Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

Parròquia

Sant Antoni

Sant Antoni

Mn. Rafael Fiol

Este pioner del monaquisme naix a Egipte cap a l’any 250. Quan moren els seus pares, que són uns agricultors prou rics, entrega tots els diners i deixa les seues germanes a cura d’unes consagrades. Així es troba en condicions de seguir la vida despresa i consagrada al Senyor, seguint el consell evangèlic de «si vols ser perfecte, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres. Així tindràs un gran Tresor al Cel». Va fer vida al desert amb un expert anomenat Pau, del qual va aprendre esta vocació. Després va viure durant prou de temps prop d’un cementeri per a meditar sobre la vida de Crist, que venç el pecat i la mort. Davant de la situació que es vivia, va ajudar amb la seua oració i penitència a sant Atanasi en la lluita contra l’heretgia arriana i va defendre els cristians davant la persecució de Dioclecià.
Sempre va compaginar el seu apostolat i la fundació de comunitats amb els seus prolongats recessos en la més absoluta austeritat. El seu exemple es va estendre i va reunir al seu voltant molts deixebles que el van imitar en esta forma ascètica i eremítica. Va morir l’any 356 a la muntanya Colzim, prop del mar Roig.

Cinquantenari de la diòcesi

Cinquantenari de la diòcesi

José Vte. Manzana

El passat diumenge, dia 3 de gener, a les cinc i mitja de la vesprada va tindre lloc a la Catedral de Sogorb la missa d’obertura del cinquanta aniversari de la configuració actual de la nostra diòcesi de Sogorb-Castelló, presidida pel nostre bisbe Mons. Casimiro López Llorente, i concelebrada per diversos capellans.
En l’homilia, Mons. Casimiro va assenyalar que este aniversari és una ocasió propícia per a donar gràcies a Déu per la nostra Església diocesana, a més de fer memòria de la seua història; per conéixer-la en el seu passat i en el seu present, i per continuar creixent en el nostre sentit de pertinença i en l’amor a la nostra Església diocesana. També va referir que la diòcesi és una comunitat de batejats, una porció del Poble de Déu estés per tot el món, un do de Déu per a tots nosaltres, ja que en ella trobem Jesucrist i la seua salvació.
La celebració va concloure recitant tots els presents l’oració composta per a l’ocasió, i que tot seguit vos transcrivim a fi que vos pugueu unir també a la pregària per la nostra diòcesi, amb la nostra diòcesi, encapçalats tots pel nostre bisbe.

 

Oració del 50 aniversari de la diòcesi de Sogorb-Castelló

Déu Pare de Nostre Senyor Jesucrist,
Pare de misericòrdia i Déu de tot consol,
que has posat com a ferment en el món la força de l’Evangeli;
concedeix a la teua Església de Sogorb-Castelló,
que celebra amb gratitud i goig el seu 50 aniversari,
la gràcia de progressar en l’amor i la unitat,
de renovar-se en els seus membres, parròquies i comunitats,
en els seus moviments i institucions eclesials,
a fi de ser, d’esta manera, instrument de la presència de Crist
en el nostre món i anunciar la salvació,
sobretot als més pobres.

Infon sobre nosaltres, Senyor, la força del teu Esperit Sant
perquè s’òbriguen nous camins a la teua Església en el nostre temps,
i per emprendre amb nou vigor la missió
sempre nova d’anunciar l’Evangeli,
en la integritat de la fe, la santedat dels costums
i la caritat fraterna.

Que ens guien en el nostre camí
el patrocini de sant Pasqual Baylon,
l’audàcia evangèlica dels nostres màrtirs,
la generositat de santa Genoveva
i l’exemple dels nostres beats.
I que ens acompanye sempre la protecció maternal
de Nostra Senyora, la Verge de la Cova Santa,
tan estimada i venerada en la nostra terra.

Vos ho demanem per Jesucrist Nostre Senyor, AMÉN.

Casimiro, Bisbe de Sogorb-Castelló

«Tant ens estima Déu, que ens ha enviat el seu Fill»

«Tant ens estima Déu, que ens ha enviat el seu Fill»

José Vte. Manzana

 

Arribat el vint-i-quatre de desembre, després de l’Advent, l’Església es vesteix de festa, ja que el temps d’espera ja finalitza: Jesús, l’Emmanuel, el Fill de Déu, està a punt de nàixer, de fer estada entre nosaltres. Canvien les celebracions, també els colors litúrgics i els símbols; ja no queden més ciris de la corona d’Advent per encendre; l’alegria comença a invadir-ho tot. Les campanes ens anuncien les vespres, i, perquè tots se n’assabenten, ho fan dos vegades: al migdia i ja entrada la vesprada. A la celebració del naixement ens convoquen amb tocs més solemnes (de sermó), i arribat el moment culminant, quan la presència ja és físicament real, com els àngels d’aquella santa nit, tots, campanes, persones i tota la creació, es fonen en una sola exclamació: GLÒRIA A DÉU A DALT EL CEL, I A LA TERRA PAU ALS HÒMENS QUE ESTIMA EL SENYOR! Tot un Déu ha volgut fer-se home, naixent com un xiquet qualsevol i amb la més absoluta pobresa i humilitat, per a, des de la humanitat dels humans i amb la divinitat de Déu, traure’ns de l’esclavatge de la mort, rescatar-los amb la seua pròpia sang. Estem de festa, estem contents i, com els pastors i tots aquells espectadors que varen contemplar fa ara poc més de dos mil·lennis la vinguda en la carn del Fill de Déu, nosaltres anem a vore’l per a adorar-lo.
Així ho vàrem fer després de l’Eucaristia, i convidats pel mossén continuàrem la celebració als locals parroquials, amb la presència de l’Infant Jesús que portàrem des de l’església, on ens esperava un àpat de dolços típics de Nadal. Compartírem l’alegria, les felicitacions, el menjar i les nadales, tot al voltant del Jesuset, i especialment entranyable va ser el moment en què Adriana (l’esposa de Fernando) i sa mare, aplegades les dos a la vora de la sarieta que conté la venerada imatge del Sant Nadó, li dedicaren una preciosa nadala de la seua terra, de Mèxic.
No deixen de ressonar en estes dates les paraules d’un sermó de la Nit de Nadal que va pronunciar el nostre sant patró, sant Lleó, fa més de mil anys, i que es llig en l’ofici de lectura d’esta celebració: «Adona’t, oh cristià, de la teua dignitat; fet ja partícip de la naturalesa divina, no vulgues retornar, per una vida degenerada, a la vilesa d’abans. No t’oblides el cap ni el cos dels quals ets membre. Recorda’t que t’han tret de la potestat de les tenebres i que has estat traslladat al Regne i a la llum de Déu».

