Poble

Una guia de la nostra serra

Òscar Pérez Silvestre

 

La Societat d’Amics de la Serra d’Espadà acaba de publicar la topoguia del tram del sender de gran recorregut GR-36 que passa per la nostra serra. La SASE  té un llarg currículum des de la darreria dels anys 80 en la recuperació i definició d’este senda i d’altres PR i SL. Tot i que l’objectiu preferent del llibre és descriure-la i aportar les dades quantificades dels recorreguts, també hi trobarem les descripcions d’altres itineraris que hi enllacen o se’n deriven a tall de retícula. La topoguia del GR-36 entre Montanejos i la Vilavella cobreix 131 quilòmetres de camins fonamentats en les artèries de comunicació tradicionals. Com diu Sento Puchades, «un artifici, una elecció subjectiva en forma de línia que a penes ratlla la pell de la serra per guiar les nostres passes. I traçat majoritàriament sobre el suport dels camins tradicionals, artificis també, segurament dels més primitius escomesos pels humans i alhora dels que menys modifiquen el medi natural tot adaptant el territori a la mesura humana».
La guia no es queda en una descripció minuciosa dels recorreguts ni en l’alçament d’una cartografia actualitzada per a l’ocasió. L’oportunitat de reunir una bona plèiade de col·laboradors amics de la SASE ha estat ben aprofitada per a demanar-los que parlaren sobre aspectes monogràfics que enriqueixen notablement un material sense parangó del que s’ha fet fins ara per ací. Gaudireu de veritat amb les descripcions geològiques, de la vegetació i de la fauna, i també dels escrits sobre el passat morisc de la serra, el patrimoni cultural immoble, el treball i l’economia del suro, la transhumància i el comerç antic de la neu. Certament, un llibre fet per a fer camí, però també per a degustar-lo a la butaca i descobrir-hi la riquesa d’estos paisatges tan pròxims.
El llibre s’ha presentat fa uns dies en societat, concretament el dijous 29 d’octubre al Jardí Botànic de València. Les pròximes presentacions seran a Castelló (Llibreria Babel, 5 de novembre) i a Nules (sala d’actes de la Caixa Rural, 3 de desembre). Ara podeu adquirir el llibre a Eslida en els comerços de mel de Paco Doñate i Mielmi. Més informació en www.serra-espada.org

Serra d’Espadà. GR-36. Topoguia
Carme Orenga i Sento Puchades (coordinadors)
224 pàgines

Veus d’abans, que no del passat

José Vte. Manzana

 

Amb una gravadora a la mà, disposat a fer quilòmetres i amb ganes de recuperar, o almenys deixar constància de costums, o en este cas, el patrimoni immaterial dels pobles, un home de Requena anomenat Fermín Pardo va recórrer les nostres terres, parlant amb les nostres gents. I sí, va passar també per ací, per Eslida, i va estar amb un grup de gent que, amb bon ànim i disposició, el varen fer partícip d’una xicoteta part del nostre patrimoni local, del nostre patrimoni, que podríem anomenar sonor.
Segons l’enregistrament de què disposem, que va cedir amablement fa uns mesos al Centre del Parc de la Serra d’Espadà, aquelles eslideres i esliders varen omplir la cinta magnetofònica de nadales, parts dels cants de l’aurora, la tornada i la quinta estrofa dels goigs del Crist del Calvari, d’un dels gojos de Santa Teresa, del començament de la Salve de Sant Lleó, d’una estrofa dels gojos de la Mare de Déu del Carme, d’un dels planys o laments de les Ànimes del Purgatori, d’un Ave Maria cantat que s’interpretava al llarg de l’aurora, d’un trosset de la famosa cançoneta dels pardalets de Sant Antoni de Pàdua, d’una part de la cançoneta de Sant Rafel i d’altres cants de tipus religiós i popular.
Este enregistrament és una molt bona mostra del que hem cantat, del que hem resat i de com ho hem fet, ja que, a més de la lletra, també està enregistrada la melodia, particular, pròpia i única de cada una de les peces.
Alegrem-nos per poder conéixer part del que, al llarg del temps, hem sigut capaços de fer TOT JUNTS, EN COMUNITAT, ELS UNS PELS ALTRES i AMB ELS ALTRES; cadascú amb la seua aportació única i pròpia (la veu d’un i d’altre), i que tot junt, l’únic i propi de cadascú amb el de l’altre, adquireix un to harmònic i uniforme, és a dir, cantat a una! Gaudim del que hem recuperat.

La delicada situació del molí d’oli

 

Ja fa unes quantes setmanes, en concret el dia 25 d’agost, que es va realitzar la junta general de socis de la nostra cooperativa productora de l’oli. Si hui tornem sobre el tema és perquè sabem que preocupa a la gent d’Eslida.
La situació, presentada amb molta professionalitat pel tècnic Miguel Abad d’Intercoop, resulta ben delicada a hores d’ara: hi ha un expedient sancionador que pesa sobre la cooperativa perquè l’oli que s’ha elaborat últimament no pot ser etiquetat com a «verge extra» perquè ara la normativa i les inspeccions són més estrictes que no abans.
Este tècnic va presentar quatre opcions per als productors del poble, però la poca assistència (33 socis només) deixa oberta la decisió. Segurament es farà una consulta més general per a saber millor què convé fer d’ara en avant: mamprendre una reforma d’almenys 76.000 euros, associar-se a una altra SAT, l’associació individual lliure o fer la molturació a maquila.
Esperem que la decisió que es prenga siga la millor per a tots, i que el poble demostre que en els casos difícils sap estar unit, en concòrdia i treballant braç a braç. Bona sort!

Ja tenim Serveis Socials

Consultada la pàgina web de l’Ajuntament, hem pogut conéixer l’horari de la nova treballadora social, que serà els dimecres i divendres de 12 a 14 hores en un despatx de la Cambra Agrària. Esperem més notícies de com s’organitzarà el servici per la nova professional.

Recollida de firmes

Hem sabut, i és important que se sàpia per a interés general, que s’ha presentat a l’Ajuntament una petició signada per 74 persones que manifesten la necessitat que l’Ajuntament intervinga i prenga mesures per tal d’evitar els problemes veïnals que provoquen els casals en la convivència cívica. Fer compatible el dret a la diversió amb el dret al descans no sempre és fàcil, però cal intentar-ho.

