt prompte vam saber que se n’havia anat a les missions, i molt prompte també ens van dir que allí havia mort, víctima d’un càncer.El va seguir Mn. Fernando Villalba Cerezo, de Borriana, i era també molt alt. Havia estat molts anys a França, i duia amb ell l’herència francesa. Ell va estar 12 anys.Després va vindre Mn. Rafael Petit. Mn. Petit era de la part de Tortosa, també d’un caràcter molt agradable, i ens va deixar la seua mare. Encara el veig a tot pulmó cantar allò de "Madre sin mancha del Redentor, Reina del Cielo, Madre de Dios". No li ho hem sentit cantar a ningú amb més entusiasme i més fe que a ell. Va estar ací tres anys, i el van traslladar a la part de Gandesa.El va seguir Mn. José Herrero. Ell era d’Artana, i almenys de vista el coneixíem perquè de seminarista pujava molt per ací. El va rellevar Mn. Facundo Castillo. Qui no es recorda d’ell... Quant l’enyorem en la processó del Crist...! No ha faltat cap any, i sempre l’organitzava. L’últim any que va vindre ja no anava organitzant-la, sinó amb els capellans. El va seguir Mn. José Monsonís, natural de Betxí. També ha pujat després que el varen traslladar a la processó tots els anys, però ell no anava organitzant-la, sinó a la tira dels hòmens. Des que se’n va anar, bevia aigua d’Eslida, i en honor d’ell hem de dir que era tan honrat que pujava aigua de Moncofa, on ell estava, la buidava i la tornava a omplir de Fosques. Després va vindre Mn. Manuel Usó de Vila-real.El va seguir Mn. José Solsona, de Vilanova d’Alcolea. L’octubre de 1979 es fa càrrec de la parròquia Mn. Salvador Pastor. Si Mn. Esteban havia sigut infatigable, Mn. Pastor l’igualava. Va organitzar per als matrimonis majors unes reunions a la sagristia que recordem amb molta estima. Als matrimonis jóvens els va portar als encontres de cap de setmana del seminari Mater Dei. Va canviar els taulells de l’església, va renovar els bancs, va renovar completament la casa abadia, va fundar la rondalla, i ell i Pedro Tel van reorganitzar la banda de música, entre altres coses. El van vicari episcopal i ve a Eslida Paco, simplement Paco. No sé si encara firmarà igual, però estant entre nosaltres firmava "Paco Eslida". Ell deia que era perquè li agradava molt. Ha demanat excedència a l’Església i ara és al seu Alberic natal cuidant a sa mare.El successor de Paco va ser Mn. Francisco José, de Torreblanca, senyor prudent com el qui més. Ell va ser el primer capellà que en Eslida se’n va anar a la universitat a fer Psicologia.Després va vindre Mn. Antoni López, de Catarroja. Va muntar els Scouts, una meravella d’organizació per als adolescents, i va fundar L’Alé. El va seguir Mn. Miguel Abril, de Castelló, que també va anar a la universitat a fer els mateixos estudis de Psicologia. A Mn. Esteban Badenes, de la Vilavella, el seu successor, li devem i no li pagarem mai els dos cursos de monges rurals que va portar.

Hui tenim a mossén Salvador Prades, d’Onda. Som quasi veïns: a penes ens separa un terme. Té un caràcter molt obert, com ens és natural: encara que som de terra endins, som del Mediterrani.

Antonieta

LA TERRA DELS HÒMENS ÍNTEGRES

Per a molts, tal vegada sentir parlar de Burkina Faso no vos diga res però si parlàrem de l’Alt Volta potser vos sonara a un llunyà país de l’Àfrica que difícilment sabríem situar en el mapa. Són la mateixa cosa. A principis dels anys huitanta va haver-hi una revolució en la que era una antiga colònia francesa i els nous dirigents del país van canviar l’antic nom que feia referència al riu que la travessa (el Volta) per un nom compost per dos paraules en sengles llengües natives (el moré i el diulà) que significa «la terra dels hòmens íntegres». Un bonic i poètic nom si no fóra perquè es refereix a un dels països més pobres del planeta.Situat en la regió del Sahel (la franja al sud del desert del Sàhara) va ser el lloc en què sacerdots de la nostra diòcesi van treballar des de finals dels anys seixanta fins fa molt poc, concretament en la població de Safané. El primer d’ells (mossén Ricardo, el Barbes) va morir allí i hi està soterrat, garantint la presència de la nostra Església diocesana en aquelles terres.El passat mes de juliol vaig viatjar a aquell territori, com he fet en altres ocasions, per a recordar el temps passat allí, per a retrobar-me amb aquella gent, però en esta ocasió amb un objectiu específic: fer les gestions oportunes perquè, com més prompte millor, s’inicie la construcció d’un pont sobre el barranc que travessa Safané ja que el pas actual està completament destruït per la força dels corrents d’aigua i l’acció de l’home traient fang per a fer atovons per a construir les cases.La Delegació Diocesana de Missions coordina eixe projecte tan necessari. A nosaltres ens pot paréixer estrany que no siga l’administració civil de Burkina Faso la que s’encarregue de realitzar una obra així, però és que a penes tenen mitjans.El primer pas era vore l’estat actual del lloc: pareixia que l’actual pas haguera patit un bombardeig. El projecte tècnic elaborat quatre anys abans no servia per a res. Calia posar-se en contacte amb el bisbe de Dédougou i els responsables diocesans perquè asseguraren la seua col·laboració. Allí hi ha un organisme denominat OCADES (Organització Catòlica per al Desenvolupament i la Solidaritat) encarregat de coordinar tota l’acció social i caritativa. El seu responsable em va donar tota classe de facilitats posant-se en contacte amb el director regional d’Infraestructures que va enviar l’endemà dos tècnics a Safané perquè avaluaren la situació del barranc. Millor impossible!Tot açò és important, però ara arriba una dificultat: el finançament del projecte. Açò es va a realitzar amb donatius de particulars, parròquies, etc. És important que ens conscienciem sobre la necessitat de ser solidaris amb el Tercer Món en la mesura de les nostres possibilitats.A vegades podem caure en la temptació de pensar que nosaltres no podem solucionar els seus problemes perquè no tenim els mitjans suficients i en canvi els governs no fan prou. És cert, però podem aportar el nostre gra d’arena a través de xicotetes accions solidàries com esta, denunciant les injustícies, promovent formes de vida més solidàries...Se m’oblidava: durant este viatge em vaig trobar novament amb hòmens i dones «íntegres» que han donat la seua vida per estar entre els més pobres del món; africans que, a pesar de la seua extrema pobresa, viuen en una contínua alegria; malalts de sida aferrats a la vida...