Ministres de la Comunió

Ministres de la Comunió

Emilio Molina

 

El dia 18 de desembre de l’any 1994, Mons. Josep Maria Cases, bisbe de Segorbe-Castelló, i sent el nostre rector Mn. Antoni López Quiles, ens va concedir el títol de ministre extraordinari de la Comunió a José Vte. Manzana i a Emilio Molina.
La nostra missió és ajudar el sacerdot estant al seu servici, tant a l’església com portant la Comunió als malalts i a les persones majors que ho sol·liciten.
Hi ha un detall que m’agradaria ressaltar en este escrit, i és que se sol tindre la idea equivocada que, quan a una persona li porten la Comunió, és que s’està morint, i no és així. Afortunadament, hui en dia encara queden persones que necessiten rebre el sagrament de la Penitència i de l’Eucaristia.  Moltes vegades, els nostres sacerdots han invitat els familiars de majors o malalts a poder-los assistir en este servici, i quasi sempre ens en recordem quan estan a punt o quan ja han mort. No oblidem que ningú sap ni el dia ni l’hora en què serem cridats pel Senyor, i bo seria que estiguérem preparats per a quan arribe el moment.
En estos quinze anys que estem fent este servici, volem agrair a totes les persones que ens obrin les seues portes cada vegada que els portem el Senyor. Volem donar gràcies a Déu per poder realitzar este servici.

Caritat en Veritat

Caritat en Veritat

Mn. Miquel Romero

 

Hem celebrat estos dies passats el Naixement del Senyor. Segurament ens crida l’atenció com el record d’este fet ens ompli el cor. I com s’arriba a crear un ambient social ben significatiu per a cada persona, i per a les famílies, i per als pobles i els diferents tipus de comunitats.
Ens ho diem entre tots els familiars, amics, veïns. Amb gust ens ho diem. I assaborim un sentit personal de goig i de fidelitat. Afavorim un clima d’afectivitat que ens fa feliços. Sentim necessitat de donar gràcies a Déu. Les felicitacions que intercanviem amb la família, amb els amics, amb el veïns pròxims, ens creen pel Nadal un clima únic i diví. Ens fem expressions, regals, tota mena d’atencions que ens fan retrobar la joiosa presència del DÉU AMB NOSALTRES. És a dir, l’autentificació de «l’Amor en la Veritat»: la consigna que ens ha recordat i urgit el Papa Benet XVI en la seua recent carta encíclica La Caritat en la Veritat (29-VI-2009). Que el Nadal no siga només per Nadal.
Potser el que ens caldrà és parlar-ne més vegades. Perquè ara el nostre món ens demana urgentment que ens decidim a viure, tractar-nos i ajudar-nos com a fills de Déu i com a germans els uns de tots els altres. Amén, amén, amén.

Maria crea comunió

Maria crea comunió

José Vte. Manzana

 

Amb este lema, el passat dia 4 de desembre va tindre lloc a Nules, a l’església de la Immaculada, la III Vigília Diocesana de Jóvens. Al voltant de dos centenars de jóvens, entre ells els de la nostra parròquia que es preparen per a rebre el sagrament de la Confirmació, acompanyats dels seus mossens i catequistes, i tots presidits pel nostre bisbe Mns. Casimiro López Llorente, varen participar en esta celebració emmarcada ja dins del temps de preparació de l’Advent i en vespres de la solemnitat de la Puríssima. Tenint com a centre l’evangeli de l’Anunciació, Mons. Casimiro instà els jóvens i els presents a seguir l’exemple de Maria per a respondre tots, amb fermesa i decisió, un SÍ a Déu; a Déu que ix a l’encontre de la humanitat en Maria, perquè així, mitjançant ella, puguem arribar a l’encontre amb Crist.
Per tal d’ajudar-nos a treballar sobre el tema de la vigília, es varen fer una sèrie d’activitats audiovisuals i participatives en les quals cadascú va poder anar plantejant-se i responent a la pregunta: «Què vol Déu de mi?».
A la fi de la celebració, enmig d’un ambient distés i cordial, al temps que degustàvem un xocolate calentet i un tros de coca malfeta, els nostres jóvens varen tindre l’oportunitat de saludar i conéixer el nostre bisbe i d’intercanviar amb ell impressions enmig d’una fluida conversació. Ja després d’una passejada per Nules i havent visitat la Capella del Sagrari de la parròquia, on està contínuament exposat el Santíssim Sagrament, desférem el camí d’anada per a tornar a casa, joiosos i plens de l’ambient de germanor que havíem compartit.

