Poble

QUALITAT DE VIDA SOSTENIBLE

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre el desenvolupament sostenible. La ponent ens explicava la concepció que tenim sobre el medi ambient, considerat com un contenidor de recursos que cal explotar, i també com un receptor de residus. La simple idea de considerar una part de l’obra de la Creació com a això, a seques, és ben preocupant, perquè ens invita a explotar sense mesura els recursos, sobretot als habitants dels països desenvolupats. En esta carrera sense límits, el nostre comportament afecta tot el planeta, i no estic parlant només de la degradació de l’entorn i de l’esgotament d’alguns recursos. Sovint, estos països poderosos deixen els escrúpols a banda i sotmeten altres territoris menys desenvolupats a la seua dictadura econòmica, els escorren els recursos naturals i els deixen empantanats.

Algun lector pot pensar que eixe comportament només té lloc en els àmbits que tenen poder de decisió, però no a escala casolana. En un món capitalista globalitzat, els nostres comportaments tenen més transcendència que no pareix. Mirem-ho: per exemple, solem pensar o dir que «si gaste llum/aigua/gasolina sense miraments, és perquè la puc pagar». Això, enunciat d’eixa manera, és un fet objectiu que no admet cap crítica: «tinc uns diners i els dedique a un servici que em dóna qualitat/nivell de vida». Però si ho mirem des d’un altre punt de vista, la cosa canvia molt: dient això estem infravalorant estos recursos limitats (aigua, petroli) i anunciant el nostre egoisme més profund, pensant només en l’ara i ací, i en mi.

El tema és llarg i calen molt matisos que no caben ací. No és igual sostindre la qualitat de vida del món desenvolupat, que buscar una qualitat de vida sostenible. Sostindre (mantindre, i augmentar si fa falta) la nostra manera de viure és insostenible per al futur, en un món capitalista que només es preocupa d’afegir necessitats especials als qui ja tenen cobertes les necessitats bàsiques (menjar, casa i educació).

Moltes voltes pensem que tindre al nostre abast totes les novetats ens fa lliures, quan potser el que som és esclaus i no sabem viure sense eixes necessitats accessòries. El dia 1 de febrer, amb la complicitat d’Internet, es va difondre una crida general per tal que desconnectàrem la llum a casa a les 19.55 h. L’acte va ser secundat per una part mínima de la població desenvolupada, i fins i tot per algunes institucions de govern. Uns dies més tard, el 6 de febrer, es convocava als usuaris a apagar el mòbil davant la imposició de les companyies d’establir unes tarifes injustes. S’ha comentat que és molt important que la ciutadania anime este tipus d’accions, i també que l’actitud dels governs de suspendre durant 5 minuts el balafiament habitual d’energia només va contribuir a domesticar la crítica ciutadana per tal que tot continue igual. Si mirem la cosa a escala global, mundial, hi va haver moltes persones que no van poder apagar la llum perquè no en tenen –de la mateixa manera que no tenen aigua, ni menjar suficient per a sobreviure, ni una escola, tot coses bàsiques–, i eixe és el fet important que ens ha de portar a canviar com funcionem alguns. Si realment volem canviar el món, el canvi comença en nosaltres, en el dia a dia, prenent consciència dels nostres actes interioritzats com a normals que pensem que són insignificants.

Acabe amb un proverbi ple de saviesa que ens va aportar Raquel de la Riva, la conferenciant: «La Terra no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec dels nostres fills». Robert Baden-Powell, el fundador dels Scouts, ho deia d’una altra manera: «Deixeu este món millor que no l’heu trobat». Així, posant els ulls en el futur dels que han de vindre, és com hem d’actuar i viure.

Oscar Pérez

LA FESTA DE SANT ANTONI

Antigament, la festa de Sant Antoni l’organitzaven els clavaris que es nomenaven cada any. Però si algun any no hi havia clavaris, l’organitzava el Tio Púa i la Tia Delmira perquè no es perdera la tradició. Els actes constaven de la benedicció dels animals i la benedicció i repartiment dels rotllos típics al carrer de Sant Antoni. També es feia cordà i el Tio Paulo tocava la guitarra per tal que els jóvens ballaren el ball solt, típic d’aquella època, i al dia següent es feia missa i processó. Per uns motius o altres tot es va perdre.
L’any 1992 es va fundar l’Associació d’Ames de Casa i Consumidors d’Eslida. La primera junta la formaven: Carmen Lara Manzana (presidenta), M. Mercedes Manzana Sanchis (vicepresidenta), Ana Gómez Sorribes (secretària), Rosa Carmen Puertas Sorribes (tresorera), María Segarra Sorribes (vocal), M. Carmen Miravet Sorribes (vocal), Rosario Silvestre Galindo (vocal), Paquita Álvaro Sorribes (vocal) i Dolores Gimeno Zorrilla (vocal).
En la primera reunió de la junta es va parlar dels temes i activitats que es podrien tocar des de l’associació, i una va ser recuperar la festa de Sant Antoni. Des d’aleshores dediquem un dia a recórrer el poble casa per casa amb la banda de música per a demanar la voluntat i que tots els veïns puguen col•laborar. D’esta manera, i amb una part de la recaptació anual de l’associació, vam aconseguir recuperar la festa. Amb la col•laboració de la banda de música i acompanyats per les autoritats municipals, el Sr. Rector, el president de l’Associació de Jubilats i la Joventut, fem una cercavila pel poble amb les paneres plenes de rotllos. S’encén la foguera, feta amb trastos vells que aporten els veïns. Els cavalls peguen unes voltes a la foguera, seguidament i acompanyats per la banda de música ens dirigim al carrer de Sant Antoni on es beneeixen els animals i els rotllos que després es reparteixen als assistents.
Algun any hem portat orquestra per a amenitzar la festa, però com que fa tant de fred, decidírem canviar i ara repartim bunyols de figa i mistela per a entrar en calor, saborejant el dolç típic d’Eslida, acompanyats per grups de ball, de dolçainers i amb les cançons de l’agrupament scout. Al sendemà, diumenge, es celebra la missa en honor al sant i repartim el rotllo als malalts del poble. I si Déu vol, esperem tornar a reunir-nos tots junt per a Sant Antoni.
Elena Martínez

