Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

Poble

NADAL A L'ESCOLA

Una vegada més, el Nadal ha arribat al nostre centre, el Col·legi Públic Francisco Mondragón, i com altres tants anys ressorgeixen en els nostres cors els bons desitjos. Al nostre col·legi estos dies es respirava l’ambient nadalenc en la preparació dels actes típics d’esta època: muntatge del betlem, adornament de les classes, assaig de nadales i, com no podia ser d’una altra manera, la preparació de la Tendeta Solidària.

I és que en estos dies tornen a casa els recurrents anuncis de productes típics d’estes dates, els regals que ens introdueixen en l’ambient del consumisme més desenfrenat, les festes i les llargues menjades interminables. Però el Nadal és més que tot això: el sentit d’estes festes ha d’anar més enllà de tindre uns dies de vacacions; hem de pensar en tots aquells per a qui estes festes no són com ho puguen ser d’agradables per a molts de nosaltres, bé perquè els falta alguna persona estimada, o perquè no tenen res que els cobrisca les necessitats bàsiques de supervivència.

És per això que al nostre col·legi volem inculcar en els més menuts un sentit més autèntic del Nadal com a festa d’amor, de pau i de solidaritat, intentant que es renoven valors que ens acompanyen durant tot l’any, però si és possible més encara en estos dies en què estem més sensibles a compartir amb els altres els sentiments que adés comentàvem.

Claustre de Professors

Amb esta intenció, i durant diversos anys com vostés saben, el nostre col·legi organitza un mercadet solidari amb l’objectiu de col·laborar amb els xiquets de Llallagua, a Bolívia, per als quals anem arreplegant durant tot el curs les diferents donacions de particulars que després es vendran. Estos xiquets són en la seua majoria discapacitats, i els religiosos que col·laboren amb estes associacions a Bolívia els proporcionen ajudes i un berenar cada vesprada en què se’ls ofereix llet i panellets, que per a molts representa la menjada més nutritiva del dia, ja que el nivell de pobresa d’estes famílies els impedeix tindre cobertes les més mínimes necessitats alimentàries. Al seu torn, l’associació ha creat el que allí es denomina «La cabaña del lectorcito», on també disposen de material escolar i llibres per a llegir i realitzar els deures escolars. Com veuen, quan ací comprem un xicotet objecte, no ens adonem de la bona obra que estem realitzant. Esta Tendeta Solidària s’ha celebrat enguany el divendres 21 de desembre a les 11.30 h. Allí podien comprar l’esmorzar i altres productes, i com era el nostre desig, va ser un èxit com en estos anys passats.

Per a la vesprada s’havien preparat diversos actes per a celebrar el Nadal a partir de les 15.30 h:

- Infantil. Teatre: Els pallassos a l’escola. Nadala: La nit de Nadal.

- Primer Cicle. Nadala: Camina Maria.

- Segon Cicle. Nadala: Senyora ama.

- Tercer Cicle. Nadala. Teatre: Historia de Ángeles.

Nadala amb instruments: Déme el aguinaldo.

Per a finalitzar les actuacions, tots junts entonàrem la nadala Les dotze van tocant.

També hi va haver una rifa de les cistelles i xocolatada a càrrec de l’AMPA.

Els recordem que les classes es reprendran el dilluns 7 de gener. Els desitgem unes bones festes i els millors desitjos per a l’any que ve.

L'ESCOLA DE MÚSICA

L'ESCOLA DE MÚSICA

Els passats dies 9, 10 i 11 de novembre vam celebrar Santa Cecília. Sempre parlem de la banda de música, de les cercaviles, dels sopars i dinars… però esta vegada hem preferit parlar-vos dels nous xicotets grans músics que s’han incorporat a la banda. Enguany comptem amb 7 nous fitxatges, que ja anaven fent falta perquè cada vegada en som menys:

·           Mireia Martín _______________      flauta

·           Letícia Gimeno ______________     clarinet

·           Albert Alba _________________     trompeta

·           Josep Manzana  ______________     trompeta

·           David Saura _______________        trompa

·           Alejandro Muchola    __________    oboé

·           Josep Silvestre ______________      percussió

Per a este curs, l’Escola de Música té 24 alumnes, dels quals 14 ja toquen instrument. Després de molts esforços s’ha aconseguit que a part del solfeig els xiquets tinguen mestres per a la majoria d’instruments:

·           Laura (la Vilavella) ___________     flauta

·           Emilio Molina _______________     trompeta

·           Ángel (Nules) ________________   saxo

·           Vicent Vinaixa _______________    percussió

·           Isabel Sanchis ________________   clarinet                       

I per al solfeig: Marta Manzana, Sílvia Sorribes, Sandra Galindo, Cristian Muchola i Isabel Sanchis.

Amb l’esforç de tots i l’ajuda dels pares, que sempre ens fan de taxistes, hem acudit a les concentracions d’escoles de música de la comarca celebrades des de fa tres anys, i esperem poder fer més activitats per tal que els xiquets disfruten del que és ser músic.

Per a Nadal farem un concert amb la banda en el qual els més majors que ja toquen instrument interpretaran una nadala i els més menuts en cantaran una altra. Costa molt de preparar i sense públic no és el mateix. Esperem que tots vingueu a vore’l.

Isabel Sanchis

EL TURISME RURAL COM A ALTERNATIVA ECONÒMICA EN L'INTERIOR

EL TURISME RURAL COM A ALTERNATIVA ECONÒMICA EN L'INTERIOR

El món rural es troba en un procés de canvi. Les estructures agràries perden pes i la globalització avança. Els problemes socioeconòmics que afecten les nostres societats s’aguditzen en entorns rurals, a causa de la falta de pes demogràfic, social i econòmic que tenen respecte del conjunt del país.

És en este context en què des de fa un parell de dècades sorgeix l’anomenat turisme rural o turisme d’interior. L’objectiu era evident: aportar un complement a les rendes cada vegada menors de l’agricultura, ajudar a crear alternatives d’ocupació que fixaren la població jove, posar en valor un patrimoni natural i històric que necessitava una especial atenció.

En l’àmbit del Parc Natural de la Serra Espadà, el camí a recórrer és encara llarg. Són poques les iniciatives turístiques que ofereixen els municipis de la Serra, i no obstant les condicions per al floriment d’un sector turístic fort són perfectes.

Si repassem els recursos de què disposem, la llista és aclaparadora: el parc natural més extens de la Comunitat Valenciana, la proximitat als mercats turístics, proximitat a les principals vies de comunicació, és a dir, un aïllament relatiu, un patrimoni i una història per descobrir, una xarxa de sendes pioneres en la Comunitat Valenciana, productes naturals de qualitat, aigües i fonts… En definitiva, una imatge molt positiva de territori verge encara per descobrir turísticament.

A més, cal afegir la pròpia institució del Parc Natural, que entre els seus objectius té el desenvolupament del turisme i que ha de servir de plataforma per a les iniciatives que puguen nàixer.

La pròpia característica del territori de la serra d’Espadà, amb municipis pertanyents a comarques distintes, amb llengües distintes i escassa cohesió territorial, fa que resulte quasi imprescindible la creació d’alguna figura que agrupe tota l’oferta per a posar en comú els inevitables problemes, maximitzar les solucions i generar sinergies positives.

Cursos com el realitzat al llarg dels mesos d’octubre i novembre al Centre de Visitants del Parc Natural de la Serra d’Espadà amb el títol «Activitats turístiques sostenibles en el medi rural» van en eixa direcció. Este curs ha oferit una formació pràctica a la iniciativa privada i als agents públics per a trobar projectes sostenibles de desenvolupament rural, en què el turisme rural i el respecte al medi ambient en un entorn tan privilegiat puga fructificar en realitats empresarials.

El turisme rural és, sens dubte, una alternativa viable, sostenible i rendible per als nostres municipis en la serra d’Espadà.

Salvador Andrés (Tècnic de Turisme)

LA VIVOR PERENNE

LA VIVOR PERENNE

El dia 17 de setembre ens va faltar una dona. Per les seues mans havien passat diverses generacions de xiquetes primer, i després de xiquets i xiquetes en aplicar-se la Llei d’Educació General Bàsica impulsada pel ministre Villar Palasí l’any 1970, per la qual es constituïen les classes mixtes.

Francisca Mondragón Mondragón, Doña Paquita, va nàixer a Eslida l’any 1921. Era la segona filla del matrimoni format pel mestre Francisco Mondragón Ballester i Rosa Mondragón Gómez. Va nàixer poc després de tornar Don Francisco i la resta de la família (l’esposa i la filla major, Rosita) de Riola, un poble a la vora del riu Xúquer on va treballar de mestre.

Paquita es va formar primer a les escoles bàsiques del poble, i tenint tan a prop la influència paterna va rebre classes de son pare per tal de preparar-se per a les proves de magisteri de Castelló en el torn lliure.

Uns quants anys després de la Guerra Civil, després de refer-se d’una pleuritis i de superar algunes dificultats alienes a la seua voluntat, va començar a poder impartir classes, primer a Vila-real i Xóvar, i finalment a Eslida, on es va jubilar l’any 1983. La vesprada del dijous 23 de juny de 1983, el poble d’Eslida va tributar un triple homenatge preparat per Mn. Salvador Pastor i per l’Associació de Pares d’Alumnes al pare i a les filles, i es va retolar l’escola amb el nom de qui tant havia insistit i bregat per tal que Eslida tinguera un grup escolar modern des de 1929.

Sé que tinc poc d’espai, però vull aprofitar l’ocasió que m’ofereix L’Alé per a deixar constància de la disponibilitat i l’obertura que sempre em va mostrar Paquita, igual com la seua germana Rosita. Sempre he tingut obertes les portes de sa casa per a preguntar-los coses passades, per a demanar-los fotografies antigues, per a molestar-les a qualsevol hora que he anat a visitar-les. Hem parlat moltes hores des de fa més de 10 anys. M’han transmés amb tota la confiança les seues inquietuds, les preocupacions, m’han informat de llibres nous que han aparegut i jo ni ho sabia, m’han ajudat a saber moltes coses del meu poble i de la història de la nostra escola. Per tot això, i per tot el que encara ens falta, moltes gràcies. Al cel sia.

Oscar Pérez

RECORDAR, SENSE NOSTÀLGIA?

RECORDAR, SENSE NOSTÀLGIA?

El diccionari m’ha ajudat molt hui a fer este article. Jo he començat pel títol, un títol que tenia prou clar què significava i que volia que fóra atractiu per als lectors. La sorpresa m’ha vingut quan he volgut contrastar el meu significat de la paraula nostàlgia amb el que dóna este amable llibre que és el diccionari...L’estiu no laboral, el que he tractat de viure de la millor manera amb festes, en companyia d’amics i de la família, en contacte amb la gent del meu poble, ens ha portat enguany algunes mostres de recordança. Hem tingut una exposició sobre la Festa del Crist en què s’han recuperat els llibrets de la festa i les fotografies dels clavaris des de 1945 cap ací, i el dia 23 d’agost es va projectar a l’església l’homenatge que el poble en peça va tributar el 17 d’agost de 1986 a una dona xicoteta molt gran: Doña Isabel Mondragón.Diu el diccionari que la nostàlgia és el «desig obsessiu de retorn a la pàtria, al poble o a la llar familiar». Possiblement no siga la paraula més adequada per a parlar d’estes qüestions, però té un sinònim més eloqüent, enyorança, que és el «sentiment de tristesa o dolor per l’absència, la pèrdua, d’alguna cosa o persona». Ara parlarem de coses, de valors, no de persones.Com deia aquella cançó de Karina, ens pareix que qualsevol temps passat haja sigut millor. És això: una aparença, la corfa exterior de la qüestió, però... ¿a qui li agradaria tornar? Tornar al passat només és desitjable quan la situació que vivim en el present ens fa patir, ja siga físicament o sentimentalment. Per tant, ¿quina funció psicològica tenen eixos desitjos d’enyorança que ens ataquen de tant en tant? Segurament, no volem tornar arrere en cos i ànima, sinó només prolongar en el temps algunes sensacions agradables que vam viure en el passat. És a dir, conservar i portar al present alguna vivència que sabem positiva per a algú o per a un col·lectiu de persones.Tal tipus d’enyorança ens ha de fer pensar en què hem perdut els esliders i eslideres des d’un passat no massa remot als nostres dies d’ara. Pel camí s’han quedat algunes coses que ens han ajudat a créixer. Jo només en diré algunes que, de moment, note com una pèrdua difícil de reparar: l’entusiasme col·lectiu en algunes iniciatives culturals i pastorals que van resultar ben productives en l’àmbit personal i comunitari; les ganes de portar el poble amunt des de la senzillesa; el bon gust i la discreció de les persones que anaven per davant en els projectes de dignificació; el suport quasi unànime a les persones que mamprenien eixos projectes; l’agraïment públic que sabíem exterioritzar amb qui ho mereixia; el compromís real i constructiu de les persones preparades que tenim a Eslida... Possiblement n’hi ha més, i les que jo he aportat siguen massa personals i reflexionades com per a ser compartides per tots, però si hi ha alguna cosa que em fot de veres del meu poble és que no sàpia trobar un camí de futur basat en estos valors. Jo no crec que això siga culpa de ningú concret. L’evolució del món en què vivim porta per camins incerts, i a vegades no sabem interpretar els signes dels temps.Este estiu comentava amb uns amics que els canvis que han experimentat els llaços de cohesió col·lectiva, orientats cap a la falta d’unió efectiva i l’individualisme, han sigut més ràpids en alguns pobles menuts com el nostre que a les grans ciutats. I això es nota a curt termini. Fixeu-vos: a Eslida no ens ha costat més de 10 o 15 anys. Amb això no vull dir que estiga tot deslligat, o que no hi haja espais de sociabilitat vius i actius, però n’hem tingut més i de més productius, i no fa tants anys. Si voleu, deixem-ho ací, i perdoneu-me el sermó.Eslida necessita fer-se una pinya, cadascú conservant els seus punts de vista i les creences personals, però ha d’estar unida en els temes importants d’interés general. Eslida necessita un projecte que l’aglutine, que l’entusiasme, que la il·lusione, que als nostres ulls i als dels altres es veja que anem a una en els fets centrals de la vida comunitària.El dia en què a la parròquia es projectava el vídeo sobre Doña Isabel, Mn. Salvador suggeriria que hi ha coses que convé repetir, i que segurament hi ha més materials gràfics i audiovisuals que potser ens vindran molt bé per a continuar fent poble. Va esmentar el nom d’un gran benefactor, Mn. Salvador Pastor, del qual hauríem de fer memòria i extraure’n l’exemple de vida que contenia la seua manera d’obrar per la comunitat. Recuperar eixos i altres materials, ordenar-los i oferir-los a tot el poble pot ser una experiència magnífica per a contrarestar el canvi de valors alienador que alguns volen difondre.

