A manera de comiat...

 

Mn. Salvador Prades

 

Ja ho sabeu tots: després de set anys al servici de la Parròquia del Salvador del nostre poble, el Sr. Bisbe m’encomana una altra missió pastoral en un ambient un tant diferent a la pràctica totalitat de tot el que he fet durant els meus vint anys de sacerdoci. Vaig destinat com a vicari parroquial a la Parròquia de l’Esperança de Castelló.
Hi ha gent que m’ha dit: «Ara puges de categoria perquè vas a Castelló», i altres «ara et rebaixen perquè vas de vicari»... Per a mi, ni una cosa ni l’altra. No em plantege una destinació o una altra com un escalafó com si fóra l’exércit. És, simplement, una nova etapa en la meua vida en què tindré el repte de servir a un trosset del Poble de Déu que camina a Eslida, a Castelló o a l’Àfrica.
Vull que esta última ocasió en què m’adrece a vosaltres a través de les pàgines de L’Alé foren per a dir-vos serenament adéu i gràcies. Estes coses em costa fer-les personalment i està sempre la por de no encertar les paraules o d’oblidar-me d’algú. No diré noms perquè tots sabreu en qualsevol moment de qui parle.
Al llarg d’estos anys, de segur que en algunes coses la comunitat parroquial ha avançat i entre tots hem fet possible anar vivint més profundament la nostra fe. Per totes eixes coses donem junts gràcies a Déu, perquè en definitiva és Ell qui ha actuat i nosaltres no som més que ferramentes en les seues mans.
Però pot ser que altres iniciatives o actuacions no hagen acabat bé o no hagen tingut els resultats esperats i desitjats. Me’n faig responsable i vos demane perdó si en algun moment no he respost al que esperàveu de mi o no he sabut estar a l’altura de les circumstàncies.
Des de la llibertat que em dóna el fet de cessar com a rector de la parròquia, vull fer un balanç d’estos anys sense ànim d’ofendre a ningú i sabent que és molt difícil ser totalment objectiu.
Vivim en un món molt secularitzat, i este procés s’ha accelerat en els últims anys. Això m’ha fet reflexionar sobre el paper de la parròquia (l’Església que es fa visible en un lloc concret) al nostre poble. I per això no puc oblidar la importància que ha tingut esta revista en eixa tasca. Si hi ha una cosa de la qual em sent orgullós és d’haver pogut «ressuscitar» L’Alé amb l’ajuda d’un equip de bons col·laboradors i millors amics. Amb L’Alé, la parròquia ha demostrat que pot ser un espai de trobada, de diàleg profitós i de recerca del bé comú. Però també ha demostrat un lideratge no sols religiós, sinó també en la vida cultural i social del poble que no ha estat desenvolupat per cap altra entitat. L’Alé serà sempre un punt de referència necessari per a la història d’Eslida, i això és un èxit de la nostra comunitat parroquial. Llarga vida a L’Alé!
També s’ha procurat al llarg d’estos anys anar sensibilitzant-nos en favor dels més pobres del nostre món. La meua trajectòria personal (marcada pels anys que vaig passar a l’Àfrica) m’ha aportat un poc de preocupació cap al món dels pobres, especialment del Tercer Món. Però sou vosaltres els autèntics protagonistes de l’aportació d’Eslida a diferents accions en el seu favor: col·lectes i donatius molt generosos destinats a Caritas o Mans Unides. Cal destacar la celebració durant estos anys del Sopar de la Fam, dins de la Campanya de la Fam. Gràcies als qui heu tingut també eixa inquietud i vos heu menejat per tal que fóra una realitat. Que dure molts anys este encontre festiu i solidari!
La vida de la Parròquia ha estat marcada per altres fites més normals, com ara la vida litúrgica, la catequesi, etc., animades per persones excepcionals.
Però si sóc honrat, he de reconéixer que també hi ha hagut ombres provocades per situacions a les quals no he sabut respondre correctament o amb la suficient caritat i comprensió. Perdoneu-me...
He parlat abans de la secularització que assota la nostra societat... Com de trist m’ha resultat vore que els xiquets i jóvens que han rebut la Primera Comunió o la Confirmació s’han apartat quasi definitivament de l’Església! Però, com no s’hi han d’allunyar si a casa tampoc no es valora la religió? No dubte que els capellans en particular tenim molta culpa per no saber "vendre el producte", però hi ha molt d’individualisme i poques ganes de compromís.
Quina pena vore que tradicions que semblaven ben arrelades han desaparegut i altres estan en la corda fluixa! «És que els capellans acabaran amb tots els costums!»... És possible, però em va ajudar molt el que em va dir un bon col·laborador: «No, el que passa és que si la gent no s’ho pren seriosament i no participa, els capellans no podeu fer més i simplement certifiqueu la defunció de les coses».
I malentesos amb persones concretes, és cert que n’hi ha hagut. Els demane perdó si he faltat a la caritat, però he procurat no actuar per impulsos, sinó per conviccions. Tal vegada en algun moment m’hagen fallat les maneres, però estic convençut de les decisions que he pres i crec que actuaria igual. Ho sent, però cadascú és cadascú i he procurat prendre l’opció que més ha convingut a l’interés general i que estava més d’acord amb l’esperit evangèlic. En cap moment he buscat lluir-me ni imposar-me irracionalment. Jo no he guanyat res i tal vegada haja perdut algun amic. Què hi farem...!
Podríem parlar de moltes altres coses, però no hi hauria prou espai i em faria massa pesat. Permeteu-me parlar un poc d’una cosa molt important per als esliders: la devoció al Santíssim Crist del Calvari, devoció senzilla i sincera. Al voltant d’eixa devoció es mouen les festes, els clavaris... i una ermita amb greus deficiències estructurals que tots coneixem i que sabem que necessita una costosa rehabilitació que sols es podrà portar endavant amb ajudes oficials que no han aplegat (i això no vol dir que no s’haja intentat obtindre-les). Des de la perspectiva del temps, després d’haver escoltat persones, de vore actuacions, etc., m’atrevisc a donar-vos un consell: crec que a banda de l’aspecte econòmic, la restauració definitiva de l’ermita del Calvari només serà possible quan tot el poble tinga clar que és necessària eixa actuació i que haurà d’estar liderada per la parròquia, titular de la propietat (i eixa és la millor garantia del fet que pertany a tot el poble), amb una comissió o grup de persones estables i que no es moguen per l’interés de fer unes bones festes.
Però el més important és seguir fomentant la devoció a Crist. No vos canseu mai! Val la pena i guanyareu tots si construïu la vida del poble, de les vostres famílies al voltant d’aquell que ens ha estimat sense condicions. Que per la intercessió de sant Lleó, el Santíssim Crist ens beneïsca a tots. Preguem els uns pels altre i, allí on estiguem, estimem-nos sempre.