El suro: oportunitats i amenaces

El suro ha funcionat al llarg de la història com a ambaixador dels països mediterranis. Les masses de sureres creen un paisatge únic que identifica bona part de les regions ibèriques. La seua importància socioeconòmica toca diversos països del nostre entorn. Fundada en 1987, la Confederació Europea del Suro (CE Liége), agrupa sis països membre actius en la indústria del suro, representats per les federacions de cada un d’ells: Alemanya, Espanya, França, Gran Bretanya, Itàlia i Portugal.La CE Liége recolza en els coneixements i en els treballs de les institucions i organismes d’investigació europeus del suro i del vi. L’acció dels seus membres fundadors s’estén als altres països productors de suro i a altres zones d’execució gràcies a una xarxa d’organismes associats i de membres corresponents.Entre les competències de la CE del Suro es troba la implantació del programa «SYSTECODE», d’atribució de Certificats de Conformitat al Codi Internacional de Bones Pràctiques Taperes. Esta gestió de Qualitat recau sobre les auditories dutes a terme per un organisme extem: el BUREAU VERITAS. El seu sistema d’exigències obliga cada client, a més, a exigir a un percentatge cada vegada major dels seus proveïdors a posseir la Certificació SYSTECODE, si pretenen obtindre-la ells (es tracta d’exigir una traçabilitat del suro des del seu punt d’origen).La CE Liége promou també estudis sobre la bullida del suro, intercanvis gasosos, i treballs sobre l’evolució organolèptica dels vins embotellats. La producció suberícola es troba concentrada en els països de la costa mediterrània (Portugal, Espanya, Itàlia, França, el Marroc, Algèria i Tunis). El volum total anual de suro arriba a les 374.000 tones. Portugal està al capdavant amb 189.000 tones (50,5% del total), li segueix Espanya amb 85.000 tones (22,7% del total). Després ve Algèria amb 40.000 tones (10,7% del total) i el Marroc amb 20.000 tones (5,3%); Itàlia compta amb 16.000 tones (4,2%); França produeix 14.000 Tm (3,7% del total); i Tunis unes 10.000, que són el 2,7% del total.L’exportació global dels països productors s’estima en 200.000 tones. Per zones, Europa absorbeix el 70% dels productes de suro, l’Amèrica del Nord i Àsia un 9% cada una, l’Amèrica Llatina un 7%, Oceania un 2%, i l’Àfrica menys de l’1%. Encara que ja la producció de matèria primera de suro es dóna en quasi tots els països de la conca mediterrània, la indústria es troba pràcticament localitzada a Portugal i Espanya. Estos dos països compten amb unes 885 empreses, de les quals 600 estan situades a Portugal i 288 a Espanya. Del total, 200 són de preparació de les planxes, 515 de tapons i la resta d’aglomerats i manufactures derivades. L’ocupació del sector és de 90.000 persones, de les quals 35.000 pertanyen a la indústria. Tenia fama la indústria surera d’antiga i de mal equipada; això no obstant, en el cas d’Eslida, per exemple, les empreses que subsisteixen ho fan al mateix temps que incorporen noves tecnologies al procés productiu en la mesura que el caràcter especial d’una cosa tan tradicional ho permet. A això ens mou a més la competència deslleial d’un altre tipus de tapons que ni tan sols mereixen tindre cabuda en este article, ni fer comparatives amb els de suro.Mes prompte, el nostre problema s’ha anomenat TCA, o siga: 2,4,6-tricloroanisol. Tractarem d’aclarir-ho una miqueta: la contaminació del vi amb aromes o sabors que podríem denominar fímgics o de florit és un dels problemes més importants que afecten els cellers de tot el món. De forma errònia, este fenomen s’ha associat en exclusiva al suro, que suposadament actuaria com a transmissor al vi dels cloroanisoles. El sabor o aroma de floridura del vi és conseqüència de la presència en l’ambient (ja siga l’aire, aigua, fusta, etc.) de microorganismes (especialment fongs