Parròquia

Les primeres festes entre vosaltres

Mn. Rafael Fiol

 

Les passades festes del nostre poble m’han donat l’oportunitat de valorar millor una qualitat coneguda que caracteritza els habitants d’Eslida, la seua bondat i la seua humanitat. Pel que he tingut oportunitat de percebre, les festes s’han desenvolupat en un clima de pau i familiaritat, en què ha estat molt difícil sentir-se com un desconegut, vivint amb alegria i sana convivència, formant tots part d’una mateixa família.
La processó del Crist ha marcat, com sempre, una fita en estes festes i es va desenvolupar en un impressionant silenci tot i l’enorme quantitat de gent que s’agrupa, vinguda de tan diversos llocs. Marcada pel respecte, devoció i veneració cap a la imatge del nostre Crist del Calvari, va transcórrer entre el fervor i la pregària callada dels esliders.
En les mirades s’endevinava una tensa espera d’un esdeveniment especial: l’arribada del Crist a la seua ermita, al cim del calvari, als afores del poble, com va passar fa 2.000 anys, amb un silenci que de vegades es podia tallar... Tots participem d’esta tensió, i en el fons tots sabem que el que estàvem esperant aquella nit i ara, i en cada moment, és la nostra trobada amb Crist en cada encreuament pels camins de la vida.
Esta trobada, finalment, s’ha produït un any més i esperem que siga per molts anys, i moltes vegades durant l’any pujarem a poc a poc, passejant fins al calvari, a dir-li paraules d’amor encés i demanar-li que ens ajude, que ens canvie, que l’estimem, que volem seguir els seus passos, cada vegada més a prop, encara que ens coste, com a Ell, la pròpia vida...

L’Alé més esperat

L’estiu és l’època de l’any que es reserven els esliders i les eslideres que viuen fora del poble la major part de l’any per a tornar a enganxar-se a les tradicions del poble i arrelar -ni que siga per uns dies- amb la terra que els ha vist nàixer, córrer, treballar... En una paraula, on han viscut una part de la seua vida.
Per a les persones que fem L’Alé, l’estiu ens brinda una bona oportunitat per a fer-nos presents en moltes cases, i per això ens agrada aprofitar-nos de la vostra confiança per a oferir continguts agradosos i que aporten un granet d’arena a l’estima pel poble i a l’arrelament que tots hem de viure amb el nostre territori, amb la nostra història, amb la nostra gent...
Per això, en este número especial (el 128 ja!) trobareu aportacions que ens són ben conegudes i que portem gravades en el nostre imaginari col·lectiu. La indústria de l’espart i el treball de les espartimeres, per exemple, ens és aproximat per un vell conegut nostre, Josep Herrero, que va treballar en els anys 80 de practicant a Eslida i participava activament en les iniciatives culturals que sorgien als pobles de la serra. Aprofitant la profunditat amb què tracta el tema, hi dediquem l’apartat d’història gràfica.
A més, reproduïm l’informe que es va llegir al bisbe de la diòcesi, Mons. Casimiro López, en la visita pastoral del mes de febrer, que aporta en poc d’espai moltes dades històriques i sociològiques d’Eslida. Com sempre, podreu llegir altres escrits de gent de casa ben interessants, entre ells la salutació dels Clavaris 2010, que fan un balanç positiu i emotiu d’un any al servici del poble d’Eslida. Ens quedem amb això, i amb tot i això, vos desitgem unes Bones festes!

Història i situació socioreligiosa actual d’Eslida

Òscar Pérez Silvestre

 

L’origen de la població cristiana d’Eslida hem de buscar-lo en les famílies que van repoblar la vila entre 1611-1612, després de l’expulsió dels moriscos (1609). Tal repoblació va ser promoguda pel Duc de Medinaceli, senyor d’estes terres i de molts altres pobles de la serra d’Espadà.
La quantitat d’habitants va anar augmentant lentament, però progressiva, fins al segle XIX, i va produir diverses vocacions eclesiàstiques. Ja dins del segle XX, cap a la dècada de 1930 hi ha una població d’unes 1.700 persones, però la Guerra Civil i els canvis socials i econòmics posen en marxa una emigració que al principi és estacional per a treballar en la recol·lecció de collites latifundistes (França, Catalunya) o en la indústria de la Plana i de València.
La projecció d’Eslida com a colònia d’estiu, iniciada a la primeria del segle XX, converteix el poble en un centre receptor de visitants, amb uns màxims d’ocupació que podem situar en la dècada de 1980. Tal fenomen, unit a les possibilitats d’estudiar una carrera universitària, va accelerar l’aparició de parelles mixtes, és a dir, formades per una persona d’Eslida i una d’una altra localitat. Si bé no és una pauta general, moltes d’estes famílies viuen habitualment fora del poble per motius de treball i de relacions. Este fet, sense cap dubte, afecta la quantitat de població efectiva durant l’any, situada en 915 habitants segons el cens de 2009. El descens de població s’ha frenat bàsicament per dos motius: en primer lloc, per la decisió d’algunes parelles (mixtes o no) que han mantingut o han posat la seua residència a Eslida, i també per la immigració dels últims anys, sobretot de procedència romanesa i marroquina.
Hi ha, encara, altres factors que cal tindre en compte des del punt de vista sociològic: sense cap dubte, el grau de cohesió de la població es pot mesurar també per l’existència o no d’associacions i de grups de relació. A Eslida, estan en funcionament tres associacions sense ànim lucratiu. La d’Ames de Casa i La Passió realizen diverses activitats al llarg de l’any per a les persones associades i obertes al poble, i en el cas de La Passió se centra en la representació anual de la Passió i Mort de Jesucrist, amb 10 anys de vida. A més, tenim la Banda de Música amb Escola d’Educands, i la Rondalla que actua en algunes celebracions eucarístiques. Altres entitats més sectorials són de tipus esportiu (Volta a les Fonts), productiu (oli) i econòmic (turisme rural). Estes que hem citat són les que tenen una presència més visible.
Les característiques de la població que assisteix a la parròquia durant la major part de l’any són l’elevada mitjana d’edat, llevat d’algunes celebracions puntuals amb una clara dimensió identitària que aglutinen més parroquians. Estem parlant del dia del patró, Sant Lleó el Gran (diumenge posterior al Diumenge de Resurrecció) i el dia dedicat al Crist del Calvari (últim dimecres d’agost, actualment), amb una processó concorreguda per tota la població, visitants i esliders i eslideres emigrats des de fa dècades que retornen al poble ni que siga per passar el dia amb la família i vore el seu Crist.
Cal destacar que l’aparició del full parroquial L’Alé (desembre de 1994) ha representat un instrument que interessa no tan sols a les persones que van a la celebració de l’Eucaristia, sinó també a moltes altres que, sense anar regularment, tenen interés en les informacions religioses i locals que es publiquen. Des de 1994 s’han publicat 122 números, alguns d’ells especials. Amb una tirada de 125 exemplars en paper, actualment es pot accedir també a la informació des d’Internet (9.114 visites). Es pot visitar en http://parroquiaeslida.blogia.com/.

