Les primeres festes entre vosaltres

Mn. Rafael Fiol

 

Les passades festes del nostre poble m’han donat l’oportunitat de valorar millor una qualitat coneguda que caracteritza els habitants d’Eslida, la seua bondat i la seua humanitat. Pel que he tingut oportunitat de percebre, les festes s’han desenvolupat en un clima de pau i familiaritat, en què ha estat molt difícil sentir-se com un desconegut, vivint amb alegria i sana convivència, formant tots part d’una mateixa família.
La processó del Crist ha marcat, com sempre, una fita en estes festes i es va desenvolupar en un impressionant silenci tot i l’enorme quantitat de gent que s’agrupa, vinguda de tan diversos llocs. Marcada pel respecte, devoció i veneració cap a la imatge del nostre Crist del Calvari, va transcórrer entre el fervor i la pregària callada dels esliders.
En les mirades s’endevinava una tensa espera d’un esdeveniment especial: l’arribada del Crist a la seua ermita, al cim del calvari, als afores del poble, com va passar fa 2.000 anys, amb un silenci que de vegades es podia tallar... Tots participem d’esta tensió, i en el fons tots sabem que el que estàvem esperant aquella nit i ara, i en cada moment, és la nostra trobada amb Crist en cada encreuament pels camins de la vida.
Esta trobada, finalment, s’ha produït un any més i esperem que siga per molts anys, i moltes vegades durant l’any pujarem a poc a poc, passejant fins al calvari, a dir-li paraules d’amor encés i demanar-li que ens ajude, que ens canvie, que l’estimem, que volem seguir els seus passos, cada vegada més a prop, encara que ens coste, com a Ell, la pròpia vida...

L’Alé més esperat

L’estiu és l’època de l’any que es reserven els esliders i les eslideres que viuen fora del poble la major part de l’any per a tornar a enganxar-se a les tradicions del poble i arrelar -ni que siga per uns dies- amb la terra que els ha vist nàixer, córrer, treballar... En una paraula, on han viscut una part de la seua vida.
Per a les persones que fem L’Alé, l’estiu ens brinda una bona oportunitat per a fer-nos presents en moltes cases, i per això ens agrada aprofitar-nos de la vostra confiança per a oferir continguts agradosos i que aporten un granet d’arena a l’estima pel poble i a l’arrelament que tots hem de viure amb el nostre territori, amb la nostra història, amb la nostra gent...
Per això, en este número especial (el 128 ja!) trobareu aportacions que ens són ben conegudes i que portem gravades en el nostre imaginari col·lectiu. La indústria de l’espart i el treball de les espartimeres, per exemple, ens és aproximat per un vell conegut nostre, Josep Herrero, que va treballar en els anys 80 de practicant a Eslida i participava activament en les iniciatives culturals que sorgien als pobles de la serra. Aprofitant la profunditat amb què tracta el tema, hi dediquem l’apartat d’història gràfica.
A més, reproduïm l’informe que es va llegir al bisbe de la diòcesi, Mons. Casimiro López, en la visita pastoral del mes de febrer, que aporta en poc d’espai moltes dades històriques i sociològiques d’Eslida. Com sempre, podreu llegir altres escrits de gent de casa ben interessants, entre ells la salutació dels Clavaris 2010, que fan un balanç positiu i emotiu d’un any al servici del poble d’Eslida. Ens quedem amb això, i amb tot i això, vos desitgem unes Bones festes!

L’estiu amb treball

La Corporació Municipal ha gestionat les subvencions nacionals, autonòmiques i provincials per a oferir treball a la gent del poble. Així, podem vore que s’han pogut obrir les piscines i contractar quatre persones per a socorristes i recepció, que hi ha una brigada de sis persones que fan neteja i manteniment del poble i, segons la informació rebuda, s’ampliarà el personal a l’agost amb dos persones més de reforç.

Un juliol complet

Començat l’estiu, el poble s’ompli de xiquets que tenen vacances. Enguany, gràcies a les activitats de l’Escola d’Estiu realitzada del 5 al 23 de juliol, han participat 28 xiquets i xiquetes d’infantil i primària, que han pogut conéixer i experimentar entre altres activitats la funció tradicional del llavador; també hi ha una escola esportiva amb 10 xiquets, dos dies per setmana. 
Per a tota la població hi ha cursos de natació (embarassades, xiquets, dones, etc.) que poden fer iniciació, perfeccionament, gimnàstica aquàtica i aquaeròbic-aquafitness.
També s’està impartint un curs de 75 hores, organitzar per AFAMMER i el Parc Natural, amb finançament nacional i europeu, per a treballadors. El contingut és sobre "Bones pràctiques agràries: poda i cura de la vinya" i compta amb 15 alumnes matriculats i l’assistència de 18 a 20 interessats en el tema.

Concurs de cartells

Encara teniu temps de participar en el concurs de cartells que, des de ja fa uns anys, organitza l’Associació «El Puntal de l’Aljub» per tal d’elegir un cartell que anunciarà la representació de la Passió del nostre poble per al 2011. Com ja va sent habitual, tindreu les bases exposades als llocs de sempre, que pràcticament són les mateixes que en altres anys. Per tant, la valoració i votació popular es farà el dia de la Fireta, el 15 d’agost. Esperem molta participació. Ànim, i a fer treballar la imaginació.

Endavant, endavant...

Podríem dir que ens agrada presumir que al nostre poble no es pot fer res, que qualsevol iniciativa és perseguida fins que s’aconsegueix destruir. Possiblement som molt crítics, i més respecte dels altres que respecte de nosaltres mateixos. Doncs, bé. Amb tot això, enguany hem tingut Festes de Juliol gràcies a un grup de persones que han decidit deixar de costat el què diran? i portar endavant el projecte de coordinar dos caps de setmana de festes per al poble. Des de L’Alé desitgem que es valore com cal la seua iniciativa i els felicitem pel treball desinteressat en benefici de tota la comunitat.