L'OLI DE CADA DIA

"De tots els arbres frutals
l’olivera és el millor,
perquè d’ella es fa l’oli
per a il•luminar al Senyor."
(Albades de la Serra d’en Galceran)

Repartit ja l’oli d’enguany el dia 20-01-2007, és el moment de fer un xicotet balanç de la campanya de plega i transformació d’oliva en oli 2006-2007. Segons la informació que amablement ens han facilitat els membres de la junta de la SAT, han entrat al molí 147.164 quilos d’olives, un increment considerable respecte de l’any passat: s’ha doblat la producció. Recordem que la campanya va començar el 16 de novembre (el 2005 va obrir un poc abans, el 7 de novembre) i ha finalitzat el 28 de desembre, per tant, s’han mòlt al voltant de 3.500 quilos d’olives per dia.
Realment, una bona campanya, de les més fortes dels últims anys, 226% aproximadament més que l’anterior. Si al gener de 2006 intuíem una tendència a la baixa respecte d’altres anys, i no respecte de la quantitat de quilos premsats (la collita variarà depenent de molts factors: temperatura, pluges...) sinó a la quantitat de socis que porten olives a l’almàssera, esta campanya ens mostra un tímid i feble increment: del total de 145 socis, durant la campanya 2004-2005 van fer servir el molí 92 socis; durant la campanya 2005-2006 en van ser 80, i en la 2006-2007 en són 90. A banda de tot, allò que pareix més important de conéixer és el percentatge d’oli respecte a olives mòltes, que s’ha situat enguany en un 17,75%, o el que és el mateix, 26.118 quilos d’oli.
Alex Gimeno

MOLTES GRÀCIES, Dª ISABEL

Només podem dir-li això a una dona com Doña Isabel: moltes gràcies, o gràcies mil. Ella ho va dir quan el poble d’Eslida li va fer aquell homenatge sincer i multitudinari el dia 17 d’agost de 1986, quan es retirava de la vida professional de la medicina, però continuava enganxada i militant en la vida de compromís que sempre l’ha caracteritzada. Aquell dia, en descórrer la cortineta de la placa que donava nom al seu carrer, col·locada a la façana de ca Maruja la d’Abel, va dir amb veu tremolosa: «Sóc i em crec molt xicoteta, i este homenatge... resulta molt gran per a mi. Molt agraïda a tots».Ella, a qui tant hem agraït, ens donava les gràcies. Ella, tan gran, es reconeixia menudeta. Tal com va dir Mn. Salvador Pastor des de l’entaulat de la plaça, Dª Isabel era una santa, i ho demostrà amb les seues paraules i amb els seus fets. Quantes voltes al poble no haurà fet amb la pedreta baix del braç? Perquè... a l’estiu bé, però... i a l’hivern? Això només s’entén des d’una actitud de servici constant, des d’una abnegació viscuda en positiu en benefici dels altres. No li calien fills, perquè en certa manera tots érem fills i filles seus.Jo vaig tindre la sort de nàixer a casa, amb l’ajuda inestimable d’aquelles mans calfades amb la pedreta. Jo era un xiquet que solia caure molts viatges malalt de la gola; recorde perfectament el ritual que seguia per a esterilitzar els instruments de practicanta quan venia a casa a punxar-me al cul, i de veritat que feia mal a l’anca! Quan hi havia poquíssims telèfons a les cases, i ningú imaginava això dels mòbils, o bé baixava ella a casa o bé pujàvem a la seua. Mentre esperava que s’obrira aquella porteta de dins amb el pastellet antic, ma mare em contava que aquella finestreta de fusta era el mostrador de la carnisseria, que Dª Isabel també havia sigut carnissera. Mare de Déu! I tenia temps de tot? Després, més de majoret, he tornat a vore-la en diverses ocasions per a parlar. Ella patia per tots, perquè també era un poquet mare nostra. L’última entrevista que tinc gravada és del dissabte de la festa de Sant Antoni de l’any 2000, a l’apotecaria de sa casa. Sí, també era apotecariessa i preparava fórmules magistrals.Als pobles, com que som agraïts, solem distingir d’alguna manera les persones que tenen autoritat de l’autèntica. Amb ella ho vam fer posant-li el tractament Doña, que ve del llatí domina i significa ‘senyora’. Que poquetes persones el porten apegat a la pell! Tan sols els i les mestres, els metges i els capellans (amb el tractament específic de mossén, que significa ‘mon senyor’, o ‘senyor meu’). I Doña Isabel! Justament, els gurus de la tribu, aquells que vetlen per la salut intel·lectual, física i espiritual del seu poble. I encara més: alguns, quan parlen d’ella, només diuen «la doña», i amb això és suficient per a entendre’s.Crec que Eslida ha sigut justa amb Doña Isabel. Crec que no l’erre si dic que tots l’hem estimada i que la recordarem com una persona de bé, amb un tarannà especial de les quals n’hi ha poques. Eslida va guanyar el dia que li va fer aquell homenatge i va posar el seu nom al seu carrer. Fa 20 anys Eslida va guanyar autoestima, normalitat, va ser agraïda quan era més difícil de ser-ho: en vida d’una persona. Els homenatges post mortem són més fàcils de fer, però perden sentit i sinceritat perquè moltes vegades es fan per compromís. Ara, des d’ací, crec que el millor homenatge que li podem fer és recordar-la com era, continuar mostrant-li la nostra gratitud, guardar-la en un lloc destacat del nostre cor per a la nostra memòria col·lectiva. Així la tindrem sempre present. Ella no volia grans escarafalls, perquè tot li sobrava. Fins i tot el temps per a ella.