D’ací a uns pocs mesos, L’Alé arribarà als 100 números publicats. És una fita única fins ara a Eslida, i l’enveja sana d’altres parròquies i pobles que, amb més recursos humans i monetaris, no són capaços de traure puntualment una publicació que faça parròquia i faça poble, que treballe per la recuperació i la dignificació del col·lectiu humà que l’acull i el llig. Són 52 pàgines anuals que ens parlen del que hem sigut, del que som i fem i del que ens agradaria ser; són pàgines que ens posen davant dels ulls les nostres oportunitats i les amenaces, els nostres punts forts i els dèbils. L’Alé és com és perquè no hi ha res d’humà que siga estrany per a Déu. Per això les seues pàgines són un signe d’obertura i un valor que cal conservar entre tots.

Òscar Pérez Silvestre

GOD BLESS AMERICA!

GOD BLESS AMERICA! Enguany ha fet sis anys de l’atemptat de l’11 de setembre a Nova York, al Pentàgon (situat als afores de la ciutat de Washington) i a Shanksville (Pensilvània).La casualitat ens ha portat a uns amics a viatjar la segona setmana de setembre cap a la Ciutat dels Gratacels, Nova York, i, entre els seus edificis, parcs, ponts, estàtues, etc., el World Trade Center era una visita obligada. Coincidint amb el dia 11 ens vam arrimar, i no podíem deixar passar l’oportunitat de presenciar els actes organitzats per a l’aniversari. Els carrers d’accés a la Zona Zero estaven tallats, aquells carrers que tots recordem les imatges de televisió per on tothom corria protegint-se de l’allau de pols, terra i enderrocs produïda per la caiguda de les Torres Bessones. Els controls policials eren tan nombrosos i estrictes que només podien accedir els familiars de les víctimes; famílies desfetes de totes les races i creences que portaven flors a més de les fotografies dels seus familiars perquè ningú no oblide aquella macabra matança.Pocs minuts després aconseguim aproximar-nos. A poca distància s’aprecia el buit de les dos torres, només comparable a la sensació de buit emocional de les persones que allí van perdre la vida. Intentem imaginar el dolor de les famílies mentre per megafonia van anomenant, un per un, tots els noms de les víctimes, quasi tres mil persones mortes violentament en aquells, relativament, pocs metres quadrats. L’impacte és tan brutal que les emocions es confonen: fem comentaris sense trellat, somriem amb els ulls humits, inclús busquem la imatge de les nostres famílies entre la gent (la distància de casa i la localització magnifica el sentiment d’estima entre nosaltres, voldríem tindre’ls allà, abraçar-los...).

En són molts els recordatoris individuals, fotografies i rams de flors deixats a les barreres de protecció que tanquen la zona, oracions improvisades per part dels ciutadans, banderes, banderes i banderes. Malgrat la mediatització que s’està evidenciant de l’11 de setembre, l’Esperit Americà i el God Bless America (Déu guarde Amèrica) no hauríem d'oblidar mai el que allí va ocórrer l’any 2001: l’assassinat de 2.980 innocents.

Alex Gimeno Miravet

UN CENTRE QUE VOL ARRELAR

Al març del 2003 es va firmar el Conveni de Col·laboració entre l’Ajuntament d’Eslida i la Conselleria de Medi Ambient (ara Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge), pel qual es cedia l’antic col·legi públic “Francisco Mondragón” per a utilitzar-lo com a Centre de Visitants del Parc Natural de la Serra d’Espadà.

Amb la rehabilitació d’este edifici emblemàtic es pretén dotar al Parc Natural d’un punt de referència on atendre els visitants que s’acosten a l’espai protegit i en el qual s’ubique la direcció i el personal del Parc.

El projecte de restauració de l’edifici i l’adequació del seu entorn ha comptat amb un pressupost de 321.646,56 €.

El Centre de Visitants  compta amb una Sala d’Exposició, una Sala d’Audiovisuals i una Oficina Tècnica. Per a la dotació d’estos equipaments es van invertir 297.744,76 €.

A  l’edifici s’accedeix a través de Sala d’Exposició. El recorregut és lineal, i està composta per material tàctil, vitrines per a manipulació d’objectes, audiovisuals interactius, projeccions i mòduls expositius. Conté informació sobre diversos aspectes del Parc Natural, sobre el medi natural, la història, els recursos naturals i les activitats econòmiques.

La Sala d’Audiovisuals, amb una capacitat per a unes 40 persones, compta amb distintes projeccions que tindran una duració aproximada de 10 minuts i ens mostraran la flora i la fauna del Parc en diverses èpoques de l’any.

Amb el canvi d’ús de l’edifici, es pretén acostar-lo a la població i elevar la qualitat i el servici de l’espai natural protegit. Entre les funcions del Centre de Visitants estan les següents:

          Rebre els visitants del Parc.

          Donar la informació de comportament en l’interior dels espais protegits.

          Donar a conéixer la fauna i flora del lloc perquè la visita al Parc siga el més interessant possible.

          Informar de les diferents rutes que es poden realitzar.

          Explicar la importància de la conservació del lloc.

          Parlar de les espècies endèmiques, donant-les a conéixer i fent una especial insistència en la seua protecció.

          Informar de problemes relacionats amb el món natural i la seua conservació.

          Realitzar activitats per als distints col·lectius que visiten el Parc.

          Assessorament sobre legislació ambiental, activitats, permisos i sol·licituds previstes en el Pla Rector d’Ús i Gestió.

