Campanetes del meu poble

A l’amic José Vte., el campaner,que s’estima més les campanes que moltes coses seues. No hi ha en tot lo món dos campanes que sonen igual. No les he sentides totes, evidentment, però les campanes de cada poble són úniques. Sempre han dit que les dos nostres, quan estan de festa, diuen «pa i mel!»; un bon berenar celestial, sens dubte, eixe mannà.Les campanes marquen les hores (en els pobles que se les estimen), criden a festa i a morts; a oració. Quin desfici que creen quan hi ha un bateig, o un casament, o quan és la festa major del poble; o quan se’n va per sempre algú que preferiries que anara al teu soterrar.Alguns il·luminats han dit que les campanes molesten i posen nerviosos; jo crec que això és veritat només en part: crec que no posen nerviosos els nervis, sinó l’ànima; l’anima que espera, que celebra, que viu, la que tanca els ulls per a omplir-se.Els poetes valencians han sabut captar amb mestria i senzillesa el so etern i únic de les campanes, una de les poques músiques que han sentit dia rere dia, any rere any, vida rere vida, les generacions que han viscut en un poble. Em posa la pell de gallina pensar en quantes generacions d’esliders i eslideres han sentit el mateix so que ara sentim, sense variacions massa sensibles. No és meravellós? Tanqueu els ulls i rumieu-ho. Ompliu-vos-en.Entre molts altres, el poeta Emili Baró i Bori (1899-1936), que té un carrer ben important dedicat a València, va escriure: Campanetes del meu poble, de vibrant i clara veu, quan dins vos fiqueu de l’ànima, quan joioses repiqueu.... Quant boniques si repiquen batejant un angelet, com alegrant-li la vida en un àlit prometent! Quant melancòliques sonen si acomiaden, tristes veus, aquell que se’n va per sempre d’esta vall de sofriments...  Campanetes, campanetes, què teniu en vostres veus que tan dolces emocions

feu sentir al que vos sent!

Un foraster del poble