Breu història del temple parroquial del Salvador
D’acord amb la documentació que va exhumar Miguel Gómez Mondragón, el temple parroquial d’Eslida es va començar a construir l’any 1429, en una parcel·la annexa a la mesquita, segurament amb unes dimensions inicials més reduïdes i ben diferents de les actuals. Possiblement fou amb l’expulsió dels moriscos l’any 1609 i la repoblació posterior (1611) que es van reprendre les obres i es va ampliar per tal d’adaptar-se a un grup major de cristians. Així, dels llibres sagramentals i de fàbrica Miguel Gómez va poder extraure estes dades concretes:
Any 1691: es daura l’altar del Santíssim Crist del temple parroquial.
Any 1693: es daura l’altar de la Mare de Déu del Roser.
Any 1694: es daura l’altar de sant Roc.
Any 1696: es fa l’encenser de plata, el portapau i la naveta.
Anys 1696-1697: es daura l’altar major, de tall barroc, inaugurat amb motiu de la festivitat del Corpus Christi.
Any 1697: es fa l’alba llarga i la caixa dels morts.
Any 1699: el poble costeja l’obra del cor sobre el cancell de la porta d’accés al temple.
Any 1700: es fa el frontal i la casulla verda.
Any 1703: es fa la creu de plata i es col·loquen les relíquies i el Lignum Crucis.
Any 176?: es construeix la cúpula el·líptica de l’actual capella de la Comunió.
Les campanes porten data de 1686 (Santa Bàrbara) i 1778 (Sant Vicent Ferrer).
El creixement de la població a l’inici del segle XVIII havia arribat a un màxim que demanava una ampliació del temple parroquial. Eslida devia tindre aleshores uns 900 habitants, per als quals era prescriptiva l’assistència a missa. El contracte d’ampliació es va firmar amb el mestre d’obra Jacinto Agustí Jurado, que va actuar també en l’església de l’Assumpció de la Vall d’Uixó i a Cabanes. L’obra interior contractada consistia en una ampliació del temple amb dos naus laterals, la construcció de la sagristia, d’una capella de la Comunió més capaç i la redecoració general.
Les noves obres, però, en canviaren totalment l’aspecte: a més de guanyar amplitud gràcies a les naus laterals, es va reorganitzar l’espai i es construí una capella de la Comunió de cúpula de mitja llima amb més capacitat que la del segle XVII (existent encara i amb decoració original de tall barroc prou deteriorada, però sense l’ús primigeni), una sagristia i un presbiteri dignes. La decoració de rocalla en l’extradós dels arcs formers i les restes d’esgrafiats en l’intradós dels arcs faixons i en les cupuletes semiesfèriques de les naus laterals dignifiquen encara més l’aspecte suntuós però senzill del nostre temple.
Els fets bèl·lics del període 1936-1939 van deixar el temple en una situació de ruïna interior molt penosa, de la qual es va recuperar molt a poc a poc amb intervencions no sempre afortunades.
En els primers dies del conflicte, el rector Mn. Pasqual Tomàs Portolés es va veure obligat a entregar les claus i a anar-se’n. El temple fou assaltat i destruït totalment per les forces revolucionàries: els altars, els quadres atribuïts a Planes, la quasi totalitat d’imatges (llevat del cap de la imatge de Sant Lleó, de la primitiva imatge del Crist de la Vila, i d’una peanya processional corresponent als sants Abdó i Senén), el púlpit i la pila baptismal; tot fou cremat a la plaça. Van desaparéixer les portes de la sagristia i van obrir una porta lateral i un finestral visibles a hores d’ara al mur que mira vers la plaça de l’Ajuntament. Dels ornaments només van quedar les estovalles de l’altar. També va desaparéixer una part de l’orfebreria, i només es va poder recuperar la custòdia, el reliquiari de la Vera Creu, un encenser, quatre canelobres, dos calzes (un d’ells de plata), la naveta (de plata) i un copó (també de plata). Per una visita del bisbe de Tortosa coneixem l’existència d’un reliquiari de plata del patró sant Lleó, el qual, passada la guerra, no aparegué. Pel que fa a les campanes, no varen patir cap dany.
L’edifici, arruïnat, es va convertir en el lloc d’abastiment de queviures i durant tres anys no hi hagué cap manifestació de culte. Pel juliol de 1938 la població fou traumàticament evacuada pel fet d’haver-se quedat entre els dos focs marcats per la línia XYZ, que envoltava les poblacions d’Almenara, la Vall d’Uixó, Eslida, Jérica, Viver i Bejís. El front d’Artana i Eslida es consolidà en mans de l’exèrcit nacional cap al final de juliol de 1938.
Tot i que no es coneixen bombardejos sobre la població, l’abandó del temple parroquial continuà fins al final de la guerra, amb el consegüent deteriorament. En la postguerra es va tractar de recuperar la normalitat amb els pocs recursos econòmics disponibles i es va dignificar tant com es va poder, però inadequadament, l’interior del temple amb algunes imatges de fusta i altres de guix fabricades en sèrie. Fins i fins i tot el retaule de l’altar major es va comprar d’este material. Altres intervencions posteriors han realitzat treballs de manteniment de la il·luminació, de la pintura i de les humitats, alguns dels quals no s’acomoden a l’estil ni a les necessitats de l’edifici, que té la condició de Bé de Rellevància Local.

Salutació dels Clavaris 2010

CLAVARIS 2010

 

No podíem imaginar que el temps passara tan de pressa i, ara, el camí que vam començar l’agost del 2009 està a punt d’acabar. Ha sigut un any molt intens que ha deixat en les nostres ments nombrosos moments que de segur quedaran en els nostres cors per sempre en forma de records.
Mirant cap arrere, encara recordem aquell moment -un poc boig- en què vam decidir que seríem els Clavaris del 2010. Recordem l’emoció dels nostres amics i familiars i, també, de tot un poble que ens agraïa la decisió de continuar la tradició.
Sense adonar-nos-en, anaren passant els mesos i amb ells, moments de rialles, de discussions, de prendre decisions importants, de passejos per a repartir la loteria, de visites al calvari, etc. A poc a poc, anàrem intentant complir aquell compromís que havíem pres amb la gent del poble d’Eslida i amb el Santíssim Crist del Calvari.
No volem deixar passar l’oportunitat d’animar que algú ens prenga el relleu i continue fent-se càrrec de les festes al Santíssim Crist. També volem convidar els veïns i visitants a viure amb intensitat i il·lusió tots els actes preparats per a la setmana gran del nostre poble.
El camí acaba, i des d’estes línies és el moment d’agrair a totes aquelles persones que ens han acompanyat en esta aventura. Gràcies a tots i a totes els qui han posat la seua voluntat per tal que el nostre any siga perfecte; gràcies als qui han tirat mà de la seua experiència per a aconsellar-nos en moments on no véiem la llum i, sobretot, gràcies a tot un poble que ens ha acollit i ens ha fet sentir com fills d’Eslida.
Bones festes i fins sempre!
Silvia, Sergio, Rosana, Jose, Isabel i Juan

La Creu com a signe de salvació

Mn. Vicent J. Paulo

 

Dins de poc, els carrers d’Eslida es tornaran a omplir de festa, de gent que omplirà els carrers del poble, les festes dedicades al Crist tornaran a començar de nou.
La festa és bona, però si el motiu de la festa és fer un homenatge a algú, és també convenient que sapiguem qui és esta persona a qui van dedicades les festes, què és el que ell va fer al llarg de la seua vida i, per damunt de tot, el motiu pel qual se li pot fer festa.
En estos moments, el motiu de la major part de les converses que hi ha als carrers és la crisi, tota la gent que no té treball i, sobretot, les conseqüències que això té en les famílies. Esta és la gran preocupació de la major part de gent.
Davant de tot açò, Crist té alguna paraula a dir? Sí, ja la va dir fa 2000 anys: «He vingut perquè tingueu vida i la tingueu en abundància» (Jn 10,10). El que ell va predicar i viure van ser valors molt diferents dels de la societat que ha provocat esta crisi: front a l’individualisme, ell parlava de fraternitat; front a l’ambició, ell parlava de caritat; front a les injustícies, ell parlava de justícia; front a la mentida, ell parlava de la veritat; front a la venjança i la violència, ell parlava de perdó i de pau... La Creu de Crist ha de ser fonamentalment un signe d’esperança, signe que, enmig de les dificultats, si hi ha un canvi de mentalitat, una llum és possible. Ell ens parla de salvació, i no solament en parla: ell ho va viure curant malalts, donant vida i perdonant a tothom, però a més ens diu que fem nosaltres el mateix.
La crisi és econòmica, però hi ha un altra crisi per davall: una crisi que afecta el sentit de la vida, una crisi en la manera de pensar de la gent que consisteix a donar més importància al tindre (una gran casa, el millor cotxe del mercat, la millor TV...) que al ser persona (capacitat de diàleg, saber pensar per u mateix, saber per què es fan les coses...). Possiblement, esta crisi siga un bon moment per recuperar en la nostra societat el valor que té la humanitat i el ser de la persona.
Hem de saber que la festa està dedicada a algú que volia una societat millor, i que les seues paraules i la seua vida són un treball per aconseguir-la. Ell ens parla d’un camí cap a la felicitat i la salvació: el treball per la pau, per la justícia, els qui busquen la fraternitat, la caritat i la solidaritat... Eixos són els qui sota la imatge del Crist podran construir una nova societat. Ell ens diu que per damunt d’una societat que vol el poder, els diners, és a dir, les coses materials, pot haver-hi una altra societat amb valors, que siga fonament de humanitat.
Que les festes que van a començar ens puguen servir per a mantindre l’esperança, que la joia que porta la festa sempre ens ajude a estar més units i viure més la fraternitat.
Molta felicitat per a tots!