Uns dibuixos d’Eslida dels anys 20

Òscar Pérez Silvestre

 

En alguna ocasió, a propòsit de la llegenda del castell de Castro, he escrit en algunes publicacions nostres sobre un personatge artanenc que em va captivar en llegir la seua biografia: Vicent Tomàs i Martí (1898-1924). No tenim ací tot l’espai que faria falta per a poder esbossar la vida d’este valencianista, tan intensa com curta. Fixeu-vos que només tenia 26 anys en morir víctima del tifus i ja era una personalitat coneguda en el món de les idees valencianistes més avançades del moment arreu del nostre País Valencià.
Fou una ment d’aquelles lúcides i cultivades, i un incansable propagandista del valencianisme als pobles de la Plana, de l’Horta i del Maestrat. Quan llegim els articles que publicava en la premsa descobrim la gran estima que sentia pel seu territori. No és estrany, per tant, que estimara tant el seu paisatge, la seua història, la seua llengua i això anava acompanyat de l’interés per l’excursionisme, i per derivació, la inclinació per les restes arqueològiques. Ell mateix degué contagiar esta dèria al seu germà Joan (dos anys més menut), qui en els primers anys 20 va ser capaç de trobar diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i als pobles de la rodalia. Uns anys després de la mort de Vicent, Joan fou denunciat per les seues indagacions, i va desviar l’interés cap als castells espadànics. Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez, «trobà més atraients les ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que feia goig veure».
Joan, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i de tant en tant pintava. Quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense aquella formació professional que s’adquireix a les escoles», ens diu Esteve en les seues memòries. L’excursionisme i el dibuix també eren dos dels entreteniments de Vicent, que en les seues eixides es parava a deixar constància d’alguns edificis singulars que trobava. A més, es detenia a alçar mapes amb unes perspectives tan modernes que hui només podríem fer amb fotos aèries o amb el Google Maps.
No ho faré més llarg. Simplement, vull agrair la generositat del professor Vicent Franch i Ferrer de cedir-nos esta novetat per a ser difosa en les publicacions d’Eslida. A Vicent Tomàs, com sempre, la meua admiració incondicional.

Història i situació socioreligiosa actual d’Eslida

Òscar Pérez Silvestre

 

L’origen de la població cristiana d’Eslida hem de buscar-lo en les famílies que van repoblar la vila entre 1611-1612, després de l’expulsió dels moriscos (1609). Tal repoblació va ser promoguda pel Duc de Medinaceli, senyor d’estes terres i de molts altres pobles de la serra d’Espadà.
La quantitat d’habitants va anar augmentant lentament, però progressiva, fins al segle XIX, i va produir diverses vocacions eclesiàstiques. Ja dins del segle XX, cap a la dècada de 1930 hi ha una població d’unes 1.700 persones, però la Guerra Civil i els canvis socials i econòmics posen en marxa una emigració que al principi és estacional per a treballar en la recol·lecció de collites latifundistes (França, Catalunya) o en la indústria de la Plana i de València.
La projecció d’Eslida com a colònia d’estiu, iniciada a la primeria del segle XX, converteix el poble en un centre receptor de visitants, amb uns màxims d’ocupació que podem situar en la dècada de 1980. Tal fenomen, unit a les possibilitats d’estudiar una carrera universitària, va accelerar l’aparició de parelles mixtes, és a dir, formades per una persona d’Eslida i una d’una altra localitat. Si bé no és una pauta general, moltes d’estes famílies viuen habitualment fora del poble per motius de treball i de relacions. Este fet, sense cap dubte, afecta la quantitat de població efectiva durant l’any, situada en 915 habitants segons el cens de 2009. El descens de població s’ha frenat bàsicament per dos motius: en primer lloc, per la decisió d’algunes parelles (mixtes o no) que han mantingut o han posat la seua residència a Eslida, i també per la immigració dels últims anys, sobretot de procedència romanesa i marroquina.
Hi ha, encara, altres factors que cal tindre en compte des del punt de vista sociològic: sense cap dubte, el grau de cohesió de la població es pot mesurar també per l’existència o no d’associacions i de grups de relació. A Eslida, estan en funcionament tres associacions sense ànim lucratiu. La d’Ames de Casa i La Passió realizen diverses activitats al llarg de l’any per a les persones associades i obertes al poble, i en el cas de La Passió se centra en la representació anual de la Passió i Mort de Jesucrist, amb 10 anys de vida. A més, tenim la Banda de Música amb Escola d’Educands, i la Rondalla que actua en algunes celebracions eucarístiques. Altres entitats més sectorials són de tipus esportiu (Volta a les Fonts), productiu (oli) i econòmic (turisme rural). Estes que hem citat són les que tenen una presència més visible.
Les característiques de la població que assisteix a la parròquia durant la major part de l’any són l’elevada mitjana d’edat, llevat d’algunes celebracions puntuals amb una clara dimensió identitària que aglutinen més parroquians. Estem parlant del dia del patró, Sant Lleó el Gran (diumenge posterior al Diumenge de Resurrecció) i el dia dedicat al Crist del Calvari (últim dimecres d’agost, actualment), amb una processó concorreguda per tota la població, visitants i esliders i eslideres emigrats des de fa dècades que retornen al poble ni que siga per passar el dia amb la família i vore el seu Crist.
Cal destacar que l’aparició del full parroquial L’Alé (desembre de 1994) ha representat un instrument que interessa no tan sols a les persones que van a la celebració de l’Eucaristia, sinó també a moltes altres que, sense anar regularment, tenen interés en les informacions religioses i locals que es publiquen. Des de 1994 s’han publicat 122 números, alguns d’ells especials. Amb una tirada de 125 exemplars en paper, actualment es pot accedir també a la informació des d’Internet (9.114 visites). Es pot visitar en http://parroquiaeslida.blogia.com/.

Breu història del temple parroquial del Salvador
D’acord amb la documentació que va exhumar Miguel Gómez Mondragón, el temple parroquial d’Eslida es va començar a construir l’any 1429, en una parcel·la annexa a la mesquita, segurament amb unes dimensions inicials més reduïdes i ben diferents de les actuals. Possiblement fou amb l’expulsió dels moriscos l’any 1609 i la repoblació posterior (1611) que es van reprendre les obres i es va ampliar per tal d’adaptar-se a un grup major de cristians. Així, dels llibres sagramentals i de fàbrica Miguel Gómez va poder extraure estes dades concretes:
Any 1691: es daura l’altar del Santíssim Crist del temple parroquial.
Any 1693: es daura l’altar de la Mare de Déu del Roser.
Any 1694: es daura l’altar de sant Roc.
Any 1696: es fa l’encenser de plata, el portapau i la naveta.
Anys 1696-1697: es daura l’altar major, de tall barroc, inaugurat amb motiu de la festivitat del Corpus Christi.
Any 1697: es fa l’alba llarga i la caixa dels morts.
Any 1699: el poble costeja l’obra del cor sobre el cancell de la porta d’accés al temple.
Any 1700: es fa el frontal i la casulla verda.
Any 1703: es fa la creu de plata i es col·loquen les relíquies i el Lignum Crucis.
Any 176?: es construeix la cúpula el·líptica de l’actual capella de la Comunió.
Les campanes porten data de 1686 (Santa Bàrbara) i 1778 (Sant Vicent Ferrer).
El creixement de la població a l’inici del segle XVIII havia arribat a un màxim que demanava una ampliació del temple parroquial. Eslida devia tindre aleshores uns 900 habitants, per als quals era prescriptiva l’assistència a missa. El contracte d’ampliació es va firmar amb el mestre d’obra Jacinto Agustí Jurado, que va actuar també en l’església de l’Assumpció de la Vall d’Uixó i a Cabanes. L’obra interior contractada consistia en una ampliació del temple amb dos naus laterals, la construcció de la sagristia, d’una capella de la Comunió més capaç i la redecoració general.
Les noves obres, però, en canviaren totalment l’aspecte: a més de guanyar amplitud gràcies a les naus laterals, es va reorganitzar l’espai i es construí una capella de la Comunió de cúpula de mitja llima amb més capacitat que la del segle XVII (existent encara i amb decoració original de tall barroc prou deteriorada, però sense l’ús primigeni), una sagristia i un presbiteri dignes. La decoració de rocalla en l’extradós dels arcs formers i les restes d’esgrafiats en l’intradós dels arcs faixons i en les cupuletes semiesfèriques de les naus laterals dignifiquen encara més l’aspecte suntuós però senzill del nostre temple.
Els fets bèl·lics del període 1936-1939 van deixar el temple en una situació de ruïna interior molt penosa, de la qual es va recuperar molt a poc a poc amb intervencions no sempre afortunades.
En els primers dies del conflicte, el rector Mn. Pasqual Tomàs Portolés es va veure obligat a entregar les claus i a anar-se’n. El temple fou assaltat i destruït totalment per les forces revolucionàries: els altars, els quadres atribuïts a Planes, la quasi totalitat d’imatges (llevat del cap de la imatge de Sant Lleó, de la primitiva imatge del Crist de la Vila, i d’una peanya processional corresponent als sants Abdó i Senén), el púlpit i la pila baptismal; tot fou cremat a la plaça. Van desaparéixer les portes de la sagristia i van obrir una porta lateral i un finestral visibles a hores d’ara al mur que mira vers la plaça de l’Ajuntament. Dels ornaments només van quedar les estovalles de l’altar. També va desaparéixer una part de l’orfebreria, i només es va poder recuperar la custòdia, el reliquiari de la Vera Creu, un encenser, quatre canelobres, dos calzes (un d’ells de plata), la naveta (de plata) i un copó (també de plata). Per una visita del bisbe de Tortosa coneixem l’existència d’un reliquiari de plata del patró sant Lleó, el qual, passada la guerra, no aparegué. Pel que fa a les campanes, no varen patir cap dany.
L’edifici, arruïnat, es va convertir en el lloc d’abastiment de queviures i durant tres anys no hi hagué cap manifestació de culte. Pel juliol de 1938 la població fou traumàticament evacuada pel fet d’haver-se quedat entre els dos focs marcats per la línia XYZ, que envoltava les poblacions d’Almenara, la Vall d’Uixó, Eslida, Jérica, Viver i Bejís. El front d’Artana i Eslida es consolidà en mans de l’exèrcit nacional cap al final de juliol de 1938.
Tot i que no es coneixen bombardejos sobre la població, l’abandó del temple parroquial continuà fins al final de la guerra, amb el consegüent deteriorament. En la postguerra es va tractar de recuperar la normalitat amb els pocs recursos econòmics disponibles i es va dignificar tant com es va poder, però inadequadament, l’interior del temple amb algunes imatges de fusta i altres de guix fabricades en sèrie. Fins i fins i tot el retaule de l’altar major es va comprar d’este material. Altres intervencions posteriors han realitzat treballs de manteniment de la il·luminació, de la pintura i de les humitats, alguns dels quals no s’acomoden a l’estil ni a les necessitats de l’edifici, que té la condició de Bé de Rellevància Local.

La indústria de l’espart a la serra d’Espadà

Josep Herrero Cabanyes

 

El segle passat no fou una època d’abundància per als pobles de la serra d’Espadà i la Plana. Temps políticament plagat de constitucions de curta durada, socialment obsessionat en reformes agràries que no s’acomplien i militarment qualificat com una època de pronunciaments i guerres civils. Estes circumstàncies un tant desoladores no podien oferir en contrapartida una alternativa econòmica favorable. Ben al contrari fou, com la majoria d’èpoques pretèrites, un temps de penúria i a voltes fam per a les classes populars.
L’agricultura era predominantment de secà i hi havia grans àrees del terme amb bosc i garriga, amb tan sols una explotació de pastura extensiva, aprofitament de llenya i carbó en estes àrees. Per a mantindre la població existent en relació als seus recursos naturals i en fase d’expansió demogràfica, es necessitaven noves fonts de riquesa. La població, regida per l’instint de conservació i la intel·ligència, els trobà principalment en l’extensió de la propietat a altres termes, en l’augment dels regadius, l’emigració definitiva i temporera i el treball de l’espart, sobretot centralitzat a Artana.

