Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

Altres cultures

Altres cultures

Juanita Fandos

 

Mn. Rafael m’ha demanat un article sobre les meues vivències de fa uns anys al Marroc. Quan m’enviaren al Marroc, vaig tindre una desil·lusió, perquè, com a missionera, jo volia portar la Paraula i convertir als "pagans" que estaven molt lluny. La primera cosa que ens va dir el bisbe de Rabat va ser que havíem d’evangelitzar amb el nostre testimoni, viure la nostra vida de cada dia, amb proximitat i estima, sent solidaris, però sense proselitisme.
Al Marroc existeix el Diàleg Islamocristià amb seu a Rabat, plenament intel·lectual, i tant els musulmans com els cristians que el componen veuen tot allò que ens uneix més que allò que ens separa, tots els valors que tenim en comú i que a vegades oblidem, que creem en un sol Déu, que som tots fills de Déu i que el primer manament d’estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a tu mateix vol dir estimar a tothom sense excepció de races ni del color de la pell, fent el bé a tots per igual.
A mi, em van acollir com una germana, igual que a les meues companyes. Jo era responsable del servici de pediatria com a infermera. Els pares dels xiquets hospitalitzats em deien: "Ara és el teu fill, el deixem en les teues mans", i així el considerava jo. Quina alegria em donaven quan se n’anaven curats, i quant que he plorat quan veia que alguns que venien en camell, o en burra, o a l’esquena de son pare, després de fer centenars de quilòmetres, aplegaven en coma o ja morts. Per a mi era una part de mi mateixa que moria; Déu ens ha fet per a la vida.
El Marroc és un país de contrastos, tant geogràfics com humans. És molt ric, perquè té el monopoli del fosfat, però està molt mal distribuïda la riquesa: uns tant i uns altres tan poc, sense a penes una classe mitjana. Hi ha palaus de les mil i una nits meravellosos, les festes de casament amb vestits de seda natural, cinturons d’or i les joies de les dones són dignes de vore, i en contrast trobem aquells que es juguen la vida en pasteres per tal de poder menjar i viure un poc dignament.
Em va sorprendre gratament la seua acollida, l’hospitalitat. Anaves a una casa que no tenia res, però no faltava mai la tetera i els gotets per al te; et donaven un tros de pa per a sucar en oli i el fet d’estar sobre una estora a terra i compartir el seu pa et feia considerar-te una més de la família.
Quan moria alguna mare i deixava xiquets menuts, de seguida eren adoptats per famílies pobres que tenien altres fills; un ancià no era mai deixat en una residència, perquè són famílies patriarcals.
És cert que hi ha poligàmia, i un home pot tindre quatre dones amb igualtat de tracte per a cada una: si compra un parell de sabates, n’ha de comprar a les altres també. Per això, hui en dia prefereixen la monogàmia perquè és més barata! Per solidaritat, sobretot amb qui treballava amb mi, vaig fer un any el Ramadà. Durant eixe mes em vaig adonar del significat de la penitència, que volen complir de tot cor.
El fet de viure quasi 30 anys amb ells, conéixer-los i estimar-los com són, em fa llàstima vore un cert racisme en algunes persones, ara que hi ha tanta immigració. Ells només busquen allò que no els ha donat el seu país, poder menjar i viure amb dignitat. A Eslida també s’han establit moltes famílies emigrades. Respectem-nos i estimem-los com a fills de Déu i germans nostres, i no ens creguem que som millors que els altres, sinó diferents en alguns aspectes de la vida. Només hi ha un Déu, encara que tinga noms diferents. Sempre és el mateix Déu que es va fer home per Amor i per a salvar-nos a tots. Déu veu el cor de cada persona. A mi m’han evangelitzat i no em penedisc d’haver donat la meua joventut a Déu i als altres.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres