PASTANT EL NADAL

Em sembla curiós que en els últims dies de novembre encara no trobem massa anuncis de Nadal, millor dit, de productes nadalencs. Estem en un país econòmicament fort; de fet, estem entre els quinze països més rics del planeta, i per tant, el consumisme ens controla des del moment que ens despertem fins que tornem a dormir (podríem dir que també mentre somniem? Possiblement sí: regals, jocs, joguets, cartes al Pare Noel, cartes als Reis Mags, cava, perfums, bombons, torrons... Que bonic!, o no és tan bonic? Alguns recordareu altres paraules que també les identificàvem amb el Nadal: llibrell, llanda, mesura, onça, lliura, torrons de gat... i que les heu utilitzades tantes vegades. Certament, era un altre temps.S’apropava el Nadal i com tots els anys les dones volien tindre pastes per a celebrar la festa amb la família, amics i veïns, i la millor i única manera era fent les pastes a casa, pastant. Es trencaven ametles arreplegades acabat l’estiu, s’escaldaven i fins i tot es molien; s’utilitzava l’oli recollit de la campanya anterior, perquè l’oliva de l’any encara estava als arbres o s’estava molent, i farina i sucre i carabassa i moniato torrat... i ganes de treballar.Típics d’estes festes eren, i són, els pastissos de moniato. Per a elaborar-los es reunien algunes veïnes llibrell en mà ("abans els veïns eren més que família") i feien una "pasterà", la treballaven, la premsaven individualment, la farcien de moniato i, pastís a pastís, els distribuïen per les llandes, que portaven al forn de llenya per a coure’ls i després repartir-se’ls. Convivència i treball efectiu en equip.

També s’elaboraven torrons de gat fets amb ametla pelada i sucre cremat, magdalenes (7 ous, 1 lliura d’oli, 12 onces de sucre, 12 de farina i 2 llimonades de paperet) fetes amb motles de metall, o la coca malfeta (14 onces de sucre, 14 de farina, 4 ous, mitja lliura d’oli, mitja d’aigua o llet i 2 llimonades de paperet i pell de llima ratllada). Eren dies molt freds, sense abundància però amb calor familiar. Segurament en esta època no érem una primera potència mundial, tampoc no ho sabien ni ho pretenien ser, però el Nadal tenia un sentit especial que ara costa trobar. Reflexionem-ho

Alex Gimeno