EL TURISME, LES PERSONES...

L’Alé em demana que escriga un article sobre el turisme rural i les seues ajudes. Això està bé, però en primer lloc cal preguntar-se: quina Eslida volem? És una qüestió que em preocupa: què faig jo (cada un de nosaltres) pel poble que estimem?

Jo crec que si Eslida ha de fer algun canvi, és cap a allò que volem que siga. Això està en les nostres mans. Em dol sentir d’algunes persones, de manera despectiva, que el poble està ple de gent de fora, immigrants o forasters. I jo em pregunte: ¿en quines cases viuen? Això és fàcil de contestar: viuen en les cases que els lloguem. ¿Com és que no volem gent de fora i els lloguem les cases? No serà que els seus diners són bons, però ells ens molesten? Eslida ha passat de 800 habitants a 900 i no ha sigut per la nostra natalitat. Això és bo o és roín? És això el que volem? Em costa entendre per què ho critiquem i ho rebutgem, si és el que nosaltres propiciem amb els lloguers econòmics de les nostres cases velles.

Bé, açò són reflexions que cadascú ha de pensar abans de parlar de la gent que ha decidit vindre a viure al nostre poble, i fer que este poble siga també un poc d’ells: per un arrendament més econòmic, per un treball que altres no volem fer, o per la il·lusió de tindre una casa en un poble com el nostre, i gaudir quan poden de coses que nosaltres tenim la sort de tindre tots els dies.

Lucía Doñate

Eslida ha sigut un poble que té estiuejants des de principi del segle XX. Progressivament, molta gent ha anat venint a passar l’estiu i sempre hem sigut acollidors i oberts als de fora. Ara hi ha persones que aposten per posar les seues cases a disposició del turisme rural; no les lloga per a tot l’any, sinó només per setmanes o caps de setmana, i això suposa més ingressos i també més faena. De retruc, possibilita que el nostre poble siga més visitat i que més gent puga disfrutar de passar uns dies a Eslida i al seu entorn.

En estos moments està La Pallissa, Casa Estel, El Forn, la Casa de la Serra d’Espadà, Ca Abril. Estes persones aposten i han invertit en la millora de la qualitat de les seues cases per un turisme rural. Saben que Eslida té atractius que es poden oferir i el turisme de natura i tranquil·litat és també un producte amb bona acceptació social.

Tots els anys, pel gener, el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana publica unes ajudes per a arreglar les cases per a turisme rural. El 28 de febrer era l’últim dia per a poder sol·licitar-les. A més, també hi ha unes ajudes per a rehabilitar cases velles. Per tal de dinamitzar totes estes possibilitats, des de fa uns pocs mesos l’Ajuntament disposa d’una agent de desenvolupament local que pot facilitar-nos la sol·licitud d’ajudes a les diferents administracions.

Jo recorde que, quan era menuda, en tots els carrers vivia gent, vivíem en un poble arreglat, net i bonic, i ara hi ha moltes cases buides i descuidades. Com que som 900 habitants i estan les cases buides, alguns carrers estan deixats, sense flors, plens d’excrements dels nostres gossos. Em fa l’efecte que cadascú viu a sa casa i el carrer ja no ens importa, i torne a preguntar-me: quina Eslida vull? Quina Eslida volem? Què faig jo per millorar el poble que estime? Què faig jo per canviar allò que no m’agrada del meu poble? La resposta està en les nostres mans, i passa sense dubte per estimar el poble i per ser constructius en els nostres fets i opinions de cada dia.

QUALITAT DE VIDA SOSTENIBLE

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre el desenvolupament sostenible. La ponent ens explicava la concepció que tenim sobre el medi ambient, considerat com un contenidor de recursos que cal explotar, i també com un receptor de residus. La simple idea de considerar una part de l’obra de la Creació com a això, a seques, és ben preocupant, perquè ens invita a explotar sense mesura els recursos, sobretot als habitants dels països desenvolupats. En esta carrera sense límits, el nostre comportament afecta tot el planeta, i no estic parlant només de la degradació de l’entorn i de l’esgotament d’alguns recursos. Sovint, estos països poderosos deixen els escrúpols a banda i sotmeten altres territoris menys desenvolupats a la seua dictadura econòmica, els escorren els recursos naturals i els deixen empantanats.

