LA MEMÒRIA DE LA TRANSHUMÀNCIA A ESLIDA
Resulta sorprenent el fenomen de la transhumància, quan milers de caps de bestiar ixen de viatge buscant pastures d’hivern o d’estiu. El desplaçament és llarg i estacional, i és un fet excepcional que encara es conserven estes formes tradicionals d’economia de muntanya en què ovelles, cabres o bous, dirigits per pastors, travessen carreteres o creuen poblacions en ordenada processó cap als seus llocs de destinació.
Este trasbals ha sigut molt freqüent entre terres valencianes perquè, en a penes uns 100 km d’oest a est, hi ha un canvi brusc de condicions climàtiques i de paisatge entre els climes continentals de la muntanya interior i els suaus de la costa, pròpiament mediterrani. Més encara, les cabanyes ramaderes dels pobles de les serres de Gúdar, Javalambre, Albarrasí o Montes Universales baixaven al «Regne» al final de l’estiu per a tornar-hi a la primavera, quan en les seues poblacions d’origen la neu ja havia desaparegut i les praderies estaven disposades per a ser devorades.
Els camins de bestiar o vies pecuàries van ser de vital importància, ja que sobre ells caminaven sagals, majorals, animals de càrrega i, com no, els útils gossos que reconduïen els animals que prenien camins equivocats.
Cal tindre en compte que durant molts segles va haver-hi una situació de gran injustícia, ja que la transhumància va ser considerada com un patrimoni exclusiu del Regne de Castella per la importància econòmica que la institució de la Mesta va tindre en èpoques medievals. En la resta de territoris de la península Ibèrica va ser ignorada i quedaren tots eclipsats i subjugats per aquella.
Entrant en l’interessant món dels noms, les vies pecuàries espanyoles han tingut denominacions pròpies en els diferents regnes; tots hem sentit parlar de cañadas, cordeles, veredas i coladas com si foren els únics noms possibles per a les vies de transhumància, però ni de bon tros. A l’antic Regne de València, la denominació d’estos camins era assegadors, lligallos i passos. A estos noms genuïnament valencians se li van imposar els castellans arran de la pèrdua dels furs valencians l’any 1707. Però com que la tradició té un pes important que passa per damunt de les lleis, i a pesar de la traumàtica pèrdua d’una part de la nostra identitat, els lligallos (o Corts de Pastors) van continuar solucionant litigis fins al segle xix i encara en l’actualitat es conserven eixes veus pròpies en la toponímia i en la parla de molts pobles.
La història de la transhumància va tindre un moment de plenitud, però entre els segles xvi i xviii pareix que es van confabular les activitats econòmiques com l’agricultura –amb l’ampliació de terreny roturat i la caiguda del comerç de la llana amb Itàlia– per tal que el sector ramader entrara en una crisi profunda. En els segles següents va anar apagant-se a poc a poc el poder ramader, i s’ha arribat a la situació actual en què a penes subsisteix la transhumància amb uns pocs ramats que arriben a la província de Castelló des de les serres de Gúdar.
Durant molt de temps, la serra d’Espadà va ser testimoni del pas dels ramats, i especialment Eslida, ja que hi ha constància d’esta activitat en la seua contornada des de l’època en què els musulmans eren amos d’estes terres. Tot seguint de forma ininterrompuda i fent un gran salt en el temps, en els últims anys en què estava viva l’economia transhumant s’instal·laven a Eslida pastors i ovelles de Pina de Montalgrao, que eren ben acollits pels seus habitants i tenien l’ajuda dels pastors locals.
De tota aquella activitat només podem arreplegar el record de persones que van ser protagonistes dels fets fins a la dècada dels 70 del segle passat, i també la visió de les restes de corrals i assegadors que queden al municipi. Per a l’Eslida de fa unes dècades era familiar vore tots els anys que els ramats transhumants passaven una llarga temporada entre els seus camps de cultiu i terrenys erms, i els pastors eren com uns veïns més entre el novembre i el març. Un dels quatre pastors que arreplegaven diàriament la dula (la cabanya de cabres d’Eslida que hi havia al poble) és Antonio Miravet, un home de gran memòria amb uns coneixements precisos sobre el quefer quotidià i l’entorn de la ramaderia eslidera.
En agradable conversa, em contava que al voltant dels anys 60 eren quatre els pastors de Pina: el tio Antonio, propietari de la ramaderia, i altres tres pastors contractats que per a la seua estada al poble llogaven dos cases, la de la Parreta i la de Maria d’Esteban, recorda Antonio; mentrestant, les ovelles es guardaven en corrals repartits per tot el terme.
La superfície municipal es dividia, a efectes ramaders, en quatre quarts: Benalbuig, Camí d’Aín, l’Oret i Castro. Els de Pina, amb el pagament previ d’una quantitat a la Cambra Agrària, feien ús de les pastures que els corresponien.
La informació que he rebut d’Antonio és privilegiada: hi havia fins a set assegadors o passos que des del poble eixien a la frontera dels termes municipals de Fondeguilla, Xova, Aín, l’Alcúdia de Veo i Artana. Amb les vies pecuàries hi havia un entramat de corrals, molts d’ells en ruïnes, que servien de descans per als animals.
• En l’assegador que es dirigia a Fondeguilla hi havia dos corrals a Castro.
• En el del barranc del l’Oret que finalitzava en el coll de Barres es trobava el corral anomenat de l’Oret.
• N’hi havia un altre en l’assegador del Camí d’Aín, prop del molí Xurro.
• El pas més llarg era el que anava de l’aqüeducte de la Rambla cap a Veo, i els corrals que es trobaven a la seua vora eren el de Xiulín (amb aljub), el de Martí, el de la Lloma i el de les Hortetes. Al principi es troba un grup de més de vint corrals que, encara que el seu estat es deteriora dia a dia, formen un xicotet conjunt de gran interés on es conserven uns arcs com a entrada a la zona protegida de la instal·lació pecuària. El camí que uneix Eslida amb els Corrals és d’una bellesa excepcional: conserva el seu empedrat antic i ascendeix de forma còmoda fins al conjunt ramader, que encara conserva una empremta clara del seu passat no tan llunyà.
• A Benalbuig hi havia dos corrals a la vora de l’assegador que s’encaminava cap a Artana.
Com a exemple de les denominacions imposades, alienes a l’ús que se’ls dóna en les poblacions per les quals passa, esta via pecuària es coneix oficialment com la «Vereda de las Rozas» (o «de la Roza»), nom que estic segura que ningú al poble ha sentit dir, i que deu tindre alguna relació amb la partida anomenada de la Rossa, per on passa.
De les rambles i de les fonts de Castro, Matilde, Fonillet, Barranc, Escaletes, Fosques i del Rei donarien bon compte els remugants. Fonts, assegadors, corrals i vies pecuàries completaven el cercle d’aquell món tradicional que posava a prova els animals i els hòmens en un treball pesat per a subsistir i que unia poblacions distants en una trobada d’intercanvis mutus quan no hi havia més mitjans de comunicació que camins de ferradura, i les carreteres, telèfons i els mitjans moderns estaven per vindre.
Teresa Casquel Tomás
0 comentarios