TIRAR DE PALA
«Antigament només hi havia un forn al poble, el del Duc de Medinaceli. En eixamplar-se el poble, un no era suficient i se’n va construir un altre. En els dos, les dones pastaven i pagaven en espècie (en pa) a qui enfornava».
Són paraules de Vicent Chesa Sales. Hem volgut parlar amb ell i amb Vicent Chesa Sorribes, dos hòmens amb moltes coincidències a banda del nom i professió. Coneixíem els seus caràcters oberts i agradables, la seua trajectòria professional, però parlant amb ells veiem el respecte i la il·lusió amb què ens responen les qüestions que els proposem referents a la seua vida (el forn) i on hem descobert similituds, però també diferències. No pretenem fer una entrevista científica del món del forn (per cert, agraïm la seua amabilitat i disposició a l’hora de parlar amb nosaltres), sinó apropar-nos un poc més a l’experiència i vivències d’estos dos professionals ja jubilats.
Els dos van començar de ben jóvens ajudant els seus pares al forn; perquè això sí, el gust pel treball amb la farina és heretat. Dècades tirant de pala: si Vicent Chesa Sales ha estat cinquanta-tres anys al cap del forn, Vicent Chesa Sorribes n’ha estat més de quaranta (durant uns anys compartia la faena del forn amb una altra). Coincideixen que és una professió compromesa i de sacrifici, d’horaris complicats, de molta dedicació i en la qual se superposa la vida familiar i la vida laboral. Malgrat tot això, a la pregunta de si després de tot el que han viscut tornarien a ser forners, la resposta és rotunda: SÍ. Per a Vicent Chesa Sorribes: «...és cert que són moltes hores, el pa ha d’estar al matí, les coques de vesprada..., però també és molt distret i gratificant: xarres amb este i amb aquell, vas a portar llenya, tens contacte amb la gent, veïns i de fora, perquè també anàvem a repartir a altres pobles...».
L’entrevista continua i hi ha temes que són més íntims, ja que afecten els sentiments propis i de la família. Una de les qüestions que, emocionalment, més ha costat contestar ha sigut esta: «Ja sabem que heu estat al cap del forn tota una vida, però, durant eixe període, era la vostra il·lusió que els vostres fills o nebots continuaren la tradició familiar? I en el moment de jubilar-vos?». També en este cas la resposta coincideix: diu Vicent Chesa Sales que «evidentment cadascú ha elegit estudiar i/o treballar en allò que més els ha agradat, i hem respectat les seues decisions, però... també he de dir que ens va fer contents vore que un fill nostre decidia continuar en la nostra professió. Després, en el moment de jubilar-nos, vam comprendre que este és un negoci familiar, i que és inviable portar-lo una persona sola».
He de comentar al respecte que no és el fet de la jubilació, ni el fet que els seus fills o nebots no continuaren la faena el que més els va afectar negativament. La part pitjor va ser el moment de saber que els dos forns del poble tancaven. Però el tancament ha sigut per poc de temps. Amb la decisió de Lola i Guillermo de tornar a obrir el forn, els obri també les portes a estos dos professionals i a les seues dones de transmetre la seua saviesa en el món de la panaderia i pastisseria a una nova generació de forners: proporcions, mesures, l’aigua, la farina, el rent, la humitat, la temperatura...
«La massa i el nadó, fins a l’estiu tenen gelor»
Alex Gimeno
1 comentario
montse fadó gimeno -
Com diria el meu pare, al cel sigui, que estimava aquest poble amb delit, allò era diplomàcia i no el que fan més de quatre.
Una abraçada des de Mataró.