Els sariers i l’espartí
Estos artesans de l’espart eren unes vint famílies que en temporada de primavera i estiu eixien del poble amb el seu mul carregat d’espart i es dirigien a diversos llocs principalment del País Valencià, Aragó o Catalunya, on muntaven els seus improvisats magatzems on elaboraven les peces i venien majorment previ encàrrec.
Fins a l’acabament del segle XIX, la llata i els seus derivats constituïen quasi la totalitat de la indústria artesana de l’espart. Esporàdicament es feien espartims per al consum local i poca cosa més. Fou en els darrers anys de segle XIX quan el treball de la llata evolucionà per a transformar-se en la indústria de l’espart. El pas es realitzà progressivament. Al principi es venien els dos productes, però en pocs anys l’espartí té una preponderància respecte de la llata. L’obertura de mercats és deguda a dos causes ben diferents: la qualitat de l’espartí local i el perfeccionament de la premsa.
Ara és al poble on es confecciona tota la mercaderia amb un treball a destall realitzat a domicili i amb matèria prima, prèviament pesada per evitar els fraus, a càrrec de l’empresa. La labor serà de les dones, i ocasionalment -si faltava jornal al camp- també dels hòmens.
Fins a l’any 1912 continua l’expansió. A Artana augmenten els comerciants fins a 14 i les treballadores disfruten d’un modest però acceptable nivell de subsistència. A poc a poc, però, el mercat s’estabilitza, sorgeix una dura competència entre els empresaris del poble que a més de fer front als espartimers d’altres llocs, fan la guerra entre ells. En canvi, a escala local sembla hi ha un acord de no apujar els preus de confecció com a forma de pal·liar les seues dificultats comercials.
Esta falta de rendibilitat en la confecció que patien les treballadores es produiria des de l’any 1912, precedida i acompanyada per unes circumstàncies econòmiques generals altament desfavorables. L’any 1904 es manifesta un conflicte social en reclamar els treballadors agrícoles locals el mateix jornal que a Borriana. Els llauradors no hi accedeixen per considerar les terres de secà menys rendibles i acorden com a mesura de pressió no donar cap jornal. La gelada de 1905 anorrea les collites i, conseqüentment, el conflicte. Des del març de 1906 es viu una sequera que tindrà una durada de més d’onze anys, concretament fins als temporals de novembre i desembre de l’any 1917. La Primera Gran Guerra (1914-1918) arruïna l’economia tarongera i hi ha treballadors que es veuen obligats a emigrar a França, on fa falta mà d’obra per estar la població ocupada en la defensa del país. L’estiu de l’any 1918 venia la cucaratxa i ocasionava estralls  en les famílies.
L’any 1915, les espartimeres que es veuen forçades a viure del seu treball havien de fer una jornada de 15 o 16 hores. Algunes col·locaven el pa sobre els genolls per no deixar la faena mentre menjaven. En canvi, als ulls de les obreres semblava que els espartimers creixien econòmicament.
Després de moltes protestes infructuoses i considerant que la situació desesperada hi persistia, en el mateix any 1915 a Artana es crea entre les espartimeres una junta de defensa que molt prompte agruparà 725 sòcies. Els comerciants, temorosos de la unió, intentaren desfer-la per diferents mitjans, però no ho aconseguiren.
 A mitjan juliol de l’any 1916 aparegué Don Antonio Masa Pineda, propietari d’una important indústria espartinera a Ojós, localitat murciana pròxima a Cieza. La crisi del mercat provocada pels industrials d’Artana de segur que també afectava greument el seu negoci, i ell, amb seny comercial i probablement informat del que hi ocorria, venia a salvar la seua indústria.
En este llastimós panorama, l’activitat espartimera era vital. Per això l’aparició de D. Antonio Masa, el Senyoret, va ser providencial. Ell estudià l’assumpte de l’espart al marge dels esdeveniments i una vegada aclarits els seus dubtes es posà en contacte amb les treballadores i hi arribà a un acord. Accedeix a pujar 3 perres per espartí de 75, i elles n’havien de fer 3.000 dotzenes. Al cap d’un temps hi torna, quan les espartimeres havien superat considerablement el destall convingut i ja dubtaven que hi tornara.
Ràpidament es féu una reunió general del sindicat, davant del qual D. Antonio es negava a complir la promesa. Les dones començaren a protestar, però ell s’imposà fent-les callar i resolgué la qüestió amb una nota d’humor: "Yo no les doy tres perras; quiero subirles cinco". L’alegria fou molt gran per aquell augment de sorpresa que ni tan sols havien somiat, i des d’aquell moment tot el poble treballà per a ell. D’esta intel·ligent manera, el Senyoret salvava la seua empresa d’Ojós, en creava una altra a Artana de considerables dimensions amb un producte de qualitat i dignificava el salari de les espartimeres.

L’empresa del Sr. Masa
El Sr. Masa començà a treballar-hi l’agost de 1916; l’any següent, a més de quedar-se els seus magatzems plens de material elaborat, va comercialitzar 7.000 dotzenes. El 1918 l’activitat va ser màxima, i hagué de desestimar per falta de capacitat productiva un encàrrec de 12.000 dotzenes. Este desajust entre l’oferta i la demanda impulsa a ampliar la indústria als pobles veïns d’Eslida, Tales, la Vilavella i Betxí. En canvi, no arribà a Nules per l’oposició d’Artana, motivada per la por que el centre fabril passara allí per la facilitat de les comunicacions.
Els empresaris locals, totalment desbancats del negoci, intentaren al principi dissuadir D. Antonio per diversos mitjans, i en no aconseguir-ho a Artana estengueren els seus comerços a Eslida, Xova, Fondeguilla, Nules, Alcalà de Xivert i fins i tot a la localitat d’Hellín, a Albacete. També acolliren treballadores locals que no treballaven per a D. Antonio o que es deslligaven d’ell, fet prou freqüent perquè era molt exigent en la qualitat del treball.
Malgrat l’èxit inicial, el Sr. Masa molt prompte deixà la indústria en mans d’encarregats fins a desentendre-se’n allà per l’any 1920. Això ens fa sospitar que el seu objectiu principal era apujar els preus a Artana per tal de fer més competitiva la seua empresa d’Ojós. Després d’esta etapa, són les obreres qui comercialitzen el seu producte per mitjà del sindicat, però molt prompte fracassen i passa l’empresa a mans des senyors Franch, Meneu i Ibáñez de Betxí. La seua gestió no és encertada i acaba també en fracàs.

