Uns 20 alumnes estan participant en el curs «Produccions ecològiques: horticultura, plantes medicinals i aromàtiques», que ha organitzat AFFAMER al Centre de Visitants del Parc Natural de la Serra d’Espadà, del 4 d’octubre al 8 de novembre, amb l’ajuda del Ministeri de Medi Ambient, Rural i Marí.
El 15 d’octubre es commemorava el Dia Internacional de la Dona Rural. Una xicoteta representació de dones d’Eslida van participar en els actes organitzats per l’entitat el dia 14 a València.
Després de les rogatives a santa Bàrbara, per fi ha plogut este mes d’octubre. Ganes teníem de vore com aquelles olivetes arrugadetes s’omplien d’un poquet de llustre, perquè parlant de ganes, són moltes les que hi ha per fer les olives. Sabent com sabem que és prompte per a fer-ho, allò de vore que enguany sembla que serà un bon any quant a quantitat, ens fa que s’encenga la llumeneta de la impaciència. Eixa mateixa impaciència ens ha fet parlar amb la Junta del molí per a saber quin serà el procediment a seguir pels socis una vegada recollides les olives i portades a l’almàssera. Doncs bé, la manera d’actuar ens han explicat que serà la mateixa que l’any passat: tots portarem les olives al molí i d’allí se les emportaran al molí d’Altura per moldre-les.
Amparo Calabuig
Gràcies a la revista Vida Cooperativa, òrgan informatiu de moltes de les cooperatives valencianes, hem sabut que als nostres pobles s’està treballant per articular un projecte que aposta per la qualitat dels productes que elabora En este article, cedit amablement per l’empresa editora i per l’autora, Amparo Calabuig, en podreu saber més. Agraïm la col·laboració de Vida Cooperativa, que porta molts anys fent visible el treball diari i eficaç de les cooperatives valencianes.
Diverses localitats de l’Alt Millars, la Plana Baixa i l’Alcalatén s’han unit per a oferir conjuntament productes basats en els mètodes de producció ecològica i la sostenibilitat. Així naix la marca "Nostra Terra Qualitat", que busca revalorar els productes per mitjà d’una cooperativa que canalitze l’activitat de noves iniciatives empresarials i fomente la cooperació entre estes i les que ja existeixen com a forma d’impulsar el desenvolupament.
Són 25 els municipis que prenen part en esta iniciativa: Onda, Ribesalbes, Fanzara, Vallat, Argelita, Espadilla, Toga, Torrechiva, Ludiente, Cirat, El Tormo, Arañuel, Montanejos, Tales, Suera, Aín, l’Alcúdia de Veo, Ayódar, Fuentes, Torralba, Villamalur, Artana, Eslida, Betxí i l’Alcora.
«La tornada al camp es converteix hui en una opció de noves oportunitats amb la creació de llocs de treball i riquesa, tot aprofitant el potencial de les terres abandonades per a donar una agricultura de qualitat i ecològica». Així ho van assegurar en la presentació de Nostra Terra Qualitat el president d’Aseconda (Associació d’Empresaris Comarcal d’Onda), Rafael Palanques; el representant de l’Impiva, Francisco Santonja; la coordinadora de Concierta, Laura Fidalgo; l’alcalde d’Onda, Enrique Navarro i l’enginyer tècnic agrícola Pascual Ayet, qui va explicar que el projecte permetrà «la recuperació d’antics sistemes de regadiu que daten de l’època dels romans».
La iniciativa compta amb l’absolut suport d’Aseconda, una organització empresarial sense ànim de lucre on s’integren la major part de les empreses que desenvolupen la seua activitat al municipi. El seu objectiu és la defensa i presentació dels interessos empresarials en tots els àmbits econòmics i socials, i una de les seues metes es retornar el valor al treball que duen a terme els llauradors. L’agricultura ecològica està vista en l’organització com una eixida a l’actual crisi econòmica i per això van a impulsar-la.