Algun lector pot pensar que eixe comportament només té lloc en els àmbits que tenen poder de decisió, però no a escala casolana. En un món capitalista globalitzat, els nostres comportaments tenen més transcendència que no pareix. Mirem-ho: per exemple, solem pensar o dir que «si gaste llum/aigua/gasolina sense miraments, és perquè la puc pagar». Això, enunciat d’eixa manera, és un fet objectiu que no admet cap crítica: «tinc uns diners i els dedique a un servici que em dóna qualitat/nivell de vida». Però si ho mirem des d’un altre punt de vista, la cosa canvia molt: dient això estem infravalorant estos recursos limitats (aigua, petroli) i anunciant el nostre egoisme més profund, pensant només en l’ara i ací, i en mi.

El tema és llarg i calen molt matisos que no caben ací. No és igual sostindre la qualitat de vida del món desenvolupat, que buscar una qualitat de vida sostenible. Sostindre (mantindre, i augmentar si fa falta) la nostra manera de viure és insostenible per al futur, en un món capitalista que només es preocupa d’afegir necessitats especials als qui ja tenen cobertes les necessitats bàsiques (menjar, casa i educació).

Moltes voltes pensem que tindre al nostre abast totes les novetats ens fa lliures, quan potser el que som és esclaus i no sabem viure sense eixes necessitats accessòries. El dia 1 de febrer, amb la complicitat d’Internet, es va difondre una crida general per tal que desconnectàrem la llum a casa a les 19.55 h. L’acte va ser secundat per una part mínima de la població desenvolupada, i fins i tot per algunes institucions de govern. Uns dies més tard, el 6 de febrer, es convocava als usuaris a apagar el mòbil davant la imposició de les companyies d’establir unes tarifes injustes. S’ha comentat que és molt important que la ciutadania anime este tipus d’accions, i també que l’actitud dels governs de suspendre durant 5 minuts el balafiament habitual d’energia només va contribuir a domesticar la crítica ciutadana per tal que tot continue igual. Si mirem la cosa a escala global, mundial, hi va haver moltes persones que no van poder apagar la llum perquè no en tenen –de la mateixa manera que no tenen aigua, ni menjar suficient per a sobreviure, ni una escola, tot coses bàsiques–, i eixe és el fet important que ens ha de portar a canviar com funcionem alguns. Si realment volem canviar el món, el canvi comença en nosaltres, en el dia a dia, prenent consciència dels nostres actes interioritzats com a normals que pensem que són insignificants.

Acabe amb un proverbi ple de saviesa que ens va aportar Raquel de la Riva, la conferenciant: «La Terra no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec dels nostres fills». Robert Baden-Powell, el fundador dels Scouts, ho deia d’una altra manera: «Deixeu este món millor que no l’heu trobat». Així, posant els ulls en el futur dels que han de vindre, és com hem d’actuar i viure.

Oscar Pérez

25 ANYS DE RONDALLA

Quina il·lusió, Salva Pastor! Enguany fa 25 anys que gràcies a les teues inquietuds es va formar la Rondalla. Jóvens, adolescents i xiquets començàrem una cultura musical que hui perdura en molts de nosaltres. Tal vegada seria una bona data per a tornar a reunir aquella gent i renovar eixos vincles que a través de la música es van forjar. Seria un bon moment per a celebrar-ho. Quina il·lusió!

LA VISITA REIAL

El divendres dia 5, a les 20 h, vam rebre la visita dels Reis de l’Orient amb la presència de nombroses famílies amb xiquets i xiquetes. Els vam acompanyar amb la banda fins a la Casa de la Cultura, on van repartir els regals que portaven a tots els assistents.

PUNTS DE TROBADA CULTURAL

Al novembre va començar una nova iniciativa al poble: apropar les activitats culturals al lloc d’oci de la joventut (el pub). Amb representacions i actuacions musicals d’estils variats, tenim més oportunitats de disfrutar de la cultura. La Unió Musical també ha organitzat, el diumenge 28, un viatge i un concert a l’Auditori de Peníscola.