Comença el curs escolar

El dia 9 de setembre va començar el curs escolar. Enguany hi ha poques novetats: quant a l’alumnat, s’han matriculat quasi 70 alumnes, tres o quatre menys que l’any passat. Respecte del professorat, la plantilla per al curs 2009-2010 és la mateixa que la del 2008-2009, llevat del mestre d’anglés i del d’educació física que s’incorporen per primera vegada al Col·legi Francisco Mondragón. Els donem la benvinguda i desitgem que s’hi troben com a casa.

Història, tradició i llegenda

 

Andrés Rodrigo*

La confusió, el desconcert dels espanyols quant a la seua història és tan monumental com la pròpia història d’Espanya. És tan rica la nostra història, tan completa i rellevant, fins i tot en els seus detalls més xicotets que, generalment, allò que la gent sap –o creu saber– no va més enllà de records escolars difusos, rumors i mitges veritats, poc relacionats amb la realitat. Així, la falta d’informació i els efectes de la desinformació –més tràgics– solen ser allò més habitual.
Als col·legis s’estudia molt poc la història d’Espanya, i la poca que s’estudia sol estar tendenciosament retallada i/o esbiaixada, per interessos situats al marge de la docència. En molts casos, no s’anomenen les coses pel seu nom; en altres, les bestieses malintencionades dels nostres ocasionals enemics històrics es prenen per veritats i, generalment, les inenarrables gestes estan estúpidament infravalorades i fins i tot criticades.
Cal lluitar contra l’estupidesa i la mala intenció, perquè les pàgines de la nostra història parlen dels nostres rebesavis, dels nostres iaios, dels nostres pares... i no podem renegar d’ells perquè no s’ho mereixen. Aquella gent va ser el fruit d’una època i d’unes circumstàncies, i només cal enorgullir-se d’ells i mirar de front els seus errors, jutjar-los dins del seu marc temporal, perquè només d’esta manera és possible reconéixer la veritat.
La finalitat de l’exposició urbana que cobreix els carrers d’Eslida és, precisament, establir el marc temporal correcte en què s’ha desenvolupat la història del poble, amb la finalitat de facilitar l’accés als continguts de l’audiovisual que està en procés d’elaboració. Ara, la gent que han recorregut els carrers d’Eslida té un poc més clar quin és l’orde històric dels fets; ara poden -almenys això espere- sentir que cada pam del terreny que xafen és una miqueta més que una porció de terra, de pedra, d’asfalt...
Cada pam de la terra d’Eslida és un llegat, el llenç en què els nostres avantpassats van abocar la seua sang, la suor del seu front... Cada pam de terra és sagrat. Eslida és una mescla d’història, de tradicions més o menys conegudes i de llegendes –de supersticions també, per descomptat– que convé conéixer i ponderar. Eixe riquíssim guisat de realitat i mite, de treball i festa, de producció i contemplació, és el que fa d’este poble, d’este entorn, un lloc màgic que oculta més del que mostra i que, conseqüentment, mai no perd el seu halo de misteri.
Reflexiona, amic: atura el teu camí i escolta l’eco dels teus avantpassats celtes o ibers, romans o visigots... Imagina’ls rient i plorant, lluitant, somiant... Imagina’ls imaginant-te, perquè tant ara com fa dos mil anys, el protagonista sempre has sigut tu.

*Autor de l’exposició urbana «Eslida: història, tradició i llegenda», penjada este estiu pels carrers del poble.

Qui perd els orígens, perd la identitat

Mn. Vicent J. Paulo

 

Esta frase, que va pronunciar un gran pensador, ens pot ajudar a entendre per què hi ha tantes persones que a l’estiu tornen al poble, especialment durant les festes.
Són/som moltes les persones que per distintes circumstàncies, treball, casament o qualsevol altra raó, no vivim al poble, però ací estan les nostres arrels: moltes de les amistats de quan érem menuts i que han marcat la nostra vida, la nostra família, els records dels nostres orígens, etc. En definitiva, una gran quantitat de coses que han fet que siguem el que som.
A les festes, podem dir que ens troben molta de la gent "amiga", amb qui recordar coses del passat, amb persones que ens han ajudat en els moments bons i en els roïns. És, per tant, un moment de retrobament. En les festes són importants els sopars, sobretot si es fan entre tots, perquè això fa créixer i madurar l’amistat; és important la música, que és en definitiva una part de la nostra cultura, i totes aquelles coses que ens ajuden a mantindre la identitat com a poble.
Però, cal recordar que ens trobem quasi tots al voltant de la festa del Crist, al voltant d’un dels símbols del poble. Sempre s’ha dit entre la gent, tant creient com no, que el Crist està per damunt de totes les diferències i és una festa motiu d’orgull per tots els esliders, forma part de la nostra identitat com a persones i com a poble i per això tots procurem vindre. Quan veiem una imatge del crucificat en alguna església, sempre ens recorda la nostra, la del Crist del Calvari, i ens porta el record del que som.
Totes les persones en la vida prenen decisions que superen allò racional, formen part de la seua identitat i prenen eixes decisions perquè senten que això és important, perquè forma part del que som, i és per això que són importants les festes. Són el que hem viscut des de sempre i no volem perdre-ho.
En definitiva, venim a les festes a respirar el nostre ambient, la nostra cultura, el que som, les nostres arrels, és d’on venim i marca el que som, la nostra identitat i és per això que quan no es pot vindre, sembla que ens falta alguna cosa.

 

PASSIÓ PER LA PASSIÓ

En este any que vivim portem nou anys representant el viacrucis de la Passió de Crist. Crec que el poble d’Eslida pot sentir-se orgullós d’una representació  tan especial, molt senzilla per molt profunda alhora. Enguany hem tingut la iniciativa de preparar una exposició de fotografies triades dels centenars que s’han pogut fer al llarg d’estos nou anys, de diverses escenes i actors que han anat passant en el transcurs d’este temps. La podreu contemplar la setmana de les Festes del Crist, a l’escola.

A part dels que vivim este acte tan especial, volem que puga conéixer-lo la gent que passen pel nostre poble, d’ací el motiu de l’exposició. Bé, eixe és un dels motius, perquè un altre pot ser el fet de tindre present i a la vista el record del que hem fet i que ja forma part d’una xicoteta parcel·la de la història del nostre poble. Un altra possibilitat podria ser que fóra una exposició itinerant per pobles veïns, o per altres pobles que també tenen experiència en la representació de la Passió.

