Blogia

Parròquia El Salvador - Eslida

... I EL XOCOLATE ESPÉS

En assumptes de diners, les coses, com més clares millor, per això crec que és bo fer algunes apreciacions per tal que ningú malpense.

Fa uns anys es va fer un projecte de rehabilitació de l’ermita del Calvari, del qual s’ha portat a terme la primera fase, però queda molt per fer. Són unes obres que si no és amb ajudes oficials difícilment es podran realitzar. Amb eixe propòsit s’estan fent les gestions oportunes a fi que algun dia es puga fer realitat un desig somiat per tots. Però no podem esperar tampoc que tot ens ho donen i hem d’anar aportant els nostres recursos propis per a ajuntar-los a eixes futures ajudes que esperem que no tarden molt.

Amb el desig de donar transparència i perquè ningú puga tindre la temptació de pensar «què s’hauran fet eixos diners?», vull aportar algunes dades que, a banda de la fredor de les xifres, posen de manifest la generositat de molta gent.

Actualment la Parròquia té un compte obert en una entitat bancària en la qual es van depositant aquells diners que van destinats específicament a la restauració del Calvari. Corresponen a diversos conceptes:

• Aportacions parroquials (donatius, col·lectes, etc.): 6.490,13 euros

• Aportacions dels Clavaris (2004-2007): 11.158,12 euros

• Romanent de la Junta de l’Associació del Crist: 2.163,44 euros

Tot això fa un total de: 9.811,69 euros.

Evidentment, si algú té necessitat de més informació pot demanar-me-la. Encara que amb simplicitat, espere que esta comunicació servisca perquè tots estiguem més tranquils: uns perquè ens sabem simplement administradors, i altres perquè puguen estar segurs que els diners no se’ls emporta ningú ni es gasten en altres necessitats.

Mossén Salvador Prades

EL NOSTRE PATRIMNONI (II)

EL NOSTRE PATRIMNONI (II)

En el número 98 de L’Alé (febrer de 2008) vam publicar una primera fitxa sobre el patrimoni d’Eslida que apareix en el catàleg en línia de l’Àrea de Patrimoni Cultural de la Conselleria de Cultura i Esport. Es tractava d’un resum de la informació bàsica disponible del Molí d’Aire i del Crist de la Carrera, dos béns immobles d’etnologia ben nostres. Tal com havíem promés, ara oferim un resum d’uns altres informes, el de l’aqüeducte de la Rambla, el de la cova de l’Oret i el del Castell, amb fotografies d’època cedides.

 

Aqüeducte de la Rambla

Descripció del jaciment

Descripció: Conjunt hidràulic molt pròxim al poble alimentat per una font situada en la part alta d’aquest. L’aqüeducte té cinc arcs rebaixats, un d’ells tapat i amb pilastres reforçades amb tallamars i esperons semicilíndrics. La tècnica constructiva emprada es caracteritza per la utilització de pedres desbastades unides amb argamassa. Actualment, serveix al reg de la zona coneguda com l’Horta dels Banys, topònim significatiu ja que en les proximitats es detecten unes estructures consistents en dos murs gruixuts, alçats amb la mateixa tècnica, en els quals s’obrin els dos arcs tancants (de mig punt o de ferradura). S’utilitzen com a reforç dels ribassos. Això fa pensar en un conjunt hidràulic, potser un depòsit o edifici d’ús col·lectiu. La no-existència de materials arqueològics o de qualsevol altra notícia no fa possible la seua datació cronològica, encara que la tècnica no sembla romana sinó medieval o inclús moderna.

Adscripció: Romana, Islàmica, Moderna

Cronologia: Indeterminada

Conservació: Bo

Perill: Mínim

 

El Castell

Descripció del jaciment

Descripció:      En un turó amb un accés difícil se situen les ruïnes del castell, en molt mal estat de conservació ja que només queden en peu algunes restes de murs. La tècnica constructiva es caracteritza per emprar cudols i argamassa. La prospecció, complicada per la densa vegetació, va detectar alguns fragments de ceràmica ibèrica pintada.

Autor: Jordi Gómez

Adscripció: Ibèrica, Medieval

Cronologia: Indeterminada

Conservació: Deficient

Perill: Alt. Enfonsament

Restes: Ceràmica ibèrica pintada, medieval i moderna, depositada al Museu Arqueològic Municipal de la Vall d’Uixó.