LA PASSIÓ, AMB PASSIÓ

El dia 28 de gener es va convocar en Assemblea General a tots els socis de l’Associació Cultural «El Puntal de l’Aljub», la Passió. Els temes que es van tractar en van ser molts: entre ells es va concretar els horaris i els dies dels assajos per a l’any 2007 i la data per a la representació d’enguany, que serà l’1 d’abril, Diumenge de Rams. També es va informar de la petició presentada a l’Ajuntament sol·licitant el local que tenien les Ames de Casa a la Casa Cultura i que ja no necessiten des que tenen nova seu al carrer del Príncep Felip. La petició s’ha resolt favorablement i des d’enguany l’associació ja té local, que utilitzarà per a les seues activitats culturals.

ELS BETLEMS D'ENGUAY

L’associació «El Puntal de l’Aljub», un any més, ha volgut promoure el concurs de betlems, en què es posa l’afany que cada any siga diferent. Enguany han sigut tres els que han concursat i cada un té les seues qualitats i les seues tècniques.Parlarem del betlem de Vicente Chesa, que a pesar de no tindre grans dimensions sí que té la gran dificultat d’estar fet o muntat damunt del frigorífic on es guarden els dolços, havent d’estar damunt d’una escala i amb l’inconvenient de no arribar bé a tots els racons. No obstant això, no li faltava cap detall, tot estava en el seu lloc.El betlem de José Vicente Miravet també fil per randa, amb els canvis que cada any sol fer; cal destacar que molts dels útils, casetes, etc. estan fets amb les seues pròpies mans en momentets lliures, i encara que no té la dificultat de l’anterior, el disseny ha tingut un bon objectiu.I ja el betlem de Vicente Miravet (Pere) que, aprofitant un racó de l’escala, es condiciona amb molt de deteniment, i resulta especial que el realitzen els néts i nebots, xicotets i grans Cada u té la responsabilitat de fer la seua part amb l’afecte i la il·lusió que un xiquet té.Nosaltres no hem volgut premiar-ne un i llevar mèrit als altres, sinó que ens ha paregut lògic premiar els tres i que l’any que ve puguen tornar a preparar el Betlem i el cor en estos dies tan especials.

Emilio Molina, president

LA FESTA DE SANT ANTONI

Antigament, la festa de Sant Antoni l’organitzaven els clavaris que es nomenaven cada any. Però si algun any no hi havia clavaris, l’organitzava el Tio Púa i la Tia Delmira perquè no es perdera la tradició. Els actes constaven de la benedicció dels animals i la benedicció i repartiment dels rotllos típics al carrer de Sant Antoni. També es feia cordà i el Tio Paulo tocava la guitarra per tal que els jóvens ballaren el ball solt, típic d’aquella època, i al dia següent es feia missa i processó. Per uns motius o altres tot es va perdre.
L’any 1992 es va fundar l’Associació d’Ames de Casa i Consumidors d’Eslida. La primera junta la formaven: Carmen Lara Manzana (presidenta), M. Mercedes Manzana Sanchis (vicepresidenta), Ana Gómez Sorribes (secretària), Rosa Carmen Puertas Sorribes (tresorera), María Segarra Sorribes (vocal), M. Carmen Miravet Sorribes (vocal), Rosario Silvestre Galindo (vocal), Paquita Álvaro Sorribes (vocal) i Dolores Gimeno Zorrilla (vocal).
En la primera reunió de la junta es va parlar dels temes i activitats que es podrien tocar des de l’associació, i una va ser recuperar la festa de Sant Antoni. Des d’aleshores dediquem un dia a recórrer el poble casa per casa amb la banda de música per a demanar la voluntat i que tots els veïns puguen col•laborar. D’esta manera, i amb una part de la recaptació anual de l’associació, vam aconseguir recuperar la festa. Amb la col•laboració de la banda de música i acompanyats per les autoritats municipals, el Sr. Rector, el president de l’Associació de Jubilats i la Joventut, fem una cercavila pel poble amb les paneres plenes de rotllos. S’encén la foguera, feta amb trastos vells que aporten els veïns. Els cavalls peguen unes voltes a la foguera, seguidament i acompanyats per la banda de música ens dirigim al carrer de Sant Antoni on es beneeixen els animals i els rotllos que després es reparteixen als assistents.
Algun any hem portat orquestra per a amenitzar la festa, però com que fa tant de fred, decidírem canviar i ara repartim bunyols de figa i mistela per a entrar en calor, saborejant el dolç típic d’Eslida, acompanyats per grups de ball, de dolçainers i amb les cançons de l’agrupament scout. Al sendemà, diumenge, es celebra la missa en honor al sant i repartim el rotllo als malalts del poble. I si Déu vol, esperem tornar a reunir-nos tots junt per a Sant Antoni.
Elena Martínez