          Informació i assessorament sobre ajudes i subvencions en l’espai protegit.

          Promoció turística dels municipis del Parc Natural.

 Antonio Cases Mollar 

Director-conservador del Parc Natural de la Serra d’Espadà

SALUTACIÓ DELS CLAVARIS 2007

SALUTACIÓ DELS CLAVARIS 2007

Veïns i veïnes d’Eslida:

Un altre any ha passat i estem preparats per a celebrar les festes grans del nostre poble. Les festes en honor al SANTÍSSIM CRIST DEL CALVARI.

Ha sigut un any intens, un any d’esforç i de treball, de responsabilitat, però al mateix temps d’il·lusió per organitzar unes festes que siguen del gust de tots: majors, jóvens i menuts.

Volem donar les gràcies a totes les persones que han col·laborat amb nosaltres. Posar-se a enumerar-los seria impossible perquè és molta la gent i les entitats que del poble, de la rodalia i de més lluny han prestat la seua ajuda i col·laboració. Sense vosaltres seria molt difícil dur endavant estes festes. Ara és hora de disfrutar-les, de viure-les intensament amb l’alegria, amb la il·lusió i amb la devoció que mereixen.

Els clavaris i les clavariesses animem a continuar amb la festa perquè entenem que la participació i les celebracions que li fem al nostre Crist del Calvari no és la mateixa sense la nostra figura.

VISCA EL CRIST DEL CALVARI!

REMEMORAR, ACTUALITZAR

Celebrar la festa, cada fita del cicle festiu d’un poble, implica rememorar (‘fer memòria de’)  i, alhora, actualitzar (‘fer actual, portar al present’) els motius comunitaris de la celebració.

Però, ¿de què volem fer memòria i què volem fer actual? Esta pregunta és complicada, i té tantes respostes com persones se la vulguen fer. Sense voler, estic repetint una paraula massa vegades en esta frase: el verb VOLER. Efectivament, les persones fem les coses perquè volem i per necessitat. Necessitat de què? Reflexionem-ho. L’article de Ramon Minoves que publiquem ens donarà moltes pistes.

El pas del temps, a vegades, no és un bon aliat de la memòria. Tot depén de la voluntat que hi posa la persona i el grup humà, que van fent camí en el calendari de la vida. La festa és la màxima expressió de la personalitat col·lectiva d’un poble i de la celebració del «voler ser» de la comunitat; per a nosaltres, les Festes del Crist són un dels màxims exponents per a saber com hem sigut, com som i com volem ser.

Per això, els Clavaris i Clavariesses del Crist de 2007 han volgut dirigir el seu esforç també cap a la recuperació de la nostra història, i han resseguit amb tenacitat el rastre que han deixat els llibrets de festes i les fotografies dels qui van ser els clavaris entre 1947 i el moment actual. En total són 60 anys de la història festiva i humana d’Eslida, cinc generacions de persones que l’han viscuda i la vivim, una bona porció de la vida de la comunitat, sens dubte. La xifra ha resultat ben redona, 60 anys: l’exposició no comença ací per casualitat. La data ens l’ha determinada l’any del qual conservem el primer llibre de festes i la fotografia d’un acte d’aquelles celebracions ja remotes. Per imperatius ben evidents, hi ha alguns buits en la mostra que no hem pogut omplir: o bé falta algun llibret, o la foto, o les dos coses, sobretot en els anys 50. Per això, cal continuar treballant per rescatar estes efimeritats de paper, que sense cap dubte són el depòsit dels anhels d’un poble que vol viure, i viure si pot ser en pau, tractant de saber d’on ve i intentant albirar cap a on va, vivint el present i traçant projectes de futur en comú.

He de dir-vos que he treballat molt a gust en un projecte que, de veres, val la pena, i he aprés molt. El resultat es podrà visitar a partir del dia 15 d’agost, a les escoles noves, i entre tots tornarem a fer memòria fins i tot de les coses que no hem viscut. Perquè una cadena és cadena des de la primera anella fins a l’última, i les anelles només formen cadena quan estan totes enganxades una rere l’altra. El calendari festiu de l’any és cíclic, circular, va i torna, però cada celebració concreta és lineal, acumulativa, com el pas dels anys, i les últimes no tenen sentit si no van ben agarrades a les anteriors, i estes a les anterios, i tot així successivament.

Una mostra com la que els Clavaris presenten enguany no hauria estat possible sense la col·laboració de moltes famílies, que han rescatat eixos documents gràfics, culturals i devocionals per a tots. Els ho agraïm ben sincerament, i vos animem a continuar revalorant Eslida com ben bé es mereix. Enhorabona a tots, i bona festa!

Oscar Pérez

LA COOPERATIVA AGRÍCOLA

LA COOPERATIVA AGRÍCOLA

Actualment, les últimes generacions identifiquem la Cooperativa Agrícola «Santísimo Cristo del Calvario» com un solar enrunat a la carretera de Xova (carrer de Francisco Mondragón), davant de la fàbrica de suro. Però, en una època no molt llunyana, la multifuncionalitat d’este edifici era valorada per molta gent que encara hui recorden totes les hores passades i el que han aprés dins d’aquells murs. 

En les primeres dècades del segle XX, els nostres  pobles de forta tradició agrícola, es troben en la necessitat d’organitzar-se en un tipus de societats econòmiques de producció, comercialització o consum  i que pertanyen als propis usuaris del servici, anomenades cooperatives. Amb esta denominació, els socis legalment agrupats, es beneficien d’una sèrie d’avantatges econòmics, administratius i educatius impossibles d’obtindre individualment.

Fundada en 1947, prompte comença a ser el centre agrícola de la localitat. Als seus locals es reunien els llauradors per a comprar llavors, adobs, eines i utensilis de treball, etc., o per a intercanviar informació i coneixement. També s’impartien cursets preparatoris de cultius, noves tècniques agrícoles d’esporgar o empeltar, etc. Un dels cursos que més es recorda pel seu interés, duració i desplegament de maquinària: és el d’ebenisteria, del PPO (Promoció Professional Obrera), en què van participar i es formaren una gran quantitat de joves, actualment grans professionals. A principis dels 70 comença la decadència de la cooperativa i els motius són diversos: són ja unes quantes les temporades que l’agricultura va perdent força, la terra no és rendible com havia sigut abans; el progrés i, com no, l’increment de vehicles particulars ajuden a una preparació i a una formació superior que facilita  als joves buscar una professió, quasi sempre fora del poble. Per tant, és en este moment quan, a poc a poc, la cooperativa deixa de tindre protagonisme i funcionalitat.