Al cel sia.

Òscar Pérez

PASTANT EL NADAL

Em sembla curiós que en els últims dies de novembre encara no trobem massa anuncis de Nadal, millor dit, de productes nadalencs. Estem en un país econòmicament fort; de fet, estem entre els quinze països més rics del planeta, i per tant, el consumisme ens controla des del moment que ens despertem fins que tornem a dormir (podríem dir que també mentre somniem? Possiblement sí: regals, jocs, joguets, cartes al Pare Noel, cartes als Reis Mags, cava, perfums, bombons, torrons... Que bonic!, o no és tan bonic? Alguns recordareu altres paraules que també les identificàvem amb el Nadal: llibrell, llanda, mesura, onça, lliura, torrons de gat... i que les heu utilitzades tantes vegades. Certament, era un altre temps.S’apropava el Nadal i com tots els anys les dones volien tindre pastes per a celebrar la festa amb la família, amics i veïns, i la millor i única manera era fent les pastes a casa, pastant. Es trencaven ametles arreplegades acabat l’estiu, s’escaldaven i fins i tot es molien; s’utilitzava l’oli recollit de la campanya anterior, perquè l’oliva de l’any encara estava als arbres o s’estava molent, i farina i sucre i carabassa i moniato torrat... i ganes de treballar.Típics d’estes festes eren, i són, els pastissos de moniato. Per a elaborar-los es reunien algunes veïnes llibrell en mà ("abans els veïns eren més que família") i feien una "pasterà", la treballaven, la premsaven individualment, la farcien de moniato i, pastís a pastís, els distribuïen per les llandes, que portaven al forn de llenya per a coure’ls i després repartir-se’ls. Convivència i treball efectiu en equip.

També s’elaboraven torrons de gat fets amb ametla pelada i sucre cremat, magdalenes (7 ous, 1 lliura d’oli, 12 onces de sucre, 12 de farina i 2 llimonades de paperet) fetes amb motles de metall, o la coca malfeta (14 onces de sucre, 14 de farina, 4 ous, mitja lliura d’oli, mitja d’aigua o llet i 2 llimonades de paperet i pell de llima ratllada). Eren dies molt freds, sense abundància però amb calor familiar. Segurament en esta època no érem una primera potència mundial, tampoc no ho sabien ni ho pretenien ser, però el Nadal tenia un sentit especial que ara costa trobar. Reflexionem-ho

Alex Gimeno

COMENÇA UN NOU CURS ESCOLAR

El dia 11 de setembre vam començar el nou curs escolar 2006-2007 a l’escola d’Eslida. Ja fa 3 cursos que la vam estrenar i que tractem de cuidar-la i millorar-la amb les reestructuracions necessàries que, gràcies a l’Ajuntament, es van fent realitat,  per a tindre cada curs una escola millor i més adaptada a les necessitats del nostre alumnat..

Un exemple clar d’estos canvis s’ha produït en este principi de curs habilitant una nova aula d’Infantil que necessitava l’escola a causa de l’augment de matrícula que està produint-se a Eslida en els últims anys. Este curs han entrat 11 alumnes nous a l’aula d’Infantil de 3 anys, i uns altres 6 alumnes nous s’han incorporat als seus respectius nivells educatius. En total comptem, de moment, amb un total de 67 alumnes per al curs 2006-2007.

El Claustre es compon de 5 mestres: 2 d’Infantil i 3 de Primària,  4 mestres especialistes en les àrees d’anglés, educació física, música i religió, a més d’una mestra de pedagogia terapèutica, una logopeda i una psicopedagoga.

Després d’esta breu descripció del centre volem aprofitar l’ocasió per a donar les gràcies a totes les persones que treballen i col·laboren en l’escola. A l’AMPA, que sempre ens reforça i ens ajuda en les activitats proposades. A l’Ajuntament, que atén les nostres peticions i necessitats. Al personal de neteja i manteniment que fan possible que dia a dia l’escola es mantinga en bon estat.

Ens acomiadem amb el desig que el curs que ara comencem transcórrega amb il·lusió i harmonia entre tots/es els/les membres de la Comunitat Educativa.

L'Equip Docent

QUO VADIS, ESLIDA?

En els últims anys, tant en L’Alé com en el llibret de festes del Crist han aparegut diversos articles i altres textos literaris que tenen un denominador comú: parlen de la gent d’Eslida, però no des d’un punt de vista històric, sinó des del present més immediat. Estos textos parlen a voltes de coses etèries, difícils de concretar, però són fruit de la intuïció personal, de la inquietud que crea en algunes ànimes sensibles un interrogant de resposta complexa: la identitat (actual) dels esliders i de les eslideres. Cap a on vas, Eslida?