LA DEVOCIÓ A SANT ANTONI

La pietat popular té trets veritablement curiosos: a sant Antoni Abat se li ha unit ja per sempre amb els animals. No falten, de fet, el dia de la seua festa, llargues fileres de persones que acudeixen amb els animals als temples on es beneeix estos companys domèstics.
Però qui va ser en realitat sant Antoni Abat? Va ser un jove que va nàixer a Coma (l’actual Keman), a l’Egipte mitjà, prop del riu Nil, de família cristiana molt rica. Als 20 anys van morir els seus pares i ell va assumir la responsabilitat de la casa. A penes sis mesos després de la mort dels seus progenitors, un dia va escoltar en una església les paraules de l’evangeli de sant Mateu: «Si vols ser perfecte, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres» i un altre versicle del mateix evangeli que diu: «Així que no vos inquieteu pel demà...». De seguida va posar en pràctica la paraula del Senyor, va vendre les seues possessions, les va distribuir entre els pobres i es va retirar al desert a dedicar-se a l’oració i contemplació.
A la vora de la seua pobra cabanya es van anar edificant una infinitat de cabanyes individuals ocupades per fidels desitjosos de santedat, atrets per aquell nou mode de vida, i moltes persones acudien a ell buscant consell. Sant Antoni va morir molt ancià, als 105 anys.
Però quin és el missatge de sant Antoni, a banda d’eixe afecte cap a tots els éssers que li han procurat la fama de protector dels animals? Sobretot és un: la santedat cal buscar-la, cal procurar-la. La santedat és un do, un regal que Déu ens dóna, però també és una cosa que s’aconsegueix com a fruit del nostre treball i del nostre esforç.
Mirem els sants, fixem-nos en persones com sant Antoni, que tenint una vida fàcil, ho va deixar tot per a seguir Crist. Clar, que no es tracta imitar-lo anant-nos-en també al desert. Es tracta d’imitar la seua actitud, el seu desig de santedat i de perfecció, en el món en què vivim.
La festa del nostre poble en el seu honor és un exemple de fraternitat i de desig d’anar compartint estos valors evangèlics que sant Antoni va viure. Que la celebració de la seua festa servisca per a anar enfortint els llaços de comunió, pau, alegria i ganes de construir un poble que no oblide mai les seues arrels nobles i cristianes que els nostres avantpassats tan bé ens van saber transmetre, i que tots puguem sentir la protecció del gran Antoni Abat.
Mossén Salvador Prades

L'OLI DE CADA DIA

"De tots els arbres frutals
l’olivera és el millor,
perquè d’ella es fa l’oli
per a il•luminar al Senyor."
(Albades de la Serra d’en Galceran)

Repartit ja l’oli d’enguany el dia 20-01-2007, és el moment de fer un xicotet balanç de la campanya de plega i transformació d’oliva en oli 2006-2007. Segons la informació que amablement ens han facilitat els membres de la junta de la SAT, han entrat al molí 147.164 quilos d’olives, un increment considerable respecte de l’any passat: s’ha doblat la producció. Recordem que la campanya va començar el 16 de novembre (el 2005 va obrir un poc abans, el 7 de novembre) i ha finalitzat el 28 de desembre, per tant, s’han mòlt al voltant de 3.500 quilos d’olives per dia.
Realment, una bona campanya, de les més fortes dels últims anys, 226% aproximadament més que l’anterior. Si al gener de 2006 intuíem una tendència a la baixa respecte d’altres anys, i no respecte de la quantitat de quilos premsats (la collita variarà depenent de molts factors: temperatura, pluges...) sinó a la quantitat de socis que porten olives a l’almàssera, esta campanya ens mostra un tímid i feble increment: del total de 145 socis, durant la campanya 2004-2005 van fer servir el molí 92 socis; durant la campanya 2005-2006 en van ser 80, i en la 2006-2007 en són 90. A banda de tot, allò que pareix més important de conéixer és el percentatge d’oli respecte a olives mòltes, que s’ha situat enguany en un 17,75%, o el que és el mateix, 26.118 quilos d’oli.
Alex Gimeno

