Uns dibuixos d’Eslida dels anys 20

Òscar Pérez Silvestre

 

En alguna ocasió, a propòsit de la llegenda del castell de Castro, he escrit en algunes publicacions nostres sobre un personatge artanenc que em va captivar en llegir la seua biografia: Vicent Tomàs i Martí (1898-1924). No tenim ací tot l’espai que faria falta per a poder esbossar la vida d’este valencianista, tan intensa com curta. Fixeu-vos que només tenia 26 anys en morir víctima del tifus i ja era una personalitat coneguda en el món de les idees valencianistes més avançades del moment arreu del nostre País Valencià.
Fou una ment d’aquelles lúcides i cultivades, i un incansable propagandista del valencianisme als pobles de la Plana, de l’Horta i del Maestrat. Quan llegim els articles que publicava en la premsa descobrim la gran estima que sentia pel seu territori. No és estrany, per tant, que estimara tant el seu paisatge, la seua història, la seua llengua i això anava acompanyat de l’interés per l’excursionisme, i per derivació, la inclinació per les restes arqueològiques. Ell mateix degué contagiar esta dèria al seu germà Joan (dos anys més menut), qui en els primers anys 20 va ser capaç de trobar diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i als pobles de la rodalia. Uns anys després de la mort de Vicent, Joan fou denunciat per les seues indagacions, i va desviar l’interés cap als castells espadànics. Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez, «trobà més atraients les ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que feia goig veure».
Joan, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i de tant en tant pintava. Quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense aquella formació professional que s’adquireix a les escoles», ens diu Esteve en les seues memòries. L’excursionisme i el dibuix també eren dos dels entreteniments de Vicent, que en les seues eixides es parava a deixar constància d’alguns edificis singulars que trobava. A més, es detenia a alçar mapes amb unes perspectives tan modernes que hui només podríem fer amb fotos aèries o amb el Google Maps.
No ho faré més llarg. Simplement, vull agrair la generositat del professor Vicent Franch i Ferrer de cedir-nos esta novetat per a ser difosa en les publicacions d’Eslida. A Vicent Tomàs, com sempre, la meua admiració incondicional.