Santa Cecília

Santa Cecília

La santa patrona dels músics, santa Cecília verge i màrtir, la festivitat de la qual se celebra oficialment el dia 22 de novembre, va ser festejada pel nostre col·lectiu musical més important, la Unió Musical Eslidense. Entre els actes més destacats, el dissabte van fer una cercavila i el sopar de pa i porta. El diumenge, missa, cercavila amb la imatge de la santa i el tradicional dinar de germanor.

 

Fotografia: gentilesa de Nuria Andrés del Alar.

In cimbalis jubilationis

In cimbalis jubilationis

El 14 d’octubre de 1999 va començar a materialitzar-se la restauració de les campanes, despenjant-les i davallant-les del campanar al dia següent per a portar-les a Atzeneta d’Albaida, als tallers de l’empresa Electrorecamp, SL, i realitzar allí els treballs necessaris. Quaranta cinc dies més tard, el 3 de desembre, vespra de la festivitat de Santa Bàrbara, patrona dels campaners, varen tornar, ja restaurades, i amb una nova imatge. Prompte farà deu anys de tot allò, i és motiu, com tot aniversari, d’alegria i felicitació. També pels 323 anys de la campana Santa Bàrbara, i els 231 de la Sant Vicent. Gaudim del seu magnífic, únic i excepcional so. «Lloeu Déu, amb címbals sonors, lloeu-lo amb címbals triomfants. Que tot el que respira, lloe el Senyor. Al·leluia» (Salm 150). Per molts més anys, per molts més segles. Laudetur Iesus Christus.

Tots Sants, i vespra de Tots Difunts

Com marca el calendari, arribat el primer de novembre, celebrem la festa de Tots Sants, en la qual fem memòria de tots aquells germans i germanes que ens han precedit en la fe, i que ara gaudeixen de la presència de Déu en la Glòria. De matí vàrem celebrar l’Eucaristia pròpia de la solemnitat, i de vesprada, eixint des de l’església resant el rosari, anàrem al cementeri, on mossén Rafael, després de les oracions pròpies del respons, va anar beneint els sepulcres on reposen les restes dels nostres avantpassats. Amb estos actes i celebracions anem construint la nostra comunió amb l’Església del Cel, al mateix temps que enfortim l’esperança i la confiança de retrobar-nos, tots, algun dia, al si del Pare. L’endemà, dia d’ànimes, de vesprada es va celebrar la missa de difunts. Que descansen en la pau de Déu, i que, des d’allí, preguen i intercedisquen per nosaltres.

El significat del temps d’Advent

El significat del temps d’Advent

Mn. Rafael Fiol. Rector

La paraula llatina ADVENTUS significa ‘vinguda’. En el llenguatge cristià es refereix a la vinguda de Jesucrist. La litúrgia de l’Església dóna el nom d’Advent a les quatre setmanes que precedeixen el Nadal, com una oportunitat per a preparar-nos en l’esperança i en el penediment per a l’arribada del Senyor.
El color litúrgic d’este temps és el morat, que significa penitència. L’Advent comprén les quatre setmanes abans del Nadal. L’Advent és temps de preparació, d’esperança i de penediment dels nostres pecats per a l’arribada del Senyor.
En l’Advent ens preparem per al Nadal i la segona vinguda de Crist al món, quan tornarà com a Rei de tot l’Univers. És un temps en què podem revisar com ha sigut la nostra vida espiritual, la nostra vida en relació amb Déu i convertir-nos novament. És un temps en què podem fer un pla de vida per a millorar com a persones.
Esta és una època de l’any en què estarem bombardejats per la publicitat per a comprar tot tipus de coses, estarem invitats a moltes festes. Tot açò pot arribar a fer que ens oblidem del sentit autèntic de l’Advent. Esforcem-nos per viure este temps litúrgic amb profunditat, amb el sentit cristià. D’esta manera viurem el Nadal del Senyor ocupats del Senyor del Nadal.

SOS des de Burkina Faso

SOS des de Burkina Faso

Al setembre, Burkina Faso va patir unes fortes pluges que van provocar danys molt greus a la població a causa de la fragilitat de les cases i a la falta d’infraestructures. Podeu imaginar que estos desastres naturals causen més problemes a poblacions desfavorides com aquella.

Vos donem a conéixer la carta que va enviar a la Delegació Diocesana de Missions el pare Constantin Séré, responsable d’OCADES-CARITAS DÉDOUGOU, sol·licitant ajuda. Ell ens va visitar fa uns anys, convidat per Mn. Salva Prades. Com que és difícil enviar des d’ací els materials que ens demanen, en la Delegació es va creure convenient fer una col·lecta per a enviar diners i que es compren sobre el terreny els recursos necessaris.
Vos proposem que, si voleu col·laborar, ho feu de dos maneres: fent una aportació econòmica a la Delegació de Missions en els comptes que s’indiquen a continuació; a més, estes aportacions desgraven en la declaració de la renda, per a la qual cosa cal demanar el justificant corresponent a la Delegació: misiones@obsegorbecastellon.es

Bancaixa: 2077 0580 42 1105079855
Caixa Rural: 3114 2210 11 1106129529

Gràcies per la vostra atenció.

 

Benvolguts germans, amics, benefactors i socis,


La campanya hivernal del 2009 està a punt d’acabar amb intensos ruixats que han provocat inundacions en diverses localitats. En efecte, la forta pluviometria registrada durant el període que va de final d’agost a mitjan setembre del 2009 ha ocasionat unes inundacions ben greus. A nivell de la capital, Ouagadougou i la seua contornada, s’han registrat danys materials molt importants i més de 150.000 persones afectades.

La diòcesi de Dédougou, a la regió de la Boucle du Mouhoun, s’ha vist afectada a la seua zona nord-est en tres parròquies: Zaba, Toma i Kiembara, a les províncies de Nayala i Mouhoun. Així, a la crida d’alerta d’estes parròquies, el Secretariat Executiu Diocesà de Dédougou d’OCADES-Caritas Burkina, ha enviat immediatament una missió per a avaluar l’impacte i les necessitats a causa de les inundacions.


Dels resultats de l’avaluació es dedueix que les poblacions no estaven del tot preparades per a suportar inundacions. Segons les previsions de principi de la campanya agrícola, es feia necessari explotar les fondalades perquè no plouria prou. De fet, molts s’han sorprés davant de la realitat. Les inundacions són conseqüència d’unes pluges torrencials i prolongades en un període breu de temps amb quantitats d’aigua considerables (217,9 mm en menys d’una setmana), que han tingut com a conseqüència nombrosos danys, la destrucció de vivendes i fins i tot la pèrdua de vides humanes.
Les diferents dades arreplegades immediatament sobre el terreny presenten la situació següent: 79 poblats afectats, 885 cases destruïdes, 228 graners plens de queviures destruïts (al voltant de 53,2 tones de menjar), 9.761 persones damnificades (sense allotjament), 8.885 hectàrees de camps inundats, més de 152 animals arrossegats per l’aigua, 6 morts (1 home i 5 dones) i 16 persones ferides, a causa dels afonaments de cases i per ofegament.


L’estimació de les necessitats en data 17-9-2009 són les següents:
Necessitats bàsiques: 9.000 mantes, 9.000 estores, 95.000 mosquiteres, 8.500 poals, 150 tones de queviures, 20 kits de medicaments antipalúdics, 150 kits de material escolar, 1.000 llums de petroli, roba.
Necessitats a mitjà termini: construcció de 150 vivendes, rehabilitació de 250 vivendes, 120 tones de queviures.
Davant d’este sinistre, una solidaritat manifesta ha pogut vore la llum. També s’ha pogut constatar el suport d’algunes institucions. Es tracta de CONASUR (Consell Nacional de Socors d’Urgència i de Rehabilitació) i d’algunes personalitats que han aportat queviures i material de primera necessitat (mantes, estores, poals, sabó…) per un valor de 5.075.000 francs CFA. Este gest és una bona iniciativa, però no arriba a cobrir les necessitats més urgents.


OCADES-Caritas Dédougou, com a conseqüència de les seues visites d’avaluació de la situació en les zones sinistrades, fa una crida urgent de solidaritat a les parròquies i institucions de la diòcesi de Dédougou, als seus col·laboradors i a totes les persones de bona voluntat per a ajudar a estos damnificats.
Espere que esta crida de socors trobe un eco de solidaritat cap a estes persones. OCADES-Caritas Dédougou vos garanteix la seua franca col·laboració.

Abbé Constantin Séré
Secretari Executiu
OCADES-CARITAS DEDOUGOU

Neteja de la teulada del temple

Neteja de la teulada del temple

 

Per segona vegada en poc de temps, la parròquia s’ha vist obligada a acometre, de manera urgent, labors de neteja a la teulada del temple.  Degut a la quantitat d’excrements que s’acumulen a les teules, produïts per la plaga de coloms incontrolats que hi ha al poble, s’obstrueixen els rius de les teules i es produeix una gran quantitat de goteres i filtracions que estan afectant la decoració i que poden acabar afectant l’estructura del temple. Ja fa dos anys es va intervindre al campanar instal·lant teles metàliques per a evitar que accediren a l’escala i que feren els nius allí. Este insalubre problema ens està afectant a tots.  S’han arreplegat més de trenta sacs de fem, que en són molts. En realitat, en són massa.

Entrada de Mn. Salvador Prades a l'Esperança de Castelló

Entrada de Mn. Salvador Prades a l'Esperança de Castelló

El dissabte 12 de setembre, Mn. Salvador Prades era presentat a la Parròquia de l’Esperança de Castelló com a vicari. Després de set anys servint la nostra parròquia, ara emprén una altra etapa al servici del Poble de Déu. El van acompanyar els feligresos i un bon grup d’amics i familiars. Eslida també va estar present en un dia tan important amb l’assistència de diverses persones.
La parròquia, regida per Mn. Antonio Gaya, es va fundar l’any 2000. És l’últim temple construït a Castelló, amb un estil modern, i està situat a la plaça del Cometa Halley, a la zona est de Castelló.
Mn. Salvador es farà càrrec principalment de la catequesi de Primera Comunió i de Confirmació. És una parròquia gran i amb moltes famílies jóvens, i una prova és que este curs combregaran uns 90 xiquets. Volem desitjar a Salva molta sort i èxits en les noves responsabilitats, i li agraïm el temps de la seua vida que ha dedicat a la comunitat cristiana d’Eslida.