La tornada dels empresaris locals
Joaquín Pitarch Vedrí, espartimer de tota la vida, compra el comerç dels senyors Franch, Meneu i Ibáñez i constitueix la indústria més gran de la vila. També els altres espartimers tornen a treballar al poble i durant este període es labora constantment sense cap conflicte. Els mercats s’estenen: passem dels primers del Maestrat, del Montsià i del Baix Ebre a tota la part nord-oriental de la península (Catalunya, Aragó, Navarra i Logronyo). La producció mitjana es podria xifrar en unes 30.000 dotzenes anuals, equivalents a 1.300.000 kg d’espart, si bé fluctuava prou en relació a la producció olivarera.
L’adveniment de la República (1931) no modificà la conjuntura favorable de la indústria, però sí la Guerra Civil de 1936. Van tancar moltes empreses. El temps que durà el conflicte fou desfavorable per a la nostra indústria, com ho era per a quasi totes les activitats, per desenvolupar-se amb una gran inseguretat política, econòmica, social i comercial.

La indústria de la postguerra
La postguerra va ser una etapa extremadament difícil: persones, principalment jóvens, mortes o desaparegudes; altres jóvens fent un servei militar d’una durada considerable, hòmens empresonats, etc. Als factors de caràcter humà cal afegir els econòmics i socials. Camps erms i nul·la activitat tarongera a causa de la II Guerra Mundial, manca de treball, control i repressió, pobresa i fam generalitzada de la qual solament es lliuren alguns agricultors acomodats...
A causa de la desorganització econòmica i laboral, de la falta de transport i del mal estat de les zones olivareres, no és possible reiniciar el treball fins a l’any 1944. Més tard, el règim econòmic autàrquic revalora l’oli i, en conseqüència, la indústria espartimera viu un bon moment. El preu de confecció també puja moderadament: l’any 1945 es paga l’espartí de 75 a 2 pessetes/unitat, però l’optimisme dura poc: a principi de l’any 1946 es frena la conjuntura favorable a causa d’una terrible gelada que acaba o debilita moltes comarques olivareres.
L’any 1951 s’uneixen les huit enpreses locals i constitueixen La Industria Capachera Artanense. El principal motiu d’esta unió és obtindre la matèria prima necessària, ja que la falta d’espart era un gran problema pel gran consum que en feia la indústria dels sacs (recordem que en l’època de l’autarquia no es podia importar jute). D’esta manera es va resoldre, en part, el problema.
En este període, la gelada del 56 i la progressiva transformació de terres d’olivar en zones fruiteres (és el cas de moltes comarques lleidatanes) fan perdre a l’ICA nombrosos clients tradicionals. Aleshores, l’empresa busca nous mercats a Castella i Andalusia i entra en forta competència amb les indústries espartimeres del sud. Algunes d’elles tenien preus més competitius perquè no pagaven la Seguretat Social de les obreres. Davant d’este problema de competitivitat, s’aposta per la mecanització com a única alternativa per tal de garantir la continuïtat de l’empresa. Malgrat els intents d’alçar l’empresa, la crisi arrossegada durant anys ara és major i sense possibilitats de solució, però l’activitat continua en els 70 fins a l’any 1981, quan pot considerar-se extingida. 
 
Conclusions
Va ser molt positiu per a Artana, i també per als pobles veïns, haver tingut durant quasi cent anys una indústria que mantenia molts llocs de treball, els beneficis de la Seguretat Social i els subsidis de jubilació. En contrapartida, va ser una llàstima -quan es veia clarament que l’espartí no tenia futur- no haver aprofitat els empresaris l’organització industrial, la mà d’obra disponible, el potencial econòmic i l’experiència acumulada per a continuar l’activitat en algun altre sector de més futur. Si això s’haguera previst, s’hauria evitat el drama de l’emigració.
De fet, quan va acabar la indústria quedaren moltes famílies desemparades, principalment aquelles de la classe treballadora amb filles, que no tingué altre remei que emigrar majoritàriament a pobles veïns on podien ocupar-se en sectors com la indústria del calcer a la Vall d’Uixó o a la del taulell d’Onda. Va ser una època de penúria econòmica i patiment per a qui marxava, com també per als qui s’hi quedaven. Es prescindia així de familiars, amics i veïns que, sense cap dubte, aportaven molts valors a la nostra societat local.

Salutació dels Clavaris 2010

CLAVARIS 2010

 

No podíem imaginar que el temps passara tan de pressa i, ara, el camí que vam començar l’agost del 2009 està a punt d’acabar. Ha sigut un any molt intens que ha deixat en les nostres ments nombrosos moments que de segur quedaran en els nostres cors per sempre en forma de records.
Mirant cap arrere, encara recordem aquell moment -un poc boig- en què vam decidir que seríem els Clavaris del 2010. Recordem l’emoció dels nostres amics i familiars i, també, de tot un poble que ens agraïa la decisió de continuar la tradició.
Sense adonar-nos-en, anaren passant els mesos i amb ells, moments de rialles, de discussions, de prendre decisions importants, de passejos per a repartir la loteria, de visites al calvari, etc. A poc a poc, anàrem intentant complir aquell compromís que havíem pres amb la gent del poble d’Eslida i amb el Santíssim Crist del Calvari.
No volem deixar passar l’oportunitat d’animar que algú ens prenga el relleu i continue fent-se càrrec de les festes al Santíssim Crist. També volem convidar els veïns i visitants a viure amb intensitat i il·lusió tots els actes preparats per a la setmana gran del nostre poble.
El camí acaba, i des d’estes línies és el moment d’agrair a totes aquelles persones que ens han acompanyat en esta aventura. Gràcies a tots i a totes els qui han posat la seua voluntat per tal que el nostre any siga perfecte; gràcies als qui han tirat mà de la seua experiència per a aconsellar-nos en moments on no véiem la llum i, sobretot, gràcies a tot un poble que ens ha acollit i ens ha fet sentir com fills d’Eslida.
Bones festes i fins sempre!
Silvia, Sergio, Rosana, Jose, Isabel i Juan

