FOTOGRAFIA EN BLANC I NEGRE

En alguna part d’aquell xicotet llibre, escrit per a menuts però pensat per a grans, li deien estes paraules al també xicotet personatge: «els baobabs no són arbusts, sinó arbres grans com esglésies i encara que portaren amb ells tota una tropa d’elefants, la tropa no acabaria amb un sol baobab». Doncs bé, això mateix és el que allà vaig trobar.
Quins arbres més majestuosos, encara que el seu encant està en la gran fortalesa que mostren. Es mantenen ben agafats a terra per les arrels, però a la vegada no deixen d’obrir i de pujar les seues branques fins al mateix cel. El poder enigmàtic d’estos arbres gira al voltant d’este pensament: «allò essencial és invisible als ulls, només és perceptible per al cor».
Parle del sentiment de la gent que viu en un país situat al nord-oest del continent negre. Està envoltat entre d’altres per Ghana, Mali, Costa d’Ivori. És un lloc ple de vida. La viva satisfacció d’ànima destaca, com també ho fa el contrast de colors. El roig de la terra, les diverses tonalitats de verd (n’hi ha tantes com es puga imaginar), el gris del cel preparant-se per a la pluja, la claror que queda quan les gotes ja han tocat el sòl.
L’aigua, element de la mateixa vida, és sempre benvinguda allí. La reben de ben a dalt amb sincer agraïment. No hi ha cap dubte que és un regal.
L’aire mescla els diferents olors de la vida quotidiana, a la vegada que et porta un fons musical d’acompanyament durant tot el dia. Este ressò es fa especialment misteriós quan la nit s’apropa. La música, element fonamental d’esta cultura, s’expressa en els seus cants i balls. Les danses són carregades de força i intensitat, acompanyades pels instruments artesanals (tam-tam, djembé, etc.), vehicle perfecte per a expressar el mateix batec del cor.
Encara que jo no estava al Sahara, esperava trobar serps grogues, però en el seu lloc vaig trobar uns rèptils que s’anomenen «marguyà». El seu tamany de llarg no arriba a ser més gran que el d’un llibre d’enciclopèdia, però costa apropar-se la primera volta que els veus. La segona vegada, els observes i trobes la barreja de colors que posseeixen. Normalment, el cap el tenen del color de la terra i la resta del cos d’un gris obscur. Els elefants i els hipopòtams no van voler deixar-se vore durant l’estada, però vaig tindre ocasió de vore com els dibuixen i els pinten en els batiks (teles estampades amb diverses pintures i colorants).
Esta part de món de la qual parle es diferencia de la resta de llocs per la seua forma geogràfica tan curiosa. Si li donem la volta, apareix un gran somriure. Com el que té la gent que allí viu. No hi ha paraules per a descriure l’alegria. L’emoció amb què viuen, manifesten i comparteixen. Tenen una llum especial.
Eixa resplendor que ofereixen no et deixa indiferent, és autèntica i brilla amb tanta força que si t’arrimes no pots parar de mirar-la. Este lloc s’anomena Burkina Faso.
 

Mª José Manzana