Ara fa uns deu anys que, a conseqüència del gran interés suscitat per la propietat de l’edifici i del seu preocupant estat de conservació, des de l’oficina de Ruralcaixa (Credicoop en aquells moments) es pren la iniciativa d’intentar saber quin és l’estat legal de la Cooperativa com a societat, la quantitat i el nom dels socis, l’última Junta Directiva, possibles deutes fiscals i cooperatius, inventaris, propietats... Amb la poca documentació que es conserva, els advocats de Ruralcaixa contacten amb  l’Ajuntament per a informar-los que hi ha possibilitats d’aconseguir l’edifici per al poble.  Ha sigut un procés llarg, però durant els últims dos anys s’ha fet una tasca important per part de l’Ajuntament, tramitant tota la documentació a través d’Intercoop, documentació que actualment està en mans del Consell Valencià de Cooperativisme a l’espera de la dissolució, liquidació de la Cooperativa i posterior Escriptura Pública amb la nova titularitat. Esperem informar pròximament de la conclusió del procés i de la nova utilitat de l’edifici.

Alex Gimeno

VISCA LA FESTA!

VISCA LA FESTA!

L’autor reflexiona sobre què és una festa, què és «la festa», què són totes les festes, què tenen en comú i quina és la seua significació.

 

«No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. Participa en el ball, la festa, dóna les mans al teu germà. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!»

Vicent Andrés Estellés

 

Com que no sóc antropòleg, ni sociòleg, ni historiador, ni psiquiatre, només us puc parlar del sentit de les paraules com ho faria un mestre d’escola i potser –tant de bo!– un poeta.

Comencem per dir que la festa no és el contrari del dia feiner, sinó que són les dues cares d’un mateix full. De la mateixa manera que un camp de conreu no té sentit sense el blat que grana i sense la seua collita, el treball no té sentit sinó per a la festa. En la festa, els que treballen amb corbata es posen els shorts i els que treballen en la pols i la suor es renten i es posen la millor de les corbates.

Sense la festa, sense el sentit de la festa, la quotidianitat i el treball esdevenen un rellotge sense agulles, un camí sense fites, un París-Dakar sense controls, sense avituallaments i sense meta.

Però, a la vegada, la festa tampoc tindria sentit sense llargs períodes d’esforç i construcció. Sense els sis números negres de la setmana no existeix el número roig del diumenge. És la monotonia de molts dies la que alça enlaire la màgia d’un sol dia. Aquells que, per desgràcia, es troben en 1’atur, saben molt bé que no tenen vacances, mai, ni diumenges.

 

Festa, «fer festa», divertir-se

Perquè la festa, i aquesta és la seua essència, és sobretot signe, cerimònia i ritual, repetits una i altra vegada, que representen, que expliquen i que signifiquen. I com a tot signe, com a tot ritus, la festa és un acte gratuït, aparentment fútil, improductiu, però que és essencial, decisiu i imprescindible. Com ho són tants i tants altres gestos i altres ritus que a diari practiquem: donar la mà, fer un bes, posar-nos drets i aplaudir, compartir una menjada i totes les altres cerimònies que envolten els moments més importants de la vida dels humans. La festa és un d’aquests rituals. Cap cultura, des de la més primitiva a la més sofisticada, pot prescindir de la festa. I si en prescindeix és que està molt propera la seua dissolució. Només, i encara, en el treball de 1’esclavitud, en el treball sense llibertat, hi pot mancar la festa.

La festa no és «fer festa». Això és una altra cosa. Descansar és just. Deixem de treballar i, de vegades, quan fem festa, en realitat treballem en una altra cosa. Fer festa vol dir només ‘deixar de treballar’. I ja esta bé fer-ho. Però això pot ser molt poc. De vegades pot ser només una fugida a peu, amb cotxe, o amb pastilles, cap a la captura impossible d’instants, la fugida d’un treball amb poc o sense cap sentit, tant si l’avorrim com si ens posseeix.

La Festa tampoc és exactament «divertir-se». Anem a pams. Anem amb compte amb aquesta paraula: divertir-se. Té un significat similar a «distraure’s». Divertir i distraure són paraules que signifiquen ‘traure fora, apartar una cosa del seu camí, o del lloc que li pertoca’. Per tant, divertir-se i distraure’s signifiquen en el seu origen ‘eixir de nosaltres mateixos’. És una cosa aquesta, eixir de si, que necessiten fer sovint aquells que no estan còmodes amb ells mateixos, imprescindible per als qui temen l’avorriment. Perquè avorrir-se, ja ho sabem, com avorrir, vol dir ‘odiar-se a si mateix’. Odiar-se, avorrir i avorrir sobretot el silenci i el badall que certifiquen la nostra buidor. O la por a aquesta mateixa buidor. Per això divertir-se pot ser fugida només d’un mateix. I vigilem. Perquè si nosaltres estem fora de nosaltres, si la casa és buida, algú se’ns hi pot instal·lar. I és així que naix un concepte nou: el d’alienació, paraula una mica anglosaxona i que ve d’alien, és a dir, ‘estrany, estranger’. Algú estrany que entra en nosaltres, que es fa amo de nosaltres i que parla i actua per nosaltres. És un concepte que els psiquiatres expliquen molt bé. I els publicitaris.

Però si «fer festa», si «divertir-se» poden nàixer com a resposta i oposició al cada dia i al treball, la festa en canvi no suposa cap oposició. La festa és la culminació del treball, és la fruita del seu arbre, és el brindis per l’esforç passat.

La festa és joiosa perquè, als nostres desitjos, als nostres esforços, al nostre treball els diem: sou importants, però jo, nosaltres, ho som més. I li diem al treball: «Atura’t hui. Recorda que tu vas ser fet per a mi, i no jo per a tu».

 

La festa, ritual de vida, ens arrela

Viure la festa és, doncs, tota una altra cosa. En la festa nosaltres som nosaltres mateixos i ho som més que mai. En la festa ens parem i ens contemplem. Ens mirem, però també mirem. Perquè, alhora, eixim fora, eixim al carrer, ens trobem amb els altres i ens unim.

Tota festa naix sempre d’un sentit religiós. No importa quina religió. De religió en sentit ampli, en el seu sentit original. Perquè religió ve de relligar, de lligam.

Fem festa quan, plenament conscients i lliures, ens unim al poble i esdevenim poble. És aleshores que deixem de ser individus aïllats o bé massa, que és la multiplicació només del mateix individu isolat.

En la festa, en la festa major per exemple, esdevenim anònimament gegant que gira, dimoni que crema, alcalde amb banda, veu que canta, ull que contempla. Esdevenim, doncs, poble en festa. El poble d’ahir, el de hui i el de demà. La festa és una fita en el temps. Ens recorda el seu pas. Cada any. Un any rere l’altre. Nosaltres envellim; ella potser no. ¿No heu sentit mai, a mitjan festa, com un deix de nostàlgia? En el ritual de la festa repetida intentem perpetuar-nos i riure’ns una mica de la mort.