Quan u torna de l’Àfrica té l’estranya sensació d’haver viscut una experiència extraordinària, i no obstant això ha estat rodejat de la senzillesa més absoluta. No haurem d’aprendre nosaltres també a ser íntegres?

Mn. Salvador Prades

La V Trobada Munidal de les Famílies (Fernando Ballester*)

La Trobada Mundial de les Famílies (EMF) és una gran convocatòria que cada tres anys realitza el Papa per a celebrar el do diví que és la família. Reuneix centenars de milers de famílies dels cinc continents per a resar, dialogar, compartir i aprofundir la comprensió del paper de la família cristiana com a Església domèstica i unitat bàsica de l’evangelització. Com va dir Joan Pau II en anunciar la creació d’estes trobades: «En la família es forja el futur de la Humanitat».

Cada Trobada Mundial és organitzada pel Pontifici Consell per a la Família amb la col·laboració de la diòcesi triada com a seu. Altres ciutats on s’ha celebrat són Roma (Itàlia), Rio de Janeiro (Brasil) i Manila (Filipines). En cada una de les trobades ha participat més d’un milió de persones de tot el món. Tota Trobada Mundial de les Famílies consta de distintes manifestacions, entre elles un congrés internacional, celebracions eucarístiques per a les famílies en pelegrinatge, una trobada festiva i testimonial i la missa conclusiva presidida pel Papa o el seu llegat i que és concelebrada per cardenals, bisbes i sacerdots de tot el món.

Enguany ha correspost este honor a la diòcesi de València, on se celebrarà de l’1 al 9 de juliol. En esta V Trobada Mundial de les Famílies, el lema central que inspira tots els actes organitzats serà «La transmissió de la fe en la família». Els actes programats són:

- Fira Internacional de la Família. De l’1 al 7 de juliol. A Fira València.

- Congrés Internacional Teologicopastoral. Del 4 al 7 de juliol. A Fira València.

-Rosari de les famílies. Nit del 7 de juliol (divendres). A la platja de la Malva-rosa.

-Celebracions eucarístiques per grups lingüístics. Matí del 8 de juliol (dissabte).

-Trobada festiva i testimonial. Vesprada del 8 de juliol (dissabte). Ciutat de les Arts i les Ciències.

-Missa conclusiva presidida pel Papa. Matí del 9 de juliol (matí). Ciutat de les Arts i les Ciències.

 

Per a més informació es pot consultar la pàgina web: www.emf2006.org o telefonar al 96 315 45 96.

La participació s’ha canalitzat inscrivint-se a través de les parròquies, diòcesis, moviments eclesials, associacions, col·legis, confraries, clubs o entitats de diversa índole. A cada grup inscrit se li donaran unes credencials per a situar-se en el sector assignat dins del recinte immens on se celebraran els actes multitudinaris principals, al costat de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Més enllà de la projecció internacional per a València que òbviament tindrà la Trobada Mundial de les Famílies, allò autènticament important és que servisca per a enfortir la família com a nucli bàsic de la societat, imprescindible perquè esta adquirisca un rostre més humà. Com diu Javier Arnal, director de Comunicació de l’EMF: «Tants senyals d’alerta (ruptures matrimonials, desarrelament, violència domèstica, descens de la natalitat, conciliació entre treball i casa, etc.) reclamen un esforç universal a favor de la família. És l’autèntica solució per a desenvolupar personalitats madures, capaces d’enfrontar-se al dolor i a l’esforç, i per a ser solidaris, característiques que se troben a faltar en les societats economicistes i individualistes generadores de persones fràgils i egoistes. Apostar per la família és apostar per la dignitat humana, per la humanització de la societat. La família és el futur.»

Per a acollir tanta gent es mobilitzaran més de 9.300 persones voluntàries d’edats a partir de 15 anys. D’elles, 1.300 són estrangeres vingudes d’arreu, i la resta espanyoles, de les quals 6.000 són de la Comunitat Valenciana.

Per què sóc voluntari? Vaig tindre la fortuna de poder assistir a diverses Trobades Mundials de Jóvens (Denver, Toronto, Colònia), on sempre em vaig sentir molt ben acollit. Ara ens toca a nosaltres.

Estem tots invitats, encara que no estiguem inscrits, a assistir als actes centrals, especialment a la missa del diumenge 9 de juliol amb el Papa. Hi haurà lloc per a tots. Benet XVI, t’esperem a València!