BALANÇ PARROQUIAL DEL 2006

En el número anterior de L’Alé apareixia la relació de batejos, matrimonis i exèquies que s’han celebrat en la nostra parròquia durant l’any que ens ha deixat. Ara toca donar compte del balanç econòmic. Al cap i a la fi, són tots els fidels els qui sostenen la nostra comunitat, la qual cosa és un bon signe de corresponsabilitat cristiana.
ENTRADES:

Romanent any 2005: 10.259,22 euros
Ingressos per servicis: 911 euros
Ingressos financers: 8,65 euros
Subvenció Conselleria de Cultura: 651 euros
Col•lectes per a la parròquia: 8.464 euros
Col•lectes diocesanes: 3.565 euros
Donatius: 3.330 euros

TOTAL: 27.188,87 eurosEIXIDES:

Compres ordinàries (material de culte): 1.093,73 euros
Publicacions (L’Alé, Hoja Parroquial): 1.641,93 euros
Impostos: 124,06 euros
Subministraments i conservació: 1.522,18 euros
Activitats pastorals: 538,5 euros
Funcionament (material oficina, tel...) 610,4 euros
Fons Comú Diocesà: 750 euros
Col•lectes diocesanes: 5.466,56 euros
TOTAL: 11.747,36 euros

Estat al 31-XII-2005: + 15.441,51 euros
Cal destacar, sobretot, la generositat en les col•lectes destinades a les Missions o als pobres. Gràcies per la generositat de tots.

PENÚLTIMA FASE

El Llavador torna a estar d’actualitat, i això que és del 1899. Quan estava a punt de fer el centenari, en 1998, gràcies a una subvenció i al treball de la Casa d’Oficis es va fer la primera fase de restauració i consolidació. Ara, 8 anys més tard, amb una altra subvenció es reprén aquell projecte per tal que ningú diga que els esliders no saben cuidar les seues coses i la seua història.A banda de recuperar-lo, cal treballar també per evitar el vandalisme, que siga un lloc obert i més viu i un espai de referència per a tots. I això com es fa? Simplement, estimant-lo.

CONCURSOS RURALCAIXA

Ja fa uns any que en estes festes de Nadal la Fundació Ruralcaixa organitza per als alumnes de les escoles de la província un concurs de Targetes nadalenques i un de Redacció. Se’ls entrega a les escoles el material per a concursar i el mestres coordinen la participació dels alumnes. L’entitat dóna un primer i un segon premi per comarca (un total de 10) i entre ells un premi absolut. Pel que fa al concurs de redacció, volem felicitar Neus Pitarch Gimeno que ha estat la guanyadora del segon premi de la comarca de la Plana Baixa-Alt Millars, que va arreplegar el dissabte 15 de desembre al saló d’actes de Ruralcaixa a Castelló. Enhorabona, Neus, i continua escrivint.

BON NADAL I BON ANY NOU!

M’agradaria guarnir, estos dies, un arbre de Nadal molt especial i penjar-hi, en lloc de regals, els noms de tots els meus amics. Els de prop i els de més lluny. Els de sempre i els que tinc ara. Els que veig cada dia, i els que trobe molt de tant en tant. Aquells que sempre recorde i els que sovint oblide. Els constants i els inconstants. Els de les hores alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec profundament, i aquells a qui només conec per la seua aparença. Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils i els amics importants. Per això els anomene a tots, a tots els amics que han passat per la meua vida. Els que rebeu este missatge i els que no el rebran. Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguen arrancar mai. Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porte il·lusió, salut, amor i pau. Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos d’esperança, donant una miqueta de felicitat a aquells que ho han perdut tot.

MÉS FUTUR PER AL MENJADOR

Els pares i mares dels alumnes del Col·legi Públic Francisco Mondragón han considerat oportú organitzar la venda d’una rifa (la papereta guanyadora és la que coincideix amb la terminació del primer premi de la Grossa de Nadal, 20297). La destinació de la recaptació és donar suport al menjador escolar, és a dir, es tracta d’obtindre una ajuda econòmica per tal de mantindre el servici de menjador per als alumnes a l’escola. 

MIREU QUIN BETLEM!