Per això en la festa no hi ha generacions aïllades. La festa les uneix. Hi som tots; els uns més per una banda i els altres potser per una altra. Però sovint també tots barrejats. Què me’n dieu d’aquests balls d’envelat, amb els avis que seuen amb els ulls somiadors de danses passades i parelles madures, que ballen encara, contra el temps i contra els anys, i els joves que salten i les criatures que s’empaiten rient per entre els balladors? I el menut que dorm a la falda de la mare i que l’orquestra no desperta?

 

Festa i poble

Un immigrant, encara que treballe, encara que tinga papers, encara que vote i siga plenament un ciutadà, serà sempre un estranger en el seu cor mentre no participe de les festes del poble que l’acull. I no hi ha pitjor xenofòbia que la de posar pedres a això.

I parlant de pedres, permeteu-me que manlleve una imatge d’un francés que fou pilot i escriptor i que m’estime molt, i deixeu-me dir-vos que un amuntegament de pedres sense ordre és només un munt de pedres. Però un muntó de pedres al voltant d’una voluntat comuna converteix en significatives cadascuna d’elles. Cadascuna esdevé aleshores en funció també de les altres. Ja no només estan juntes. Esdevenen catedral!

Així nosaltres, quan celebrem la festa, donem també un ordre superior al nostre treball i a la nostra relació.

Finalment, us voldria dir que els qui som creients celebrem Déu en la festa, en totes. Per a nosaltres, la festa ve d’Ell i va a Ell. Diuen els nostres mites que Ell va fer un món en sis dies amb la fi de contemplar-lo ociosament al seté dia!

Però la festa pertany també als no creients. Amb el mateix dret, amb la mateixa intensitat potser. Perquè en la festa, tots, creients i no creients, rucs i savis, dones i homes, patums i ciutadans anònims, ens unim en la vida, en aquest bé escàs i preuat que se’ns escapa dia a dia d’entre les mans. I ens unim en l’Home. Perquè només en l’Home, així en majúscula –sublimació d’allò més noble i comú en totes les persones– esdevenim catedral però no formiguer, peça d’un projecte comú també, però no dòcils i sense consciència. Així ens voldrien el feixisme i els altres totalitarismes. I també aquells més poderosos –per subtils– que ens voldrien només com a peces de consum.

 

Ramón Minoves. Article extret de la revista Caramella, núm. XIII (2005).

APLICACIÓ DE LA LLEI ORGÀNICA 5/1985

En l’article 163 de la Llei Orgànica 5/1985 es fa referència a la atribució d’escons en funció de l’escrutini tenint en compte les següents regles:

 

a) No es tenen en compte les candidatures que no arriben al 3% dels vots vàlids emesos en la circumscripció.

b) S’ordenen de major a menor, en una columna, les xifres obtingudes per les altres candidatures.

c) Es divideix la quantitat de vots obtinguts per cada candidatura per 1, 2, 3, 4... fins al número igual al d’escons corresponents a la circumscripció. Els escons s’atribueixen a les candidatures que obtinguen els coeficients majors, atenent un orde decreixent.

d) Quan en la relació coincideixen els coeficients de dos candidatures, l’escó s’atribuirà al de major quantitat total de vots. Si coincideix el total de vots, el primer empat es resoldrà per sorteig i els següents de manera alternativa.

e) Els escons corresponents a cada candidatura s’assignen als candidats que apareixen en la candidatura per orde de col·locació.

Aplicant esta norma a Eslida, la situació seria: per als 585 votants li corresponen 7 regidors/es.

 

La distribució de regidors seria:                                               PSD                2

                                                                                              UV                  2

                                                                                              PP                   2

                                                                                              PSOE              1

                                                                                              --------------

                                                                                              TOTAL:          7

 

En les eleccions es van produir 22 vots nuls, i alguns van ser impugnats o recorreguts per algun partit, a l’espera de ser resolts pels organismes responsables. Estos són els números amb què comptem.

Rosa Doñate

FESTA A L'ESCOLA

FESTA A L'ESCOLA

És 22 de juny i primer dia de l’estiu 2007. Els xiquets del col·legi Francisco Mondragón porten dies i dies preparant les actuacions, els mestres creant coreografies, coordinant-los i assajant-los, i els pares ajudant els mestres i els xiquets (repàs a casa, vestuaris...); fins i tot, en algun cas, ha col·laborat tota la família. Hem de valorar el gran esforç de tots per fer-nos gaudir d’un dia de festa a menuts, grans i més grans, amb la satisfacció d’haver donat cadascun d’ells el màxim per tal d’aconseguir sentir-se orgullosos del treball realitzat, amb el qual han fet feliços els altres.

Tot comença a les 10 del matí a l’escola i per a un públic casolà i molt entregat, amb un obra de teatre realitzada pels alumnes del 3r cicle i la interpretació de danses per cada classe. A continuació, audicions per part dels alumnes de 5é i 6é amb instruments de banda, flautes dolces i instruments de placa (xilòfons i metal·lòfons), i tot seguit, el lliurament de diplomes i orles als xiquets que acaben període escolar. Amb l’ajuda de grans i menuts es prepara l’esmorzar per al professorat i per a l’alumnat, que en acabar recorren les distintes localitzacions on s’han preparat els jocs populars com el sambori, la corda... fins a l’hora de dinar. Ja de vesprada, i organitzat per l’AMPA, a les 18 h tornen els jocs per als xiquets (i per als pares, és clar), fins a les 21.30 h que comença el sopar, dos "bous" embolats per als xiquets i discomòbil per als més festers.

Enhorabona, alumnes, mestres, pares i mares: un dia complet.

Alex Gimeno

ENCARNITA

Ara fa quasi dos mesos ha tancat definitivament les portes un dels establiments més emblemàtics del nostre poble: «Casa Encarnita, la de Veo», situada a la plaça de l’Ajuntament.Quan vares començar amb la tenda?

Jo vaig baixar de Veo quan tenia catorze anys i vaig estar treballant amb Doña Isabel a la seua tenda, amb la carn. Tot el que sé ho vaig aprendre d’ella. Allí vaig estar treballant un temps inclús després de casada. Entre els dos llocs he estat cinquanta anys treballant. Imagina’t!

I com va ser això de posar-te pel teu compte?

Ella va tancar i en donar-se de baixa jo vaig continuar, però ella solia vindre a ajudar-me. Feia de tot: de comare, de practicanta, de tendera, etc. Era una dona que valia per a tot.

Durant estos anys, quin tipus d’activitat s’ha fet a la tenda?

Tenia molta activitat, venia de tot: carn, verdures, conserves... i beguda, perquè sobretot a festes venia molta gent a beure i a menjar faves. Ara molta gent està dient-me que a festes en prepare també.

Supose que hi hauria unes èpoques que serien més fortes per al negoci...

Sobretot a l’estiu hi havia molta gent. No ens aclaríem. Estàvem tots treballant i no aplegàvem. Ara el poble ha perdut molt en estiu i en hivern. No hi ha comparació. Abans eren tres mesos d’estiu, però llargs. Els carrers se posaven de gent de gom a gom, però ara no hi ha ningú. Vénen quinze dies i se’n van.