L’abandonament de les terres està sent l’eixida més buscada davant la poca rendibilitat. Els guanys del llaurador comparades amb els preus que el consumidor final paga pels productes adquirits no tenen res a vore, i això està fent reaccionar el sector. A les comarques de l’Alt Millars, la Plana Baixa i l’Alcalatén ho tenen clar: han d’unir-se i apostar per l’agricultura ecològica, que a poc a poc va guanyant pes en el mercat. L’objectiu és desmarcar-se, trobar un nínxol de mercat paral·lel i donar valor allò que ara mateix té poc valor per al llaurador econòmicament parlant. Tal vegada la solució siga l’agricultura ecològica. Una cooperativa va a intentar-ho i, per a aconseguir-ho, comptarà amb la determinació dels principals agents socials i el suport també de les institucions públiques.
José Vte. Manzana
Com cada primer de novembre, novament celebrem Tots Sants, amb la finalitat d’honorar els sants del cel, els que han sigut canonitzats i aquells que no ho han estat, festa de les més antigues del món cristià. La festa té els seus orígens en les catacumbes, on els antics cristians solien celebrar missa a la vora de les restes mortals d’aquells nombrosíssims màrtirs que, principalment en temps de Dioclecià, foren immolats. Ja al segle VIII estava estés el costum de celebrar missa en commemoració dels sants, i fou sant Gregori VII qui va fixar esta data, definitivament, per a la festa. A la fi del segle X li fou agregada, l’endemà, la commemoració dels fidels difunts. I, com tots sabem, es fa una missa en honor als morts i, després, es realitza una visita al cementeri replet de flors, on es fa un respons per tots ells.
L’Església ens demana dirigir la nostra mirada al cel, que és la nostra futura pàtria, per tal de vore allí amb sant Joan tota eixa multitud incomptable de sants, provinents d’Israel i de tota nació, poble i llengua, que revestits amb túniques blanques i amb palmes a les mans lloen constant i eternament l’Anyell sense pecat. Entre eixos milions de justos als quals hui honorem i que foren senzills fidels de Jesús a la terra, estan els nostres parents, amics, i tots aquells que ens han precedit en la fe, als quals hui, tots i cadascun de nosaltres, tenim ben presents. Ells adoren ja el Rei de reis i Corona dels sants i, segurament, amb la seua intercessió, ens guanyaran abundants misericòrdies del cel. Esta festa comuna serà, algun dia, també la nostra.
Per a comprendre el significat de la solemnitat dels sants i la commemoració dels difunts cal saber que hi ha tres estats en l’Església: 1) L’església peregrina en la terra, en la qual estem nosaltres fins al dia de la nostra mort; 2) L’església purgant (purgatori), la componen els difunts que necessiten encara purificació abans d’entrar al cel, i per ells preguem el dia dels difunts, a fi que prompte vagen al cel; i 3) l’església triomfant, ja glorificada al cel, als membres de la qual honorem cada 1 de novembre.
La festa de Tots Sants no és sols per a recordar, sinó també una crida a viure tots la nostra vocació a la santedat, cadascú segons el seu propi estat de vida (fadrins, casats, vidus, consagrats, etc.). Déu ens creà per a ser sants. Segons Benet XVI, "el sant és aquell qui està tan fascinat per la bellesa de Déu i per la seua perfecta veritat que estes l’aniran progressivament transformant. Per esta bellesa i veritat està disposat a renunciar a tot, també a si mateix. Li és suficient l’amor de Déu, que experimenta i transmet en el servei humil i desinteressat del proïsme".
Al llarg de tot l’any celebrem la festa de molts sants famosos, però l’Església ha volgut recordar que al cel hi ha una incomptable quantitat de sants que no cabrien en el calendari, per això ens regala esta solemne festa de Tots Sants que abraça tots els nostres germans que ja estan al cel. Multituds de sants desconeguts per nosaltres, però estimadíssims per Déu, entre els quals pot haver-hi algun conegut nostre.