* Voluntari EMF-2006

UN PONT DE SOLIDARITAT (Mn. Salvador Prades)

Burkina Faso, antiga colònia francesa, es troba a l’Àfrica Occidental, en la regió del Sahel, fronterera amb el gran desert del Sàhara.Limita al nord amb Mali, a l’oest amb Níger i pel sud amb Costa d’Ivori, Ghana, Togo i Benín.Té uns 12 milions d’habitants i segons els últims informes de l’ONU és el segon país més pobre del planeta.El clima és extremadament dur: una època seca que va de l’octubre al maig en què s’arriba fàcilment a temperatures de fins a 43 graus a l’ombra; de finals del maig al setembre, l’època de les pluges fa que un terreny àrid i dur verdege amb tota la seua esplendor transformant el paisatge i arrancant a la terra els fruits que constituiran l’alimentació de la gent durant tot l’any.L’economia és bàsicament de subsistència: mill i cotó; una ramaderia molt pobra, treballs artesans i una indústria pràcticament inexistent, per això depén molt de les importacions i de l’ajuda internacional.Més de la meitat de la població burkinabé practica la religió tradicional africana, hi ha un 25% aproximadament de musulmans i un 10% de cristians.Safané és un poble situat en la província de Mouhoun. Té uns 8.000 habitants, majoritàriament de l’ètnia markà i és el centre d’una àmplia comarca en què hi ha altres localitats importants com La, Wona, Pompoi,...Durant més de 30 anys, sacerdots de Segorbe-Castelló i Albacete han treballat intensament a la parròquia de Safané que estén la seua acció a més de 100 poblats, amb una extensió d’uns 2.000 km2. El primer va ser mossén Ricardo Miralles «el Barbas», que va morir després de 27 anys d’entrega a l’Àfrica i està soterrat enfront de l’església de Safané.Safané és el centre econòmic i social de la comarca: cada cinc dies té lloc el mercat, que atrau gent de tots els poblats veïns.És seu de la Prefectura i està dotat d’un hospital, maternitat, escola i liceu.No hi ha llum elèctrica, ni aigua corrent. Els carrers estan sense asfaltar i no hi ha cap tipus de servei públic com ara el clavegueram. La Missió Catòlica, atesa en l’actualitat per tres sacerdots natius, és un eix vertebrador de la comunitat ja que presta tota mena de serveis, a més dels estrictament religiosos, com són l’alfabetització d’adults, assistència sanitària, animació sociocultural, etc.A més, les germanes de la Consolació dirigeixen un col·legi en què s’atenen les necessitats educatives d’un gran nombre d’alumnat.Safané és travessat, d’est a oest, per un barranc que durant l’estació de les pluges divideix el poble en dos zones: al nord la Missió, alguns barris i els camins que arriben d’altres poblats; al sud la resta de la localitat amb el mercat i les carreteres d’eixida cap a Dédougou i Boromo.Fa uns anys es va construir un pas que travessava este barranc, però els forts corrents d’aigua i la falta de manteniment han anat desgastant esta senzilla infraestructura fins a deixar-la pràcticament intransitable.Per això, la Missió va llançar una crida de socors a la diòcesi de Segorbe-Castelló per a construir un pont que resolguera d’una manera definitiva el problema que regularment causen les pluges torrencials cada any.La realització d’esta obra ajudaria a millorar les condicions de vida, ja que...• per mitjà d’una via de comunicació entre la Missió i el poble durant tot l’any.• tots els xiquets tindran accés al col·legi i s’afavoriria l’alfabetització d’adults.• els malalts podran ser tractats a l’hospital sense grans dificultats i podran ser evacuats a l’hospital de Dédougou aquells que necessiten cures més importants…En definitiva, necessiten la nostra ajuda perquè els recursos de què disposen són molt escassos en comparació amb els 60.000 euros aproximats del projecte.Safané ha sigut, des de fa molts anys, part de la vida de la diòcesi de Segorbe-Castelló i ha de continuar sent la nostra anella amb els més pobres del nostre món perquè podem continuar fent realitat l’esperit de caritat i solidaritat que sempre ens ha caracteritzat.Tu pots col·laborar fent arribar el teu donatiu a la Delegació Diocesana de Missions.Si vols participar en este projecte pots entregar el teu donatiu directament a la parròquia o a la Delegació Diocesana de Missions, o fer un ingrés en un dels següents comptes de la Delegació de Missions:

BANCAIXA: 2077-0580-42-1105079855

CAIXA RURAL: 3114-2210-11-1106129529

Entre tots podem construir un pont de solidaritat.

SOPAR DE LA FAM (Mn. Salvador Prades)

