UNA ERMITA PER A UN POBLE (1704...)

Ja fa uns quants anys que L’Alé va començar a publicar en esta secció les fotografies que molt amablement ens cedeixen les persones interessades a compartir uns documents gràfics familiars i únics. Des del 1995 hem tractat de recuperar-les i projectar-les a tota la comunitat, i aquells inicis modestos han aportat al nostre poble una quantitat ja notable d’imatges que posem a la vostra disposició amb motiu del retrobament estival. L’ermita del Calvari i el seu entorn sempre han estats presents i han protagonitzat més d’una vegada esta pàgina.

També en articles diversos hem tractat de recuperar els valors arquitectònics i artístics i hem anat escrivint la història parcial d’este monument i lloc de fe. Miguel Hurtado ens el descrivia artísticament en el número 31 de L’Alé (agost de 1997), seguit per l’antropòleg Àlvar Monferrer (número 43, agost de 1998) i un servidor va intentar aproximar-se en dos ocasions al perquè de la construcció d’una ermita amb calvari (núm. 56, agost de 2004) i al sentit profund de la fonteta (núm. 68, agost de 2005).

«Una ermita per a un poble». Amb este títol i estes línies volem remoure en els esliders i eslideres una altra manera de vore el nostre Calvari i la nostra ermita. Este conjunt edificat seria una caseta blanqueta si no portara darrere seu una tradició de fe que li confereix un valor singular, únic. Fins i tot ens podríem plantejar de tombar-la i fer-hi apartaments (l’especulació i el mal gust, de vegades, no tenen límits!). Però no, no és un lloc qualsevol. Les atencions que li dispensen els clavariats any rere any en donen una bona idea, i la cita anual de tots i totes –encara que siga «per complir»– ens parlen d’un valor superior que volem mantindre i inculcar.

Durant els anys d’existència de la Junta Provisional  de l’Associació del Santíssim Crist del Calvari (1998-2003), en suplència només testimonial dels clavaris, vam posar molt d’entusiasme per tal que l’ermita disposara d’un projecte de restauració, que vam encomanar a uns especialistes. El projecte està fet des de fa anys i s’han anat fent coses, però és necessari que el poble, tot a una, el rescate i el faça seu. Els voltants de l’ermita són molt importants, però cal actuar també en l’interior amb eficàcia. No es tracta només d’obtindre una bona foto de conjunt, sinó d’assegurar que les genera­ cions que ens vinguen puguen continuar trobant este bé patrimonial en un estat de conservació perfecte. En diverses ocasions he dit que el poble d’Eslida necessita un projecte comú que l’ajude a reconciliar-se cultural­ ment i socialment. Hui ho torne a dir, sense vergonyes ni sordines. Bones festes!

Òscar Pérez Gómez