NÚMERO DE COMPTE CORRENT DE LA LLIBRETA PER A LA RESTAURACIÓ DEL CALVARI
Número de compte (RURALCAIXA) on poder ingressar donatius (la quantitat que cadascú puga), únicament i exclusivament per a la restauració de l’ermita del Santíssim Crist del Calvari (beneïda en 1722):
3082-1054-18-1016686113
D’este compte no es fan reintegraments. Tots els diners que s’arrepleguen van destinats, totalment, a la restauració de l’ermita. També poden depositar donatius al cepillo que hi ha al costat de la Pica Baptismal.
Actualment hi ha arreplegats uns 22.000 euros.
Pareix que la xicoteta desil·lusió de no tindre clavaris i clavariesses per a les festes de l’any que ve ha fet que algunes persones s’hagen animat a portar avant el repte de servir al poble. Pel que es comenta, hi ha un parell de famílies que es poden fer avant si troben l’ajuda d’altres persones amb la mateixa intenció. Si teníeu previst fer la festa però vos trobeu un poc indecisos, potser ara siga l’ocasió. Amb l’ajuda de tots i, sobretot, del Nostre Senyor, serà més senzill.
Després d’uns mesos, ja tornem a tindre entre nosaltres la imatge de sant Antoni Abat, la que viu a la capelleta del carrer del seu nom. La seua absència temporal ha estat motivada pels treballs de restauració a què s’ha sotmés, degut al mal estat que presentava. La intervenció ha consistit en tapar-li els clavills de la cara, fer sondatges per arribar a la policromia original, decapar els repintaments amb pintura plàstica que se li havien aplicat fins arribar a la policromia original, la reintegració cromàtica dels colors i daurar, amb or fi, l’aurèola.
Gràcies a estos treballs, en decapar l’escapulari ha aparegut davall dels repintaments blaus una elegant tau de color blavet clar, símbol distintiu dels membres de l’orde de Sant Antoni, ja que va ser ell el primer que la va utilitzar com a signe dels cristians, i és per això que també se la coneix com «creu de Sant Antoni». Ara ja el tenim a casa, i em breu tornarà a ser col·locat a la fornícula del carrer, al seu lloc de sempre.
L’Associació d’Ames de Casa ha organitzat un curs de pintura i un altre per a treballar la memòria, a més d’una conferència per a aprendre tècniques de congelació. Hi ha previst un viatge per a l’octubre al Pirineu català.
El diumenge 3 de d’octubre va tindre lloc de vesprada a la Nau Multiusos del poliesportiu municipal un concert en que participaren la nostra Banda i la Unió Musical Santa Cecília de Suera, integrat dins del VII Programa de Concerts d’Intercanvis Musicals 2010 que patrocina l’Institut Valencià de Música i la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Les dos bandes van delectar la nodrida concurrència dels dos pobles veïns de la serra d’Espadà.
A més, l’acte va servir per a mostrar la gratitud del poble d’Eslida al mestre i director Vicent Vinaixa, que després de 27 anys acompanyant-nos deixa la direcció per a emprendre altres projectes. Moltes gràcies, Vicent, per aportar a la UME el bon nivell que ha assolit.
Àlex Gimeno
És curiós: si et pares a pensar que tenim algunes persones al nostre poble que han dedicat la meitat de la seua vida a treballar pels altres de forma gratuïta en diferents àmbits de la vida local (musical, religiosa...), entenent gratuït en sentit econòmic, perquè estic segur que emocionalment ha estat molt enriquidora. En este número de L’Alé volem fer-vos arribar unes notes sorgides d’una vesprada en companyia de Lolín, en què ens explica la seua labor com a catequista de la Parròquia.
Lolín, com passa una mare jove, sense experiència en la docència, a plantejar-se ser catequista?
Molt fàcil. Ja saps que en la meua família i a la del meu home la religió ha estat molt present. Fa vint-i-nou anys també, quan Mn. Salvador Pastor ens va reunir a les mares dels xiquets de 1ª Comunió i ens va proposar ser catequistes. A ell li devem que ens introduïra, que ens encaminara i ens ensenyara gran part del que sabem.