El passat dissabte 6 de maig va tindre lloc el ja tradicional Sopar de la Fam. És la tercera edició d’este acte ací a Eslida i cal dir que cada any la resposta és més gran, tant per l’assistència a l’acte en si com per la col·laboració dels comerços com de gent que, no podent assistir, compra igualment el tiquet i aporta els 5 euros de l’entrada. Cal donar les gràcies, una vegada més, a l’Associació d’Ames de Casa, que ens han ajudat en tot el que ha fet falta, i a l’Ajuntament, que ens ha cedit el local. Finalment, a la gent de la parròquia que han estat ahí, pegant patades amunt i avall.Unes cent persones varen començar a omplir la sala d’actes de la Casa de la Cultura a partir de les 8.30 de la vesprada. Vàrem comptar amb la companyia de socis de Mans Unides de la Vall d’Uixó i de Xóvar. Encara que un poc estrets, l’ambient era d’alegria i amb el desig de compartir moltes coses.En passar uns pocs minuts de l’hora prevista, es va fer, com sempre, la presentació de l’acte llegint el manifest de Mans Unides per a la campanya d’enguany i recordant els projectes que es pretén finançar des de la diòcesi de Segorbe-Castelló a Burkina Faso i Nigèria, a l’Àfrica, i dels quals ja ens hem fet ressò en L’Alé. Després es va projectar un vídeo de presentació d’un projecte de la Delegació Diocesana de Missions per a la construcció d’un pont a Safané (Burkina Faso); d’este projecte teniu informació detallada en este mateix número de L’Alé: hi podeu col·laborar amb el vostre donatiu depositant-lo a la bústia assenyalada de la capella, entregant-lo directament al mossén o a la Delegació de Missions fent un ingrés en els comptes d’este organisme diocesà.Després d’esta introducció vàrem sopar. El menú, senzill, com tots els anys: pa, oli, sal i allioli, i per a beure aigua. Ja volguera molta gent del Tercer Món poder menjar així.En acabar es va fer el sorteig dels regals que s’havien aportat: no eren de gran valor, però el que era realment important era continuar col·laborant. Encara així algú es va quedar un poc despagat. Una altra vegada serà!Tots els anys hi ha alguna sorpresa per a amenitzar la vetlada. Enguany va ser l’actuació del grup de teatre del «Racó de Sant Francesc» de Tales que va interpretar el sainet La tia Pepetona. Tots els assistents ho vàrem passar d’allò més bé. L’obra era realment divertida i els artistes, encara que aficionats, ho varen fer molt bé. Els agraïm sincerament la seua participació desinteressada  amb tot el que això suposa (assajos, desplaçaments, etc.). Ben segur que els tornarem a llogar.Com a resultat de tot això, a més de prendre consciència del problema de la pobresa en el món i que tots podem aportar el nostre granet d’arena per a superar-lo, es varen recaptar 1.300 euros, que units als de la col·lecta de Mans Unides de febrer fa un total de 1.795 euros (hem superat la quantitat de l’any passat en 395 euros).Gràcies una vegada més a tots i continuem units lluitant contra les injustícies.

LA PASSIÓ

La Passió, amb passió o sense passió. No és la meua intenció ofendre a ningú, ni que ningú s’ofenga. Fa sis anys les Missioneres de les Doctrines Rurals ens van proposar a uns quants fills d’Eslida representar amb més o menys gràcia o encert "la Passió del nostre Senyor Jesucrist". Vam tindre les excuses per a acceptar o rebutjar eixos papers i tots ens vam posar mans a l’obra, amb aprenentatge dels personatges, els assajos i tot el xicotet sacrifici que això ens comportava, però amb la il·lusió de poder fer alguna cosa nova per a disfrutar nosaltres com a persones i fer viure, a la gent que ve a veure’ns, eixa gran Passió. Tinc la sensació que eixa gran Passió l’anem fent cada any més xicoteta, amb menys il·lusió, sempre posant "excuses" (per dir-ho d’alguna manera) per a no acudir a tots els pocs assajos que fem i tal vegada no ens adonem que ens estem apartant d’aquell camí recte que ens van proposar aquelles estimades i amables missioneres, que amb tota la il·lusió del món van confiar en nosaltres i per això ens van dir: "Déu t’ho demana".

Estic segur que estes Missioneres de les Doctrines Rurals resen per tots i cada un dels qui participem en tan meravellosa representació i no sols perquè ens isca bé tot, sinó perquè Jesús ens il·lumine en el nostre caminar diari i no ens apartem d’Ell.

Quina alegria quan, acabada la representació, tot són felicitacions de gent coneguda i desconeguda que ens anima a continuar l’any que ve; gent que entén i ens indica on fallem i com fer per eliminar eixos xicotets errors, i quina satisfacció quan persones que no coneixes, amb els ulls encara plorosos, et diuen: «gràcies pel bé que feu i per fer-nos viure estos moments tan intensos i tan profunds». És aleshores que podem estar orgullosos, perquè hem aconseguit que la gent que ens veu, visca amb nosaltres esta gran Passió. Per a major glòria de Déu.

Emilio Molina

 

EL LLEÓ DE ROMA

«Ja que sols per vós el cel, sent les nostres peticions...". Amb estes paraules comencen els gojos que li cantem al nostre Gloriós Patró Sant Lleó I, el Gran, Papa i Doctor del l’Església. No sabem quin és l’origen d’esta devoció tant peculiar al nostre poble, sols tenim com a referència el que diu la setena estrofa dels seus gojos, en la qual s’atribueix com un fet miraculós que eixira per Patró, ja que, segons conta la llegenda popular, el seu nom no figurava entre els candidats que el poble havia designat, per ser elegit a sort, com a patró d’Eslida.

 

I, per què ell? Tal volta no ho sabrem mai, tampoc no cal trobar explicacions per justificar-ho: va eixir el seu nom per tres voltes, i el poble el va acceptar i venerar com a patró, com quan va ser elegit Papa, que va ser aclamat pel poble i pel clergat. I Eslida, fidel a les seues arrels i fonaments cristians, segle rere segle, any rere any, continua manifestant la seua fe en Déu i la devoció al seu sant, cada segon diumenge de Pasqua, agraint al Pare els favors que, mitjançant la constant intercessió de sant Lleó, li ha concedit al llarg de la seua història com a poble, i agraint-li també que li’l donara per patró.

