ENCARNITA

Ara fa quasi dos mesos ha tancat definitivament les portes un dels establiments més emblemàtics del nostre poble: «Casa Encarnita, la de Veo», situada a la plaça de l’Ajuntament.Quan vares començar amb la tenda?

Jo vaig baixar de Veo quan tenia catorze anys i vaig estar treballant amb Doña Isabel a la seua tenda, amb la carn. Tot el que sé ho vaig aprendre d’ella. Allí vaig estar treballant un temps inclús després de casada. Entre els dos llocs he estat cinquanta anys treballant. Imagina’t!

I com va ser això de posar-te pel teu compte?

Ella va tancar i en donar-se de baixa jo vaig continuar, però ella solia vindre a ajudar-me. Feia de tot: de comare, de practicanta, de tendera, etc. Era una dona que valia per a tot.

Durant estos anys, quin tipus d’activitat s’ha fet a la tenda?

Tenia molta activitat, venia de tot: carn, verdures, conserves... i beguda, perquè sobretot a festes venia molta gent a beure i a menjar faves. Ara molta gent està dient-me que a festes en prepare també.

Supose que hi hauria unes èpoques que serien més fortes per al negoci...

Sobretot a l’estiu hi havia molta gent. No ens aclaríem. Estàvem tots treballant i no aplegàvem. Ara el poble ha perdut molt en estiu i en hivern. No hi ha comparació. Abans eren tres mesos d’estiu, però llargs. Els carrers se posaven de gent de gom a gom, però ara no hi ha ningú. Vénen quinze dies i se’n van.

I això s’ha notat a nivell del comerç, de bars...?

Sí, a tots els nivells.

I els horaris?

No n’he tingut mai. Moltes vegades eren les tres de la vesprada i la gent venia per cerveses fresquetes. No era com ara que ho compren calent i ho posen a la nevera. Havia de ser tot fresc. A l’hora de tancar era el mateix, les deu o les onze de la nit. Perquè jo estava a la fresca i no podia asseure’m mai, sempre dins i fora atenent els clients. Donava igual menuts que grans, era continu.

En eixes típiques tendes antigues de poble també es notaria la proximitat amb la gent?

Jo m’he fet amb tots, això era el més bonic, poder parlar amb tothom: homes, dones... El tracte ha sigut meravellós. La gent m’ha volgut i jo l’he volguda. A mi no m’han distingit mai per no ser del poble, sinó al contrari, com si haguera nascut ací. A Veo em diuen «Encarnita la d’Eslida».

I ara que t’has jubilat, què faràs?

Encara no he parat, perquè he de buidar el local. El balanç de tots estos anys és molt positiu.

Li desitgem a Encarnita molta felicitat. Segur que sempre la tindrem ahí disposada a fer qualsevol favor.