Què recordes d’aquell primer any?
Recorde que érem quatre catequistes: Rosa Manzana, Toñi Cazorla, Rosa (la dona de Coleto) i jo. Recorde els xiquets: Manolo i Amable, Suni i Vicente, Manolo i Rosa, Guillermo, Carlos, Mili, Deli, Graci, M. Carmen i Eva, Felipe i Quique, Vicente, Miguelito... un a un fins a vint-i-tres. Recorde pensar que era (i és) un repte important el que tenia a les mans, però també sabia que amb l’ajuda de Déu el podria portar endavant.
Tens relació amb aquells primers alumnes?
Sí, alguns d’ells viuen al poble i inclús ja han portat els seus fills a catequesi. Encara hui és molt gratificant quan aquells xiquets dels primers anys, ara hòmens i dones, et saluden pel carrer amb aquella mateixa tonadeta de quan érem menudets: "Hola, Lolín!".
Quina és la diferència entre els xiquets dels primers anys i els d’ara? I els pares?
La innocència és la mateixa. No és bo generalitzar, però aquells xiquets tenien uns altres valors, possiblement l’educació que rebien era diferent, venien de famílies amb una certa cultura religiosa, més o menys practicant. D’ahí que la nostra tasca és important, però ha de complementar-se a casa i són els pares els qui han de col·laborar en l’educació en la fe, per tal que el dia de la 1ª Comunió no es convertisca en un tràmit purament social, sinó religiós, un punt i seguit.
Quina és la teua línia de treball?
Bàsicament treballe amb un temari predeterminat, però a més m’agrada ensenyar des de la meua experiència personal amb Déu, treballar amb els xiquets valors com l’amistat, el companyerisme, la confiança, la solidaritat... I em prepare amb la consulta de llibres i articles: per poder ensenyar, abans cal aprendre, i sempre hi ha temps per a fer-ho.
Al Regne Unit, el Papa Benet XVI ha fet referència a la crisi en la fe davant l’agnosticisme. Veus futur en el treball de catequista?
Fa ja molts anys que Salvador Pastor ens va dir: "Penseu sempre en l’Església, amb la E majúscula, no en l’edifici". L’Església som tots, tu, jo i cadascun dels qui ens anomenem cristians, i la fe individual és la que ens uneix en comunitat. Si som fidels a les nostres creences i no ens deixem portar per modes externes que ens poden fer avergonyir-nos de la nostra fe, la continuïtat del treball del catequista està assegurada. Estic molt feliç del treball que realitze per l’aprenentatge personal que vaig incrementant dia a dia i que els xiquets m’aporten, i espere poder treballar de la mateixa manera per molts anys.
Moltes gràcies Lolín per esta vesprada tan agradable, i per la teua labor en la Parròquia durant tants anys.
Gràcies a vosaltres per haver-me deixat explicar la meua xicoteta col·laboració, el meu treball.
Aquest curs escolar 2010-2011, el CP Francisco Mondragón d’Eslida ha començat les classes amb la il·lusió d’un nou curs escolar. Enguany comptem amb 71 alumnes d’Infantil i Primària organitzats en 5 aules. Els alumnes d’Infantil 4-5 anys estan junts a la mateixa aula, i els alumnes de 3 anys estan en una altra.
Els alumnes de Primària estan organitzats per cicles. En el Primer Cicle estan els alumnes de 1r i 2n; en el Segon Cicle els alumnes de 3r i 4t, i en el Tercer Cicle els de 5é i 6é.
També comptem amb 5 mestres tutors, 2 d’Infantil i 3 de Primària, i amb 4 mestres especialistes itinerants que compartim amb altres escoles. Els especialistes d’Anglés i d’Educació Física els compartim amb l’Escola de Fondeguilla; l’especialista de Religió amb el CP Jaume I de Nules, i l’especialista de Música amb el CP La Cova de la Vall d’Uixó, CP José Soriano de Vila-real i CP Vicent Faubell de la Llosa.