 

En Lleó trobem un home valent (fent honor al seu nom), compromés en el seu temps, preocupat per les necessitats de la gent, especialment dels que pateixen; un cristià al qual "no se li arruga el melic" per denunciar, des de la fe i les veritats evangèliques, les injustícies, els abusos, les mentides i els errors de la societat amb què conviu, conseqüent i coherent amb la seua fe i la seua vida, amb el que celebra i viu. «Norma de savis, martiri dels heretges, terror de tirans, protector dels fidels, glòria de l’Església, perla dels confessors, honra de prelats, sol entre els doctors, refulgent sol del Salvador Rediviu, llengua viva i clara de l’Esperit Sant Diví, exemple de virtuts, consolador d’afligits, dolcesa de pobres, ajuda de desvalguts, abisme d’humilitat...», qualitats que se li atribueixen al seu llarg i fructífer pontificat, i que queden reflectides en la Salve que els esliders li cantàvem amb fervor i devoció, en altres temps, junt als gojos.

 

Pontífex de l’Església al segle V, en uns temps no gens fàcils, va combatre heretgies i va haver de plantar cara al tirà més famós i temut de l’antiguitat: Atila. Lleó, amb una eloqüència i valentia inspirada per l’Esperit Sant, va eixir al seu encontre, i el va persuadir perquè desistira de la seua intenció de saquejar Roma. Sols amb la força de la paraula, va salvar la ciutat d’una destrucció segura, que des d’aleshores el va considerar el seu alliberador. Lleó, per tal que la victòria sobre Atila quedara en la memòria, va manar fondre una estàtua de Júpiter per a fer-ne una altra de l’apòstol sant Pere, que des d’aleshores es venera a la Basílica del Vaticà, per la multitud de fidels que van a venerar les seues relíquies. I anys després, tot i que no va poder evitar que Roma fóra saquejada a mans de Genseric, sí que va aconseguir que el bàrbar respectara les vides dels seus habitants i els edificis.

 

Destaca la seua força, eloqüència i profunda teologia en les seues cartes i sermons, que van quedar patents també en el Concili de Calcedònia, quan després de la seua intervenció, tots el presents, unànimement, exclamaren: «Pere ha parlat per boca de Lleó». Allí va quedar definida la divinitat i humanitat de Crist, i a ell li devem la pregària que resem els cristians tots els diumenges, el Credo, que és la Fe de l’Església que ens gloriem de proclamar.

 

És, junt al veí bisbe sant Ambròs, un dels Sants Pares de l’Església occidental; té un formós altar de marbre a la Basílica de Sant Pere de Roma, on, darrere de la inscripció «CORPUS S. LEONIS PONTIFEX ET CONFESSOR, COGNOMENTO MAGNI, ECCLESSIAE DOCTORIS», descansa el seu cos des del segle VII. A la Basílica de Sant Joan de Laterà trobem un medalló amb la seua imatge, baix del qual ens diu que va ocupar la seu de Pere 21 anys, un mes i tretze dies, és a dir, des del 29 de setembre de l’any 440 fins al 10 de novembre del 461; i a la cambra on es custodia una part del Tresor Vaticà, en una arqueta, hi ha les relíquies dels quatre sants papes Lleó, entre elles les d’ell, que ha tingut l’Església catòlica.

 

Per a molts, sant Lleó és un complet desconegut, i associen el seu nom al del ferotge animal africà, però heu de saber que compartim sant patrò amb un poble de la província de Granada que es diu Benamaurel. He establit contacte, i hem intercanviat informació, i he pogut comprovar certes similituds amb la nostra festa: la celebren també a l’abril, al voltant del dia 11, i reparteixen el que ells anomenen «la Rosca», símbol de la caritat que Lleó tenia pels pobres, i del seu desig d’unir el sustent material amb l’espiritual. Li dediquen un Tridu i una Solemne Novena, traslladen la seua imatge des de la parròquia fins a la seua ermita, i després recorre els carrers del poble en processó fins a l’església parroquial.

 

Advocat contra les febres maltes i tifoidees, cosa que ens consta, quan en altres temps, els esliders, assetjats per estes malalties, varen fer uns panets que, en ser beneïts, els donaven a menjar als malalts, i veien com milloraven de la malaltia. A més, el tenen per patró els cantors i els organistes, potser pel seu zel pel culte i la litúrgia.

 

Alegrem-nos de tan gran intercessor que la Providència ens ha concedit, i ja que el tenim per patró, per "model" en el seguiment de Jesucrist, el millor homenatge que li podem fer és ser com ell, deixar-nos tallar segons eixe patró, que en vida, tot i que com a ésser humà no era perfecte, es va fer per als altres un «alter Christus», ‘un altre Crist’, posada sempre la seua vida i confiança en el Senyor. Com Lleó, mirem amb l’esperança depositada en Déu el temps que ens ha tocat viure la nostra fe, que tot i que han passat mil cinc cents quaranta cinc anys de la seua mort, hi ha situacions i circumstàncies de la societat que són semblants a les que ell va viure, i que necessiten de ser mirades i il·luminades des de i amb la fe. Que la coca no ens farte, sinó més aïna... que ens alimente.

 

Impetrant la seua pregària davant l’Altíssim, demanant-li que per la seua gràcia i protecció meresquem gaudir el goig etern, amb ell, a la Glòria. Diguem-li: «sigueu en les nostres afliccions, Diví Lleó, consol».

José Vte. Manzana

SOPAR DE LA FAM

Enguany, el Sopar de la Fam serà el dissabte 6 de maig a les 20.30 h, a la Casa de la Cultura, com a complement de la Campanya de Mans Unides. Esteu tots convidats a aportar la vostra solidaritat!

 

SANT LLEÓ I SANT VICENT

El dia 23 d’abril celebràrem la festa de sant Lleó, patró del nostre poble.  Tot comença amb una cercavila, Corporació Municipal i Banda de Música arrepleguen dels forns les coquetes i les porten a l’església, on es celebra la Missa, amenitzada per la Rondalla Parroquial. A continuació, tots els creients que esperen per a recollir la coqueta, acompanyen la imatge del sant en processó per l’itinerari habitual. En acabar, miniconcert de la UME i repartida de coques. El dia 24, festivitat de sant Vicent Ferrer, es va celebrar la missa tradicional.