Jo estic segur que cada participant d’esta Passió se sent orgullós de representar el seu paper el millor possible. En fer tot açò no puc oblidar de donar les gràcies a les missioneres de les Doctrines Rurals, que ens van encaminar en esta missió i que se senten molt contentes que continuem fent esta gran representació. A major glòria de Déu.

Emilio Molina

UNA ERMITA PER A UN POBLE (1704...)

Ja fa uns quants anys que L’Alé va començar a publicar en esta secció les fotografies que molt amablement ens cedeixen les persones interessades a compartir uns documents gràfics familiars i únics. Des del 1995 hem tractat de recuperar-les i projectar-les a tota la comunitat, i aquells inicis modestos han aportat al nostre poble una quantitat ja notable d’imatges que posem a la vostra disposició amb motiu del retrobament estival. L’ermita del Calvari i el seu entorn sempre han estats presents i han protagonitzat més d’una vegada esta pàgina.

També en articles diversos hem tractat de recuperar els valors arquitectònics i artístics i hem anat escrivint la història parcial d’este monument i lloc de fe. Miguel Hurtado ens el descrivia artísticament en el número 31 de L’Alé (agost de 1997), seguit per l’antropòleg Àlvar Monferrer (número 43, agost de 1998) i un servidor va intentar aproximar-se en dos ocasions al perquè de la construcció d’una ermita amb calvari (núm. 56, agost de 2004) i al sentit profund de la fonteta (núm. 68, agost de 2005).

«Una ermita per a un poble». Amb este títol i estes línies volem remoure en els esliders i eslideres una altra manera de vore el nostre Calvari i la nostra ermita. Este conjunt edificat seria una caseta blanqueta si no portara darrere seu una tradició de fe que li confereix un valor singular, únic. Fins i tot ens podríem plantejar de tombar-la i fer-hi apartaments (l’especulació i el mal gust, de vegades, no tenen límits!). Però no, no és un lloc qualsevol. Les atencions que li dispensen els clavariats any rere any en donen una bona idea, i la cita anual de tots i totes –encara que siga «per complir»– ens parlen d’un valor superior que volem mantindre i inculcar.

Durant els anys d’existència de la Junta Provisional  de l’Associació del Santíssim Crist del Calvari (1998-2003), en suplència només testimonial dels clavaris, vam posar molt d’entusiasme per tal que l’ermita disposara d’un projecte de restauració, que vam encomanar a uns especialistes. El projecte està fet des de fa anys i s’han anat fent coses, però és necessari que el poble, tot a una, el rescate i el faça seu. Els voltants de l’ermita són molt importants, però cal actuar també en l’interior amb eficàcia. No es tracta només d’obtindre una bona foto de conjunt, sinó d’assegurar que les genera­ cions que ens vinguen puguen continuar trobant este bé patrimonial en un estat de conservació perfecte. En diverses ocasions he dit que el poble d’Eslida necessita un projecte comú que l’ajude a reconciliar-se cultural­ ment i socialment. Hui ho torne a dir, sense vergonyes ni sordines. Bones festes!

Òscar Pérez Gómez

EL PROCÉS DE LA MÒLTA AL MOLÍ D'AIRE D'ESLIDA

Novament, gràcies a la invitació per l’amic Òscar Pérez, us donem a conéixer quin era el procés de funcionament d’aquest molí en la seua època d’esplendor, per a la qual cosa, a més de les nostres aportacions basades en l’anàlisi etnoarqueològica de l’immoble i de la restitució ideal del sistema tècnic de molturació, reconstruït a partir de paral·lelismes amb el sistema de mòlta documentat en altres molins de vent coetanis, us haureu de valdre de la imaginació.

 

Qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina

Tipològicament i funcional, el Molí d’Aire d’Eslida era un molí blader o fariner que al seu interior comptava amb una senzilla maquinària instal·lada per tal de reduir el gra dels cereals, a pols, a farina i segó, mitjançant la fricció, dels grans de blat, entre els cossos durs i aspres de la superfície de les dues moles.

Quan el llaurador arribava al molí de vent amb els sacs de blat carregat al llom d’alguna cavalleria havia de portar el gra rentat, lliure de pedres, terra, llavors i restes de males herbes i pallús. L’havia d’haver rentat i assecat prèviament al seu pas pel molí, ja que per les condicions de l’emplaçament dels molins de vent era pràcticament impossible dur a termini l’operació de rentat a peu de molí, contràriament al que ocorria als molins fariners d’aigua (hidràulics), que si comptaven amb instal·lacions adequades per a fer-ho: el llavador i el sequer.

Els llauradors, com que no es fiaven dels moliners (recordeu la dita popular: «de moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs»), volien moldre el gra mentre ells romanien al molí i supervisaven l’operació, per això matinaven i s’espavilaven a ser els primers a arribar al molí perquè, d’acord amb la dita popular, «qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina». Generalment, per desconfiança, no agradava deixar els sacs a la lliure disposició del moliner, i fins i tot preferien anar-se’n a un altre molí abans de deixar els sacs i que el moliner els molguera quan els tocara la tanda o arrancara el vent, d’ací la dita «quan el molí no mol, arre mula, a un altre molí».

 

El procés de la mòlta del blat

A la planta baixa del molí, que era diàfana perquè s’utilitzava per a l’emmagatzematge temporal dels sacs de gra i de farina, es feia la recepció dels sacs de blat, que fins i tot es pesaven i es comprovava la seua qualitat i les condicions en què arribava al molí el cereal. Des d’ací, els sacs es pujaven paulatinament a la sala de mòlta a través de l’escala de planta semicircular, avui desapareguda al Molí d’Aire. L’escala conduïa a la sala de mòlta, on s’ubicaven les moles i els engranatges que les feien moure. De cap d’aquests elements no es conserven altres restes que no siguen els forats de l’embigat que sustentava el forjat.1 En aquest pis superior estaven emplaçades les moles, la de baix, anomenada jussana o sotana, era fixa, i la de dalt, que rebia el nom de sobirana o corredora, era mòbil. Sobre les moles estava la gronsa o tremuja, un recipient en forma de tronc de piràmide, dins el qual s’abocava el gra que s’havia de moldre, el qual passava uniformement, mitjançant el colpejat rítmic del cadell,2 a través de la seua obertura inferior a l’ull de la mola. Una vegada mòlt el gra i transformat en farina, aquesta queia al farinal, un conducte que arriba a la planta baixa i a través del qual la farina anava caient directament de les moles al sac. Ací no hi havia màquines que cernien la farina, cadascú se l’havia de cerndre de forma manual a casa amb un sedàs, i separar la farina del segó. Segons la qualitat del gra i la varietat del blat s’obtenia farina de primera, segon i tercera.

