SALVE, BENEVOLUS PATRONUS...

Si busquem en el diccionari el significat de la paraula providència, una de les definicions que ens dóna és: ‘previsió i cura que Déu té de les seues criatures’; i es diu que, alguna cosa de la qual no se sabia de la seua existència i que, per tant, no es buscava, ha aparegut, ha sigut trobada, ha vist la llum, providencialment. 

Una cosa semblant ens ha ocorregut: compartint amb Valentín l’estima per les antiguitats i l’interés per investigar el passat, vàrem trobar unes quartilles de llibreta, grogues ja pel pas dels anys, que en l’encapçalament, i a mà, estava escrit, literalment: «Gozos a San León Magno Pontífise y Dogtor», i en l’última pàgina, «Versos a San León». Quina sorpresa i quanta alegria per la troballa, i més encara en vore que hi havia deu estrofes dels gojos, quan fins ara sols en coneixíem huit; i quan el que anomena versos, correspon al que coneixem com «Salve de Sant Lleó».

Estudiant la novetat hem vist que, potser qui va tindre la feliç idea d’escriure-ho, va escriure allò que escoltava, tal com ho escoltava, ja que hem trobat paraules que no tenen cap significació i que, havent-les buscat en el diccionari, no les hem trobades. Per contra, tot és perfectament llegible, ja que la caligrafia és d’una traça i claredat més que acceptable, la qual cosa ens ha permés que, a l’hora de refer les estrofes que no coneixíem i que contenen paraules estranyes, poguérem trobar les més adequades a fi que tota l’estrofa tornara a tindre sentit.

Una vegada trobades les paraules que calien, ajustada la mètrica, perfilada la rima (que en la majoria d’estrofes coincideix la del primer vers amb la del quart, la del segon amb la del tercer i quedant el cinqué i el sisé solts, sense rima amb cap altre vers), les estrofes noves (setena i desena) han quedat de la següent manera:

 

Al más bárbaro el horror

y su pavorosa violencia,

tu divina elocuencia

infundió espanto y temor;

de su infernal deseo,

extinguió las intenciones.

 

Pues es tan alto el favor

que con tanta maravilla

Vos dispensáis a esta villa

que, si no responde su amor,

llueven, por Vos, en su suelo

del Cielo, las bendiciones.

 

Com queda patent, la primera fa referència a l’episodi de quan Lleó va haver de fer front a la invasió d’Atila, que pretenia accedir a Roma, i que va evitar eixint al seu encontre, utilitzant com a única arma la paraula; la paraula que proposa, persuadeix i convenç sense cap tipus de violència; i en la segona, manifesta la pluja de favors que per la seua constant intercessió ens concedeix l’Altíssim, mitjançant el seu patronatge, tot i que no ho reconeguem.

Hem recuperat i actualitzat dos estrofes, i ara cal donar-les a conéixer i incloure-les amb les que ja coneixíem per tal que de cantar-les. La passada festa de Sant Lleó, en una quartilleta, vàrem posar les quatre estrofes que més es canten i ja vàrem incloure estes dos noves-velles, tot i que no es varen poder cantar, ja que els gojos s’entonen mentre hi ha gent venerant la relíquia. Ara ja, a partir d’ací, refarem el full dels gojos per a incloure-les, que es puguen cantar i que ja mai més no tornen a caure en l’oblit amb perill de desaparéixer.

És una llàstima que en els gojos i en la salve no figure cap data, cap any, i així poder-ho situar en el temps, però ja ens podem felicitar pel fet d’haver-ho trobat, i que açò que hem trobat és el que la gent d’Eslida, d’altres temps, més o meys llunyans, amb goig i devoció li cantava al seu, al nostre, sant patró. Per això podríem considerar la troballa com una mena de pont entre l’Eslida d’ara, que celebra la fe en Déu, en qui creu, en qui espera, a qui prega..., amb l’Eslida que feia el mateix en temps passats, i que com que així ho feia, així ens ho ha transmés, així ens ho ha deixat en herència.

Açò no deixa de ser una xicoteta part dels nostres orígens, cristians en este cas, als quals ni podem ni hem de renunciar. Els nostres orígens són el referent sobre el qual treballar el present, per a edificar els fonaments d’un futur sòlid, comunitari i fructífer; la resta... fum de palla. Si no sabem el que érem, o, per contra, renunciem al que érem, ens haurem d’inventar l’ésser present, que posat a inventar, inventarà constantment un futur que no deixarà de ser mai més que això: inventat, incert, sense sentit, ni solidesa ni personalitat; contínuament convuls, canviant i voluble. Hem de saber el que érem per a ser conscients del que som, i mitjançant l’exemple de la multitud de models que la «providència» ens ofereix, perfilar-nos segons Aquell per les mans del qual es varen deixar moldejar: EL CRIST, FILL DE DÉU, QUI ÉS EL MATEIX AHIR, HUI I SEMPRE, i per tant, l’únic garant de futur.

Pel que fa a la Salve, es pot dir que la seua recuperació és inminent, ja que tenim la lletra, i com que no hi ha música sinó que és una melodia no escrita, aquelles persones que l’han cantada estan disposades a tornar-la a interpretar per a poder-la enregistrar i que quede constància; i, si escau, reinstaurar-la novament.

No podem concloure este article sense agrair-li-ho a Valentín, que per la seua passió per les coses antigues, per la seua recuperació i conservació, va evitar que este document i altres desaparegueren per sempre en un abocador. I, com no, vull agrair-li la seua generositat per fer-nos partícips d’esta troballa i permetre’ns estudiar-ho, traure-ho a la llum i, novament, donar-li vida. Moltes gràcies!

Qui sap quantes coses més ens tindrà preparades la Providència! Beneït siga Déu en els seus àngels i en els seus sants.

José Vicente Manzana Mondragón