I això s’ha notat a nivell del comerç, de bars...?

Sí, a tots els nivells.

I els horaris?

No n’he tingut mai. Moltes vegades eren les tres de la vesprada i la gent venia per cerveses fresquetes. No era com ara que ho compren calent i ho posen a la nevera. Havia de ser tot fresc. A l’hora de tancar era el mateix, les deu o les onze de la nit. Perquè jo estava a la fresca i no podia asseure’m mai, sempre dins i fora atenent els clients. Donava igual menuts que grans, era continu.

En eixes típiques tendes antigues de poble també es notaria la proximitat amb la gent?

Jo m’he fet amb tots, això era el més bonic, poder parlar amb tothom: homes, dones... El tracte ha sigut meravellós. La gent m’ha volgut i jo l’he volguda. A mi no m’han distingit mai per no ser del poble, sinó al contrari, com si haguera nascut ací. A Veo em diuen «Encarnita la d’Eslida».

I ara que t’has jubilat, què faràs?

Encara no he parat, perquè he de buidar el local. El balanç de tots estos anys és molt positiu.

Li desitgem a Encarnita molta felicitat. Segur que sempre la tindrem ahí disposada a fer qualsevol favor.

QUE NO ET XAFEN LA LLENGUA

Quan arriba el mes d’abril, algun poble de cada comarca valenciana aplega en un sol dia molta gent que es reuneix per a fer festa i per a reivindicar que la llengua que parlem els valencians ha de tindre tots els drets. Pareix mentida, però encara que ens assisteixen les lleis (la Constitució, l’Estatut d’Autonomia, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i altres normes de rang inferior a estes), el fet de poder viure EN VALENCIÀ amb normalitat -com fan els parlants d’altres llengües- no és normal entre els valencians.

Algú em podrà objectar que sóc un exagerat, que em queixe perquè vull, que ningú et posa una pistola per a deixar de parlar el valencià. Això podríem fer!, que damunt t’amenaçaren físicament per causa de voler expressar-te en la teua llengua, en la que has aprés a casa, al carrer, la que pots llegir si vols i quan vols.

Modernament, l’ús de les llengües no es reprimeix per les armes o amb la violència, o amb castics, com passava antigament. La modernitat no passa per això, sinó per un altre mecanisme sés subtil i aparentment innocent: la persuació.

¿I de què volen persuadir-nos els qui volen que el valencià desaparega com a vehicle d’expressió i com a manera particular d’entendre el món, el nostre món? Hi ha arguments de tot tipus, com ara que el progrés no passa per l’ús de les llengües que ells anomenen minoritàries. És a dir, que passa per conéixer i usar altres llengües amb més parlants, amb més prestigi, o que siguen més universals. Entre nosaltres podria ser el castellà o l’anglés.

Deixeu-me dir que això són tot errors, i que el valor d’una llengua no es mesura pels milions de parlants que té, sinó pel valor intrínsec que té, que és igual en tots els idiomes. I sabeu per què? Perquè les llengües són uns productes de l’evolució multisecular dels pobles, que tenen un nom per a cada cosa i per a cada acció que fan les persones que l’han generada generació rere generació. Mireu quin valor! És l’herència que donarem en herència, sense cap preu, lliure d’impostos, com a forma natural d’expressió d’una manera de ser.

Tornem al principi. Les Trobades d’Escoles, o també anomenades Festes per la Llengua, festegen i reivindiquen una normalitat que encara no tenim. Mireu la vostra vida quotidiana i voreu quants actes no podem fer encara només en valencià: comprar productes etiquetats en valencià, jugar amb joguets en valencià, llegir cartells i instruccions, vore la TV...

Ah, i desconfieu dels qui s’omplin la boca parlant de les excel·lències del valencià però no el parlen...

Oscar Pérez

MÉSFESTA!

MÉSFESTA!

Una altra vegada els Clavaris del 2006 ens dirigim a ls lectors de L’Alé per a agrair la participació de tot el poble en els actes que s’han portat a terme estos dies del pont de Sant Vicent i dins de les festes del nostre patró Sant Lleó.

A pesar de la pluja intermitent, s’han realitzat tots els actes previstos: discomòbil, espectacle d’animació infantil, sopar popular amb una truita monumental, espectacle de focs artificials i, per acabar, l’actuació d’una orquestra, actes tots estos organitzats pels Clavaris 2006 amb la col·laboració de l’Ajuntament.

Hem intentat organitzar estes activitats pensant que poguera participar la gent de totes les edats. Esperem que haja sigut del vostre gust.

Gràcies una vegada més, i animem a tots/es a treballar pel nostre poble d’Eslida.

Clavaris 2006

ELECCIONS MUNICIPALS: TOTS FEM POLÍTICA

ELECCIONS MUNICIPALS: TOTS FEM POLÍTICA

Una definició de política és: «activitat dels qui gestionen o aspiren a gestionar els assumptes públics», i una altra és: «activitat del ciutadà quan intervé en asumptes públics amb la seua opinió, amb el seu vot o de qualsevol altra manera». Ja hem començat el període electoral, i des de L’Alé volem participar amb la publicació de les candidatures presentades en l’àmbit municipal. Animen les persones que tenen voluntat de treballar en la política municipal i a la resta de la població a donar suport a estes persones amb la participació el dia de les eleccions.

 

PSOE (Partit Socialista)

- Carlos Miravet Batlle

- Noemi Aleixandre Albiol

- David Zorrilla Montalt

- Elu Galdón Hidalgo

- Jéssica Marco De Miguel

- José Ángel González Herrera

- Juan Miguel Mondragón Miravet

Suplents:

- Antonio Vinuesa Cases

- José Vte. Torralba Ferrer

-         José Mondragón Doñate

 

PP (Partit Popular)

- Rafael Sorribes Gómez

- Ester Arnau Sorribes

- Emilia Manzana Sorribes

- José Ballester Ballester

- Juan Galindo Lengua

- Modesto Jaime Galindo

- José Arnau Millán

Suplents:

- Emilia Sorribes Silvestre

 

PSD (Partit Social Demòcrata)

- Lucía Doñate Sorribes                       

- Paco Doñate Galindo                       

- Ximo Doñate Doñate                        

- Raquel Galiana Muñoz             

- Guillermo Frontera Álvaro 

- Miguel Doñate Gómez                         

- Mariola López Cáceres             

 Suplents:

- Reyes Miravet Sorribes          

-José Enrique Pallarés Muchola

 

UV (Unió Valenciana)

- José Manuel Pitarch Miravet

- Mª Teresa Manzana Segarra

- Gustavo Paulo Manzana

- Juan José García Carrasco

- Vicente Manzana Galindo

- Manuel Gilabert Ramis

- Natalia Manzana Sorribes

 Suplents:

- Vicente Miravet Mondragón

-         Sonia Manzana Segarra

 El poble necessita un bon equip que gestione els interessos de tots i totes. Fer equip és el principi, mantindre l’equip és el camí, treballar en equip és l’èxit.