 

Com es movien les moles?

La pesada mola sobirana era moguda per uns engranatges que giraven en fer moure el vent les antenes del molí, les quals estaven integrades en l’armadura de fusta que cobria la torre i descansava sobre un galze, avui desaparegut. Aquesta estructura que cobria el molí, de la qual solament es tenen referències documentals i gràfiques, tenia forma cònica i per paral·lelisme amb altres molins com els de Mallorca, sabem que era giratòria i estava relacionada directament amb la maquinària que feia moldre el blat. A fi que comprengueu millor quina era la distribució i l’esquema de la maquinària del molí per al procés de molturació, us adjuntem, per a la seua observació, el dibuix de la restitució ideal de la maquinària del molí de Cotna, emplaçat al tossal dels Castellons al terme municipal de Teulada (la Marina Alta).

La revolució industrial i amb ella la introducció de molins moguts per màquines de vapor, gasogen, gasoil o electricitat, arraconaren l’ús dels molins moguts per l’energia eòlica (també els hidràulics) i aquest caigueren en desús, però no en el sac l’oblit, ja que ara, per tal que no perdeu la memòria d’allò que va ser el Molí d’Aire, us hem parlat del seu funcionament.

 

Notes

1. Aquest molí, a diferència d’altres molins valencians, no tenia cambreta o entresol, a sota del forjat del pis superior –com s’observa en el dibuix adjunt–, un espai  que solien utilitzar els moliners com a habitatge.

2. És una petita peça de fusta mòbil, que es situava entre la boca de la tremuja i l’ull de la mola per fer caure amb constància i regularitat el gra que s’havia de moldre.

Jaume Buïgues i Vila

* Tècnic de gestió cultural de l’Ajuntament de Teulada

Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta

 

 

LA MEMÒRIA DE LA TRANSHUMÀNCIA A ESLIDA

Resulta sorprenent el fenomen de la transhumància, quan milers de caps de bestiar ixen de viatge buscant pastures d’hivern o d’estiu. El desplaçament és llarg i estacional, i és un fet excepcional que encara es conserven estes formes tradicionals d’economia de muntanya en què ovelles, cabres o bous, dirigits per pastors, travessen carreteres o creuen poblacions en ordenada processó cap als seus llocs de destinació.

Este trasbals ha sigut molt freqüent entre terres valencianes perquè, en a penes uns 100 km d’oest a est, hi ha un canvi brusc de condicions climàtiques i de paisatge entre els climes continentals de la muntanya interior i els suaus de la costa, pròpiament mediterrani. Més encara, les cabanyes ramaderes dels pobles de les serres de Gúdar, Javalambre, Albarrasí o Montes Universales baixaven al «Regne» al final de l’estiu per a tornar-hi a la primavera, quan en les seues poblacions d’origen la neu ja havia desaparegut i les praderies estaven disposades per a ser devorades.

Els camins de bestiar o vies pecuàries van ser de vital importància, ja que sobre ells caminaven sagals, majorals, animals de càrrega i, com no, els útils gossos que reconduïen els animals que prenien camins equivocats.

Cal tindre en compte que durant molts segles va haver-hi una situació de gran injustícia, ja que la transhumància va ser considerada com un patrimoni exclusiu del Regne de Castella per la importància econòmica que la institució de la Mesta va tindre en èpoques medievals. En la resta de territoris de la península Ibèrica va ser ignorada i quedaren tots eclipsats i subjugats per aquella.

Entrant en l’interessant món dels noms, les vies pecuàries espanyoles han tingut denominacions pròpies en els diferents regnes; tots hem sentit parlar de cañadas, cordeles, veredas i coladas com si foren els únics noms possibles per a les vies de transhumància, però ni de bon tros. A l’antic Regne de València, la denominació d’estos camins era assegadors, lligallos i passos. A estos noms genuïnament valencians se li van imposar els castellans arran de la pèrdua dels furs valencians l’any 1707. Però com que la tradició té un pes important que passa per damunt de les lleis, i a pesar de la traumàtica pèrdua d’una part de la nostra identitat, els lligallos (o Corts de Pastors) van continuar solucionant litigis fins al segle xix i encara en l’actualitat es conserven eixes veus pròpies en la toponímia i en la parla de molts pobles.

La història de la transhumància va tindre un moment de plenitud, però entre els segles xvi i xviii pareix que es van confabular les activitats econòmiques com l’agricultura –amb l’ampliació de terreny roturat i la caiguda del comerç de la llana amb Itàlia– per tal que el sector ramader entrara en una crisi profunda. En els segles següents va anar apagant-se a poc a poc el poder ramader, i s’ha arribat a la situació actual en què a penes subsisteix la transhumància amb uns pocs ramats que arriben a la província de Castelló des de les serres de Gúdar.

Durant molt de temps, la serra d’Espadà va ser testimoni del pas dels ramats, i especialment Eslida, ja que hi ha constància d’esta activitat en la seua contornada des de l’època en què els musulmans eren amos d’estes terres. Tot seguint de forma ininterrompuda i fent un gran salt en el temps, en els últims anys en què estava viva l’economia transhumant s’instal·laven a Eslida pastors i ovelles de Pina de Montalgrao, que eren ben acollits pels seus habitants i tenien l’ajuda dels pastors locals.

De tota aquella activitat només podem arreplegar el record de persones que van ser protagonistes dels fets fins a la dècada dels 70 del segle passat, i també la visió de les restes de corrals i assegadors que queden al municipi. Per a l’Eslida de fa unes dècades era familiar vore tots els anys que els ramats transhumants passaven una llarga temporada entre els seus camps de cultiu i terrenys erms, i els pastors eren com uns veïns més entre el novembre i el març. Un dels quatre pastors que arreplegaven diàriament la dula (la cabanya de cabres d’Eslida que hi havia al poble) és Antonio Miravet, un home de gran memòria amb uns coneixements precisos sobre el quefer quotidià i l’entorn de la ramaderia eslidera.

En agradable conversa, em contava que al voltant dels anys 60 eren quatre els pastors de Pina: el tio Antonio, propietari de la ramaderia, i altres tres pastors contractats que per a la seua estada al poble llogaven dos cases, la de la Parreta i la de Maria d’Esteban, recorda Antonio; mentrestant, les ovelles es guardaven en corrals repartits per tot el terme.

