EL SIGNIFICAT DEL TEMPS PASQUAL

Pasqua és la més antiga i la més gran de les festes cristianes; més important inclús que Nadal. La seua celebració en la Vigília Pasqual constitueix el cor de l’any litúrgic. Tal celebració, precedida pels quaranta dies de Quaresma, es prolonga al llarg de tot el període de cinquanta dies que anomenem Temps Pasqual. Esta és la gran època de goig, que culmina en la festa de Pentecosta, que completa les nostres celebracions pasquals, igual que la primera festa de Pentecosta va ser la culminació i plenitud de l’obra redemptora de Crist.

El calendari romà general proporciona una clau per a la comprensió d’esta època en la seua secció sobre el temps pasqual. Els cinquanta dies que van des del Diumenge de Resurrecció fins al Diumenge de Pentecosta han de ser celebrats amb alegria i exultació, com si es tractara d’un sol i únic dia festiu; més encara, com un «gran diumenge». Estos són els dies en què principalment es canta l’Al·leluia.

És una descripció molt significativa. Demostra clarament que hui l’Església interpreta la Pasqua i els seus resultats exactament en el mateix sentit que ho feia l’Església de l’antiguitat. En esta interpretació de la Pasqua, el nou calendari és encara més tradicional que l’anterior. Explicarem per què.

Abans de la reforma del calendari i del missal, el temps de Pasqua era presentat com a apèndix de la Pasqua més que com a part intrínseca de la mateixa celebració Pasqual i la seua continuació durant tot el període de quaranta dies. Els diumenges que seguien s’anomenaven diumenges després de Pasqua, i no diumenges de Pasqua, com se’ls designa actualment. Era realment un temps de caràcter joiós i festiu; però no se’l podria definir com una celebració ininterrompuda del dia mateix de Pasqua.

Este període pertany a la part més antiga de l’any litúrgic, que, en la seua forma primitiva (segle III), constava simplement del diumenge, el Tridu Pasqual i els cinquanta dies que seguien al diumenge de Pasqua, anomenats llavors Pentecosta o «Sant Pentecosta». El nom no es referia, com ara, a un dia concret, sinó a tot el període.

Pentecosta era una llarga i joiosa celebració de la festa de Pasqua. Tot el període era com un diumenge, i per a l’Església primitiva el diumenge era senzillament la Pasqua setmanal. Els cinquanta dies es consideraven com un sol dia, i inclús se’ls designava amb el nom de «el gran diumenge» (magna dominica). Cada dia tenia les característiques d’un diumenge; s’excloïa el dejuni, estava prohibit agenollar-se: els fidels resaven drets com a signe de la resurrecció, i es cantava repetidament l’Al·leluia, com en Pasqua.

En certa manera hem de recuperar l’esperit de l’antiga Pentecosta i el sentit de celebració, que no es conforma amb un dia, ni tan sols amb una octava, per a celebrar la Pasqua, sinó que requereix tot un període de temps. Hem de vore-ho com un tot unificat que, partint del Diumenge de Pasqua, s’estén fins a la vigília del cinquanté dia; una època que sant Atanasi designa com la més gojosa.

Mossén Salvador Prades

(Ciri Pasqual pintat per la senyora Amparo Altava)