A més, tenim el suport d’una psicopedagoga que acudeix al nostre centre tots els divendres quinzenalment i el servei d’una logopeda dos dies per setmana. Amb tots aquests professionals de l’educació pretenem dur a terme un ensenyament de qualitat per a tot el nostre alumnat.
Per finalitzar, desitgem que aquest curs 2010-2011, tota la Comunitat Educativa siga partícip d’aquest projecte de futur.
Cada nou curs és per a nosaltres una oportunitat per a trobar-nos amb el Senyor, perquè s'enfortisca la nostra vida cristiana, la nostra vida de pregària, la nostra participació en els sagraments, fonts on podem anar a beure d'esta vida nova i eterna que ens vol donar Déu.
La vida cristiana no és una cosa diferent de la vida humana mateixa, igual que l'ànima no es pot separar del cos, ni la fe, l'esperança o l'amor no es poden separar en la vida del cristià.
Som hòmens i dones cristians que aspiren a millorar cada dia, i això afecta tota la nostra vida, des que ens alcem fins que ens n'anem al llit, els nostres treballs, les nostres estimes, les nostres tristeses, les nostres preocupacions, les nostres alegries, les nostres diversions.
Tot es troba amerat pel nostre ser cristià i gràcies a Déu que som cristians! Tenim per pare a Déu, per germà a Jesucrist i per mare a Maria!, i Ells no s'obliden de nosaltres, encara que de vegades a nosaltres ens semble el contrari...
Que este curs que comença siga per a nosaltres una ocasió per a augmentar la nostra fe. Un propòsit menut però gran: llegir cada dia uns minuts els Evangelis, la vida de Jesús, per tractar-lo, entendre'l, estimar-lo cada vegada més i tindre'l més present en la nostra vida en este curs que ara comença.
En un Alé anterior, féiem referència a la necessitat que hi havia de rejuntar novament algunes parts dels murs del temple, concretament del que dóna a la plaça de l’Ajuntament, que per les humitats i agents mecànics externs havien perdut part del morter. Doncs bé, ja està fet!, i hem d’agrair a l’Ajuntament la seua disposició i voluntat per dur a terme esta millora en l’església, al mateix temps que agrair-los la seua col·laboració per contribuir a la seua conservació. Recordem que l’església és on ens reunim per celebrar els esdeveniments més importats de la nostra vida, tant a nivell personal com comunitari (festes, bateigs, enterros, bodes, comunions), i, per tant, la seua conservació i manteniment és cosa de tots i en bé de tots.
El diumenge 29 d’agost es va celebrar l’eucaristia d’acció de gràcies que posava el punt final a les Festes del Crist del Calvari. Com és habitual, hi van assistir els Clavaris i Clavariesses d’enguany, autoritats i un bon grup de fidels. Tampoc aquell dia no van eixir clavaris per a l’any que ve, fet que ha creat una xicoteta desil·lusió. Encara que la festa continua, la parròquia vol animar les persones que tenen gust de fer la festa i es posa al seu costat en tot allò que necessiten.
Per tancar l’exercici d’enguany, felicitem el grup de clavaris i clavariesses ixents pel magnífic treball que han realitzat en benefici desinteressat pel poble d’Eslida.
El VII Programa de Concerts d’Intercanvis Musicals per al 2010, promogut per l’Institut Valencià de la Música i la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), va facilitar la visita de la Banda d’Eslida a Suera el passat 31 de juliol. Es va disfrutar de l’actuació de dos bandes de poble en què la joventut dels seus músics és un exemple de compromís i participació en la cultura de cada poble.
L’onzena representació de la Passió ja té cartell guanyador: "La sang de la vida". L’autor és Santiago Sifre Gómez, qui amb 220 vots és el més votat, per segon any consecutiu, per totes aquelles persones que el dia de la fireta, el 15 d’agost, van fer ús de l’oportunitat que l’associació dóna a tots els veïns i visitants d’elegir-lo per votació popular. El repartiment dels vots va ser: el 46,71% per al primer, 97 vots per a «L’ombra de la llum», 78 vots per a «El dolor de la madre», 68 vots per a «El so de la Passió» i 8 vots nuls.