 

Presa de possessió de Mn. Rafael Fiol a Eslida

Presa de possessió de Mn. Rafael Fiol a Eslida

El diumenge 13 de setembre va prendre possessió de la nostra parròquia Mn. Rafael Fiol García, vicari de la parròquia de Nules. A partir d’ara compaginarà l’atenció de les parròquies d’Eslida i d’Aín amb la vicaria de Nules. L’eucarista, concorreguda per amics, familiars i fidels en general, va estar presidida per Mn. Esteban Badenes, rector de Nules i arxipreste.
Mn. Rafael Fiol va nàixer a Sevilla, és llicenciat en Dret i va exercir com a advocat i empresari durant diversos anys. Posteriorment va ingressar en el Seminari «Mater Dei» de Castelló i va ser ordenat sacerdot el 10 de setembre de 2005. Ha sigut formador del Seminari, professor i secretari del Centre d’Estudis Teològics «Mater Dei» fins al setembre de 2007, quan fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Bertomeu i Sant Jaume de Nules. Realitza estudis de Dret Canònic a València.
Felicitem Mn. Rafael i li desitgem que els fruits pastorals siguen ben bons i abundosos.

Missatge del rector entrant

Mn. Rafael Fiol

He rebut amb immensa  alegria la notícia del meu nomenament com a rector d’Eslida i Aín. Fa temps que  tenia afecte per estos pobles, per la bellesa del seu entorn, per estar situats en el cor de la serra d’Espadà, pulmó verd de la nostra província, la fama de les seues fonts d’aigua, el seu passat morisc, els seus empinats carrers, les seues blanques cases, etc.
En visitar-los amb Salva Prades per a fer-me una idea de les seues respectives realitats, he pogut comprovar que són pobles autènticament bells, rodejats de boscos que els donen un aspecte nòrdic, un poc extraordinari, considerant que estem a la vora del Mediterrani. Els seus bells calvaris, centre de la devoció dels feligresos, els seus temples parroquials…
Estic molt content amb el meu nomenament i esperançat de poder complir amb dignitat les meues noves responsabilitats amb vosaltres. Agraïsc l’oportunitat que em brinda L’Alé de dirigir-vos estes lletres i vos demane ja la vostra oració i ajuda, perquè entre tots continuem avant en el nostre camí de fe, en continuïtat amb la labor desenvolupada pels meus antecessors en el càrrec. Rebeu una salutació cordial, i moltes gràcies especialment a Salva.
Que el Crist del Calvari, tan estimat per tots, i la seua Mare Santíssima vos beneïsca amb l’abundància dels seus dons.

A manera de comiat...

A manera de comiat...

 

Mn. Salvador Prades

 