La Creu com a signe de salvació

Mn. Vicent J. Paulo

 

Dins de poc, els carrers d’Eslida es tornaran a omplir de festa, de gent que omplirà els carrers del poble, les festes dedicades al Crist tornaran a començar de nou.
La festa és bona, però si el motiu de la festa és fer un homenatge a algú, és també convenient que sapiguem qui és esta persona a qui van dedicades les festes, què és el que ell va fer al llarg de la seua vida i, per damunt de tot, el motiu pel qual se li pot fer festa.
En estos moments, el motiu de la major part de les converses que hi ha als carrers és la crisi, tota la gent que no té treball i, sobretot, les conseqüències que això té en les famílies. Esta és la gran preocupació de la major part de gent.
Davant de tot açò, Crist té alguna paraula a dir? Sí, ja la va dir fa 2000 anys: «He vingut perquè tingueu vida i la tingueu en abundància» (Jn 10,10). El que ell va predicar i viure van ser valors molt diferents dels de la societat que ha provocat esta crisi: front a l’individualisme, ell parlava de fraternitat; front a l’ambició, ell parlava de caritat; front a les injustícies, ell parlava de justícia; front a la mentida, ell parlava de la veritat; front a la venjança i la violència, ell parlava de perdó i de pau... La Creu de Crist ha de ser fonamentalment un signe d’esperança, signe que, enmig de les dificultats, si hi ha un canvi de mentalitat, una llum és possible. Ell ens parla de salvació, i no solament en parla: ell ho va viure curant malalts, donant vida i perdonant a tothom, però a més ens diu que fem nosaltres el mateix.
La crisi és econòmica, però hi ha un altra crisi per davall: una crisi que afecta el sentit de la vida, una crisi en la manera de pensar de la gent que consisteix a donar més importància al tindre (una gran casa, el millor cotxe del mercat, la millor TV...) que al ser persona (capacitat de diàleg, saber pensar per u mateix, saber per què es fan les coses...). Possiblement, esta crisi siga un bon moment per recuperar en la nostra societat el valor que té la humanitat i el ser de la persona.
Hem de saber que la festa està dedicada a algú que volia una societat millor, i que les seues paraules i la seua vida són un treball per aconseguir-la. Ell ens parla d’un camí cap a la felicitat i la salvació: el treball per la pau, per la justícia, els qui busquen la fraternitat, la caritat i la solidaritat... Eixos són els qui sota la imatge del Crist podran construir una nova societat. Ell ens diu que per damunt d’una societat que vol el poder, els diners, és a dir, les coses materials, pot haver-hi una altra societat amb valors, que siga fonament de humanitat.
Que les festes que van a començar ens puguen servir per a mantindre l’esperança, que la joia que porta la festa sempre ens ajude a estar més units i viure més la fraternitat.
Molta felicitat per a tots!

Un bon estiu per a tots

En este número, a la pàgina 3 trobareu unes reflexions senzilles i plenes de trellat del bisbe de Tortosa Mons. Xavier Salinas, d’origen valencià, a propòsit del període estival i la nostra vivència de la fe en este temps de relaxació.
No és la primera vegada que des d’este espai donem recomanacions per a ser més feliços a l’estiu. Recordeu que la felicitat ens ve de les coses xicotetes, dels detalls que moltes vegades ens passen desapercebuts. Mirem-ne algun exemple: un acte tan rutinari com aparcar el cotxe pot ser un motiu de molèstia per a moltes persones si no està ben estacionat. Una actuació com esta té uns efectes en cadena: la persona afectada haurà de cridar a l’Ajuntament, que buscarà a algú que haurà d’avisar per la megafonia i és possible que desperte a l’amo del cotxe, que volia fer ús del dret de la becadeta estival. TOTAL: un fet de la rutina diària es converteix en una molèstia de dimensions impensables.
Diu la dita que «a l’estiu, tot el món viu». Nosaltres afegim que «tot el món viu i deixa viure». Bon estiu des de l’estima i el respecte mutus!

Panells informatius

Si fem memòria, en el número 120 de L’Alé vàrem informar de la possibilitat de connexió a l’Audioguia Turística mitjançant el bluetooth. Doncs bé, com ja heu observat a l’entrada a la població per la carretera d’Artana i de Xova, o al Centre de Visitants, o a les places de l’Ajuntament i de l’Església, trobem uns panells informatius que ens permeten llegir informació del poble i també ens expliquen l’Audioguia: on descarregar-se-la (Ajuntament, Centre de Visitants o per Internet) i el contingut de cadascuna de les audioguies. La número 1 donarà informació del municipi; de la número 2 a la 5 de les rutes de monuments; la número 6 de les rutes per les fonts; la número 7 dels molins; la número 8 de les coves, i la 9 i 10 dels senders pel terme.

Jocs Esportius i viatge a Lleó

Un grup d’alumnes de Primària del CEIP Francisco Mondragón d’Eslida ha participat en la 28ª edició de Jocs Esportius organitzats per l’Ajuntament de Nules en les proves de salt de longitud, velocitat, fons, llançament de pes i de disc, que van començar el dia 1 de juny, en els quals també han participat alumnes de Nules, la Vilavella i les Alqueries. Estan molt contents perquè han guanyat 4 medalles en velocitat i salt de longitud.
I encara més, perquè l’alumnat de 5é i 6é curs ha tingut la gran oportunitat en este curs de gaudir d’un viatge meravellós a Lleó dins del programa anomenat Escoles Viatgeres, amb una setmana de duració. Han fet el viatge acompanyats per alumnes d’altres dos col·legis: el d’Arnalcázar (Sevilla) i el de Parla (Madrid). Han fet un recorregut per mols llocs interessants, com ara Ponferrada, la catedral de Lleó amb unes magnifiques vidrieres, les coves de Varperquer (les més grans que han vist mai), Astorga, els Pics d’Europa, rius, cascades... Tots junts han compartit moltes experiències i molt bones.

