De la festa, la vespra...

Òscar Pérez Silvestre

 

El temps és una talaia privilegiada i necessària per a vore i saber com evolucionen els rituals i les celebracions festives d’un poble. De vegades apel·lem a la paraula tradició per a defendre una concepció de la festa que creiem que és millor, però en realitat estem defenent els nostres gustos personals i la nostàlgia que sentim d’altres temps. És, per tant, una qüestió subjectiva, sentimental, que pot ser compartida per altres persones o no.
En la festa, però, no tot és subjectiu: hi ha dades, informacions, comparacions que es poden fer d’una manera objectiva. Just estos fets reals són els que ens indiquen que hi ha una evolució i pot ajudar-nos a vore en quin moment es troba una festa pel que fa al tipus d’activitats que es programen i quina és la resposta del públic que hi participa.
La nostra dita tradicional «de la festa, la vespra» continua d’actualitat. La vespra sol ser el dia més participatiu, el que fa eixir la gent al carrer de forma més multitudinària. Actualment, les celebracions religioses es ressenten per diversos motius i sembla que no atrauen el personal. No tenim espai ara per a parlar-ne, però és un tema ben interessant. Sí que podem apuntar que, encara que el motiu de celebració i el fonament primer sol ser un sant o santa, una advocació mariana o cristològica, el contingut religiós s’ha separat de la concepció de la festa com a unitat. És un símptoma més de la secularització que vivim des de fa dècades, que porta a destriar els actes de tipus més civils d’aquells que, en realitat, motiven una celebració.
En un parell de dies, el segon diumenge de Pasqua i el dilluns següent, a Eslida hem celebrat el nostre patró sant Lleó el Gran i el sant taumaturg Vicent Ferrer. Si bé esta última festa no desperta massa atracció entre els parroquians no habituals, pel que fa a sant Lleó es desplega una certa quantitat d’actes de carrer de la vespra a la festa: enguany unes calderes al migdia, orquestra de nit, i el dia gran, el diumenge, amb la missa solemne, processó i repartiment de les coquetes o caritats.
Se solen sentir comentaris de plaça que exterioritzen que les coses estan canviant pel que fa a l’assistència a la missa i a la processó. Siga com siga, sant Lleó continua convocant el poble en el seu dia, continua sent una fita anual per a la celebració de la identitat d’un grup humà, que és una de les finalitats de la festa.