Per si no queda clar el que he dit fins ara, i encara que no ho puguen o no ho sàpien expressar, estes persones es pregunten sobre com han sigut els esliders en el passat, com som en el present i com volem que siga la nostra identitat en el futur. Certament, no hi haurà un futur plausible i digne sense un present normal. Vos en posaré un exemple: ara que hi ha prou sensibilitat sobre el manteniment del territori en condicions de dignitat, tal com ens agrada (justament quan més atemptats urbanístics s’estan cometent i l’ànsia de construcció és més ferotge) sabem que la conservació i la promoció d’eixe territori només serà possible si treballem des del present amb un nord ben marcat que ens porte a eixa dignitat. La falta de visió de futur, juntament amb l’espera de la recompensa ràpida, fa que aguardem els rèdits de la nostra actuació ara i ací. Això és un símptoma de persones que pensen que no hi ha futur i que, per tant, val més folgar-se’n ara que esperar al temps que dirigiran altres, o que fins i tot potser no vorem.

Quan parlem d’identitats, passa una cosa pareguda. La identitat és el producte i el resultat d’una evolució cultural; és prou estable quan està assentada fermament i defineix, bàsicament, un poble. No està escrit en cap lloc quins fonaments té eixa identitat, però els individus que hi pertanyen saben que la tenen i si tremola un pilar saben que poden perdre alguna cosa essencial. He dit que la identitat és prou estable, però no del tot. L’evolució dels pobles continua, i hi ha factors desequilibradors que introdueixen variacions que no actuen de seguida, sinó al llarg del temps. Per això he parlat més amunt de la successió temporal passat-present-futur.

Els esliders, ¿sabem què i com hem sigut en el passat? Sabem com som ara? Sabem com serem en el futur? Cada una d’estes preguntes té una dificultat de resposta diferent. El passat i el present són més fàcils de conéixer, però... i el futur? Si heu seguit el meu raonament, voreu que el present es construeix per successió temporal del passat, i per tant el futur ha de ser el resultat del passat actualitzat i viscut en el present que es projecta cap a davant.

Per tot això, siguen benvingudes totes les reflexions des del present que es facen en veu alta, perquè ens estan assenyalant els nostres punts forts i, sobretot, els dèbils. Al mateix temps, estes reflexions són l’indici d’algun fenomen. En el cas d’Eslida (si tenim en compte també els enfrontaments estèrils al voltant de qüestions centrals de la identitat, ja siguen les festes o la crítica sistemàtica dels qui són diferents d’u mateix) indiquen que moltes vegades sacrifiquem la unió i la unitat (per tant, la cohesió, la concòrdia i la felicitat col·lectiva) per l’individualisme, que és l’enemic número 1 de la identitat.

No deixeu d’escriure sobre estes qüestions, i feu-ho sempre des d’un punt de vista constructiu. No vos oblideu de firmar amb el vostre nom, per tal d’alimentar el debat entre persones reals. L’individualisme, el menfotisme, la irracionalitat i l’oblit ja han guanyat massa terreny, i hem de recuperar-lo... encara.

Òscar Pérez Silvestre

POBLE O COMUNITAT

Ja ha passat l’estiu, i l’estiu és una època molt activa, i com no, nosaltres som partícips d’esta hiperactivitat: concerts, sopars, festes, bous... totes elles es porten a terme per una quantitat d’individus, més o menys gran, es fan per a un col·lectiu. Actes i activitats organitzades per una o diverses persones, o per entitats, que a la fi també les componen una o diferents persones (Clavaris, Parròquia, Ajuntament, Comissió de Festes, Penyes, Associacions...).Cada programació, des del seu plantejament inicial, està pensada per tal que un determinat públic la gaudisca; el resultat pot ser més o menys encertat (seran moltes les variables que condicionaran l’èxit), però cap programador no proposa una activitat si abans no ha valorat la seua repercussió en el grup al qual va dirigida i el grau d’acceptació. I ahí crec que està la clau.Recentment he sentit dir que som "un poble destructiu", i m’he sentit ofés, com no, encara que analitzant estes paraules he arribat a plantejar-me una qüestió: quin és el nostre sentit de poble? Som una localitat de poc més de 800 habitants, i tots ens coneixem, per tant en principi això ens uneix. El nom d’Eslida l’abanderem amb orgull i satisfacció per tot arreu. Però, i diàriament a les nostres cases, als nostres carrers, al bar, a l’escola, al llavador, tenim consciència de comunitat, o imposem la nostra individualitat? Tendim a parlar del que no ens agrada, no ho trobe malament, però no ho diem on hauríem de parlar.Ser crític no és negatiu, sinó que afavoreix el col·lectiu, però la crítica ha d’estar feta de manera constructiva i traslladada a qui correspon decidir, als programadors (no és una tasca fàcil ser el cap de res), i seran estos qui la valoraran i trauran profit dels arguments aportats; a més, amb estes crítiques ben analitzades, se sentiran recolzats, comprovaran que la seua faena és important per a la resta de la gent.Definitivament, no som destructius: explotem poc el sentit de col·lectivitat, això sí. Recordem que cada vegada que s’organitza un sopar (a festes, al casal...), un bou, un concert, una processó, una exposició, una representació, un concurs,... es programa amb bona voluntat, i, també amb bona voluntat s’agrairà la crítica.