filamentosos) que quan entren en contacte amb una sèrie de pesticides d’alta toxicitat utilitzats industrialment (halofenols), desenvolupen una reacció de defensa que els porta a produir haloanisoles. Estructuralment són compostos derivats de l’anisole o metoxibencé, i inclouen en la seua composició un o més àtoms d’un halogen. L’anisole és un compost present en un gran nombre de substàncies volàtils que solen ser molt oloroses, mentres que els halògens són quatre: fluor, clor, brom i iode. Així, els fongs transformen els fluorofenols en fluoroanisoles, clorofenols en cloroanisoles, bromofenols en bromoanisoles, i iodefenols en iodeanisoles. És a dir, davant d’una agressió externa dels halofenols (pesticides molt tòxics), el fong és capaç de transformar-los en haloanisoles no tòxics.Els haloanisoles (cloroanisoles i bromoanisoles) reconeguts com els enemics declarats més importants del vi són:- el 2,4,6-tricloroanisole- el 2,3,4,6-tetracloroanisole- el pentacloroanisole, i - el 2,4,6-tribromoanisole. Els halofenols més àmpliament utilitzats són els clorofenols i els bromofenols. Estos compostos són transformats en anisoles pels fongs filamentosos. Els clorofenols no són substàncies creades per la natura, sinó per l’ésser humà. Per això, a penes hi ha microorganismes capaços de degradar-los, i així poden persistir en la naturalesa fins i tot durant decennis. Alguns autors apunten que els clorofenols podrien formar-se a més durant el procés de cloració de l’aigua mitjançant reacció de l’hipoclorit sòdic amb fenols dissolts en ella, i també s’ha suggerit que en el suro podria formar-se amb el blanqueig dels tapons amb lleixiu (tècnica hui en desús).Els clorofenols, especialment el pentaclorofenol (PCP) i el 2,4,6-triclorofenol (2,4,6-TCP) són dos dels pesticides més àmpliament utilitzats. A més, les preparacions de PCP solen estar contaminades amb un 2-8% de 2,3,4,6-tetraclorofenol (2,3,4,6-TeCP). El seu ampli ús es deu a:*són molt barats,*són fàcils de sintetitzar,*són liposolubles, per la qual cosa travessen les membranes dels éssers vius,*són molt tòxics; la toxicitat es deu a la seua capacitat per a destruir les proteïnes i l’ADN. Els clorofenols han sigut àmpliament utilitzats durant dècades com a pesticides (antifúngics) i preservadors de la fusta, tant en l’agricultura com en la indústria, per a evitar el creixement de fongs sobre fusta, embalatges (cartó) i pells, i en menor grau en els grans de cereal i cultius.L’ús de clorofenols està prohibit a Europa, però s’usa encara a l’Àfrica i a l’Àsia. A la vista d’estes dades podem afirmar que les possibles contaminacions que afecten el sector del vi es poden produir a dos nivells:*Contaminacions del suro produïdes directament en el bosc de sureres per exposició a clorofenols, o contaminació del suro en procés de la indústria surera.

*Contaminació del vi, o del tapó, durant l’emmagatzematge en el celler per contaminació de la fusta d’estructures (sostres i parets), tonells, bótes o estants. Els bromofenols són, després dels clorofenols, els compostos més utilitzats, especialment el 2,4,6-tribromofenol (2,4,6-TBP). Este compost es pot trobar de manera natural en ambients marins ja que és sintetitzat per algunes algues terroses com una manera d’eliminar un excés de brom. No obstant això, els bromofenols són produïts en grans quantitats per les indústries químiques. El seu ús fonamental és com a retardants de la flama en pintures, vernissos i elements plàstics, encara que a causa de la prohibició de l’ús de clorofenols com a fungicides a Europa s’usen cada vegada més amb este fi, ja que el seu ús no està restringit. Sense voler estendre’ns més en este assumpte, conclourem dient que a ningú ni a res perjudica precisament un tapó de suro, siga del tipus que siga, sempre que apuntes bé quan destapes una botella de cava.

Veteasaber