Trobada dels Pobles de l’Espadà

El passat 5 de juny va tindre lloc a la població de la Vall d’Almonacid la VIII Trobada dels Pobles del Parc Natural de la Serra d’Espadà. Els esliders i eslideres, igual que els veïns de l’Espadà que varen participar, varen gaudir d’una sèrie de mostres de productes dels nostres pobles, de la solta d’aus, de demostracions d’activitats tradicionals, de quatre exposicions, de xarrades interessantíssimes, de tallers participatius infantils i d’actuacions musicals de l’Escola de Dolçainers i Tabaleters de Tales i dels grups de dansa Aires de la Sierra de Villamalur i El Raval de Vila-real.

Maria, muntanya de salvació

La muntanya del Carmel, a Israel, és el lloc d’origen de l’orde del mateix nom, on el profeta Elies va vore en una visió un nuvolet que eixia de la mar (1Re 18,44), que des de sempre els carmelites han interpretat com un símbol de la Immaculada Verge Maria. Esta muntanya, com moltes de Palestina, té els seus records teofànics (de manifestació de Déu), cosa que les converteix en cims sagrats i místics; però, la del Carmel, destaca d’entre totes elles. El seu mateix nom, derivat de karmel o al-karem, que podríem traduir com ‘jardí’, fa al·lusió a la Santíssima Verge, per ser Ella el jardí, la terra fecunda on Déu va prendre una humanitat com la nostra en el seu Fill.
De tots és coneguda esta entranyable advocació de la Mare de Déu, patrona de la gent de la mar, representada traient les ànimes del purgatori, amb el seu Fill i amb l’escapulari símbol de la protecció de Maria als seus devots i de la consagració d’estos a Maria, que ella va entregar al general de l’orde, sant Simó Stock, el 16 de juliol del 1251, dient-li: «Pren este hàbit; qui morga amb ell, no patirà el foc etern». També el privilegi sabatí, pel qual els qui moren amb el Sant Escapulari i expien les seues culpes al purgatori, per la seua intercessió farà que arriben al cel el més prompte possible. Entre nosaltres, la seua devoció també es troba ben arrelada, i una prova és la quantitat de dones que porten el seu nom i la de gent que du l’escapulari.

Sogorb-Castelló: 50 anys

Fra Josep Miquel Bausset*

 

La creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló (ara fa 50 anys) com a nova realitat eclesiàstica del Poble de Déu, va tindre lloc l’any 1960. Amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa es creava aquest bisbat, del qual el Dr. Josep Pont va ser el seu primer bisbe. Per mitjà d’un Decret Pontifici de 31 de maig, se segregaren i també s’annexionaren diverses comarques a la vella i venerable Seu de Sogorb. D’aquesta manera, els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat. Per contra, Catí continuava a Tortosa, i Betxí, que curiosament formava part del bisbat de Terol, passava també a Sogorb-Castelló. Per altra part, les parròquies del bisbat de Sogorb incloses a la província de València, passaven a aquesta arxidiòcesi. Aquest mes fa 50 anys que, per la Butla de 24 de juny de 1960, el papa Joan XXIII afegia a l’antic bisbat de Sogorb el títol de Castelló.
Com assenyala el decret del Vaticà II Christus Dominus, la diòcesi és aquella porció del Poble de Déu confiada al bisbe. D’aquesta manera, el nou bisbat de Sogorb-Castelló es constituïa (com diu també el Concili) en una Església particular, on es troba l’Església de Crist, que és una, santa, catòlica i apostòlica.
Recorde la presència del bon bisbe Josep Pont, que va estimar de veritat la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: «coses, llocs i gent que jo he estimat i he servit, i encara porto dintre del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes per tot arreu».
En prendre possessió de la seu primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe Josep declarava amb nostàlgia: «una part del meu cor es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa i la Mare de Déu del Lledó». I és que el bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: «aquests camins els he recorreguts tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l’Església». Per això recordava el fet que havia ocupat durant 19 anys el lloc 75é com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps que era «el cap i començament d’una nova etapa d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960 primer bisbe de Sogorb-Castelló».
Crec que el 50é aniversari del nou bisbat ha de ser una oportunitat per a recordar i agrair a Déu la venerable tradició de la seu de Sogorb, que es va veure rejovenida fa 50 anys amb la saba nova provinent dels arxiprestats, que a partir d’aquell any formarien part del nou bisbat.
Crec també que el 50é aniversari de la nova diòcesi és un motiu per a retrobar les arrels de la fe i per a construir una Església més senzilla, oberta a tothom, fidel a les benaurances, sense condemnes ni excomunions, que propose amb cordialitat la nostra fe, però que mai no la impose! És el moment de posar en relleu una Església que puga redescobrir el Concili i que, amb un gest amable, sàpia presentar al nostre món la tendresa d’un Déu que, en Jesús, estima entranyablement. Un Déu que no ha vingut a condemnar, sinó a salvar a tothom. Una Església que, a més, a les zones valencianoparlants del bisbat, tal com van fer els bisbes Josep Pont i Josep Mª Cases, vaja introduint la nostra llengua en la litúrgia.
El bisbe Josep Pont i Gol deia: «l’Església no té fronteres, però es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia».
És en aquest nou bisbat de Sogorb-Castelló que ara fa 50 anys, que l’Església ha de presentar la joia de l’Evangeli, per a fer realitat el Regne de Déu enmig de la nostra societat.