Sogorb-Castelló: 50 anys

Fra Josep Miquel Bausset*

 

La creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló (ara fa 50 anys) com a nova realitat eclesiàstica del Poble de Déu, va tindre lloc l’any 1960. Amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa es creava aquest bisbat, del qual el Dr. Josep Pont va ser el seu primer bisbe. Per mitjà d’un Decret Pontifici de 31 de maig, se segregaren i també s’annexionaren diverses comarques a la vella i venerable Seu de Sogorb. D’aquesta manera, els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat. Per contra, Catí continuava a Tortosa, i Betxí, que curiosament formava part del bisbat de Terol, passava també a Sogorb-Castelló. Per altra part, les parròquies del bisbat de Sogorb incloses a la província de València, passaven a aquesta arxidiòcesi. Aquest mes fa 50 anys que, per la Butla de 24 de juny de 1960, el papa Joan XXIII afegia a l’antic bisbat de Sogorb el títol de Castelló.
Com assenyala el decret del Vaticà II Christus Dominus, la diòcesi és aquella porció del Poble de Déu confiada al bisbe. D’aquesta manera, el nou bisbat de Sogorb-Castelló es constituïa (com diu també el Concili) en una Església particular, on es troba l’Església de Crist, que és una, santa, catòlica i apostòlica.
Recorde la presència del bon bisbe Josep Pont, que va estimar de veritat la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: «coses, llocs i gent que jo he estimat i he servit, i encara porto dintre del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes per tot arreu».
En prendre possessió de la seu primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe Josep declarava amb nostàlgia: «una part del meu cor es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa i la Mare de Déu del Lledó». I és que el bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: «aquests camins els he recorreguts tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l’Església». Per això recordava el fet que havia ocupat durant 19 anys el lloc 75é com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps que era «el cap i començament d’una nova etapa d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960 primer bisbe de Sogorb-Castelló».
Crec que el 50é aniversari del nou bisbat ha de ser una oportunitat per a recordar i agrair a Déu la venerable tradició de la seu de Sogorb, que es va veure rejovenida fa 50 anys amb la saba nova provinent dels arxiprestats, que a partir d’aquell any formarien part del nou bisbat.
Crec també que el 50é aniversari de la nova diòcesi és un motiu per a retrobar les arrels de la fe i per a construir una Església més senzilla, oberta a tothom, fidel a les benaurances, sense condemnes ni excomunions, que propose amb cordialitat la nostra fe, però que mai no la impose! És el moment de posar en relleu una Església que puga redescobrir el Concili i que, amb un gest amable, sàpia presentar al nostre món la tendresa d’un Déu que, en Jesús, estima entranyablement. Un Déu que no ha vingut a condemnar, sinó a salvar a tothom. Una Església que, a més, a les zones valencianoparlants del bisbat, tal com van fer els bisbes Josep Pont i Josep Mª Cases, vaja introduint la nostra llengua en la litúrgia.
El bisbe Josep Pont i Gol deia: «l’Església no té fronteres, però es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia».
És en aquest nou bisbat de Sogorb-Castelló que ara fa 50 anys, que l’Església ha de presentar la joia de l’Evangeli, per a fer realitat el Regne de Déu enmig de la nostra societat.

* Monjo del Monestir de Montserrat

Camins per a un estiu cristià

Mn. Rafael Fiol

 

Fa uns anys, escrivia això Mons. Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, amb motiu de les vacances d’estiu...
1.- Viu la natura.
A la platja, a la muntanya, a la serra, descobreix la presència de Déu. Lloa’l per haver-la feta tan bonica.
2.- Viu el teu nom i la teua condició de cristià.
No t’avergonyisques a l’estiu de ser cristià. Falsejaries la teua identitat.
3.- Viu el diumenge.
En vacances, el diumenge continua sent el Dia del Senyor i Déu no se’n va de vacances. Acudeix a l’Eucaristia dominical. Tens més temps lliure.
4.- Viu la família.
Dialoga, juga, gaudeix amb ells sense presses. Resa en família. Vés al temple també amb ells.
5.- Viu la vida.
La vida és el gran do de Déu. No faces perillar la teua pròpia vida i evita els riscos a la vida dels altres.
6.- Viu l’amistat.
Des de la escolta, la confiança, l’ajuda, el diàleg, l’enriquiment i el respecte a la dignitat sagrada de les altres persones.
7.- Viu la justícia.
No esperes que tot t’ho donen fet. Altres treballen perquè tu tingues vacances. Ells també tenen els seus drets. Respecta’ls i respecta els seus béns.
8.- Viu la veritat.
Evita la hipocresia, la mentida, la crítica, la presumpció enganyosa i interessada o la vanaglòria.
9.- Viu la puresa de cor.
Supera la cobdícia, l’egoisme i l’hedonisme. Vacances no equival a permissivitat.
10.- Viu la solidaritat.
No ho vulgues tot per tu. Pensa en qui no té vacances, perquè ni tan sols té el pa de cada dia. La caritat tampoc se’n va de vacances.

Lloat siga el Santíssim Sagrament!

José Vte. Manzana

 