La superfície municipal es dividia, a efectes ramaders, en quatre quarts: Benalbuig, Camí d’Aín, l’Oret i Castro. Els de Pina, amb el pagament previ d’una quantitat a la Cambra Agrària, feien ús de les pastures que els corresponien.

La informació que he rebut d’Antonio és privilegiada: hi havia fins a set assegadors o passos que des del poble eixien a la frontera dels termes municipals de Fondeguilla, Xova, Aín, l’Alcúdia de Veo i Artana. Amb les vies pecuàries hi havia un entramat de corrals, molts d’ells en ruïnes, que servien de descans per als animals.

• En l’assegador que es dirigia a Fondeguilla hi havia dos corrals a Castro.

• En el del barranc del l’Oret que finalitzava en el coll de Barres es trobava el corral anomenat de l’Oret.

• N’hi havia un altre en l’assegador del Camí d’Aín, prop del molí Xurro.

• El pas més llarg era el que anava de l’aqüeducte de la Rambla cap a Veo, i els corrals que es trobaven a la seua vora eren el de Xiulín (amb aljub), el de Martí, el de la Lloma i el de les Hortetes. Al principi es troba un grup de més de vint corrals que, encara que el seu estat es deteriora dia a dia, formen un xicotet conjunt de gran interés on es conserven uns arcs com a entrada a la zona protegida de la instal·lació pecuària. El camí que uneix Eslida amb els Corrals és d’una bellesa excepcional: conserva el seu empedrat antic i ascendeix de forma còmoda fins al conjunt ramader, que encara conserva una empremta clara del seu passat no tan llunyà.

• A Benalbuig hi havia dos corrals a la vora de l’assegador que s’encaminava cap a Artana.

Com a exemple de les denominacions imposades, alienes a l’ús que se’ls dóna en les poblacions per les quals passa, esta via pecuària es coneix oficialment com la «Vereda de las Rozas» (o «de la Roza»), nom que estic segura que ningú al poble ha sentit dir, i que deu tindre alguna relació amb la partida anomenada de la Rossa, per on passa.

De les rambles i de les fonts de Castro, Matilde, Fonillet, Barranc, Escaletes, Fosques i del Rei donarien bon compte els remugants. Fonts, assegadors, corrals i vies pecuàries completaven el cercle d’aquell món tradicional que posava a prova els animals i els hòmens en un treball pesat per a subsistir i que unia poblacions distants en una trobada d’intercanvis mutus quan no hi havia més mitjans de comunicació que camins de ferradura, i les carreteres, telèfons i els mitjans moderns estaven per vindre.

Teresa Casquel Tomás

PREPARANT LA FESTA

Benvolguts socis i sòcies,

 Falta poc per a les festes del Santíssim Crist del Calvari. Com de pressa que passa el temps quan es fan les coses amb ganes i amb il·lusió! Este any de "crisi" que patim ens ha fet les coses més difícils; no obstant això, amb l’ajuda del Crist i la de tots vosaltres arribarem al nostre objectiu, que no és altre que fer les festes, que enguany amb més motius que mai tots ens mereixem.

Vos demanem l’últim esforç i vos informem que fins al 30 de juny es durà a terme la recaptació de les quotes. Enguany són més importants que mai, i no podem fallar perquè ens fallarem a nosaltres mateixos i a la nostra història.

Vos estem agraïts de tot cor.

 

Quota individual (fadrins/es i viudos/es): 30 euros

Quota familiar (matrimonis amb fills o sense fills): 60 euros

Compte de Ruralcaixa: 3082  1054  10  4966863617

Clavaris del 2009

EN EL QUART CENTENARI DE L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS

El 22 de setembre de 1609 es va publicar a València el primer ban d’expulsió dels moris­cos. Després de la revolta de Las Alpu­jarras (1568-1571) i la consegüent dispersió dels granadins per Castella, la meitat dels moriscos espanyols es concentrava al Regne de València, on constituïen la tercera part, aproximadament, de la població total. Aquesta significativa minoria religiosa i cultural, que no ètnica, havia sigut progressivament relegada cap a l’interior del país, el més lluny possible de la costa, amb la significativa i molt eloqüent excepció de l’horta de Gandia.

Aquests comptes evidencien que, en efecte, «el problema morisc» (com l’han anomenat tradicionalment els autors per als quals la religió ha de ser la base de la unitat indestructible de la nació) era, bàsicament i fonamentalment, un assumpte valencià, de manera que el seu estranyament forçós constitueix la major sagnia demogràfica en tota la història del País Valencià, que mai ha perdut tanta població en tan poc de temps. Per això resulta tan cridaner que totes les converses prèvies es desenvoluparen en el si del Consell d’Estat, inclosa la decisió de l’expulsió, sense ni tan sols consultar amb el d’Aragó, molt millor informat, sens dubte, sobre la realitat de la població afectada i, sobretot, de les terribles conseqüències de la mesura que s’estava preparant. I pel que fa a la grandària històrica de la tragèdia demogràfica, no menys significativa resulta l’eloqüent constatació de fins a quin punt ha desaparegut de la nostra consciència col·lectiva el genocidi morisc.

El quart centenari d’aquella tragèdia pot ser un bon moment, encara que siga pres com a excusa oportuna, per a preguntar-se sobre el perquè d’aquesta doble alienació amb els moriscos com a víctimes: el de la seua expulsió el 1609 i el del nostre oblit actual. Les dues qüestions estan pendents de respostes convincents i no serà per falta d’estudis sobre el tema.

Passant ara per alt les cròniques coetànies [...], trobem el 1901 una primera fita en aquesta producció historiogràfica, perquè aquell any coincideixen dues obres fonamentals, de signe ideològic molt diferent: la de mossén Pasqual Boronat, que és un vertader arxiu editat, i la del nord-americà H. Ch. Lee, elaborada amb els materials que li sobraren dels que li van anar enviant des d’ací (perquè mai va posar un peu en cap arxiu espanyol) per a la seua història de la Inquisició. La primera d’aquestes obres vindria a assumir la tradició historiogràfica vuitcentista més conservadora d’un Menéndez Pelayo o de Manuel Danvila; la segona seria la culminació de la historiografia liberal dels Florenci Janer, Matías Sangrador i Vítores, José Muñoz i Gaviria o Vicent Boix…

La dècada de 1950 constituiria una segona fita historiogràfica, ja que aleshores van coincidir les investigacions de Joan Reglà, Tuli Halperin-Donghi, Henri Lapeyre o Julio Caro Baroja, que serveixen decisivament per a reconduir el tema, traure’l del terreny de la polèmica i traslladar-lo al de la crítica històrica (amb la benèfica influència d’Annales), que és el camí que porta des de la passió a la racionalitat, de manera que ja no es tracta, com ocorria en gran manera fins aleshores, de condemnar o absoldre els moriscos ni de justificar o rebutjar l’expulsió, sinó d’intentar comprendre els uns i els altres, i aquest continua sent el camí.