* Monjo del Monestir de Montserrat

Camins per a un estiu cristià

Mn. Rafael Fiol

 

Fa uns anys, escrivia això Mons. Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, amb motiu de les vacances d’estiu...
1.- Viu la natura.
A la platja, a la muntanya, a la serra, descobreix la presència de Déu. Lloa’l per haver-la feta tan bonica.
2.- Viu el teu nom i la teua condició de cristià.
No t’avergonyisques a l’estiu de ser cristià. Falsejaries la teua identitat.
3.- Viu el diumenge.
En vacances, el diumenge continua sent el Dia del Senyor i Déu no se’n va de vacances. Acudeix a l’Eucaristia dominical. Tens més temps lliure.
4.- Viu la família.
Dialoga, juga, gaudeix amb ells sense presses. Resa en família. Vés al temple també amb ells.
5.- Viu la vida.
La vida és el gran do de Déu. No faces perillar la teua pròpia vida i evita els riscos a la vida dels altres.
6.- Viu l’amistat.
Des de la escolta, la confiança, l’ajuda, el diàleg, l’enriquiment i el respecte a la dignitat sagrada de les altres persones.
7.- Viu la justícia.
No esperes que tot t’ho donen fet. Altres treballen perquè tu tingues vacances. Ells també tenen els seus drets. Respecta’ls i respecta els seus béns.
8.- Viu la veritat.
Evita la hipocresia, la mentida, la crítica, la presumpció enganyosa i interessada o la vanaglòria.
9.- Viu la puresa de cor.
Supera la cobdícia, l’egoisme i l’hedonisme. Vacances no equival a permissivitat.
10.- Viu la solidaritat.
No ho vulgues tot per tu. Pensa en qui no té vacances, perquè ni tan sols té el pa de cada dia. La caritat tampoc se’n va de vacances.

Lloat siga el Santíssim Sagrament!

José Vte. Manzana

 

Acabada la cinquantena pasqual, l’Església celebra els diumenges següents quatre grans solemnitats: Pentecosta, l’Ascensió, la Santíssima Trinitat i el Corpus. Però són les dos últimes les que, entre nosaltres, representen una manifestació de goig i de gratitud particular. En primer lloc, des de fa catorze anys és el diumenge de la Trinitat el dia en què la comunitat de creients d’Eslida acollim els nous membres que, després del bateig, s’incorporen més plenament a participar en la vida parroquial, ja que, per primera vegada, s’acosten a l’altar per rebre el cos i la sang de Nostre Senyor Jesucrist, gràcia que enguany han rebut Anna, Rodri i Adri.
El diumenge següent celebrem la solemnitat del Corpus Christi, jornada dedicada a Jesús en la seua presència viva i real, entre nosaltres, en l’Eucaristia. Després de la solemne missa del matí, de vesprada té lloc la processó, que constitueix la celebració peculiar d’esta solemnitat, celebració nascuda de la pietat de l’Església, ja que en ella el poble cristià, portant i acompanyant l’Eucaristia, recorre els carrers del poble, que per a tan gran ocasió s’engalanen penjant cobertors als balcons i finestres i es confeccionen els altars on es canta i es prega, rendint així públic testimoni de fe i pietat al Santíssim Sagrament, a més d’expressar la nostra adhesió a Crist en l’Eucaristia, igual com el seguien i l’acompanyaven els deixebles i la gent que l’envoltava i acudia al seu encontre, aclamant-lo, suplicant-li, agraint-li... És festa, molta festa, una gran festa: és SOLEMNITAT. Celebrem el Nostre Senyor que s’ha quedat entre nosaltres en les espècies del pa i del vi, i que no es vol quedar tancat al Sagrari esperant que anem a vore’l amb més o menys assiduïtat; no, millor encara, és ell qui ix a trobar-nos, a vore’ns, a fer estada entre nosaltres. És el Santíssim la visita més important que podem tindre amb nosaltres i entre nosaltres, a les nostres cases i en les nostres vides, i, per tant, cadascú de nosaltres li ofereix el millor que té, i tots junts el millor que sabem fer: no és per a menys, mai tindrem major ni millor hoste.
Enguany l’oratge no ens ha acompanyat, tot i que semblava que ens volia donar una xicoteta treva en parar de ploure i eixir el sol, cosa que ens va animar al muntatge dels altars, però, una volta tot enllestit, va començar a ploure de nou, per la qual cosa la processó no va poder eixir al carrer. Es va fer, com en altres ocasions i el diumenge del Sagrament, per dins de l’església al llarg del deambulatori que conformen les naus laterals del temple. En fi, l’any que ve més i millor, i com que no l’hem poguda fer, l’any vinent ho farem amb més il·lusió. Potser siga una bona i nova ocasió per a anar recuperant aquells altres altarets que abans es feien i que fa temps no es fan: no vos sembla?
En fi, fem o no la processó per l’oratge, hem de tindre ben present i estar més que convençuts que el pa de l’Eucaristia és el nostre viàtic, l’aliment que enforteix els nostres passos en el nostre pelegrinatge per este món fins a la Casa del Pare; com el manà que va alimentar el poble de Déu pel desert; com el pa que va menjar el profeta Elies per a continuar amb ànim el camí vers la muntanya de Déu; com els pans i els peixos que el mateix Crist va multiplicar per a saciar la fam de la gent que el seguia. A més, amb estos aliments sagrats, se’ns ofereix el remei de la immortalitat i la penyora de la Resurrecció.

L'Objectiu: Cal tapar les juntes...

Als murs exteriors de l’església, haureu vist que hi ha parts on el morter que hi ha entre les pedres ja no està perquè s’ha anat desprenent: la humitat, els agents atmosfèrics, les agressions externes…, tota una sèrie de circumstàncies han fet que el morter es deteriorara i acabara caient; fins i tot, en algun lloc falta la pedra i ja s’hi veu un forat. Assabentats del problema, vistes les causes que ho han ocasionat, ara cal posar les solucions a fi que el deteriorament dels murs no vaja a més. Molt prompte es tornarà a aplicar morter a les juntes on no n’hi ha, es reposaran les pedres que falten i es farà el possible per evitar que les humitats afecten de forma incontrolada.