Ja ho sabeu tots: després de set anys al servici de la Parròquia del Salvador del nostre poble, el Sr. Bisbe m’encomana una altra missió pastoral en un ambient un tant diferent a la pràctica totalitat de tot el que he fet durant els meus vint anys de sacerdoci. Vaig destinat com a vicari parroquial a la Parròquia de l’Esperança de Castelló.
Hi ha gent que m’ha dit: «Ara puges de categoria perquè vas a Castelló», i altres «ara et rebaixen perquè vas de vicari»... Per a mi, ni una cosa ni l’altra. No em plantege una destinació o una altra com un escalafó com si fóra l’exércit. És, simplement, una nova etapa en la meua vida en què tindré el repte de servir a un trosset del Poble de Déu que camina a Eslida, a Castelló o a l’Àfrica.
Vull que esta última ocasió en què m’adrece a vosaltres a través de les pàgines de L’Alé foren per a dir-vos serenament adéu i gràcies. Estes coses em costa fer-les personalment i està sempre la por de no encertar les paraules o d’oblidar-me d’algú. No diré noms perquè tots sabreu en qualsevol moment de qui parle.
Al llarg d’estos anys, de segur que en algunes coses la comunitat parroquial ha avançat i entre tots hem fet possible anar vivint més profundament la nostra fe. Per totes eixes coses donem junts gràcies a Déu, perquè en definitiva és Ell qui ha actuat i nosaltres no som més que ferramentes en les seues mans.
Però pot ser que altres iniciatives o actuacions no hagen acabat bé o no hagen tingut els resultats esperats i desitjats. Me’n faig responsable i vos demane perdó si en algun moment no he respost al que esperàveu de mi o no he sabut estar a l’altura de les circumstàncies.
Des de la llibertat que em dóna el fet de cessar com a rector de la parròquia, vull fer un balanç d’estos anys sense ànim d’ofendre a ningú i sabent que és molt difícil ser totalment objectiu.
Vivim en un món molt secularitzat, i este procés s’ha accelerat en els últims anys. Això m’ha fet reflexionar sobre el paper de la parròquia (l’Església que es fa visible en un lloc concret) al nostre poble. I per això no puc oblidar la importància que ha tingut esta revista en eixa tasca. Si hi ha una cosa de la qual em sent orgullós és d’haver pogut «ressuscitar» L’Alé amb l’ajuda d’un equip de bons col·laboradors i millors amics. Amb L’Alé, la parròquia ha demostrat que pot ser un espai de trobada, de diàleg profitós i de recerca del bé comú. Però també ha demostrat un lideratge no sols religiós, sinó també en la vida cultural i social del poble que no ha estat desenvolupat per cap altra entitat. L’Alé serà sempre un punt de referència necessari per a la història d’Eslida, i això és un èxit de la nostra comunitat parroquial. Llarga vida a L’Alé!
També s’ha procurat al llarg d’estos anys anar sensibilitzant-nos en favor dels més pobres del nostre món. La meua trajectòria personal (marcada pels anys que vaig passar a l’Àfrica) m’ha aportat un poc de preocupació cap al món dels pobres, especialment del Tercer Món. Però sou vosaltres els autèntics protagonistes de l’aportació d’Eslida a diferents accions en el seu favor: col·lectes i donatius molt generosos destinats a Caritas o Mans Unides. Cal destacar la celebració durant estos anys del Sopar de la Fam, dins de la Campanya de la Fam. Gràcies als qui heu tingut també eixa inquietud i vos heu menejat per tal que fóra una realitat. Que dure molts anys este encontre festiu i solidari!
La vida de la Parròquia ha estat marcada per altres fites més normals, com ara la vida litúrgica, la catequesi, etc., animades per persones excepcionals.
Però si sóc honrat, he de reconéixer que també hi ha hagut ombres provocades per situacions a les quals no he sabut respondre correctament o amb la suficient caritat i comprensió. Perdoneu-me...
He parlat abans de la secularització que assota la nostra societat... Com de trist m’ha resultat vore que els xiquets i jóvens que han rebut la Primera Comunió o la Confirmació s’han apartat quasi definitivament de l’Església! Però, com no s’hi han d’allunyar si a casa tampoc no es valora la religió? No dubte que els capellans en particular tenim molta culpa per no saber "vendre el producte", però hi ha molt d’individualisme i poques ganes de compromís.
Quina pena vore que tradicions que semblaven ben arrelades han desaparegut i altres estan en la corda fluixa! «És que els capellans acabaran amb tots els costums!»... És possible, però em va ajudar molt el que em va dir un bon col·laborador: «No, el que passa és que si la gent no s’ho pren seriosament i no participa, els capellans no podeu fer més i simplement certifiqueu la defunció de les coses».
I malentesos amb persones concretes, és cert que n’hi ha hagut. Els demane perdó si he faltat a la caritat, però he procurat no actuar per impulsos, sinó per conviccions. Tal vegada en algun moment m’hagen fallat les maneres, però estic convençut de les decisions que he pres i crec que actuaria igual. Ho sent, però cadascú és cadascú i he procurat prendre l’opció que més ha convingut a l’interés general i que estava més d’acord amb l’esperit evangèlic. En cap moment he buscat lluir-me ni imposar-me irracionalment. Jo no he guanyat res i tal vegada haja perdut algun amic. Què hi farem...!
Podríem parlar de moltes altres coses, però no hi hauria prou espai i em faria massa pesat. Permeteu-me parlar un poc d’una cosa molt important per als esliders: la devoció al Santíssim Crist del Calvari, devoció senzilla i sincera. Al voltant d’eixa devoció es mouen les festes, els clavaris... i una ermita amb greus deficiències estructurals que tots coneixem i que sabem que necessita una costosa rehabilitació que sols es podrà portar endavant amb ajudes oficials que no han aplegat (i això no vol dir que no s’haja intentat obtindre-les). Des de la perspectiva del temps, després d’haver escoltat persones, de vore actuacions, etc., m’atrevisc a donar-vos un consell: crec que a banda de l’aspecte econòmic, la restauració definitiva de l’ermita del Calvari només serà possible quan tot el poble tinga clar que és necessària eixa actuació i que haurà d’estar liderada per la parròquia, titular de la propietat (i eixa és la millor garantia del fet que pertany a tot el poble), amb una comissió o grup de persones estables i que no es moguen per l’interés de fer unes bones festes.
Però el més important és seguir fomentant la devoció a Crist. No vos canseu mai! Val la pena i guanyareu tots si construïu la vida del poble, de les vostres famílies al voltant d’aquell que ens ha estimat sense condicions. Que per la intercessió de sant Lleó, el Santíssim Crist ens beneïsca a tots. Preguem els uns pels altre i, allí on estiguem, estimem-nos sempre.

UN "ALÉ" DE LUXE

L’alé, físic i espiritual, no ens pot faltar mai en la vida. I tampoc L’Alé especial amb motiu de les festes grans del nostre poble en honor al Stm. Crist del Calvari. Des que l’any 1995 la parròquia va decidir dedicar un número especial, a pesar de l’esforç que significa, el consell de redacció ha buscat sempre un plus de qualitat i de significativitat en els treballs que publica durant l’any, però especialment ara. Per això, per a oferir-vos el millor, fullegeu-lo i llegiu-lo amb calma, mireu les fotos, feu-vos les vostres cavil·lacions...

En este número 116 trobareu aportacions noves a aspectes històrics de gran rellevància. Un any més ens acompanya Jaume Buïgues, amb un article ben interessant sobre el funcionament del nostre Molí d’Aire.

Teresa Casquel és geògrafa, tècnica en Senderisme i escriptora, i en els últims anys ha escrit diversos llibres sobre les vies pecuàries valencianes. En el primer (Caminos de trashu­mancia I, Centre Excursionista de València, 2006) incloïa la ruta Aín-Eslida-Xova pels antics camins ramaders. En el seu article fa un recorregut per la història i la importància d’este treball i el paper d’Eslida en els viatges transhumants amb assegadors, abeuradors, fonts, corrals, etc. Als dos, moltes gràcies!