Cada cinc de setembre, es compleixen anys de la benedicció de l’ermita del Crist del Calvari, i enguany ja en fa 288. En l’edifici de l’ermita s’han anat fent diverses actuacions, que li han donat l’aspecte que ara podem vore, que no tindria quan la varen concebre, ja que, al llarg del temps, han anat fent-se-li diverses actuacions d’ampliació, millora i conservació. Ara, concretament, estem en esta última, la de conservació i restauració, llevant-li les humitats, tant les que entren per la teulada i les que pugen pels fonaments; i a més en la recuperació de la decoració original que, encara que no es veja, està, però tapada per les diverses capes de pintura que al llarg dels anys han anat posant-se-li: una prova d’açò és el que es pot vore a la cúpula. Tots estem orgullosos del nostre Calvari, i hem de tindre present que és la casa del Crist, on la seua imatge està tot l’any. Per tant, si a nosaltres ens agrada tindre la nostra casa bonica i en condicions, quant més no la d’Aquell a qui diem estimar tant.
Juanita Fandos
Mn. Rafael m’ha demanat un article sobre les meues vivències de fa uns anys al Marroc. Quan m’enviaren al Marroc, vaig tindre una desil·lusió, perquè, com a missionera, jo volia portar la Paraula i convertir als "pagans" que estaven molt lluny. La primera cosa que ens va dir el bisbe de Rabat va ser que havíem d’evangelitzar amb el nostre testimoni, viure la nostra vida de cada dia, amb proximitat i estima, sent solidaris, però sense proselitisme.
Al Marroc existeix el Diàleg Islamocristià amb seu a Rabat, plenament intel·lectual, i tant els musulmans com els cristians que el componen veuen tot allò que ens uneix més que allò que ens separa, tots els valors que tenim en comú i que a vegades oblidem, que creem en un sol Déu, que som tots fills de Déu i que el primer manament d’estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a tu mateix vol dir estimar a tothom sense excepció de races ni del color de la pell, fent el bé a tots per igual.
A mi, em van acollir com una germana, igual que a les meues companyes. Jo era responsable del servici de pediatria com a infermera. Els pares dels xiquets hospitalitzats em deien: "Ara és el teu fill, el deixem en les teues mans", i així el considerava jo. Quina alegria em donaven quan se n’anaven curats, i quant que he plorat quan veia que alguns que venien en camell, o en burra, o a l’esquena de son pare, després de fer centenars de quilòmetres, aplegaven en coma o ja morts. Per a mi era una part de mi mateixa que moria; Déu ens ha fet per a la vida.
El Marroc és un país de contrastos, tant geogràfics com humans. És molt ric, perquè té el monopoli del fosfat, però està molt mal distribuïda la riquesa: uns tant i uns altres tan poc, sense a penes una classe mitjana. Hi ha palaus de les mil i una nits meravellosos, les festes de casament amb vestits de seda natural, cinturons d’or i les joies de les dones són dignes de vore, i en contrast trobem aquells que es juguen la vida en pasteres per tal de poder menjar i viure un poc dignament.
Em va sorprendre gratament la seua acollida, l’hospitalitat. Anaves a una casa que no tenia res, però no faltava mai la tetera i els gotets per al te; et donaven un tros de pa per a sucar en oli i el fet d’estar sobre una estora a terra i compartir el seu pa et feia considerar-te una més de la família.
Quan moria alguna mare i deixava xiquets menuts, de seguida eren adoptats per famílies pobres que tenien altres fills; un ancià no era mai deixat en una residència, perquè són famílies patriarcals.
És cert que hi ha poligàmia, i un home pot tindre quatre dones amb igualtat de tracte per a cada una: si compra un parell de sabates, n’ha de comprar a les altres també. Per això, hui en dia prefereixen la monogàmia perquè és més barata! Per solidaritat, sobretot amb qui treballava amb mi, vaig fer un any el Ramadà. Durant eixe mes em vaig adonar del significat de la penitència, que volen complir de tot cor.