TURISME RURAL = RESPECTE DE L'ENTORN

TURISME RURAL = RESPECTE DE L'ENTORN

Una gestió racional del turisme pot contribuir considerablement a la protecció i a la millora de l’entronc físic i del patrimoni cultural, així com l’augment de la qualitat de vida.

Per a aconseguir estos objectius, s’han de declarar unes mesures, com ara informar els turistes dels valors naturals i culturals dels llocs que visiten, promoure el desenvolupament sostenible en les zones turístiques, establir un límit de visitants a uns determinats enclavaments, elaborar un inventari dels espais d’interés natural i cultural, fomentar el desenvolupament de formes alternatives de turisme i garantir la cooperació nacional i internacional.

El turisme conscient i responsable ha començat a calar en la societat. Tant els organismes públics com els promotors privats han optat per esta alternativa i ofereixen ja uns productes de qualitat que són, alhora, respectuosos amb l’entorn natural i cultural. Com a conseqüència d’este nou concepte de viatjar sorgeix la figura de l’agent de desenvolupament local, que s’encarrega de fer funcions de suport a l’empresa i a l’empresari, assistència a l’ocupació i promoció de l’activitat econòmica (indústria, comerç, construcció, agricultura i ramaderia).

El poble d’Eslida disposa d’un agent de desenvolupament local a l’Ajuntament a disposició del municipi i dels turistes tots els dies en horari d’oficina.

Rocío Galindo Sanchis

EMPATIA

EMPATIA

Ahir vaig jugar a un joc de paraules: agafes una carta que té una paraula escrita i la penses. La paraula era «ANALITZAR», i això vaig fer. Jo sóc, com altres tantes, mare, esposa, filla, germana, amiga… Som necessàries? Alguna cosa fem ací. Estic en una època de la meua vida tan enriquidora! Tinc moltes novetats, responsabilitats i moltes coses que tirar endavant, que si bé no depenen només de mi, jo sí que sóc conscient que he d’ajudar i les vull disfrutar. Quan una dona està en esta època és com un arbre robust on els fills són les branques plenes de fulles i fruits…, on la parella es recolza en eixe tronc tant fort, on els pares encara de tant en tant tiren fem per a alimentar les arrels i alhora se senten orgullosos de vore com es manté tan esplendorós i on els germans potser s’asseuen buscant companyia i l’ombra en un dia de calor. Què és un arbre entre tantes muntanyes plenes d’arbres? POTSER NO ÉS MOLT, PERÒ QUÈ SERIEN LES MUNTANYES SENSE ELS ARBRES? Potser no serien res.

El dia 12 de març, dia trist, molt trist, ens van arrancar un arbre. Les seues branques brotades s’hauran de fer arbres prematurament amb l’ajuda d’una gran quantitat de fem, i així serà com la parella podrà recolzar-se de nou. Els germans ja no tenen l’ombra on descansar en un dia calorós, i les arrels arrancades de la terra deixen un gran forat que ja per sempre serà UN buit. Té açò algun sentit?

Ahir vaig jugar a un joc, ho recordeu? Em va eixir la paraula «ANALITZAR». Adéu, Rosa, una gran part de tu es queda ací.

EL TURISME, LES PERSONES...

L’Alé em demana que escriga un article sobre el turisme rural i les seues ajudes. Això està bé, però en primer lloc cal preguntar-se: quina Eslida volem? És una qüestió que em preocupa: què faig jo (cada un de nosaltres) pel poble que estimem?

Jo crec que si Eslida ha de fer algun canvi, és cap a allò que volem que siga. Això està en les nostres mans. Em dol sentir d’algunes persones, de manera despectiva, que el poble està ple de gent de fora, immigrants o forasters. I jo em pregunte: ¿en quines cases viuen? Això és fàcil de contestar: viuen en les cases que els lloguem. ¿Com és que no volem gent de fora i els lloguem les cases? No serà que els seus diners són bons, però ells ens molesten? Eslida ha passat de 800 habitants a 900 i no ha sigut per la nostra natalitat. Això és bo o és roín? És això el que volem? Em costa entendre per què ho critiquem i ho rebutgem, si és el que nosaltres propiciem amb els lloguers econòmics de les nostres cases velles.

Bé, açò són reflexions que cadascú ha de pensar abans de parlar de la gent que ha decidit vindre a viure al nostre poble, i fer que este poble siga també un poc d’ells: per un arrendament més econòmic, per un treball que altres no volem fer, o per la il·lusió de tindre una casa en un poble com el nostre, i gaudir quan poden de coses que nosaltres tenim la sort de tindre tots els dies.

Lucía Doñate

Eslida ha sigut un poble que té estiuejants des de principi del segle XX. Progressivament, molta gent ha anat venint a passar l’estiu i sempre hem sigut acollidors i oberts als de fora. Ara hi ha persones que aposten per posar les seues cases a disposició del turisme rural; no les lloga per a tot l’any, sinó només per setmanes o caps de setmana, i això suposa més ingressos i també més faena. De retruc, possibilita que el nostre poble siga més visitat i que més gent puga disfrutar de passar uns dies a Eslida i al seu entorn.

En estos moments està La Pallissa, Casa Estel, El Forn, la Casa de la Serra d’Espadà, Ca Abril. Estes persones aposten i han invertit en la millora de la qualitat de les seues cases per un turisme rural. Saben que Eslida té atractius que es poden oferir i el turisme de natura i tranquil·litat és també un producte amb bona acceptació social.

Tots els anys, pel gener, el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana publica unes ajudes per a arreglar les cases per a turisme rural. El 28 de febrer era l’últim dia per a poder sol·licitar-les. A més, també hi ha unes ajudes per a rehabilitar cases velles. Per tal de dinamitzar totes estes possibilitats, des de fa uns pocs mesos l’Ajuntament disposa d’una agent de desenvolupament local que pot facilitar-nos la sol·licitud d’ajudes a les diferents administracions.

Jo recorde que, quan era menuda, en tots els carrers vivia gent, vivíem en un poble arreglat, net i bonic, i ara hi ha moltes cases buides i descuidades. Com que som 900 habitants i estan les cases buides, alguns carrers estan deixats, sense flors, plens d’excrements dels nostres gossos. Em fa l’efecte que cadascú viu a sa casa i el carrer ja no ens importa, i torne a preguntar-me: quina Eslida vull? Quina Eslida volem? Què faig jo per millorar el poble que estime? Què faig jo per canviar allò que no m’agrada del meu poble? La resposta està en les nostres mans, i passa sense dubte per estimar el poble i per ser constructius en els nostres fets i opinions de cada dia.