CAL CONTINUAR PELANT CEBES

Estimats amics d’Eslida: des del Seminari Major Mater Dei de Castelló vos salude entranyablement. Fa unes setmanes vaig estar a Eslida a celebrar l’Eucaristia un diumenge en què Salva, el vostre rector, no va poder fer-ho per la malaltia de sa mare. Ens hem unit tots a ell pregant perquè Carmen ja participe de la glòria de Déu en el cel.Ara, en escriure estes lletres, em vénen molts records al pensament dels dos anys que hem pogut compartir i caminar junts en el seguiment del Crist. I és precisament el Crist del Calvari que em porta més bons records. Avui que vos escric és divendres de Quaresma i vaig a resar el Via Crucis; no puc oblidar com el resàvem pujant al Calvari, passant les catorze capelletes, entres ciprers i testos de flors, fins a arribar a la capella per a venerar la imatge més benvolguda i tan sentida per tot eslider.Esta activitat o devoció, com tantes altres, les hem anades recollint en L’Alé, que era i és el mitjà per a comunicar no sols les intencions de misses i els avisos, a més d’escriure algun article de reflexió, sinó també per a recollir algunes activitats de la parròquia i de la vida social del vostre poble. Reconec que era una manera, i ho continua sent, de comunicació, reflexió i obertura a la realitat de la vida en la parròquia i al vostre poble. A més a més, va ser l’ocasió de conéixer gent molt vàlida, agradable i compromesa amb els quals vaig estar molt a gust, em vaig sentir estimat i recolzat en tot moment, també en els difícils…A l’arribar a Eslida vaig rebre L’Alé com una herència anterior, que sempre vaig respectar i valorar. Totes les coses positives he procurat no només respectar-les, sinó també donar-hi suport. Recorde ara que vam restaurar l’harmònium de l’església, que tenia algunes llengüetes trencades i desafinava per eixa causa. Després tot era i se sentia molt millor.La lloança a Déu cal fer-la en esperit i amb veritat, i amb mitjans adequats. L’Alé era un instrument que convidava a la reflexió i a vegades a canviar alguna llengüeta trencada, torta, marejada o marejadota. I així ho vaig fer, sobretot utilitzant el llenguatge simbòlic de les paràboles; per mitjà d’elles feies arribar un missatge d’ànim i de correcció fraterna.En este sentit, no puc oblidar una paràbola que va causar impacte en el seu moment, per les circumstàncies que visquérem, i en les quals vaig ser ajudat i acompanyat per l’equip redactor de L’Alé, per la feligresia i per persones de bon cor i bona voluntat que van voler saber la veritat, identificant-la amb un amor sincer i lliure de prejudicis pel Crist.La meua ofrena a L’Alé vull que siga tornar a publicar íntegra aquella paràbola que amb un sentit al·legòric i bon humor es titula «Cal pelar les cebes».«Diuen que una vegada hi havia un hort ple d’hortalisses, d’arbres fruiters i de tota classe de plantes. Com tots els horts, tenia molta frescor i era molt grat, per això donava gust asseure’s a l’ombra d’un arbre a contemplar tota aquella verdor i escoltar el cant dels pardalets.Però un dia van començar a nàixer unes cebes especials. Cada una tenia un color diferent: roig, groc, taronja, morat... I els seus colors eren irisats, enlluernadors, rutilants com el color d’una mirada, o  d’un somriure, o com el color d’un bonic record.Després de grans investigacions sobre la causa d’aquella misteriosa resplendor, va resultar que cada ceba tenia dins, en el mateix cor  –perquè les cebes també tenen cor– una pedra preciosa. Esta tenia un topazi; l’altra, una aiguamarina; aquella, un lapislàtzuli, la de més enllà, una maragda... Una autèntica meravella! Però, per alguna raó incomprensible, es va començar a dir que allò era perillós, intolerable, inadequat i fins i tot vergonyós!...I les bellíssimes cebes van haver de començar a amagar la seua pedra preciosa i íntima amb capes i més capes, cada vegada més lletges i fosques, per a dissimular com eren per dins, fins que van començar a convertir-se en unes cebes d’allò més vulgar.Passà per allí un savi, a qui li agradava asseure’s a l’ombra de l’hort i que sabia tant que entenia el llenguatge de les cebes, i va començar a preguntar-los una per una:– Per què no et mostres com eres per dins?I elles li anaven responent:– Em van obligar a ser així... Em van anar posant capes... Inclús jo me’n vaig posar alguna, perquè no em digueren que...Algunes cebes tenien fins a deu capes i ja quasi ni es recordaven de per què es van posar les primeres.I, al final, el savi es va posar a plorar. Quan la gent el va veure plorant, va pensar que plorar davant de les cebes era propi de persones molt intel·ligents. Per això, tot el món continua plorant quan una ceba ens obri el seu cor. I així serà fins a la fi del món.» La súplica aborronadora de Jesucrist que en l’agonia de la creu entrega la seua vida per a perdonar els nostres pecats reclama la nostra correspondència, perquè necessitem purificar la nostra fe i no emmotlar-la com feta a la carta, segons els nostres interessos. Necessitem vincular-nos confiadament al Senyor, com a fills de Déu, per a adorar-lo en esperit i en veritat, modelant la nostra vida segons els Manaments de Déu, segons l’Evangeli, formant parròquia i vivint la fe en l’Església. Tota la resta cal desfullar-ho perquè es descobrisca la pedra preciosa i íntima del nostre cor: el Santísim Crist.

Moltes felicitats a tots els qui feu i llegiu L’Alé pels 100 números. Una abraçada a tots.

Mossén Miguel AbrilRector del Seminari Mater Dei