El gir va ser copernicà, sens dubte, i decisiva la renovació metodològica i conceptual, de manera que tots els que ens hem ocupat del tema posteriorment som deutors directes de les aportacions dels qui considerem els nostres mestres. Però amb la perspectiva del mig segle transcorregut i divisant el panorama des dels muscles d’aquells gegants, a nosaltres ens pareix que aquell edifici historiogràfic tan magnífic va ser començat, en gran part, per la teulada, en tant que aquells meritoris intents de síntesi van precedir les monografies, locals i temàtiques, que haurien d’haver servit de punt de partida. La conseqüència és que, segons la nostra opinió, es coneix avui molt millor la versió oficial i institucional que la realitat quotidiana, les deliberacions en palaus episcopals i despatxos oficials, que les opinions comunes i vivències en els carrers, tavernes [sic] i llocs de treball, la qual cosa segurament ha portat a magnificar els trets de l’«enfrontament polèmic» (L. Cardaillac) en detriment d’una coexistència quotidiana, que caldria rastrejar en les fonts locals, judicials, inquisitorials, el pou inesgotable dels protocols notarials o també en la producció literària (com a evidència en aquest punt, les suggeridores conclusions d’autors com Francisco Márquez Villanueva, M. Soledad Carrasco Urgoiti o Luce López Baralt…). Resulta molt arriscat traure conclusions sobre els moriscos valencians sense conéixer els del ducat de Sogorb ni els vassalls dels Borja i la resta dels seus correligionaris a les Comarques Centrals, on es concentrava la major part d’ells.

L’atzar ha volgut que el professor Mikel de Epalza ens deixara per sempre quan estava a punt d’iniciar-se l’any del quart centenari de l’expulsió dels moriscos, i això afig, almenys per als qui ens sentim amics seus i parents intel·lectuals, el compromís de continuar la seua incansable tasca d’acostar, per la via del coneixement, les dues vores de la Mediterrània, cristiana i musulmana, perquè la comprensió s’impose sobre la intolerància i la pau sobre la guerra. Que així siga o, com es diu en castellà, ojalá.

 

Santiago La Parra López

Extret de la revista "Espai del Llibre" número 11.

Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes

Escola Politècnica Superior de Gandia

IMPRESSIONS DE LA VII TROBADA

Després de la Trobada dels Pobles de la Serra d’Espadà (23 de maig, a l’Alcúdia de Veo), hem volgut conéixer algunes impressions de Toni Cases i José Manuel Iriepa, dos persones implicades de forma directa en els actes que tenen lloc a la nostra serra. Hem plantejat les mateixes preguntes a tots dos, i estes són les seues respostes:

 

Respostes de Toni Cases

En què s’ha notat la declaració del Parc Natural en el benestar i manteniment de la població de la serra?

Deu anys després de la declaració de la serra d’Espadà com a parc natural, no podem estar plenament satisfets, però crec que amb la col·laboració i el treball de tots hem recorregut una part important del camí.

S’ha redactat el Pla rector d’ús i gestió i el Pla de prevenció d’incendis forestals, comptem amb un interessant Centre de Visitants, s’han millorat considerablement les àrees recreatives i zones d’ús públic, s’ha dut a terme un ambiciós projecte de senyalització d’accessos i rutes, s’ha realitzat un esforç important en la millora dels camins rurals i pistes forestals, s’han clausurat i s’han restaurat alguns dels abocadors incontrolats dispersos pel parc, els pobles i els seus llocs d’interés són ara més coneguts, han augmentat les visites a la nostra serra, ha funcionat de forma molt satisfactòria el Pla de vigilància així com els mitjans d’extinció d’incendis. Amb ajudes i subvencions i amb actuacions directes de l’administració s’ha treballat per al manteniment i conservació de l’espai natural, especialment de la seua vegetació, fauna i flora. Hem organitzat en sis ocasions la Trobada de Pobles del Parc, s’ha posat en marxa l’Oficina Tècnica per a facilitar la comunicació amb l’administració…

 

Què significa la Trobada dels Pobles per al conjunt de la serra d’Espadà?

És un projecte dirigit als habitants del parc natural, la finalitat del qual és contribuir al desenvolupament cultural, social i econòmic de les poblacions que conformen el territori del parc natural. Es pretén crear un sentiment d’unitat i de pertinença al territori que permeta abordar projectes comuns a partir de les possibilitats que la zona ens brinda.

 

En què cal continuar treballant? Què cal millorar?

Hem de desenvolupar el projecte de la marca “Parcs”, redactar i aprovar el Pla d’ús públic, potenciar el manteniment i la millora de l’espai natural. És important la restauració del patrimoni del parc, impulsar la revitalització agroforestal i la dinamització empresarial, augmentar l’oferta d’allotjament i restauració, així com convertir els recursos turístics en productes i millorar la seua comercialització.

A pesar que s’han aconseguit algunes metes, açò no ha fet més que començar. Hem de ser capaços de continuar treballant perquè esta figura de protecció continue afavorint el desenvolupament rural que tant necessitem.

 

Toni Cases és el director del Centre del Parc Natural.

 

 

Respostes de José Manuel Iriepa

En què s’ha notat la declaració del Parc Natural en el benestar i manteniment de la població de la serra?

Potser siga encara un poc prompte per a parlar del manteniment de la població en la serra, sobretot perquè esta s’ha vist molt influïda pel recent i ja agonitzant boom urbanístic. Pense que per a bé o per a mal este boom ha marcat en els últims anys els números de la població, fins i tot en els nostres xicotets pobles.

Pel que fa al benestar, crec que és una apreciació molt personal de cadascú. En el meu cas concret, la qualitat de vida va íntimament lligada a un entorn d’estes característiques, i la declaració de parc natural sense cap dubte contribueix al manteniment i conservació d’este entorn, de manera que la meua valoració és molt positiva, però no tot el món té esta impressió.