A més, podreu llegir altres escrits de gent de casa amb novetats sempre suggeridores que volem que feu vostres. Com que no hi ha res d’humà que siga alié a Déu, L’Alé també vol estar prop de les vostres inquietuds.

Bones festes!

TEMPS DE VACANCES, TEMPS DE TROBADES

TEMPS DE VACANCES, TEMPS DE TROBADES

Estem a l’estiu, temps de vacacions. Tots necessitem un temps de repòs físic, psicològic i espiritual. I és una bona ocasió per a reflexionar almenys sobre tres valors presents en les vacacions: descans, silenci, convivència.

Descans. Immersos en el ritme cada vegada més veloç i en l’estrés de la vida diària, tots necessitem descansar per a enfortir el cos i l’esperit. El món en què vivim deixa pocs espais per al descans reconfortant, per a la reflexió profunda i per al contacte agradable amb la natura i la creació.

El llibre de la Gènesi diu que Déu «va descansar en el sèptim dia de tot el treball que havia fet» (Gn 2,2). La Sagrada Escriptura, en uns quants passatges, afirma la necessitat que té l’ésser humà de dedicar una part del seu temps a gaudir de la llibertat de les coses, per a tornar a entrar en si mateix i cultivar el sentit de la seua grandesa i de la seua dignitat en tant que imatge de Déu.

Silenci. En vacacions, a més, som invitats a descobrir el valor del silenci, com a espai per al retrobament amb Déu, amb si mateix, amb els altres i amb la naturalesa. El silenci interior ajuda a meditar sobre el sentit profund de la vida i a percebre en la natura l’empremta de la bondat i de la divina Providència, obrint-se a l’oració i a la lloança del Creador.

El papa Pau VI, en la seua al·locució a Natzaret, el 5 de gener de 1964, ens va deixar una bella lliçó sobre el valor del silenci. Deia el Papa: «Com desitjaríem que es renovara i s’enfortira en nosaltres l’amor al silenci, este admirable i indispensable hàbit de l’esperit, tan necessari per a nosaltres, que estem atordits per tant de soroll, tant de tumult, tantes veus de la nostra sorollosa i agitada vida moderna en extrem. Silenci de Natzaret, ensenya’ns el recolliment i la interioritat, ensenya’ns a estar sempre disposats a escoltar les bones inspiracions i la doctrina dels autèntics mestres. Ensenya’ns la necessitat i el valor d’una formació convenient, de l’estudi, de la meditació, d’una vida interior intensa, de l’oració personal que només Déu veu».

Desgraciadament, el silenci ens espanta, ens fa sentir por perquè no estem acostumats a ell, com una opció, no com una cosa imposada.

Convivència. Les vacacions són una oportunitat esplèndida que se’ns ofereix per al cultiu de la convivència i les relacions humanes: les relacions en família que, a vegades durant l’any, resulten escasses, insuficients i dominades per les ocupacions i preocupacions diàries; relacions i amistats noves amb gent vinguda d’altres parts. Un dels valors fonamentals de les vacacions és el retrobament amb éssers estimats, compartir moments de pau, de diàleg, de xarrada plàcida, d’estar junts en la mateixa taula.

Les festes en honor del Santíssim Crist del Calvari són una bona ocasió per a posar en pràctica este valor de la convivència, i un bon colofó per a acabar l’estiu, amb forces renovades per a reprendre les tasques quotidianes, el treball, els estudis, tornar a la vida de cada dia…

Parar-se, canviar el ritme de vida no significa necessàriament perdre el temps. Podem aprofitar-lo plenament si som capaços d’anar a la trobada de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu. Ho agrairem...

Mossén Salvador Prades

JOAN I JESÚS: LA HISTÒRIA DE DOS COSINS

El 24 de juny celebrem la festa de la Nativitat de sant Joan Baptista, l’únic sant de qui se celebra el naixement. Dels altres, en recordem la mort. És una festa que en els últims anys ha adquirit un caire molt popular, sobretot a les zones de la costa, però no oblidem el paper que exerceix Joan en la història de la salvació.

La vida del Precursor està plena de miracles fins i tot abans de nàixer. El miracle dins de l’esterilitat i ancianitat dels seus pares: «No tingues por, Zacaries: la teua súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teua muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s’alegraran del seu naixement».

Un altre prodigi: l’ancià sacerdot dubta de la veracitat de tot el que li diu l’Arcàngel Sant Gabriel de part de Déu i queda mut... fins al dia del naixement del Baptista, qual se li solta la llengua i comença a lloar Déu, que ha fet meravelles.

Però abans d’este segon miracle n’hi hagué un altre: l’únic succeït als fills de dona: va ser santificat en el mateix si de sa mare en rebre la visita del seu cosí, que serà el mateix Salvador de la humanitat i que està acabat d’encarnar en el si de Maria, cosina de sa mare Isabel. «Tan bon punt he sentit la teua salutació –diu Isabel a Maria– l’infant ha saltat de joia dins les meues entranyes».

Per això ben bé podia son pare Zacaries, ple de l’Esperit Sant, cantar amb goig i profetitzar el que seria aquell fill seu: «I a tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats».

La vida de Joan serà molt original. Potser va pertànyer a la comunitat de Qumram. La veritat és que portava una vida molt austera i que anava predicant pertot arreu: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seues rutes. S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat... Ara la destral ja és arran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llançat al foc». La missió de Joan és esta: «Este és l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món... seguiu-lo».