REOBRIM JUNTS UN CAMÍ D'ALEGRIA FINS A ESLIDA

Abandonant els enfrontaments pel passat que no podem canviar, però sí tindre’ls en compte per a APRENDRE les coses bones del passat que pugam trobar i cuidar-les per al futur. Un bon present per un bon futur, que és el que TOTS VOLEM; si tots treballem units pel bé del poble tots serem responsables del que tenim i deixem als altres.Llibertat per a manifestar opinions diferents, respectant les diferències, dialogant per a ser models a imitar i amb la confiança que altres visions poden enriquir-nos.Esperança en vore l’esforç i la dedicació que cada persona inverteix en el treball del dia a dia, sense esperar més recompensa que saber que ho està fent pel seu poble, pels seus veïns, pel futur de tots.Ganes de col·laborar amb eixes persones que tenen iniciatives, no deixar-les a soles, ajudar-les per a rebre resultats satisfactoris i que altres persones no tinguen por de prendre noves iniciatives o mantindre les ja existents.Recordant aquella veïna velleta que amb el sonriure d’enyorança ens contava històries del passat; aquella mestra que sempre ens repetia «nunca te acostarás sin saber una cosa más» per a ensenyar-nos que sempre estem aprenent; aquells veïns que hagueren de deixar el poble però han sigut capaços de no oblidar les seues arrels i d’ensenyar-nos l’alegria del retornar; aquell capellà que tan es va dedicar a la joventut; aquells pares que amb el seu exemple ens han ensenyat l’estima per la terra; aquelles persones valentes que s’han fet responsables d’administrar el poble perquè totes han deixat alguna cosa bona per al futur i no sempre se’ls ha reconegut; aquelles persones que han dedicat una part de la seua vida als altres; aquells estiuejants que s’han sentit tan a gust que han fet d’Eslida el seu poble.Il·lusió pel paper que tenim tots de canviar la realitat del nostre poble, perquè veiem coses a millorar, perquè s’estan fent moltes coses, perquè les coses entre tots es fan millor i perquè segons actuem ara donem exemple per a actuar demà; si participem participaran, si animem animaran, si treballem treballaran, si estimem estimaran i si construïm construiran.Agraïment a les persones que ens ensenyen a vore i a viure la part positiva de qualsevol situació, perquè sempre eixim més savis i més forts de qualsevol situació per roïna que siga, sempre trobem persones que ens acompanyen, ens animen i estan al nostre costat quan les necessitem.Una proposta: vist que és més fàcil riure que plorar, fem que en la nostra vida tingam més somriures, busquem més la part que ens fa ser millors persones i fer-la present en les nostres relacions amb els altres. Si donem alegria, també rebrem alegria. Fer d’Eslida un poble obert, acollidor, solidari, tolerant, respectuós, actiu i compromés amb el present i amb el futur és responsabilitat de tots. Un confiat eslider

El suro: oportunitats i amenaces

El suro ha funcionat al llarg de la història com a ambaixador dels països mediterranis. Les masses de sureres creen un paisatge únic que identifica bona part de les regions ibèriques. La seua importància socioeconòmica toca diversos països del nostre entorn. Fundada en 1987, la Confederació Europea del Suro (CE Liége), agrupa sis països membre actius en la indústria del suro, representats per les federacions de cada un d’ells: Alemanya, Espanya, França, Gran Bretanya, Itàlia i Portugal.La CE Liége recolza en els coneixements i en els treballs de les institucions i organismes d’investigació europeus del suro i del vi. L’acció dels seus membres fundadors s’estén als altres països productors de suro i a altres zones d’execució gràcies a una xarxa d’organismes associats i de membres corresponents.Entre les competències de la CE del Suro es troba la implantació del programa «SYSTECODE», d’atribució de Certificats de Conformitat al Codi Internacional de Bones Pràctiques Taperes. Esta gestió de Qualitat recau sobre les auditories dutes a terme per un organisme extem: el BUREAU VERITAS. El seu sistema d’exigències obliga cada client, a més, a exigir a un percentatge cada vegada major dels seus proveïdors a posseir la Certificació SYSTECODE, si pretenen obtindre-la ells (es tracta d’exigir una traçabilitat del suro des del seu punt d’origen).La CE Liége promou també estudis sobre la bullida del suro, intercanvis gasosos, i treballs sobre l’evolució organolèptica dels vins embotellats. La producció suberícola es troba concentrada en els països de la costa mediterrània (Portugal, Espanya, Itàlia, França, el Marroc, Algèria i Tunis). El volum total anual de suro arriba a les 374.000 tones. Portugal està al capdavant amb 189.000 tones (50,5% del total), li segueix Espanya amb 85.000 tones (22,7% del total). Després ve Algèria amb 40.000 tones (10,7% del