ESLIDA I EL TREBALL DEL SURO

No és la primera vegada que escrivim sobre el treball del suro. No podem dir des de quan es treballa ni qui ni quan es va començar a fer tapons, però sí que puc dir que a ma casa varen començar de l’any 20 al 30 del segle XIX: es va posar el meu iaio, el tio Nelo de Remolina. Abans ja havia treballat un germà seu, el tio Manzana, i en retirar-se ell es quan el varen agarrar estos. Sempre han sigut empresetes familiars i poc més. Ells eren el pare i quatre fills, dos xics i dos xiques. Com era habitual, els xics feien les faenes pesades, i les xiques rodaven el tapons. Aleshores els tapons eren artesanals, o siga, es rodaven un per un a mà. D’estes dos xiques, sobretot una tenia molta traça fent-ne.

L’era daurada del tap a Eslida va ser dels anys 20 als 30 del segle XX, abans de la guerra, quan hi va haver la Industria Corchotaponera, que va donar molta espenta al suro en esta serra. Allí se’n varen anar a treballar tota la gent d’Eslida i de la comarca, els qui treballaven a casa i els llogats. Tots llevat del tio Nelo de Remolina i els dos fills.

Un dia em contava un home a qui va ensenyar el meu iaio a traure suro: "aquell home era un cas: a la fàbrica van entrar tots excepte ells, però va agarrar a

una quadrilla de jóvens i ens va ensenyar a traure". Este home, anant el temps, seria un dels millors peladors que hi ha hagut.

Hem conegut tres o quatre dinasties que han treballat a més no poder: els Soques -que algú d’ells encara està en el gremi-; els Leons, que encara estan treballant, i ací es dóna el cas que hi ha tres fills universitaris, entre ells una xica, que han preferit seguir les ensenyances del pare a entrar en terreny desconegut, i abans d’estos el tio Campaneta i els Remolines, que també estan en actiu.

També hem conegut treballar famílies a soles: el tio Rulo, el tio Evaristo i altres, però tots van plegar. Hem sentit de llavis molt experts en la matèria de persona que pareixia que suava carrasca, que per a tocar el suro cal ser dur com les roques on es cria; no hi valen els fluixos. No pel fet de treballar al poble poden permetre’s el luxe d’anar a fer la partida totes les vesprades; en tot cas els diumenges, si no s’ha d’anar a vore esta o aquella partida de suro o posar l’oficina al dia.

En el suro tot és pesat: pesada és la pela per a estos hòmens que s’han de penjar en estos arbres centenaris per a arrancar-los el suro; per a qui ha de traure’l entre la malesa de la muntanya per a posar-lo a punt de cavalleria, i que l’arrier el duga a port de camió. Difícil és tot el treball que es faça amb ell: la compra, que s’ha de pagar al comptat, i més difícil encara la venda, que s’ha de fiar a persones desconegudes espanyoles o estrangeres. Però cadascú naixem en la vida per a una cosa.

A Eslida no només s’ha treballat el suro per a taps o planxes. També s’han fet molts vasos per a abelles. Encara viuen hòmens que han treballat en això, i també eren dinasties. Jo recorde els Romerets, els Curetes, el tio Quico (pare i fill) i els Tomasos. Hui estan en actiu Suros RXG, portat per uns catalans; la trituradora dels Tonis; la de León Miravet a Soneja (Espadán Corks), i Corchos Galindo, que també es dedica al transport sempre de suro.

Antonieta