QUALITAT DE VIDA SOSTENIBLE

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre el desenvolupament sostenible. La ponent ens explicava la concepció que tenim sobre el medi ambient, considerat com un contenidor de recursos que cal explotar, i també com un receptor de residus. La simple idea de considerar una part de l’obra de la Creació com a això, a seques, és ben preocupant, perquè ens invita a explotar sense mesura els recursos, sobretot als habitants dels països desenvolupats. En esta carrera sense límits, el nostre comportament afecta tot el planeta, i no estic parlant només de la degradació de l’entorn i de l’esgotament d’alguns recursos. Sovint, estos països poderosos deixen els escrúpols a banda i sotmeten altres territoris menys desenvolupats a la seua dictadura econòmica, els escorren els recursos naturals i els deixen empantanats.

Algun lector pot pensar que eixe comportament només té lloc en els àmbits que tenen poder de decisió, però no a escala casolana. En un món capitalista globalitzat, els nostres comportaments tenen més transcendència que no pareix. Mirem-ho: per exemple, solem pensar o dir que «si gaste llum/aigua/gasolina sense miraments, és perquè la puc pagar». Això, enunciat d’eixa manera, és un fet objectiu que no admet cap crítica: «tinc uns diners i els dedique a un servici que em dóna qualitat/nivell de vida». Però si ho mirem des d’un altre punt de vista, la cosa canvia molt: dient això estem infravalorant estos recursos limitats (aigua, petroli) i anunciant el nostre egoisme més profund, pensant només en l’ara i ací, i en mi.

El tema és llarg i calen molt matisos que no caben ací. No és igual sostindre la qualitat de vida del món desenvolupat, que buscar una qualitat de vida sostenible. Sostindre (mantindre, i augmentar si fa falta) la nostra manera de viure és insostenible per al futur, en un món capitalista que només es preocupa d’afegir necessitats especials als qui ja tenen cobertes les necessitats bàsiques (menjar, casa i educació).

Moltes voltes pensem que tindre al nostre abast totes les novetats ens fa lliures, quan potser el que som és esclaus i no sabem viure sense eixes necessitats accessòries. El dia 1 de febrer, amb la complicitat d’Internet, es va difondre una crida general per tal que desconnectàrem la llum a casa a les 19.55 h. L’acte va ser secundat per una part mínima de la població desenvolupada, i fins i tot per algunes institucions de govern. Uns dies més tard, el 6 de febrer, es convocava als usuaris a apagar el mòbil davant la imposició de les companyies d’establir unes tarifes injustes. S’ha comentat que és molt important que la ciutadania anime este tipus d’accions, i també que l’actitud dels governs de suspendre durant 5 minuts el balafiament habitual d’energia només va contribuir a domesticar la crítica ciutadana per tal que tot continue igual. Si mirem la cosa a escala global, mundial, hi va haver moltes persones que no van poder apagar la llum perquè no en tenen –de la mateixa manera que no tenen aigua, ni menjar suficient per a sobreviure, ni una escola, tot coses bàsiques–, i eixe és el fet important que ens ha de portar a canviar com funcionem alguns. Si realment volem canviar el món, el canvi comença en nosaltres, en el dia a dia, prenent consciència dels nostres actes interioritzats com a normals que pensem que són insignificants.

Acabe amb un proverbi ple de saviesa que ens va aportar Raquel de la Riva, la conferenciant: «La Terra no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec dels nostres fills». Robert Baden-Powell, el fundador dels Scouts, ho deia d’una altra manera: «Deixeu este món millor que no l’heu trobat». Així, posant els ulls en el futur dels que han de vindre, és com hem d’actuar i viure.

Oscar Pérez