La Nativitat de sant Joan Baptista, sis mesos abans que la de Jesús, és com el Nadal de l’estiu. Tots els anys la celebrem amb una alegria immensa. L’àngel li havia anunciat a Zacaries: «Molts s’alegraran del seu naixement». Per açò, demana l’Església en este dia «el do de l’alegria espiritual».

Juan és, abans que res, l’enviat de Déu, el testimoni de la llum, el que va profetitzar a Crist i ho va mostrar a les persones. En celebrar la solemnitat del Precursor, hem d’estar atents, per la nostra part, per a reconéixer Crist, el sol que ve del Cel que ens visitarà en l’Eucaristia i per a portar una vida entregada al seu servici, amb l’ardor i l’interés d’aquell del qual va dir Jesús: «Joan era la llàntia encesa i resplendent» (Jn 5,35). Les fogueres de la Nit de Sant Joan potser seran un vestigi de les festes paganes del solstici d’estiu, però resulten plenament concordes amb esta festa cristiana, en la qual tot ens parla de llum.

Els cosins comparteixen un poc el mateix patrimoni genètic, però no tant com per a ser idèntics. No obstant això, llevat dels germans i de les germanes, els cosins són els nostres parents més pròxims. Els cosins són familiars interessants. No hem d’associar-nos amb els nostres cosins com hem de fer-ho amb els nostres germans, i, en alguns casos ni tan sols podem saber qui són els nostres cosins. Si tenim relació amb ells, això permet algunes de les mateixes i fàcils familiaritats que provenen d’haver compartit moltes funcions i tradicions familiars, però sense tant d’estrés.

A Joan el Baptista i a Jesús se’ls ha anomenat tradicionalment cosins perquè les seues mares estaven emparentades. Van nàixer amb sis mesos de diferència l’un de l’altre en ciutats no massa allunyades entre si. Encara que la Bíblia no ho diga, es degueren trobar en casaments i en funerals de la família. Joan va començar el seu ministeri públic uns pocs anys abans que Jesús, i va acabar dient que només havia preparat el camí per a Jesús.

Quan busquem amics i aliats, els cosins poden ser una de les nostres millors fonts. Ja saben alguna cosa sobre nosaltres i de la nostra història. Si se’ls dóna l’oportunitat, els cosins sovint poden convertir-se en bons amics.

Mossén Salvador Prades

COS I SANG DE CRIST

COS I SANG DE CRIST

Celebrem la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, coneguda popularment com el Corpus Christi, la finalitat de la qual és exaltar la presència de Jesús en el pa i en el vi consagrats. Els seus orígens es remunten al segle XIII, en un temps en què alguns teòlegs negaven la presència eucarística de Crist. Ara, quasi huit segles després, no ha canviat molt el context: la nostra societat, descristianitzada, es mostra indiferent davant d’un Déu que ha volgut romandre com a aliment per a reposar les nostres forces en el camí de la vida. D’ací que no hàgem de deixar-la passar com si res. Per a això podem fer diverses coses:

 

Memorial de la Passió

Jesús, en l’últim sopar, va avançar sacramentalment la seua mort sacrificial en la creu. Per a això va donar un nou valor i sentit al pa i al vi relacionant-los amb la seua mort imminent: el pa partit i repartit entre els seus deixebles passava a ser el seu cos que seria entregat a la mort; el vi compartit en el sopar era la seua sang vessada en la creu. Jesús, que mor en la creu per amor, vol deixar un signe permanent d’este amor. Jesús vol que la seua vida, entregada perquè nosaltres tinguérem vida, invadisca fins al fons del nostre ser perquè ens transforme. Per això ens deixa com a aliment, en el pa i el vi, el seu cos i la seua sang. L’oració col·lecta ens lo recordarà: Oh Déu que en este sagrament admirable ens vas deixar el memorial de la teua passió. També el prefaci I de l’Eucaristia redunda en esta idea: la seua carn, immolada per nosaltres, és aliment que ens enforteix; la seua sang, vessada per nosaltres, és beguda que ens purifica.

Signe d’unitat

L’eucaristia crea comunió; més encara, és el signe de la comunió eclesial. L’oració sobre les ofrenes ho diu: el do de la pau i la unitat significat en les ofrenes sacramentals que et presentem. I el prefaci II de l’Eucaristia també ens ho recorda: que una mateixa fe il·lumine i un mateix amor congregue totes les persones que habiten el mateix món.

Combreguem del mateix pa els qui compartim una mateixa fe. De manera que a qui dissent de la fe catòlica, l’Església li nega la comunió (excomunió). En la pregària eucarística manifestem que celebrem en comunió amb l’Església que pelegrina en la terra. Ens unim també a l’Església celestial que gaudeix ja de la presència de Déu. I intercedim per l’Església purgant, pels nostres difunts que encara no han accedit a la glòria celeste.

 

Aliment salvífic

L’Eucaristia és l’aliment de salvació que Déu ens ha donat i açò es desplega en una doble direcció: com a prolongació del passat i com a anticipació del futur. D’una banda actualitzem la redempció que Crist ens va obtindre en la creu. L’oració col·lecta ho assenyala: experimentem constantment en nosaltres el fruit de la teua redempció. I d’altra banda ens anticipa el banquet celestial, sembrant en nosaltres la llavor de la immortalitat. Ens reunim entorn de la taula d’este sagrament admirable perquè l’abundància de la teua gràcia ens porte a posseir la vida celestial, diu el prefaci II de l’Eucaristia.

Mossén Salvador Prades