total) i el Marroc amb 20.000 tones (5,3%); Itàlia compta amb 16.000 tones (4,2%); França produeix 14.000 Tm (3,7% del total); i Tunis unes 10.000, que són el 2,7% del total.L’exportació global dels països productors s’estima en 200.000 tones. Per zones, Europa absorbeix el 70% dels productes de suro, l’Amèrica del Nord i Àsia un 9% cada una, l’Amèrica Llatina un 7%, Oceania un 2%, i l’Àfrica menys de l’1%. Encara que ja la producció de matèria primera de suro es dóna en quasi tots els països de la conca mediterrània, la indústria es troba pràcticament localitzada a Portugal i Espanya. Estos dos països compten amb unes 885 empreses, de les quals 600 estan situades a Portugal i 288 a Espanya. Del total, 200 són de preparació de les planxes, 515 de tapons i la resta d’aglomerats i manufactures derivades. L’ocupació del sector és de 90.000 persones, de les quals 35.000 pertanyen a la indústria. Tenia fama la indústria surera d’antiga i de mal equipada; això no obstant, en el cas d’Eslida, per exemple, les empreses que subsisteixen ho fan al mateix temps que incorporen noves tecnologies al procés productiu en la mesura que el caràcter especial d’una cosa tan tradicional ho permet. A això ens mou a més la competència deslleial d’un altre tipus de tapons que ni tan sols mereixen tindre cabuda en este article, ni fer comparatives amb els de suro.Mes prompte, el nostre problema s’ha anomenat TCA, o siga: 2,4,6-tricloroanisol. Tractarem d’aclarir-ho una miqueta: la contaminació del vi amb aromes o sabors que podríem denominar fímgics o de florit és un dels problemes més importants que afecten els cellers de tot el món. De forma errònia, este fenomen s’ha associat en exclusiva al suro, que suposadament actuaria com a transmissor al vi dels cloroanisoles. El sabor o aroma de floridura del vi és conseqüència de la presència en l’ambient (ja siga l’aire, aigua, fusta, etc.) de microorganismes (especialment fongs filamentosos) que quan entren en contacte amb una sèrie de pesticides d’alta toxicitat utilitzats industrialment (halofenols), desenvolupen una reacció de defensa que els porta a produir haloanisoles. Estructuralment són compostos derivats de l’anisole o metoxibencé, i inclouen en la seua composició un o més àtoms d’un halogen. L’anisole és un compost present en un gran nombre de substàncies volàtils que solen ser molt oloroses, mentres que els halògens són quatre: fluor, clor, brom i iode. Així, els fongs transformen els fluorofenols en fluoroanisoles, clorofenols en cloroanisoles, bromofenols en bromoanisoles, i iodefenols en iodeanisoles. És a dir, davant d’una agressió externa dels halofenols (pesticides molt tòxics), el fong és capaç de transformar-los en haloanisoles no tòxics.Els haloanisoles (cloroanisoles i bromoanisoles) reconeguts com els enemics declarats més importants del vi són:- el 2,4,6-tricloroanisole- el 2,3,4,6-tetracloroanisole- el pentacloroanisole, i - el 2,4,6-tribromoanisole. Els halofenols més àmpliament utilitzats són els clorofenols i els bromofenols. Estos compostos són transformats en anisoles pels fongs filamentosos. Els clorofenols no són substàncies creades per la natura, sinó per l’ésser humà. Per això, a penes hi ha microorganismes capaços de degradar-los, i així poden persistir en la naturalesa fins i tot durant decennis. Alguns autors apunten que els clorofenols podrien formar-se a més durant el procés de cloració de l’aigua mitjançant reacció de l’hipoclorit sòdic amb fenols dissolts en ella, i també s’ha suggerit que en el suro podria formar-se amb el blanqueig dels tapons amb lleixiu (tècnica hui en desús).Els clorofenols, especialment el pentaclorofenol (PCP) i el 2,4,6-triclorofenol (2,4,6-TCP) són dos dels pesticides més àmpliament utilitzats. A més, les preparacions de PCP solen estar contaminades amb un 2-8% de 2,3,4,6-tetraclorofenol (2,3,4,6-TeCP). El seu ampli ús es deu a:*són molt barats,*són fàcils de sintetitzar,*són liposolubles, per la qual cosa travessen les membranes dels éssers vius,*són molt tòxics; la toxicitat es deu a la seua capacitat per a destruir les proteïnes i l’ADN. Els clorofenols han sigut àmpliament utilitzats durant dècades com a pesticides (antifúngics) i preservadors de la fusta, tant en l’agricultura com en la indústria, per a evitar el creixement de fongs sobre fusta, embalatges (cartó) i pells, i en menor grau en els grans de cereal i cultius.L’ús de clorofenols està prohibit a Europa, però s’usa encara a l’Àfrica i a l’Àsia. A la vista d’estes dades podem afirmar que les possibles contaminacions que afecten el sector del vi es poden produir a dos nivells:*Contaminacions del suro produïdes directament en el bosc de sureres per exposició a clorofenols, o contaminació del suro en procés de la indústria surera.