Un any més, i amb més col·laboració, s’ha muntat el Betlem al baix de la casa parroquial per Valentín, Vicent i Maria. Els felicitem i els ho agraïm, i animem a visitar-lo a totes les famílies.

MOLTES GRÀCIES, Dª ISABEL

Només podem dir-li això a una dona com Doña Isabel: moltes gràcies, o gràcies mil. Ella ho va dir quan el poble d’Eslida li va fer aquell homenatge sincer i multitudinari el dia 17 d’agost de 1986, quan es retirava de la vida professional de la medicina, però continuava enganxada i militant en la vida de compromís que sempre l’ha caracteritzada. Aquell dia, en descórrer la cortineta de la placa que donava nom al seu carrer, col·locada a la façana de ca Maruja la d’Abel, va dir amb veu tremolosa: «Sóc i em crec molt xicoteta, i este homenatge... resulta molt gran per a mi. Molt agraïda a tots».Ella, a qui tant hem agraït, ens donava les gràcies. Ella, tan gran, es reconeixia menudeta. Tal com va dir Mn. Salvador Pastor des de l’entaulat de la plaça, Dª Isabel era una santa, i ho demostrà amb les seues paraules i amb els seus fets. Quantes voltes al poble no haurà fet amb la pedreta baix del braç? Perquè... a l’estiu bé, però... i a l’hivern? Això només s’entén des d’una actitud de servici constant, des d’una abnegació viscuda en positiu en benefici dels altres. No li calien fills, perquè en certa manera tots érem fills i filles seus.Jo vaig tindre la sort de nàixer a casa, amb l’ajuda inestimable d’aquelles mans calfades amb la pedreta. Jo era un xiquet que solia caure molts viatges malalt de la gola; recorde perfectament el ritual que seguia per a esterilitzar els instruments de practicanta quan venia a casa a punxar-me al cul, i de veritat que feia mal a l’anca! Quan hi havia poquíssims telèfons a les cases, i ningú imaginava això dels mòbils, o bé baixava ella a casa o bé pujàvem a la seua. Mentre esperava que s’obrira aquella porteta de dins amb el pastellet antic, ma mare em contava que aquella finestreta de fusta era el mostrador de la carnisseria, que Dª Isabel també havia sigut carnissera. Mare de Déu! I tenia temps de tot? Després, més de majoret, he tornat a vore-la en diverses ocasions per a parlar. Ella patia per tots, perquè també era un poquet mare nostra. L’última entrevista que tinc gravada és del dissabte de la festa de Sant Antoni de l’any 2000, a l’apotecaria de sa casa. Sí, també era apotecariessa i preparava fórmules magistrals.Als pobles, com que som agraïts, solem distingir d’alguna manera les persones que tenen autoritat de l’autèntica. Amb ella ho vam fer posant-li el tractament Doña, que ve del llatí domina i significa ‘senyora’. Que poquetes persones el porten apegat a la pell! Tan sols els i les mestres, els metges i els capellans (amb el tractament específic de mossén, que significa ‘mon senyor’, o ‘senyor meu’). I Doña Isabel! Justament, els gurus de la tribu, aquells que vetlen per la salut intel·lectual, física i espiritual del seu poble. I encara més: alguns, quan parlen d’ella, només diuen «la doña», i amb això és suficient per a entendre’s.Crec que Eslida ha sigut justa amb Doña Isabel. Crec que no l’erre si dic que tots l’hem estimada i que la recordarem com una persona de bé, amb un tarannà especial de les quals n’hi ha poques. Eslida va guanyar el dia que li va fer aquell homenatge i va posar el seu nom al seu carrer. Fa 20 anys Eslida va guanyar autoestima, normalitat, va ser agraïda quan era més difícil de ser-ho: en vida d’una persona. Els homenatges post mortem són més fàcils de fer, però perden sentit i sinceritat perquè moltes vegades es fan per compromís. Ara, des d’ací, crec que el millor homenatge que li podem fer és recordar-la com era, continuar mostrant-li la nostra gratitud, guardar-la en un lloc destacat del nostre cor per a la nostra memòria col·lectiva. Així la tindrem sempre present. Ella no volia grans escarafalls, perquè tot li sobrava. Fins i tot el temps per a ella.

Al cel sia.