 

Què significa la Trobada dels Pobles per al conjunt de la serra d’Espadà?

La trobada és molt important per a tots, ja que en certa manera és un gran aparador en què es mostra la serra en conjunt, és una forma d’ensenyar a les persones que hi acudeixen la gastronomia, la història i els diferents recursos naturals dels pobles del parc. De la mateixa manera, els visitants de la trobada tenen l’oportunitat de conéixer l’oferta turística i la gran quantitat d’activitats i productes que el parc ofereix, la qual cosa genera una activitat econòmica que repercuteix directament sobre la zona. En un altre sentit, serveix per a conscienciar-nos que vivim en un lloc molt especial, amb una gran riquesa paisatgística, ecològica i cultural.

 

En què cal continuar treballant? Què cal millorar?

Encara que els arbres i la cultura dels nostres pobles siguen mil·lenaris, som un parc de declaració molt recent i encara cal treballar molt. La conservació és essencial, ja que en ella es fonamenta l’existència del parc, i potser siga este punt sobre el qual més s’ha treballat, tant en l’educació ambiental com en la recuperació de les zones més deteriorades i en la prevenció d’incendis amb un augment dels agents forestals. Crec que per ací s’està fent prou de treball, tenint en compte les pobres partides pressupostàries que es dediquen al medi ambient.

També seria molt important treballar en la relació i comunicació amb els habitants dels diferents pobles del parc, ja que estos són l’autèntic motor i cor que donen vida a este projecte. Sense la seua col·laboració i complicitat no té molt de sentit tota la resta.

D’altra banda, cal posar en marxa polítiques orientades a afavorir l’activitat agrícola i el manteniment de la indústria del suro, imprescindible tant per a la conservació del parc en si com per al desenvolupament i manteniment de la població. Posar en funcionament ferramentes que ajuden al desenvolupament dels oficis tradicionals, a la comercialització dels productes autòctons de la serra i un impuls a l’agroturisme serien de gran importància en este mo­ment que tan necessitats estem d’adoptar un model d’economia més sostenible.

 

José Manuel Iriepa és un dels responsables de La Casa de la Luna Media.

Redacció

DONEM A CONÉIXER LA PASSIÓ

Una nova idea ha sorgit en l’Associació Cultural «El Puntal de l’Aljub»: per a portar-la a terme necessitem la col·laboració de les persones que al llarg d’estos nou anys de representacions han pogut captar amb les seues càmeres moments emotius, detalls interessants i escenes destacables.

En este projecte ens agradaria compartir amb la gent del poble, amb les persones que ens visiten i amb qui vulga conéixer l’experiència de formar part d’un grup de persones que, mitjançant assajos i la representació de la Passió, tenim maneres molt personals de viure, els moments que es comparteixen, el significat i els fets que es representen.

Al llarg d’este temps s’han produït canvis de personatges i alguna variació en les escenes, hem iniciat contactes amb altres associacions i pobles que realitzen activitats relacionades amb la Passió, hem col·laborat en altres representacions i també han vingut d’altres grups a col·laborar amb nosaltres.

Amb totes estes situacions ens agradaria muntar una exposició fotogràfica, per això necessitem la col·laboració de la gent que ens faça arribar les seues fotografies als membres de la Junta fins al 14 de juny. Sabem que hi ha fotos molt aconseguides i ara tindrem l’oportunitat de compartir-les. La Junta agraeix la col·laboració de tots i totes.

UN VALENCIÀ DE SUÏSSA PER ESLIDA

El temps de Pasqua és una època especial de l’any per a eixir a la muntanya i retrobar-se amb la natura després de l’hivern, que ens obliga a passar més hores a casa que no voldríem. L’Alé d’este temps també es vist de festa campestre i de paisatge i ens retorna la figura d’un visitant il·lustre que allà per l’any 1934 o 1935 ens va visitar amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Es tracta de l’arquitecte i artista polifacètic Alfred Baeschlin, nascut a Suïssa el 1883 i establit a Godella l’any 1929, després d’haver viscut a Biscaia i a Barcelona, on es va casar. El seu fill, amb qui he pogut parlar, viu actualment a València.

No tenim ací prou espai per a tractar un personatge fascinant i tan cultivat com Alfred Baeschlin. La seua obra i reflexions són objecte a hores d’ara d’un estudi en forma de tesi doctoral preparada per Juan Antonio García, que esperem llegir prompte. Només per donar-ne uns detalls, diré que es va interessar per la cultura i per la llengua de tots els llocs on va viure, i que ací es va fer valencià entre els valencians. Dominava la nostra llengua (escrita i oral) com qualsevol valencià cultivat de l’època, que és dir molt perquè n’eren pocs aleshores. Per això, es va fer amic dels principals artistes i lletraferits de l’avantguarda dels anys 30, i va col·laborar en la premsa més moderna d’aquell temps (Valencia Atracción, el setmanari valencianista El Camí, Nueva Cultura, etc.).

Un dels articles publicats el 1935 en el setmanari Valencia Atracción (número 101) parla de la seua visita a Eslida. I d’Eslida diu aquell any previ a la Guerra Civil que «es un pueblo hecho adrede para cobijar artistas que irán labrando la fama de este rincón bendito de la tierra valenciana. Ya Casimiro Gracia trajo de allí bien inspirados paisajes y también Peris Brell, y últimamente Juan Tomás y Martí, de Artana». El seu article, molt semblant a un reportatge breu, inclou una aquarel·la del Porxet vist des del racó de cal Conillero, i tres bones fotografies realitzades per l’artista artanenc Joan Tomàs i Martí, que el degué acompanyar en la visita. De fet, em sembla que es coneixien almenys des del 1933, quan van exposar junys en la I Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art, una agrupació d’intel·lectuals i artistes valencians fundada el 25 de maig de 1933 provinents de l’Agrupació Valencianista Republicana.

Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians i no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València és un indici d’això que diem, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riu-rau de la Marina, a més d’altres obres relacionades amb l’arquitectura popular: La arquitectura del caserío vasco (1930), Casas de campo españolas (1930) i uns quaderns sobre les construccions de Mallorca i Eivissa.