Acabada la cinquantena pasqual, l’Església celebra els diumenges següents quatre grans solemnitats: Pentecosta, l’Ascensió, la Santíssima Trinitat i el Corpus. Però són les dos últimes les que, entre nosaltres, representen una manifestació de goig i de gratitud particular. En primer lloc, des de fa catorze anys és el diumenge de la Trinitat el dia en què la comunitat de creients d’Eslida acollim els nous membres que, després del bateig, s’incorporen més plenament a participar en la vida parroquial, ja que, per primera vegada, s’acosten a l’altar per rebre el cos i la sang de Nostre Senyor Jesucrist, gràcia que enguany han rebut Anna, Rodri i Adri.
El diumenge següent celebrem la solemnitat del Corpus Christi, jornada dedicada a Jesús en la seua presència viva i real, entre nosaltres, en l’Eucaristia. Després de la solemne missa del matí, de vesprada té lloc la processó, que constitueix la celebració peculiar d’esta solemnitat, celebració nascuda de la pietat de l’Església, ja que en ella el poble cristià, portant i acompanyant l’Eucaristia, recorre els carrers del poble, que per a tan gran ocasió s’engalanen penjant cobertors als balcons i finestres i es confeccionen els altars on es canta i es prega, rendint així públic testimoni de fe i pietat al Santíssim Sagrament, a més d’expressar la nostra adhesió a Crist en l’Eucaristia, igual com el seguien i l’acompanyaven els deixebles i la gent que l’envoltava i acudia al seu encontre, aclamant-lo, suplicant-li, agraint-li... És festa, molta festa, una gran festa: és SOLEMNITAT. Celebrem el Nostre Senyor que s’ha quedat entre nosaltres en les espècies del pa i del vi, i que no es vol quedar tancat al Sagrari esperant que anem a vore’l amb més o menys assiduïtat; no, millor encara, és ell qui ix a trobar-nos, a vore’ns, a fer estada entre nosaltres. És el Santíssim la visita més important que podem tindre amb nosaltres i entre nosaltres, a les nostres cases i en les nostres vides, i, per tant, cadascú de nosaltres li ofereix el millor que té, i tots junts el millor que sabem fer: no és per a menys, mai tindrem major ni millor hoste.
Enguany l’oratge no ens ha acompanyat, tot i que semblava que ens volia donar una xicoteta treva en parar de ploure i eixir el sol, cosa que ens va animar al muntatge dels altars, però, una volta tot enllestit, va començar a ploure de nou, per la qual cosa la processó no va poder eixir al carrer. Es va fer, com en altres ocasions i el diumenge del Sagrament, per dins de l’església al llarg del deambulatori que conformen les naus laterals del temple. En fi, l’any que ve més i millor, i com que no l’hem poguda fer, l’any vinent ho farem amb més il·lusió. Potser siga una bona i nova ocasió per a anar recuperant aquells altres altarets que abans es feien i que fa temps no es fan: no vos sembla?
En fi, fem o no la processó per l’oratge, hem de tindre ben present i estar més que convençuts que el pa de l’Eucaristia és el nostre viàtic, l’aliment que enforteix els nostres passos en el nostre pelegrinatge per este món fins a la Casa del Pare; com el manà que va alimentar el poble de Déu pel desert; com el pa que va menjar el profeta Elies per a continuar amb ànim el camí vers la muntanya de Déu; com els pans i els peixos que el mateix Crist va multiplicar per a saciar la fam de la gent que el seguia. A més, amb estos aliments sagrats, se’ns ofereix el remei de la immortalitat i la penyora de la Resurrecció.

Preparant les Primeres Comunions

Mn. Rafael Fiol

 

Centenars de xiquets i xiquetes reben en estos caps de setmana de maig i juny la primera comunió. Es tracta d’un dels esdeveniments més emblemàtics de la infància de qualsevol persona, del dia potser més feliç de la nostra vida.
Val la pena cuidar al màxim la preparació i la celebració de la primera comunió dels nostres xiquets. Que tota la comunitat eclesial i que els pares i familiars dels nostres xiquets de primera comunió han de respectar i potenciar, també al màxim, la identitat i l’essència d’este acte religiós i cristià per tal que siga el que ha de ser. No podem convertir les primeres comunions en mers actes festius i socials.
La primera comunió és el final d’un procés catequètic, evangelitzador i religiós i el començament d’un altre. Comença una nova etapa, que requereix també de formació catequètica, de vida de pietat i d’exemple dels pares i d’altres persones de l’entorn dels infants.
El més bell dels regals, el millor dels servicis i la major de les contribucions dels pares i familiars a l’autèntic esplendor i sentit de la primera comunió dels seus fills serà garantir la millor preparació catequètica dels seus fills i donar-los ells mateixos exemple de vida, de praxi i de compromís cristià.
I parlant de regals, seria desgavellat proposar un regal solidari per a les primeres comunions de 2011? Els nostres xiquets tenen de tot; res no els fa massa il·lusió. I si els regals de la primera comunió tingueren per destinació un xiquet o xiqueta dels països pobres?

La Salve «salvada»

Gràcies a un grup de dones, hem pogut enregistrar la «Salve de Sant Lleó», per tal d’evitar el seu oblit i desaparició. Estes dones l’havien cantada i, a hores d’ara, encara la recordaven, i fins i tot algunes d’elles la cantaven mentre estaven al treball. De la «Salve» teníem la lletra, però la melodia per a cantar-la no figurava escrita per cap lloc. Doncs bé, ja ho tenim tot; i ara, havent-la gravat, els entesos en música ens podran transcriure el que s’escolta, en notes musicals formant una partitura, per a executar-la, tocar-la, interpretar-la, o com vulguem dir-ho, hui, demà i sempre. Novament, moltíssimes gràcies a estes dones que, amb tanta generositat i disponibilitat, han fet possible que la Salve al nostre Sant Patró no es perda, no desaparega, i que, en temps venidors, puga tornar a escoltar-se.

Contra la fam, defén la terra

Un any més, hem celebrat l’anomenat Sopar de la Fam, solidaritzant-nos amb la gent que pateix necessitat i recaptant fons per ajudar-los.  Enguany el projecte consisteix en la millora de la capacitació tècnica, la formació i la seguretat alimentària de les famílies d’Arque i Tocopaya, dos dels municipis més empobrits de Bolívia, amb una economia de subsistència basada en l’agricultura i la ramaderia en unes terres gelades, altes i sense regs, amb un elevat índex d’emigració.  Per si la pobresa econòmica fóra poc, els falten, a més, els drets i l’assistència que els indígenes han tingut històricament a Bolívia, cosa que els porta a no tindre participació ciutadana, i, en la majoria dels casos, a no existir legalment.
Per pal·liar esta situació i millorar la seua qualitat de vida, es proposen tres línies d’actuació:  1. Formació i capacitació presencial en la seua llengua (el quítxua), sobre aspectes socials, sanitaris, agraris, ramaders, etc. formant educadors, a fi que ho difonguen a altres grups i arribar a tots, especialment a les dones; 2. Difusió per ràdio de campanyes d’informació i concienciació; i 3. Sanejament de documentació, per tal d’identificar els indocumentats i ajudar-los a deixar de ser-ho, i assesorar-los en els tràmits administratius.
En el sopar vam tindre els testimonis de persones que han estat en contacte amb realitats semblants. A més, es va projectar un documental il·lustratiu de les situacions que viuen altres persones en altres latituds.

