L'ADVENT

L’Església, per a començar l’any litúrgic, celebra la vinguda de Jesús amb una gran festa que anomenem Nadal. Esta festa és tan important per als cristians que l’Església, abans de celebrar-la, prepara els seus fills i filles durant el període conegut com Advent. Ja des de temps remots l’Església sol tindre esta preparació.

L’Advent es va inventar a Espanya. Va ser a finals del segle IV quan apareix, precisament a Espanya, el desig de dedicar uns dies a preparar les festes del Nadal i l’Epifania. Segons el Concili de Tarragona, en el 380, durant 21 dies, a partir del 17 de desembre els fidels han d’acudir diàriament a l’església.

Es tractava d’un temps de preparació del Nadal i l’Epifania. Va tindre distinta duració segons el lloc; a Espanya va començar amb una preparació de cinc setmanes. Finalment sant Gregori del Gran organitza definitivament l’Advent en quatre setmanes. Esta situació s’ha mantingut substancialment fins als nostres dies.

A poc a poc l’Advent es va anar omplint de contingut. Alguns el van vore com uns dies que preparaven la manifestació històrica de Crist (primera vinguda), altres com l’espera expectant de l’última vinguda del Senyor al final dels temps. Finalment es va donar esta síntesi d’expectació davant la vinguda històrica i la vinguda escatològica (al final dels temps) de Crist.

Per este doble motiu l’Advent es presenta com a temps de goig (es canta l’Al·leluia), però també penitencial, d’espera vigilant (s’utilitza el color morat com en Quaresma i se suprimeix el Glòria en les misses).

L’estructura actual de l’Advent assenyala molt bé esta doble orientació i es converteix en el temps fort de l’esperança cristiana. Eixa esperança està orientada cap a la vinguda definitiva de Crist (com diem en el Credo: «i tornarà gloriós...») durant les primeres setmanes (per això no ha de sorprendre’ns la presència de textos apocalíptics) i, a partir del 17 de desembre, l’esperança s’orienta cap a la celebració del naixement històric de Crist, que s’actualitza sacramentalment en la litúrgia de la festa de Nadal.

 

Tres personatges són els grans models de l’Advent:

• El profeta Isaïes, prototip de l’ànsia del Messies de l’home de l’Antic Testament.

• Sant Joan Baptista, invitant a preparar els camins del Senyor.

• La Mare de Déu, anunciadora del Salvador i cim de l’esperança del món hebreu.

L’Advent és el temps que, partint del fet ja ocorregut de la primera vinguda històrica de Jesucrist, orienta a la vinguda última i definitiva i a la vinguda sacramental en la litúrgia de Nadal, on s’actualitza el naixement de Jesús.

La paraula Advent, com es coneix este període, significa ‘arribada’ i clarament indica l’esperit de vigília i preparació que els cristians han de viure. Igual que es prepara la casa per a rebre un invitat molt especial i celebrar la seua estada amb nosaltres, durant els quatre diumenges previs a la festa de Nadal, els cristians es preparen per a rebre Crist i celebrar amb Ell la seua presència entre nosaltres.

 

En este temps és molt característic pensar:

• Com celebrarem la Nit de Nadal i el dia de Nadal?

• Amb qui disfrutarem estes festes?

• Què regalarem?

Però tot este tràfec no té sentit si no considerem que Crist és el festejat a qui hem d’acompanyar i complimentar en este dia. Crist vol que li donem el més preat que tenim: la nostra pròpia vida, per la qual cosa el període d’Advent ens serveix per a preparar eixe regal que Jesús vol, és a dir, l’Advent és un temps per a prendre consciència del que celebrarem i de preparació espiritual.

Durant l’Advent els cristians renoven el desig de rebre Crist per mitjà de l’oració, la generositat i l’amor als qui ens rodegen, és a dir, renovar-nos procurant ser millors en la nostra vida per a rebre Jesús.

Mossén Salvador Prades