FESTES DE SETMANA SANTA I PASQUA

Ja ha passat un any més la Setmana Santa i cal fer-ne balanç. La participació en els diferents actes ha sigut més o menys l’habitual, encara que sembla un poc estrany que, omplint-se el poble de gent que ve a passar uns dies amb nosaltres, no acudisquen a l’església. Una primera constatació és que la Setmana Santa per a molts, que inclús es diuen cristians, s’han convertit en uns dies de vacances, la qual cosa és també curiosa, perquè anar a la platja o a la muntanya no està renyit amb l’esperit d’eixos dies (hi ha temps per a tot si es vol).

 

El Diumenge de Rams va encetar les celebracions, i si tots els actes de la Setmana Santa són importants, cal destacar la celebració del Dijous Sant, en la qual vàrem recordar la institució de l’Eucaristia i de l’Ordre Sacerdotal, amb l’Hora Santa, que ens va acostar més a Jesús. El Divendres Sant està marcat per l’austeritat dels actes. I finalment, l’esclat d’alegria que és la Vigília Pasqual, festa de la resurrecció del Senyor, amb l’encesa del ciri pasqual, el recorregut per la història de la salvació i la renovació de les promeses baptismals.

 

Una iniciativa nova: la projecció el Dissabte Sant de la pel·lícula La Passió de Crist del director Mel Gibson. Encara que l’assistència no va ser molt nombrosa i que algunes persones no varen poder suportar algunes escenes per la seua crudesa. L’any que ve, un altre títol.

 

I si cal criticar alguna cosa, perquè tot no pot ser perfecte, tal vegada siga la processó del Divendres Sant. Per falta de gent no va poder eixir la Mare de Déu dels Dolors i el Sepulcre a punt va estar també de quedar-se dins l’església. Una pregunta per a reflexionar: quin Crist és més autèntic, el del Divendres Sant o el de les festes d’estiu? Ahí deixem l’interrogant.

 

NOMENAMENT DEL NOU BISBE DE SEGORBE-CASTELLÓ

Excm. i Rvdm. Sr. D. Casimiro López Llorente

 

Va nàixer en el Burgo de Osma (Sòria) el 10 de novembre de 1950.

 

Va cursar estudis ecliesiásticos en el Seminari Diocesà d’Osma-Soria.

 

Va ser ordenat sacerdot el 5 d’abril de 1975, quedant incardinat en la seua diòcesi Osma-Soria.

 

En 1973 va obtindre la Llicenciatura en Teologia en la Universitat Pontifícia de Salamanca i en 1979 la Llicenciatura en Dret Canònic en el Kanonistisches Institut de la Ludwig-Maximilians Universitat de Munic (Alemanya). En la Universitat va freqüentar els cursos per al Doctorat en Dret Canònic i va exercir com Assistent Científic.

 

Parla l’alemany i coneix el francés i l’anglés.

 

Ha exercit, entre altres, els càrrecs següents:

 

• Capellà de Religioses.

   

• Assistent Científic en l’Institut de Dret Canònic de la Universitat de Munic.

   

• Professor de Teologia Dogmàtica, Moral i Dret Canònic en el Seminari Diocesà d’Osma-Soria-Sòria; Promotor de Justícia i Defensor del Vincle.

   

• Administrador Parroquial de Berzosa i encarregat de Valdeabín i Valdegrulla.

   

• Canonge Doctoral i Secretari del Capítol de la Catedral d’Osma-Soria-Sòria.

   

• Rector del Seminari Diocesà.

   

• Vicari General de la Diòcesi.

   

• Administrador Diocesà d’Osma-Soria-Sòria (Seu Vacant)

   

• Vicari Judicial, Delegat Episcopal d’Ecumenisme, encarregat dels Museus i del Patrimoni Artístic de la Catedral.

   

• El 2 de febrer del 2001, el Sant Pare Joan Pau II l’anomena Bisbe de Zamora. El 25 de març del 2001, va tindre lloc l’Ordenació Episcopal i presa de possessió de la diòcesi, en l’església de María Auxiliadora, de Zamora.

   

• És membre de la Junta d’Assumptes Jurídics i de la Comissió Episcopal d’Ensenyança i Catequesi de la Conferència Epsicopal Espanyola.

   

SALUTACIÓ DEL NOU BISBE DE SEGORBE-CASTELLÓ

Zamora, 25 d’abril del 2006

 

Estimats germans i amics tots, diocesans de Segorbe-Castelló:

 

“Vos desitge la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor” (1 Cor 1,3). Amb estes paraules de Sant Pau vos salude de cor a tots al fer-se públic hui que el Sant Pare Benet XVI m’ha nomenat Bisbe d’eixa volguda Església Segorbe-Castelló. He rebut la notícia del meu nomenament amb sorpresa per portar només cinc anys caminant i amb goig amb esta Església de Zamora; però ho acull amb la disponibilitat i l’alegria de qui sap que es deu al Senyor i a la seua Església. Per això, junt amb els diocesans d’esta volguda Església germana de Zamora i amb tots vosaltres, ja els meus volguts diocesans, done gràcies de tot cor al Senyor que m’envia a vosaltres com el vostre Bisbe, pare, germà i pastor. Agraïsc sincerament al Sant Pare la confiança que deposita en la meua humil persona per a ser el vostre Bisbe. Amb la gràcia del Senyor i amb la vostra ajuda espere dur a terme la tasca que el Senyor i el Sant Pare hui m’encomanen per a bé de tots.

