QUO VADIS, ESLIDA?

En els últims anys, tant en L’Alé com en el llibret de festes del Crist han aparegut diversos articles i altres textos literaris que tenen un denominador comú: parlen de la gent d’Eslida, però no des d’un punt de vista històric, sinó des del present més immediat. Estos textos parlen a voltes de coses etèries, difícils de concretar, però són fruit de la intuïció personal, de la inquietud que crea en algunes ànimes sensibles un interrogant de resposta complexa: la identitat (actual) dels esliders i de les eslideres. Cap a on vas, Eslida?

Per si no queda clar el que he dit fins ara, i encara que no ho puguen o no ho sàpien expressar, estes persones es pregunten sobre com han sigut els esliders en el passat, com som en el present i com volem que siga la nostra identitat en el futur. Certament, no hi haurà un futur plausible i digne sense un present normal. Vos en posaré un exemple: ara que hi ha prou sensibilitat sobre el manteniment del territori en condicions de dignitat, tal com ens agrada (justament quan més atemptats urbanístics s’estan cometent i l’ànsia de construcció és més ferotge) sabem que la conservació i la promoció d’eixe territori només serà possible si treballem des del present amb un nord ben marcat que ens porte a eixa dignitat. La falta de visió de futur, juntament amb l’espera de la recompensa ràpida, fa que aguardem els rèdits de la nostra actuació ara i ací. Això és un símptoma de persones que pensen que no hi ha futur i que, per tant, val més folgar-se’n ara que esperar al temps que dirigiran altres, o que fins i tot potser no vorem.

Quan parlem d’identitats, passa una cosa pareguda. La identitat és el producte i el resultat d’una evolució cultural; és prou estable quan està assentada fermament i defineix, bàsicament, un poble. No està escrit en cap lloc quins fonaments té eixa identitat, però els individus que hi pertanyen saben que la tenen i si tremola un pilar saben que poden perdre alguna cosa essencial. He dit que la identitat és prou estable, però no del tot. L’evolució dels pobles continua, i hi ha factors desequilibradors que introdueixen variacions que no actuen de seguida, sinó al llarg del temps. Per això he parlat més amunt de la successió temporal passat-present-futur.

Els esliders, ¿sabem què i com hem sigut en el passat? Sabem com som ara? Sabem com serem en el futur? Cada una d’estes preguntes té una dificultat de resposta diferent. El passat i el present són més fàcils de conéixer, però... i el futur? Si heu seguit el meu raonament, voreu que el present es construeix per successió temporal del passat, i per tant el futur ha de ser el resultat del passat actualitzat i viscut en el present que es projecta cap a davant.

Per tot això, siguen benvingudes totes les reflexions des del present que es facen en veu alta, perquè ens estan assenyalant els nostres punts forts i, sobretot, els dèbils. Al mateix temps, estes reflexions són l’indici d’algun fenomen. En el cas d’Eslida (si tenim en compte també els enfrontaments estèrils al voltant de qüestions centrals de la identitat, ja siguen les festes o la crítica sistemàtica dels qui són diferents d’u mateix) indiquen que moltes vegades sacrifiquem la unió i la unitat (per tant, la cohesió, la concòrdia i la felicitat col·lectiva) per l’individualisme, que és l’enemic número 1 de la identitat.

No deixeu d’escriure sobre estes qüestions, i feu-ho sempre des d’un punt de vista constructiu. No vos oblideu de firmar amb el vostre nom, per tal d’alimentar el debat entre persones reals. L’individualisme, el menfotisme, la irracionalitat i l’oblit ja han guanyat massa terreny, i hem de recuperar-lo... encara.

Òscar Pérez Silvestre