LA VIVOR PERENNE

El dia 17 de setembre ens va faltar una dona. Per les seues mans havien passat diverses generacions de xiquetes primer, i després de xiquets i xiquetes en aplicar-se la Llei d’Educació General Bàsica impulsada pel ministre Villar Palasí l’any 1970, per la qual es constituïen les classes mixtes.

Francisca Mondragón Mondragón, Doña Paquita, va nàixer a Eslida l’any 1921. Era la segona filla del matrimoni format pel mestre Francisco Mondragón Ballester i Rosa Mondragón Gómez. Va nàixer poc després de tornar Don Francisco i la resta de la família (l’esposa i la filla major, Rosita) de Riola, un poble a la vora del riu Xúquer on va treballar de mestre.

Paquita es va formar primer a les escoles bàsiques del poble, i tenint tan a prop la influència paterna va rebre classes de son pare per tal de preparar-se per a les proves de magisteri de Castelló en el torn lliure.

Uns quants anys després de la Guerra Civil, després de refer-se d’una pleuritis i de superar algunes dificultats alienes a la seua voluntat, va començar a poder impartir classes, primer a Vila-real i Xóvar, i finalment a Eslida, on es va jubilar l’any 1983. La vesprada del dijous 23 de juny de 1983, el poble d’Eslida va tributar un triple homenatge preparat per Mn. Salvador Pastor i per l’Associació de Pares d’Alumnes al pare i a les filles, i es va retolar l’escola amb el nom de qui tant havia insistit i bregat per tal que Eslida tinguera un grup escolar modern des de 1929.

Sé que tinc poc d’espai, però vull aprofitar l’ocasió que m’ofereix L’Alé per a deixar constància de la disponibilitat i l’obertura que sempre em va mostrar Paquita, igual com la seua germana Rosita. Sempre he tingut obertes les portes de sa casa per a preguntar-los coses passades, per a demanar-los fotografies antigues, per a molestar-les a qualsevol hora que he anat a visitar-les. Hem parlat moltes hores des de fa més de 10 anys. M’han transmés amb tota la confiança les seues inquietuds, les preocupacions, m’han informat de llibres nous que han aparegut i jo ni ho sabia, m’han ajudat a saber moltes coses del meu poble i de la història de la nostra escola. Per tot això, i per tot el que encara ens falta, moltes gràcies. Al cel sia.

Oscar Pérez