Mes de maig

Mn. Rafael Fiol

 

L’Església reserva el mes de maig a Maria per a conéixer-la i estimar més. Maig és el mes de les flors, de la primavera. Moltes famílies esperen també este mes per a celebrar la festa de les comunions. També, maig és el mes en el qual tots recorden les mares (el Dia de la Mare) i les flors són el regal més freqüent dels fills per honorar a qui els va donar la vida. És el mes ideal per a estar a l’aire lliure, envoltat de la bellesa natural dels nostres camps. Precisament tot el que ens envolta ens ha de recordar el nostre Creador, i este mes el dediquem a la més delicada de totes les criatures: la santíssima Mare de Déu, ànima delicada que va oferir la seua vida a l’atenció i servici de Jesucrist, el nostre redemptor.
Què se sol fer este mes? Oferiment de flors a la Verge. Este és el millor regal que podem fer-li a la Verge. Regalar flors és una manera que tenim les persones per a dir a algú que l’estimem. A la Mare de Déu li agrada que li portem flors. També podem fer les nostres pregàries marianes de sempre, apreses de menuts, i reflexionar en els principals misteris de la vida de Maria:
- L’Anunciació.
- La Visita a la seua cosina Elisabet.
- El Naixement de Crist.
- La Presentació de Jesús al temple.
- Jesús perdut i trobat al temple.
- Les noces de Canà.
- Maria al peu de la creu.

Exposició dels 50 anys de la diòcesi

Redacció

 

Gràcies a les gestions del nostre rector, Mn. Rafael Fiol, s’ha pogut portar a la nostra parròquia l’exposició commemorativa de la constitució de la Diòcesi de Sogorb-Castelló, que va ser inaugurada a l’arxiprestal de Nules el 29 de març. A Eslida ha estat del 24 al 29 d’abril.
L’exposició narra, als llarg de diversos panells gràfics, la gènesi de la nova reordenació diocesana i els seus cinquanta anys de camí. La mostra presenta, tenint en compte la història dels antics bisbats de Sogorb, Tortosa, Terol i València, la plasmació de la nova configuració, el Concili Vaticà II a la diòcesi, la Cúria, seminaris i comunitats religioses, els moviments laïcals, la labor missionera de la diòcesi a Burkina Fasso i Xile, i la presència de l’art religiós modern al bisbat. També es fa una especial menció dels quatre prelats que l’han regit fins ara.

Celebracions de Setmana Santa

José Vte. Manzana

 

Al llarg d’estes jornades, anomenades «Tridu Pasqual», tenen lloc les celebracions dels dies sants, en els quals celebrem els més grans misteris de la nostra redempció, és a dir, la Passió, la Mort i la Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist (o, com diria sant Ambròs, «quan Crist morí, descansà en el sepulcre i ressuscità d’entre els morts»), i que constitueix el punt culminant de tot l’any litúrgic.
Com a pròleg d’esta Setmana Gran, tenen lloc les celebracions del Diumenge de Rams, amb la benedicció dels rams, al Calvari, la processó a l’església i la Santa Missa; actes que constitueixen la litúrgia del dia de hui, en què acompanyem el Crist Rei, en estos moments de triomf i de dolor al mateix temps. I, dimarts següent, o Dimarts Sant, va tindre lloc la celebració del Sagrament de la Reconciliació, pel qual el capellà ens perdona els nostres pecats, en nom de Jesús i de l’Església, i som absolts dels nostres pecats i reconciliats amb Déu i amb l’Església, per a participar més dignament de les grans celebracions que tindran lloc esta setmana.   
Arribat el Dijous Sant, dia en què la nota característica és l’amor (l’amor de Déu), celebrem la institució de l’Eucaristia, sagrament que Crist va lliurar a la seua Església la vigília de la seua mort, precisament perquè el seu misteri pasqual estiguera sacramentalment present i actuant en la mateixa Església; i, també, de l’ordre sacerdotal i del manament de la caritat fraterna. La missa que hui celebrem no és el record d’un fet passat, sinó una renovació, una reproducció enmig nostre del Sopar del Senyor, amb totes les seues exigències de caritat, en què se’ns convida a tindre els mateixos sentiments de Crist, estimant de veritat com Ell ens va estimar. I, ben entrada la nit, amb l’Hora Santa, acompanyem el Senyor en els moment de solitud i angoixa a Getsemaní, on va acceptar la voluntat del Pare i va ser traït per Judes.
Divendres Sant, quan celebrem la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist, comencem el dia amb el Via crucis, acompanyant el Crist en el seu camí al Calvari, on serà clavat i elevat a la creu, la Creu del Senyor, que destaca, com a símbol de la Salvació. La creu del calvari no és només un suplici, sinó, sobretot, la creu exaltada. Hui se’ns mostra l’amor del Pare que ens entrega el seu fill. La creu és la revelació del nostre destí: el triomf de Crist per la Creu és la victòria de tots. El futur de l’home està ple de llum. La fe en la Creu és el fonament de la nostra esperança. Després dels Oficis de la Creu, té lloc la processó del Sant Soterrar, acompanyant el Crist mort i camí del sepulcre, i a la seua, i nostra, Dolorosa Mare, encara que enguany, per raons massa humanes, no hem tret ni el Sepulcre ni la Dolorosa i ens hem vist obligats per les circumstàncies a traure la primitiva imatge del Crist de la Vila, portada pel mossén, que era acompanyada pels fidels camí del Calvari. I de tornada a l’església, veneràrem el Crist jacent al sepulcre.
L’endemà, Dissabte Sant o de Glòria (dia alitúrgic per no tindre celebració eucarística), l’Església està al costat del sepulcre del Senyor meditant la seua Passió i Mort, fins a l’expectació nocturna de la RESURRECCIÓ, on ressuscitant, CRIST, ens dóna nova vida i fa noves totes les coses.