*Contaminació del vi, o del tapó, durant l’emmagatzematge en el celler per contaminació de la fusta d’estructures (sostres i parets), tonells, bótes o estants. Els bromofenols són, després dels clorofenols, els compostos més utilitzats, especialment el 2,4,6-tribromofenol (2,4,6-TBP). Este compost es pot trobar de manera natural en ambients marins ja que és sintetitzat per algunes algues terroses com una manera d’eliminar un excés de brom. No obstant això, els bromofenols són produïts en grans quantitats per les indústries químiques. El seu ús fonamental és com a retardants de la flama en pintures, vernissos i elements plàstics, encara que a causa de la prohibició de l’ús de clorofenols com a fungicides a Europa s’usen cada vegada més amb este fi, ja que el seu ús no està restringit. Sense voler estendre’ns més en este assumpte, conclourem dient que a ningú ni a res perjudica precisament un tapó de suro, siga del tipus que siga, sempre que apuntes bé quan destapes una botella de cava.

Veteasaber

Les xiques de la rondalla

Hi ha persones que ho donarien tot per tindre un carrer dedicat al seu poble. Crec que el cas de Don Germán Marí Esteller, metge i altres coses, és ben diferent. Va vindre a Eslida destinat com a metge de família abans de la guerra, i després d’aquella desgràcia col·lectiva que ara fa 70 anys, va continuar exercint ací. Era fill de Sant Jordi, poble del Baix Maestrat, i ben prompe va arrelar entre nosaltres.Ací va tindre temps per a cultivar algunes de les seues aficions: el teatre i la música. I fou tanta la intensitat que hi posà que moltes xiques i xics amb inquietud van passar pel seu saló per aprendre de solfa. L’any 1944, unes quantes xiques s’iniciaren en l’art de la musa Euterpe; entre elles, Pepica Galindo i Amelia Molina, a les quals després s’unirien Carmen Doñate, Gloria Lauterio, Carmen Galindo, Tadea Doñate, Vicentica Sanchis, María Silvestre, Natalia Manzana i altres de més esporàdiques. L’any 1948 ja les trobem reunides en la Rondalla de Niñas «Las Flores», quan tenien entre 11 i 15 anys, però el grup havia començat a gestar-se cap al 1946, és a dir, 60 anys arrere.Amb un ampli repertori compost per més de 50 peces clàssiques i modernes, totes elegants, arreglades per a instruments de corda (bandúrria, mandolina, llaüt i guitarra), i d’altres melodies creades per D. Germán o pel seu amic Joaquín Galindo, la Rondalla «Las Flores» assajava quasi totes les nits al saló de ca Don Germán, i solien oferir vetlades a les amistats del metge (Paco el Sastre, D. Francisco Mondragón, el Señorito, etc.). El saló de D. Germán era com una sala d’art: allà ballaven, tocaven, cantaven, jugaven amb la seua filla Pilarín, feien teatre... Me l’imagine com un dels pocs oasis d’entreteniment i de formació extraescolar en aquell temps.Però no acaba ací l’activitat d’aquelles xiques: també van anar a Betxí a fer un concert, a Xova, feien cantades pel poble, i a l’estiu solien tocar de vespradeta a l’escola, o fins i tot en algun acte de les festes del Crist.Cap a 1951-1952 es va disoldre el grup. Diuen algunes de les xiques –entre vergonyetes, però amb sinceritat– que era perquè començaven a festejar, i això a poc a poc les anà apartant dels assajos. Les ensenyances de D. Germán, però, no van caure en terra erma: algunes d’elles van continuar cultivant la música en el cor parroquial, i per festes han cantat moltes de les misses solemnes que celebrem, des de fa molts anys. I encara, algunes com Pepica toquen el piano a casa i han ensenyat de solfa a molts xiquets que volien iniciar-se per a passar després al conservatori. Sens dubte, un exemple d’aquella màxima que diu: «dóna debades allò que has rebut debades». I elles ho han fet.

Totes les integrants de «Las Flores» amb qui he parlat m’han dit que eren unes afortunades de poder aprendre i de passar-ho molt bé; que era un dels millors entreteniments dins de les precarietats típiques de l’època. Heus ací un precedent d’altres iniciatives musicals a Eslida: uns anys més tard, Mn. Salvador Pastor crearia la Rondalla Parroquial, que ja va poder arreplegar una gran quantitat de jóvens i de col·laboradors.

Oscar Pérez Silvestre

Campanetes del meu poble

A l’amic José Vte., el campaner,que s’estima més les campanes que moltes coses seues. No hi ha en tot lo món dos campanes que sonen igual. No les he sentides totes, evidentment, però les campanes de cada poble són úniques. Sempre han dit que les dos nostres, quan estan de festa, diuen «pa i mel!»; un bon berenar celestial, sens dubte, eixe mannà.Les campanes marquen les hores (en els pobles que se les estimen), criden a festa i a morts; a oració. Quin desfici que creen quan hi ha un bateig, o un casament, o quan és la festa major del poble; o quan se’n va per sempre algú que preferiries que anara al teu soterrar.Alguns il·luminats han dit que les campanes molesten i posen nerviosos; jo crec que això és veritat només en part: crec que no posen nerviosos els nervis, sinó l’ànima; l’anima que espera, que celebra, que viu, la que tanca els ulls per a omplir-se.Els poetes valencians han sabut captar amb mestria i senzillesa el so etern i únic de les campanes, una de les poques músiques que han sentit dia rere dia, any rere any, vida rere vida, les generacions que han viscut en un poble. Em posa la pell de gallina pensar en quantes generacions d’esliders i eslideres han sentit el mateix so que ara sentim, sense variacions massa sensibles. No és meravellós? Tanqueu els ulls i rumieu-ho. Ompliu-vos-en.Entre molts altres, el poeta Emili Baró i Bori (1899-1936), que té un carrer ben important dedicat a València, va escriure: Campanetes del meu poble, de vibrant i clara veu, quan dins vos fiqueu de l’ànima, quan joioses repiqueu.... Quant boniques si repiquen batejant un angelet, com alegrant-li la vida en un àlit prometent! Quant melancòliques sonen si acomiaden, tristes veus, aquell que se’n va per sempre d’esta vall de sofriments...  Campanetes, campanetes, què teniu en vostres veus que tan dolces emocions

feu sentir al que vos sent!

Un foraster del poble

Ja arriben les festes

Pareix que va ser ahir quan vam decidir formar part d’esta meravellosa experiència de ser clavaris. El temps passa ràpid i el treball realitzat per a organitzar les Festes del Crist ha sigut dur en alguns moments, encara que també gratificant per moltes raons.La principal raó ha sigut compartir esta experiència tan bonica, en què, en el nostre cas, tres famílies hem treballat en conjunt al llarg de tot l’any amb la mateixa il·lusió per les nostres festes, dedicant tot el nostre esforç per tal que el poble d’Eslida puga gaudir de la nostra setmana de Festes del Crist, que ja forma part de la nostra tradició.També volem destacar com a molt gratificant en esta tasca, la relació, cada vegada més propera, amb els nostres veïns i amics d’Eslida que ens han ajudat i han estat col·laborant amb el seu suport, experiències i opinions, amb els dècims i loteries i, finalment, amb la quota d’ajuda a les festes, que és l’últim esforç que vos demanem a tots i que agraïm de tot cor, perquè, sense la vostra col·laboració, no podríem realitzar estes Festes.Hem de confessar-vos, no sense nervis i una gran sensació de responsabilitat, que ja estem desitjant que esta setmana gran comence, i molt especialment desitgem il·lusionats viure i compartir el dia més gran de les nostres festes: el dia del Santíssim Crist del Calvari, amb tots vosaltres, amb el desig que tot vos agrade i que gaudiu tant com nosaltres ho hem fet mentre ho preparàvem.

Finalment, volem animar a tots els qui tinguen il·lusió per viure esta experiència de ser Clavaris del Crist, que tiren endavant amb este compromís tan bonic i satisfactori.