Eslida, que ja tenia des de principis de segle una certa fama de colònia d’estiu, degué causar-li una bona impressió com a espai pintoresc, i amb el seu reportatge anima a potenciar un turisme cultural que no canvie els costums de la nostra gent: «Que tengan en cuenta, sin embargo, que el turista huye del seudoconfort. Prefiere una ducha bien instalada a un baño que no funciona, y un cuarto pulcramente encalado con mosquiteras a una habitación lujosamente empapelada que carezca de ellas. En la mesa le encantará alguna nota típica regional, y en cuanto a los platos del menú dará la preferencia a un plato genuinamente del terruño ante una dudosa langosta a la americana».

De València estant, des de la revista Valencia Atracción, Alfred Baeschlin proposava Eslida com a poble que calia conéixer: «Se presenta a los artistas valencianos una ocasión excelente de poner de moda una comarca poco recorrida aún, y sobre todo un pueblo enclavado en ella, que sólo dista unos sesenta kilómetros de Valencia y se alcanza cómodamente yendo de Valencia a Nules en los autocars de Fuente En Segures y de Nules, valle arriba —por Villavieja— en otros, menos lujosos, pero tan rápidos y cómodos como aquellos».

Baeschlin mirava Eslida amb ulls d’artista. No sospitava que un any més tard començaria una Guerra Civil de conseqüències tan nefastes. Fins i tot per a ell, que va haver s’exiliar-se el 1942 a Suïssa sense la seua família, després d’haver passat dos anys i mig tancat a la Model de Barcelona i al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). A ell, li dediquem també un record afectuós.

Òscar Pérez Silvestre

SABEM QUÈ SÓN ELS SERVEIS SOCIALS?

Lluny de fer una relació de lleis i normes que justifiquen l’organització d’uns serveis socials municipals, m’agradaria fer arribar a la població el dret que té cada persona de disposar d’uns serveis socials en el seu municipi per a accedir als recursos que ens permeten una millor qualitat de vida. Quan dic un dret em referisc a l’obligació de l’administració local, provincial i autonòmica de formalitzar un servei als ciutadans igual com s’ofereix a nivell educatiu a les escoles o en l’àmbit sanitari en els centres de salut (per comparar-ho) i per això es necessita una planificació tant financera, localització de lloc adequat per a atendre les persones i professionals contractats com cal.

Quan ens referim als recursos que milloren la nostra qualitat de vida NO podem pensar només en aquelles persones i famílies que necessiten ajudes de supervivència, és a dir, per a menjar, i que en l’actualitat són cada vegada més i moltes famílies que es mantenien amb un salari que estan quedant-se sense faena i esgotant els estalvis. També hi ha famílies que tenen dificultats per a atendre els fills, els majors o els discapacitats i són els Serveis Socials els que faciliten i gestionen el que necessiten per a millorar la situació familiar. Pel que fa a la tercera edat, el que més visible es fa és la tramitació de balnearis i viatges d’oci i temps lliure. També disposem del programa "Menjar a Casa" i del servei d’ajuda a domicili. Un altre camp de treball és la prevenció, en què s’analitzen les necessitats de la població i s’adeqüen els recursos per a atendre-les. Com a exemple d’això tenim l’organització de l’Escola d’Estiu per a les famílies que es troben en la necessitat d’oferir activitats en vacances escolars.

Estes reflexions són realitzades i comentades amb la treballadora social, Encarna, que ens ha prestat els serveis socials des de fa 20 anys i pareix ser que ara el nostre Ajuntament vol prescindir d’ells. Agraïm i reconeixem la labor de l’Equip Base de les Alqueries a través de la persona d’Encarna, i passe el que passe que no oblide la gent d’Eslida, que sempre li agrairà el seu treball.

Rosa doñate

DUES OBRES IMPORTANTS A ESLIDA

D’ací a uns mesos, les veïnes i els veïns d’Eslida podran gaudir de dos obres tan importants com necessàries per al nostre poble.

La primera de les obres és la construcció d’un nou consultori mèdic al costat de les antigues escoles, per un valor de 209.909 € finançat totalment per la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana. Amb esta actuació es pretén millorar les condicions d’atenció primària als pacients amb totes les comoditats d’un consultori d’estes característiques i amb el compromís d’anar millorant la qualitat del servici sanitari. Es canviaran les dotacions actuals, que són escasses i obsoletes, per unes de noves i modernes.

La segona obra és la millora i embelliment del marge esquerre entrant des d’Artana i que travessa Eslida, que preveu l’avinguda del País Valencià i la Carretera d’Aín. El valor d’esta obra és de 157.874 € i s’emmarca dins del Fons Estatal d’Inversió Local, també finançat totalment. Les actuacions que es faran són: crear una vorera, crear passos de zebra degudament senyalitzats, crear elements dissuasoris per a reduir la velocitat. En definitiva, actuar pensant en el vianant, dotant-lo de més seguretat a l’hora d’anar caminant per les travessies que hem anomenat.

En total, les dos obres sumen 367.783 € d’inversió real que es queden a Eslida i que pense que ajudaran molt a poder viure amb més comoditat i augmentaran la nostra qualitat de vida. En els temps que corren, ja eren demandes necessàries i imprescindibles, la consecució de les quals ajudaran a anar progressant i millorant el nostre poble.

José M. Pitarch

Regidor de l’Ajuntament

LES XIFRES DE L'OLI

Després del repartiment de l’oli la setmana del 19 al 25 de gener a tots aquells socis que han portat olives al molí, es tanca la campanya 2008-2009. Ja tenim les dades, amablement facilitades, com ja és costum, per la Societat Agrícola de Transformació (SAT). Encara que no és la nostra intenció parlar massa de xifres per no avorrir-vos, trobem indispensable donar-ne a conéixer unes quantes, i a més intentarem fer-ho gràfic.

Si analitzem la quantitat de quilos d’oliva que s’ha treballat a l’almàssera respecte de la campanya 2007-2008, quasi s’ha doblat, de 69.306 a 133.500 quilos. Per tant, la transformació en oli ha estat al voltant dels 24.000 quilos d’oli. Si fem una operació matemàtica ràpida, deduirem que el percentatge calculat està prop del 18%, que a excepció del 2007-2008 que va ser un poc superior, el 20%, el d’enguany és pràcticament el mateix que els dels últims anys. També creiem interessant comentar que s’observa una tendència a la baixa respecte de la quantitat de socis que porten olives al molí: de 90 passàrem a 77, i enguany 70 socis. Ara que ja tenim l’oli a casa, esperarem l’analítica, el seu contingut gras, l’índex d’acidesa, l’índex de peròxids, els polifenols, etc. Tots a omplir el setrill!

Alex Gimeno