...o algú que d’ell se n’ocupe.
Ja fa uns quants «Alés», vàrem publicar els capítols del campaner de l’any 1801, en els quals quedaven reflectides les tasques que el campaner havia de realitzar, i a més el seté capítol indicava que quedava com a «encargado del reloj». L’any passat publicàvem la sèrie de noms i inscripcions que apareixen a les parets de la cambra del rellotge, que de ben segur pertanyen a aquells als qui se’ls ha anat assignant la tasca de rellotger.
I ara, ordenant i revisant arxius, s’ha trobat més documentació referent al rellotge i a aquells a qui, al llarg dels anys, se’ls ha anat confiant la precisa tasca de mantindre’l en funcionament. Establint una cronologia amb les dades que s’han trobat sobre el rellotge a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament d’Eslida, ara sabem que:
-el 3 d’abril del 1920 és nomenat José Silvestre, de manera provisional, «encargado del reloj público de este municipio» per l’alcalde Pascual Sanchis, per la dimissió de Vicente Doñate Sorribes.
José Vte. Manzana (campaner de la parròquia)
-1943: es nomena, interinament, a Ramón Mondragón Sorribes, com a alguatzil, fins al 14 de febrer de l’any 1947, que cessa per acord de la Corporació Municipal.
-1949: sent alcalde Pascual Galindo Doñate es convoca concurs amb examen per a accedir a la plaça d’alguatzil, a la qual concorre l’esmentat Ramón Mondragón Sorribes i José Beltrán Mir, qui, per no presentar un dels documents requerits, no és admés a la prova. Ací ja podem vore la quantitat de documents que, ja aleshores, es demanava als aspirants per a poder accedir-hi.
-1954: segons la convocatòria publicada en el Boletín Oficial del Estado, núm. 94, any CXXII, de 10 d’agost, ocupant l’alcadia José Gómez Mondragón, es convoquen proves per a cobrir la plaça de: «Alguacil: voz pública y encargado del reloj», a la qual opta, de nou, Ramón Mondragón Sorribes, i també Manuel Mondragón Martínez.
Fins ací, el que de vell, a hores d’ara, ens ha revelat el nostre Arxiu Municipal. Ara exposarem la part més coetània a nosaltres, extraient-ne part del que, de nou, o millor dit, recent, a l’arxiu hi ha.
El 1956 va ocupar la plaça d’alguatzil Ramón Mondragón Garcés (l’Alguatzil o de Mateuet), fins l’any 1973. En este interval de temps, concretament l’any 1966, sent alcalde Celestino Manzana Ballester, es va canviar l’esfera que mira cap al poble, que podríem anomenar la nova, ja que, originàriament, a eixa part del campanar no n’hi havia cap. Esta primera era de fusta i va ser substituïda per «una esfera con su marco de hierro fundido, en trece piezas de cristalina grabada a la arena, de 1,80 m de diámetro, con sus correspondientes agujas y minutería». L’actual, de Talleres Cronos de Roquetes de Tarragona, va costar 7.000 pessetes. Del canvi sabem fins i tot com es va fer, per boca d’aquell que hi va intervindre: Ramón va lligar l’esfera amb una corda; després de soltar-la del mur del campanar, la va baixar fins a l’ixent que hi ha al peu del campanar, al carrer que hi ha baix, fent servir la campana menuda a mena de quinal, havent passat la corda pel braç del jou, per la qual cosa, degut al pes de l’esfera, la campana es movia, i va haver de fer ús del «fre de peu» per tal d’evitar que la campana pegara la volta.
I, per anar acabant, des del 1973 fins al 2005 va ser l’alguatzil, i encarregat del rellotge també, Rafael Pitarch Miravet, Pere (ara que semblava que açò d’alguatzils anava de ramons). En estos anys, el rellotge va començar a manifestar els símptomes del pas del temps (mai millor dit), i ja demanava una merescuda jubilació. El 1984, sent alcalde José Manuel Pitarch Sorribes, va ser substituït per un altre electrònic, que anunciava les hores mitjançant els altaveus que es feien servir per als pregons. Junt amb ell, es va canviar l’esfera que mira vers la plaça de l’Església, que era de llautó, amb una finestreta al número tres, per «una esfera de metacrilato de matilo, luminosa por transparencia, juego de saetas, maquinilla, barra de sujeción y marco, siendo dicha esfera de un metro aproximado, de diámetro»; tot d’Industrias Salvador Manclús de València.
Estos rellotgers que hem esmentat sabem que no han sigut els únics, ja que en algunes ocasions esta pacient tasca ha sigut confiada a altres que no han treballat d’alguatzils. I com que, a hores d’ara, no ha aparegut documentació que ho corrobore, per no excloure’n cap, estos que figuren de manera oficial representen, per a tots nosaltres, a tots els qui han sigut alguna volta «encarregats del rellotge».
Que este humil article siga un sentit homenatge a tots aquells que al llarg del temps han exercit tan lloable càrrec; i com no, a eixe vell i bell enginy mecànic que, pacient i constant, d’amagat i discret, ha anat mesurant el nostre temps, el temps que hem emprat en cadascun dels nostres afers quotidians i que es comunicava amb nosaltres, de cada quinze minuts, mitjançant les veus del Vicent i la Bàrbara.
El temps, el nostre temps que fuig... I quan s’acabe, qué?: «Crist ahir i hui, principi i fi, alfa i omega. Seu és el temps i l’eternitat. A Ell la glòria i el poder, pels segles dels segles. Amén». Quan s’acabe... l’ETERNITAT, on el temps no passa.