RESSUREXIT, SICUT DIXIT, ALLELUIA!!!,
per la nostra salvació, Al·leluia.

Déu serà tot en tots: Bona Pasqua!

Mn. Rafael Fiol

 

En el missatge de Quaresma d’enguany, el Sant Pare Benet XVI ens fa, entre d’altres, les següents reflexions. Estes paraules del Sant Pare Benet XVI ens poden servir per a centrar-nos una miqueta més en este temps de Pasqua:

En estos dies pasquals, sentirem ressonar sovint les paraules de Jesús: «He ressuscitat i estic sempre amb tu». L’Església proclama amb goig: «És veritat, el Senyor ha ressuscitat», i manifesta els seus sentiments cantant: «Éste es el día en que actuó el Señor». Ressuscitant d’entre els morts, Jesús inaugura el seu dia etern i també obri la porta de la nostra alegria.
«No moriré, viuré». El Fill de l’home crucificat, pedra rebutjada pels arquitectes, és ara el sòlid fonament del nou edifici espiritual, que és l’Església, el seu Cos místic, el Poble de Déu, el cap del qual és Crist.
Tota la humanitat s’incorporarà a ell i tota realitat existent participarà en la seua victòria definitiva. «Ell serà la plenitud de totes les coses» i «Déu serà tot en tots».
La comunitat cristiana s’alegra perquè la resurrecció del Senyor ens garanteix que el pla diví de salvació es complirà amb seguretat, a pesar de tota la foscor de la Història. La seua Pasqua és, en veritat, la nostra esperança. Bones festes a tots!

Visita Pastoral

La notícia estrella del mes en l’àmbit parroquial és la visita pastoral de Mons. Casimiro. D’ací uns dies, L’Alé publicarà un especial dedicat a la visita. Mentrestant, la parròquia vol donar les gràcies a totes les persones per la col·laboració que han prestat en els treballs de preparació de la visita del Sr. Bisbe, que van fer que se sentira tan bé entre nosaltres i que coneguera de primera mà la realitat del poble i les inquietuds que respirem els cristians i les cristianes d’Eslida.

Preparant la Passió 2010

L’Associació de La Passió vol recordar les dates dels últims assajos per a la representació i agrair la participació de tots per tal d’aconseguir que els canvis realitzats siguen un èxit per a tots. Les dates són:
 Dissabte 6 de març, a les 16.30 h.
 Diumenge 14 de març, a les 16.30 h.
 Dissabte 20 de març, a les 16.30 h.
 Divendres 26, a les 21.30 h (pl. Mestre Arnau).
 Dissabte 27: descans.
 Diumenge 28, a les 8.00 h, muntatge.
 A les 18.00 h, representació de la Passió.

Dimecres de Cendra

El Dimecres de Cendra vaig arribar com altres dies a la parròquia de vesprada i vaig aprofitar per a passar a vore els més menuts de la catequesi, que estaven amb Lolín als salons. Alguns estaven especialment revoltosos, i els vaig plantejar la qüestió. Aquell dia podrien quedar-se a missa perquè era Dimecres de Cendra i els havia de posar cendra al cap! Lolín, com altres vegades, ja s’havia anticipat i els ho havia dit a les mares.
Va arribar l’hora de l’Eucaristia i allí estaven tots a la primera fila amb José Vicente. En el moment de l’homilia, els vaig explicar de forma dialogada el sentit de la cendra (estem ací de pas) i de la Quaresma (temps de preparació o entrenament per a la Pasqua), però que tota la nostra vida hauria de ser una preparació per a la Pasqua definitiva: la nostra trobada amb Jesús Ressuscitat.
Va ser un dels moments més bonics que he viscut a la Parròquia d’Eslida, perquè els menuts són molt bons, són veritablement els fills menuts de Déu, que s’ho mereixen tot per tal que preservem la seua felicitat i innocència i el coneixement de Déu, i la fe té un paper importantíssim per a preservar esta innocència, esta infància i esta felicitat seua.

Un temps d’autèntica conversió

Mn. Rafael Fiol

 