El fet de viure quasi 30 anys amb ells, conéixer-los i estimar-los com són, em fa llàstima vore un cert racisme en algunes persones, ara que hi ha tanta immigració. Ells només busquen allò que no els ha donat el seu país, poder menjar i viure amb dignitat. A Eslida també s’han establit moltes famílies emigrades. Respectem-nos i estimem-los com a fills de Déu i germans nostres, i no ens creguem que som millors que els altres, sinó diferents en alguns aspectes de la vida. Només hi ha un Déu, encara que tinga noms diferents. Sempre és el mateix Déu que es va fer home per Amor i per a salvar-nos a tots. Déu veu el cor de cada persona. A mi m’han evangelitzat i no em penedisc d’haver donat la meua joventut a Déu i als altres.
José Vte. Manzana
Allà per l’any 320, l’emperadriu Elena de Constantinoble va trobar la Vera Creu, la creu en què va morir Nostre Senyor Jesucrist. L’emperadriu i el seu fill Constantí varen manar construïr, en el lloc on es va trobar, la Basílica del Sant Sepulcre, on varen guardar tan preuada relíquia. Un anys més tard, el rei persa Cosroes II, en l’any 614, va envair i conquerir Jerusalem i es va emportar la Creu, col·locant-la sota els peus del seu tron, com a signe de despreci pel cristianisme. Però, en el 628, l’emperador Heracli el va derrotar i va recuperar la Creu, que va portar novament a Jerusalem, el 14 de setembre del mateix any. Per tan gran esdeveniment, es va fer una cerimònia en què la Creu va ser portada, en persona, pel mateix emperador per tota la ciutat. Des d’aleshores, eixe dia va quedar assenyalat en els calendaris litúrgics com el de l’Exaltació de la Santa Creu, o de la Vera Creu.
La Creu és el fruit de la llibertat i l’amor de Jesús, en la qual Ell ha volgut mostrar-nos el seu amor i solidaritat, compartint el nostre dolor i fer-lo redemptor. Jesús, no ha vingut a acabar amb el sofriment: el sofriment seguirà present entre nosaltres. Tampoc no ha vingut a explicar-lo, per la qual cosa seguirà sent un misteri. Ha vingut per acompanyar-lo amb la seua presència. En presència del dolor i mort de Jesús, el Sant, l’Innocent, l’Anyell de Déu, no podem rebel·lar-nos davant del nostre sofriment, ni davant del sofriment dels innocents, tot i que continue sent un gran misteri.
En tota la seua vida, Jesús no va fer més que baixar: en l’Encarnació, a Betlem, en el desert. Perseguit, humiliat, condemnat. Sols puja per anar a la Creu, i en ella està elevat com la serp en el desert, a fi que el vegem millor, per atraure’ns i infondre’ns esperança. Jesús no ens salva des de fora, ho fa compartint els nostres problemes; no està a la Creu per adoctrinar-nos amb paraules, sinó per a compartir el nostre dolor solidàriament.
No tinguem por; la Creu és un signe més (+), enriqueix, no es un signe menys (-). Els sofriments passen, però el que hem patit (la maduresa adquirida en el dolor) no passa mai. La Creu són dos pals que es creuen: si acomodem la nostra voluntat a la de Déu, pesarà menys. Si besem la Creu de Jesús, besem també la nostra creu, que no és més que una ascleta de la Seua. Qui no pateix, queda immadur; qui accepta el patiment, se santifica; i qui el rebutja s’amarga i es rebel·la. En dos frases:
-Vos adorem, oh Crist, i vos beneïm.
-Perquè, per la vostra Creu, heu redimit el món.
Sí, o sí?, ja que, si no fóra així, quin sentit tindria que celebràrem alguna cosa que no ens portara res millor que el que tenim, que el que som, que no ens salvara?