Clavaris del Crist, 2006

Concurs de cartells (Associació

Un any més, l’Associació «Puntal de l’Aljub» (La Passió), convoca a tots i totes a participar en el Concurs de Cartells, a fi de seleccionar el cartell anunciador de la pròxima representació de la Passió. A tal efecte, s’estableixen les següents bases:

1. TEMA

Setena edició de la representació de la Passió de Jesucrist.

2. PARTICIPACIÓ

Podrà participar qualsevol persona amb la quantitat d’obres que estime pertinent, a condició de ser obres inèdites.

3. TERMINI D’ADMISSIÓ

El termini de presentació finalitzarà el 7 d’agost del 2006.

4.PRESENTACIÓ I ENTREGA

Els cartells es presentaran amb suport rígid, sense la signatura de l’autor, i amb un lema escrit a la part posterior del cartell, adjunt a un sobre tancat on s’escriurà a l’exterior el mateix lema del cartell. A l’interior del sobre figurarà el nom i cognoms de l’autor, l’adreça i el telèfon.

Les obres poden entregar-se als membres de la Junta: Merche, Juanvi, José Manuel, José Antonio, Fernando, Rosa i Emilio, o a la Parròquia.

5. FORMAT

Els cartells es presentaran amb suport rígid, el format serà lliure i ha d’aparéixer una o més imatges de la representació de la Passió a Eslida.

6. JURAT

L’elecció del cartell guanyador serà elegit per votació popular el dia 13 d’agost en la "XII Mostra de Productes d’Eslida i de la Serra d’Espadà", on es tindran exposades les obres per a poder ser vistes i votades. En cas d’empat, ho decidirà la Junta.

7. PREMIS

L’obra guanyadora serà reproduïda com a cartell anunciador de la "VII Representació de la Passió de Jesucrist". L’Associació es reserva la possibilitat de declarar desert el concurs.

8. REPRODUCCIÓ

L’organització del concurs podrà efectuar reproduccions del cartell elegit i publicar-lo sense que el autor evoque drets al respecte. Durant el procés d’impressió s’inclourà en el cartell, a més del nom de l’autor, la data, l’horari i els anagrames d’entitats col·laboradores i/o patrocinadores.

 

La participació en este concurs comporta l’acceptació de totes les bases.

 

Animen els menuts i els no tan menuts a posar en funcionament la imaginació i a presentar les seues obres.

Nova carta a una jove de hui (Antonieta)

Amiga,

Si no ho recorde malament, era en el número 59 de L’Alé en què et demanava que vingueres a estes fulles i ens contares les teues vivències. Com creiem que només dos vegades has vingut a elles, en articles molt bonics i molt profunds, no tinc més remei que agafar-m’ho jo.

Tenia un altre treball preparat, però acabem d’eixir de la Quaresma, i és un diumenge de vesprada en què el temps convida a fer bromes.

Com que et conec, sé què em diràs: i jo, què vols que escriga? Doncs el que et passa, però disfressat.

Mira! Pots parlar-nos d’eixe professor que creus que et té mania, però que tu saps molt bé que ho has de dir amb la boca xicoteta perquè eres tu la que no ha complit durant l’any.

D’eixa mare que sempre està en la mateixa i pareix un disc ratllat. Parla’ns d’eixe pobre pare que se n’ha d’anar de casa abans que te’n vages tu, per no vore com ixes vestida de casa, perquè vestida no vas i també, per què no, d’eixe xic que et va darrere, que a tu no et desagrada però que ta mare posa el crit en el cel cada vegada que el veu perquè és d’eixos que no es tallen el cabell i porten una arracada.

No la pots convéncer quan li dius que és moda en el jóvens de hui. Ella et replicarà que res, que no treballa. I tu li dius que sa mare no li pot donar més diners i ha d’estalviar en barberia.

Parla’ns també d’eixa pobra iaia que mira i no veu ni comprén el que al voltant d’ella està passant. Si fas tot açò aconseguiràs posar-me a mi al dia, que com pots comprendre, prou falta que em fa.

Ara em diràs: si vosté ho diu tot, què he d’escriure jo?

Jo no he dit res, xiqueta, simplement t’he insinuat algunes cosetes. A tu et toca explicar-les.

Atentament,

CUIDEM LA LLENGUA

L’Alcora va ser l’organitzador de la 19ª Festa per la Llengua el dissabte 2 d’abril, actes celebrats amb la col·laboració de les escoles i les AMPA per a reivindicar, potenciar i transmetre a tota la població l’ús de la nostra llengua com a part fonamental de la nostra cultura.

 

L'ALTO EL FOC D'ETA

El passat 22 de març una notícia sorprenia a tothom: la banda terrorista ETA declarava un alto el foc. Sense cap dubte és un fet pel qual ens hem de felicitar i, sobretot, desitjar que aplegue a ser definitiu i es puga acabar amb tants anys de violència, atemptats, morts, odis... No és que ací vulguem comentar esta notícia que, evidentment, ha tingut un gran ressò als mitjans de comunicació, però és una ocasió per a reflexionar -i més ara que acabem de celebrar la Setmana Santa- sobre la violència més pròxima a nosaltres i és el fet d’enfrontaments dins de les famílies o entre veïns per motiu ben diferents: herències, política, etc. Creieu que el camí de l’odi és bo per a ningú? No caldria caminar pels camins de la reconciliació i superar diferències que no ens porten enlloc? Com podem dormir tranquils sabent que som enemics d’algú? Tenim un repte, no el desaprofitem, però tampoc anem de perdonavides. De vegades cal saber cedir pel bé de tots. Bona Pasqua.