En el missatge de Quaresma d’enguany, el Sant Pare Benet XVI ens fa entre d’altres les següents reflexions:
La paraula justícia significa «donar a cadascú allò seu». No obstant això, esta definició no aclareix en què consisteix «allò seu». L’home viu de l’amor que només Déu, que l’ha creat a imatge i semblança, pot comunicar. Els béns materials són útils i necessaris (és més, Jesús mateix es va preocupar de curar els malalts, de donar a menjar a la multitud que el seguia, però la justícia distributiva no proporciona a l’ésser humà tot allò que li correspon. L’home, a més, necessita a Déu.
D’on ve la injustícia? L’evangelista Marc diu les següents paraules de Jesús: «No hi ha res fora de l’home que, entrant en ell, puga fer-lo impur, sinó allò que ix de l’home, això és el que contamina l’home. Perquè de dins, del cor dels hòmens, ixen les intencions roïnes» (Mc 7,15,20-21). La injustícia, fruit del mal, no té arrels exclusivament externes, té el seu origen en el cor humà, on es troba el germen d’una misteriosa convivència amb el mal. Sí, l’home és fràgil a causa d’un impuls profund, que el limita en la seua capacitat d’entrar en comunió amb el proïsme. Obert per naturalesa al lliure flux del compartir, sent dins seu una estranya força de gravetat que el porta a replegar-se en si mateix, a imposar-se per damunt dels altres i contra ells: és l’egoisme, conseqüència de la culpa original. Adam i Eva, seduïts per la mentida de Satanàs, aferrant el misteriós fruit en contra del manament diví, substituir la lògica del confiar en l’Amor per la de la sospita, la lògica del rebre, l’esperar confiat els dons de l’Altre, per la lògica ansiosa de l’aferrar i de l’actuar pel seu compte, experimentant com a resultat un sentiment d’inquietud i d’incertesa. Com pot l’home alliberar-se d’este impuls egoista i obrir-se a l’amor?
Quina és la justícia de Crist que celebrarem en la Pasqua? És, abans que res, la justícia que ve de la gràcia, on no és l’home que repara, es cura a si mateix i als altres, sinó el gest de l’amor de Déu. Dios ha pagat per nosaltres en el seu Fill el preu del rescat, un preu veritablement exorbitant. La justícia de la creu posa de manifest que l’home necessita Déu per a ser plenament ell mateix. Convertir-se a Crist, creure en l’Evangeli, significa precisament això: eixir de la il·lusió de l’autosuficiència per a descobrir i acceptar la pròpia indigència. Fa falta humilitat per a acceptar tindre la necessitat d’un altre que m’allibere d’allò meu, per a donar-me gratuïtament allò seu.
Que este temps penitencial siga per a nosaltres un temps d’autèntica conversió i d’intens coneixement del misteri de Crist, que va vindre per a acomplir tota justícia.

La revista 'El Buen Amigo'

Àlex Gimeno

És ben cert que fa 15 anys va nàixer L’Alé amb l’única pretensió de parlar del nostre poble des de la nostra parròquia (poble i parròquia, dos termes difícilment separables en aquell temps) i que va ser una novetat tant per a la gent jove que descobria treballs tradicionals, dades històriques, eines de treball locals, localitzacions prehistòriques, estudis del nostres monuments històrics, d’aigües... com també per a la gent no tan jove per a la qual accedir a L’Alé ha sigut durant estos anys, i és actualment, un mitjà més d’entrar en contacte amb el poble, amb la parròquia i amb la vivència de la fe (articles sobre l’Advent, Quaresma, Pasqua, Nadal...) mitjançant la lectura en valencià. Bé, però L’Alé no és la primera publicació coneguda pels nostre veïnat que tracta temes religiosos i no religiosos.
Gràcies a Lolín i al seu marit José Vicente, hem descobert una revista «popular de propaganda religioso-social, que se publica con censura eclesiástica, cincuenta veces al año» anomenada EL BUEN AMIGO. Els números que hem revisat van del 15 de gener al 12 de març de 1967, i també alguns solts dels anys 1974 i 1975.
Fundada en 1922, era de periodicitat setmanal i tenia un format semblant a L’Alé, però de contingut prou diferent. Trobem unes seccions fixes i altres no. Per exemple, a la primera pàgina llegim «Enseñanzas Evangélicas», on cada setmana es fa un comentari de la primera i segona lectura del diumenge i la transcripció literal de l’Evangeli amb un breu comentari. Segons el tamany dels comentaris, trobem també a la primera pàgina diverses seccions com «Cartas al pueblo», «Carta a un enfermo» o «Mundo Católico» (notícies nacionals i internacionals sobre temes variats («Acaba de estrenarse en París y en Italia la película La Biblia, producida por Dino de Laurentis» o «La mayoría de los obispos son partidarios de que se les trate con más sencillez», número 1748 de 15-1-1967). En els números dels anys 74 i 75, la primera pàgina acaba amb el Salm Responsorial.
En la segona pàgina veiem seccions, no permanents en tots els números, com «Cuentos de El Buen Amigo», «Cartas al pueblo», «Cartas a El Buen Amigo» i «Pláticas con la tía María» o «Pláticas con el tío Juan», on les dos primeres són contes o cartes al grup de lectors o a un col·lectiu concret (a les dones, als hòmens, als malalts...) amb missatge religiós, i les altres dos seccions estan estructurades en forma de diàleg amb la mateixa temàtica.
La tercera pàgina la formen tres apartats fixos. El primer és educatiu, però amb tres denominacions diferents depenent del contingut: «Sección Catequista», «Sección Litúrgica» o «Sección Bíblica». El segon, de tipus lúdic, s’anomena «Sección Recreativa», on s’inclouen jocs (cantares, fuga de vocales, endevinalles i acudits). I el tercer «El Folletín de El Buen Amigo», que ens parla de contalles històriques, i fins i tot ens il·lustra amb informacions reals i concretes de segles passats com la pesta negra.
L’última pàgina està composta per dos seccions permanents: «Página Agrícola» és la que ocupa quasi la totalitat del full. Depenent de l’època de l’any, podem llegir de la ramaderia, apicultura, cunicultura, però principalment de l’agricultura, les pràctiques per al mes, l’oratge per a tota la setmana, la guia de l’agricultor, els vins, l’olivar, insectes útils, etc. Al costat dret inferior ens donen la interpretació de l’oratge segons la Lluna i la seua evolució en la secció «¿Qué nos traerá la Luna?». Casualment, entre estes dos seccions, en alguns exemplars podem gaudir de la secció «Cosas para la tía María», on podem llegir consells casolans tan curiosos com: «No conviene perfumar demasiado las sábanas porque el olor puede impedir el sueño», o «Toda la ropa del recién nacido necesita un planchado muy caliente con el fin de esterilizarla...».
Per finalitzar, cal comentar que durant els anys que va ser repartida per les cases, va ser una publicació molt apreciada i valorada al poble pels seus diferents continguts. Això és el que ens han contat aquells que cada setmana l’esperaven amb recelet.