Òscar Pérez

DELEGACIÓ DIOCESANA DE PASTORAL PENITENCIÀRIA

Esta carta ens ha aplegat un poc tard, però sempre és un bon moment per a recordar-nos dels més pobres. Si voleu col·laborar ho podeu fer directament a la Parròquia. Estimats germans,Des de la Delegació Diocesana de Pastoral Penitenciària, volem aprofitar les Festes de Nadal per a acostar-nos a tots vosaltres, i a les parròquies i congregacions que representeu. Volem fer-vos partícips de les iniciatives que la nostra Església Diocesana realitza amb les persones privades de llibertat.Ja amb les festes molt prop, des de la Delegació ens pareix oportú donar-vos a conéixer la Campanya de Nadal, «Operació Torró» a favor de les persones més desfavorides. Un any més volem endolcir el Nadal a tots els presos de la presó de Castelló, i a aquelles famílies que no tenen possibilitats i que tenen algun membre que es troba a la presó.A més de torró, o en comptes de torró, ens podeu fer arribar calcetins o roba interior, o segells i sobres, o targetes de telèfons, o postals de Nadal, tot açò també ens serveix i els serveix. És tan senzill com realitzar un gest amb els que tenen menys; demostrar que la nostra societat continua viva, que encara no hem perdut tota la sensibilitat cap als pobres.L’Advent i el Nadal són temps amb força, de preparació interior, que ens ajuden a compartir, a eixir un poquet de nosaltres i posar-nos en la pell de l’altre. L’Església també es posa de part dels pobres, que és també la seua vorera, i ens anima a comprometre’ns i a ser testimonis del Crist que naix pobre i senzill a Betlem.Agraint la vostra atenció, i confiant en la vostra sensibilitat i generositat, estem a la vostra disposició. Bon Nadal a tots. Atentament, José Juan GalveCapellà de la Presó i responsable del voluntariat

REFLEXIONS SOBRE L'ESPERIT NADALENC

En este temps de Nadal, tots, més o menys, ens aqueferem amb preparatius múltiples: el Betlem, l’arbre, adorns, dibuixos, llums dins de casa, també en l’exterior per a adornar els balcons... i ara està de moda posar a Papà Noel pujant pel balcó, que pareix que vaja a caure.Les empreses i asssociacions es reuneixen en sopars i dinars que són més prompte dinarots, però buits de contingut.Les nostres taules estan repletes de dolços, torrons, pastissos... i en quants llocs que no tenen el que és necessari! Ens fem regals, donem mostres d’afecte. Les famílies ens reunim per a celebrar la Nit de Nadal, el Nadal i el Cap d’Any, i les esglésies, que en estes festes s’omplin, la resta de l’any estan mig plenes o mig buides, segons com es mire.Déu crida a la porta i no entra si no se li obri; tot va començar per un generós SÍ, el que va pronunciar una senzilla i humil xica de Natzaret, quan l’àngel li va anunciar que seria la mare de Déu, verge i mare; ella va acceptar eixa gràcia amb totes les seues conseqüències.Després del naixement de Déu, que es va fer home per AMOR, totes les portes se li van tancar, els hostalets estaven plens i va nàixer en un humil pessebre; es va aparéixer a uns senzills pastors que el van reconéixer. Uns mags van vore una estrella i deixant les seues comoditats la van seguir, el van reconéixer, amb fe el van adorar i van oferir els seus dons.També jo vull reconéixer-te i vore’t en tots els que estan al meu voltant i se m’acosten, encara que a vegades em costa reconéixer-te i vore’t en tants rostres. Amb fe vull oferir-te l’or de la meua amistat, l’encens de les meues obres bones i la mirra de la meua vida sencera. Si no estimem als que veiem, com podem estimar-te a tu, Senyor?En un nadala francesa es canta: «cada dia és Nadal en la Terra, perquè Nadal, germà, és l’amor».Que este esperit nadalenc no acabe en estes festes, que durant tot l’any ens estimem, que els uns i els altres ens estimem de veritat i no sols de paraula, que cada dia siguem millors i fem que siga Nadal amb les nostres accions. 

Bon Nadal i bon i sant 2007.

Juanita Fandos

ENS FELICITEN EL NADAL... ELS XIQUETS DE LA 1a COMUNIÓ