 

No és el moment de majors consideracions. Però sí de mostrar un record agraït cap a qui fins fa uns mesos ha sigut el vostre Bisbe, Mons. Juan Antonio Reig Pla. Que el Senyor li premie quant hi ha fet al servici de tots vosaltres! 

 

Salude de cor i m’oferisc a tots els sacerdots sense distinció, als seminaristes majors i menors, als consagrats i als seglars, que, sols o en associacions, moviments o grups, viuen la seua fe i treballen al servici del Regne de Déu. Un salutació molt especial als xiquets, als jóvens, a les famílies, als majors, als immigrants i als malalts. No oblide a aquells que, per una raó o una altra, s’han allunyat de la fe o de l’Església. Salude cordialment a les autoritats de Segorbe, de Castelló i de la resta dels municipis, així com a les autoritats provincials i autonòmiques i a quants exercixen alguna responsabilitat econòmica, cultural i social en el territori diocesà.

 

Pregueu per mi a Déu perquè em concedisca la gràcia, la humilitat i la força d’imitar en el meu ministeri els sentiments i l’entrega de Crist, el Bon Pastor, per a servir-vos amb verdadera passió i proximitat i emportar-vos a Crist, Camí, Veritat i Vida, en el si de la comunió eclesial. Fidel al meu lema episcopal “Al servici de la comunió’ desitge ser Bisbe de tots i per a tots. Ja des d’ara em teniu a la vostra sencera disposició.

 

Que la nostra Senyora, la Mare de Déu de la Cova Santa, m’encoratge i protegisca en esta nova tasca que el Senyor m’encomana. A ella em consagre i davall el seu mantell maternal vos pose a tots vosaltres. Que Ella i la intercessió de Sant Pascual Bailon ens acompanyen en el nostre pelegrinar cap a la casa del Pare.

 

             
            Amb tot el meu afecte,

 

            + Casimiro López Llorente.
Bisbe

Perles de la catequesi

Deixeu que els xiquets s’acosten a mi», va dir Jesús.
Quan mossén Salvador em va demanar el curs passat que em fera càrrec d’un grup de catequesi, em resistia, em feien por els nous mètodes. Antany, quan vaig ser catequista dels 16 anys als 20 i me’n vaig anar missionera, era una altra època: es memoritzava més, hi havia més disciplina, s’obeïa més, eren més submisos; però en l’essencial és el mateix: els xiquets tenen el cor obert, no tenen malícia, tots en particular són bellíssimes persones, però... ai quan s’ajunten els set xiquets, com de revoltosos i roïns que són!
«Què fan en el catecisme?», em pregunten alguns i jo els dic: aprenen que Jesús ens estima, que Déu és el nostre Pare i que tots som germans, i com a tal hem d’estimar-nos, que la Paraula de Déu està en la Bíblia, que hem de fer vida, viure l’Evangeli, els set Sagraments, els deu Manaments... Que tots els batejats som l’Església. Que Jesús ens perdona, que Maria és la nostra mare... Que la Primera Comunió no consisteix en els regals, el vestit i el convit, sinó a rebre Jesús en el cor i ser millors, que Déu és amor, que hem d’estimar-nos tots sense excepció, respectant-nos i resar.
El tema de l’altre dia era l’Eucaristia i vaig demanar a cada un que escriguera una carta a Jesús per a donar-li gràcies perquè en l’Eucaristia Jesús està sempre amb nosaltres. Després vam intercanviar les cartes, les vam llegir i va ser molt interessant:
«Estimat Jesús: Gràcies per estimar-me i donar la teua vida per mi. Jo també vull estimar-te i adorar-te per ser qui eres i per l’Eucaristia. Et promet ser bona i voler a tots, en particular a estos xiquets del catecisme, tan bonics i tan roïns i revoltosos. T’estima la teua amiga Juanita».
«Jesús, gràcies pel món. Vicent».
«Jesús ens ensenya a portar-nos bé amb tots els xiquets. Jo vull ser bon xiquet, vull tindre una vida millor, vull ser més llest, vull ser més bon xiquet. Gràcies, Rafa».
«Gràcies per tot el que ens has donat, l’Eucaristia, perquè és on donen la benedicció de Déu, gràcies per la santa Església que ens has donat; et vull molt. Dóna-li gràcies de la meua part a Déu. Gràcies per  tot. Besos per a tu i per a Déu Pare. Dóna-li gràcies a Déu pels homes, les dones, els xiquets i les xiquetes. Moltes gràcies per tot, moltes gràcies. Adéu. Fátima».
«Estimat Jesús, et vull molt i les amigues també et volem molt i també totes les persones del món. Julisa».
«Benvolgut Jesús, gràcies per tot el que ens has fet i donat, sobretot l’Eucaristia, i eres molt bo, ens ho dónes  tot, tot el que fas és bo, eres molt bona persona. La teua amiga que et vol, Mar».
«Jesús, eres el millor, eres bo, eres graciós, tinc ganes de conéixer-te; quan estaves ací tu, jo no estava. Eres beneït, que et beneïsquen, et vull, eres tan alt, eres gran. Vull ser molt bo, per favor. Carlos».
«Estimat Jesús, per l’Eucaristia, per voler-nos, per ser bo, vull que em beneïsques, per favor. Tu vols a tots. Fins a un altre dia. Adéu. El teu amic que et vol, Guillermo».

Estic segura que Jesús estarà content amb estes pedres precioses. Però quina responsabilitat tenim tots els adults, perquè Jesús va dir «ai del qui escandalitze un d’estos menuts...».

Juanita Fandos

En record de mossén Facundo

El passat 20 de gener va morir a Borriana, confortat amb els Sants Sagraments, el sacerdot mossén Facundo Castillo Montolío. Havia nascut a Matet el 27 de novembre de 1926, i realitzà els estudis eclesiàstics als seminaris de Tortosa, València i Segorbe entre els anys 1940 i 1951. Va ser ordenat prevere el 29 de juny de 1951, als vint-i-cinc anys d’edat. Va exercir els càrrecs d’ecònom d’El Toro i encarregat de Barraques; ecònom d’Assuévar i encarregat de Xóvar; ecònom d’Eslida i encarregat d’Aín i l’Alcúdia de Veo entre 1962 i 1967; coadjutor d’Artana i finalment capellà de les Monges Dominiques, ecònom de la Parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats de Borriana i arxiprest d’esta mateixa localitat. Va portar sempre al cor el nostre poble, i prova d’això és que tots els anys hi venia per a participar en la processó del Santíssim Crist, sent estimat per tota la gent d’Eslida.

El funeral es va celebrar l’endemà a la Parròquia del Salvador de Borriana amb una gran assistència de sacerdots i fidels. Que el Senyor li recompense el seu zel sacerdotal.

Comentari a l'Encíclica de Benet XVI

Potser heu sentit que el Papa ha escrit una carta important, d’eixes que anomenen encícliques. Potser heu arronsat els muscles i vos heu dit: «i a mi, què?; això serà per als capellans, no? A més, vaja novetat dir que "Déu és amor"». El cas és que el Papa actual, quan era cardenal, es deia Joseph Ratzinger i era conegut com el guardià de la fe. En fi, no és que fera por, però la veritat és que es dedicava a fixar la doctrina i a parar els peus a més d’un teòleg atrevit. En estos recorreguts es va anar guanyant fama de molt conservador, la qual cosa en l’Església tampoc és tan difícil, no anem a enganyar-nos. Però ell es va guanyar esta fama amb escreix.

Això sí, tot el món li reconeixia la seua condició de teòleg de primera fila, la qual cosa és tant com dir intel·ligent, culte i amb criteri propi i ben fundat. Pareix lògic pensar açò, si ha arribat a Papa, però convé destacar-ho. No és molt habitual que a Papa arribe algun dels grans teòlegs. Generalment, la gent creadora d’idees i la gent de govern no solen coincidir en les institucions. Hi ha excepcions, clar està, però així passa en l’Església i en la política.

El cas és que de Ratzinger pensàvem així, i Ratzinger, ara Benet XVI, ens ha escrit la seua primera Carta Encíclica i ens ha deixat sorpresos, quasi bocabadats. L’ha titulada Déu és amor. Ve a dir que l’ésser humà necessita l’amor com l’aire que respira; que l’amor és una experiència rica i variada que trempa la passió arrabassada de l’enamorament amb l’entrega a fons perdut a l’ésser estimat; que el cristianisme acull esta experiència humana i la reconeix com la imatge de Déu en nosaltres, perquè Déu és amor; que eixe Déu Amor s’ha manifestat en Jesucrist amb una claredat i una preferència inqüestionables pels necessitats; que l’Església ha de traduir esta experiència de fe en caritat amb els més necessitats, dins d’ella, i fora, en el món; que açò és tan consubstancial a ella com l’anunci de l’Evangeli i la Litúrgia; que no ha d’avergonyir-se de defendre i practicar la caritat, seriosa i ben organitzada, com si estiguera, així, ocultant les injustícies; que tampoc no ha de ser ingènua quant a les injustícies i les seues causes; que la política és una activitat que ha de regir-se per la justícia del bé comú, els Drets Humans, i que exigeix una valoració ètica; però que en la seua concreció és autònoma, i a l’Església no li toca competir amb ella; que per a aconseguir esta valoració de la caritat en la vida de l’Església, fa falta molta força interior, d’ací l’oració cristiana encarnada; molta sensibilitat humana, d’ací l’agermanament amb els necessitats i les seues necessitats; i molta sinceritat, d’ací l’experiència en carn pròpia que Déu és Amor gratuït i Perdó, perquè ningú pot parlar del que no coneix. De quina altra manera, sinó amb este, es va manifestar Déu en Jesucrist? Tot açò pareix tan evident que com podré dir que ens ha deixat quasi bocabadats. Ho dic perquè ho fa en una lliçó de 25 folis, això sí, precisos i ordenats, amb un estil senzill, més propi d’un professor que del Papa, respectuosos amb els distints, pensant en una Església que vol col·laborar amb el millor del seu món, que entén les seues conviccions com una proposta a la raó i a la llibertat de la gent. És tal la insistència en l’afirmació que als cristians, «els coneixereu per les obres» i, sobretot, per les obres d’amor amb els més dèbils, que, dit així, amb eixa insistència, claredat i senzillesa, és com un buf d’aire fresc en l’Església.

Indubtablement, el text té aspectes que a mi m’agradarien d’una altra manera. Especialment, jo preferiria vore algun apunt més crític del neoliberalisme en relació a la caritat i la justícia. La seua capacitat de manipular les millors intencions de la bona gent és proverbial! Però el que hi ha em basta per a dir que Ratzinger, perdó, Benet XVI, ha decidit airejar un poc l’atmosfera de l’Església. I dic, gràcies!, perquè era poc respirable. Llegiu-la; si no vos atreviu amb tota, llegiu allò que més vos puga interessar. No perdreu el temps. I no vos cregueu les simplificacions. Tampoc esta que jo escric.