 

Cova de l’Oret

Descripció del jaciment

Descripció: Cavitat àmplia d’origen càrstic que presenta diverses formacions estalactítiques. Consta d’una gran sala i d’altres menors, abundants galeries i gateres. L’acció de les aigües ha afectat de manera important els sediments. Els materials arreplegats són superficials i possiblement pertanyen a enterraments eneolítics. La cova és molt visitada, fet que posa en perill la seua conservació.

Adscripció: Eneolítica

Cronologia:     III mil·lenni aC

Conservació: Regular

Perill: Alt. Espoli

Òscar Pérez Silvestre

MIRANT AL SUD

MIRANT AL SUD

Com en anys anteriors, enguany he viatjat una altra vegada a Burkina Faso, un país de l’Àfrica Occidental, al sud del desert del Sàhara. Molts sabeu que ja fa anys vaig passar allí tres anys com a missioner en la Missió de Safané, junt amb altres capellans de la nostra diòcesi. D’alguna manera podria afirmar que allí tinc un trosset de la meua vida i del meu cor, per això després he aprofitat alguns estius per a tornar a visitar aquelles terres i també he realitzat algun projecte de desenvolupament (amb l’ajuda de molta altra gent, evidentment) com ara la construcció d’un pont o l’enviament de medicaments.

Fer eixos viatges m’ha permés retrobar molta gent estimada, tant africans com missioners que treballen allí. Gent a la qual havia conegut i amb qui he compartit moltes experiències.

Puc contar-vos que enguany s’ha acabat definitivament el projecte del pont amb el condicionament dels accessos i la canalització d’aigües pluvials. Espere que ara dure molts anys perquè la inversió ha sigut gran.

Però m’agradaria parlar-vos d’altes coses, tal vegada no tan amables i boniques com puga ser la realització d’este projecte tan bonic.

En una de les visites que vaig fer vaig trobar Cristina, una germana de la Consolació que treballa a Ouagadougou (la capital del país), i vàrem estar parlant sobre la situació econòmica d’aquell país, que és un dels més pobres del món.

Un dels aliments bàsics de la població és l’arròs, i en els últims mesos el preu ha augmentat més del doble. Un sac de 25 quilos ha passat d’uns deu mil francs (16 euros) a vint-i-quatre mil (37 euros). Tal vegada les quantitats vos semblen insignificants, però cal saber que, per exemple, el sou d’un mestre no aplega a 100 euros mensuals. Tenint en compte que la majoria de la gent, llevat dels funcionaris, no tenen un treball estable, podem imaginar que eixos pocs euros són una fortuna. Això ha agreujat la situació de pobresa de la gent sobretot a les ciutats, ja que al camp, com passava ací fa temps, la gent va cultivant i menjant.

Cristina em deia que hi havia molta gent que sols feia una menjada diària i que fins i tot això no estava garantit, és a dir, que es passa fam.

Ací a Espanya i a la resta d’Europa també es parla de crisi econòmica, però la diferència està entre menjar o no menjar. És a dir, si ens hem d’apretar el cinturó estalviarem retallant en oci, anant a les rebaixes, etc., però estic ben segur que ningú deixarà de menjar com no siga per guardar la línia o per motius de salut.

Morir de fam és una realitat greu al nostre món encara que vulguem ignorar-la, i és ben trist constatar-la encara present. I el més trist de tot és que al món hi ha suficients recursos alimentaris perquè tota la gent puga menjar, però com moltes altres coses estan mal distribuïts.

També ens hauria de preocupar el fet que països com ara Burkina Faso es financen fonamentalment amb ajudes internacionals i que moltes d’estes ajudes, en principi destinades al desenvolupament, fan cap a les butxaques dels dirigents que amaguen les seues fortunes en paradisos fiscals o vivint en un luxe que ja volguérem nosaltres. Per exemple, vaig visitar una zona residencial anomenada «Ouaga 2000» que pot competir amb les més riques d’Occident.

Caldria exigir als governs i a les institucions internacionals (com l’ONU, la Unió Europea, etc.) que no permeteren que els governants corruptes tocaren ni un cèntim, i que eixos recursos es canalitzaren a través d’ONG, esglésies o organismes suficientment responsables i que garantiren un bon ús dels diners, la qual cosa ajudarà perquè tots els habitants de països pobres (i no sols una elit) puguen accedir a un nivell de vida digne.

Mossén Salvador Prades

CAMP DE FUTBOL

CAMP DE FUTBOL

Els xiquets, que no entenen de política sinó de necessitats, van improvisar fa temps un camp de futbol en un lloc on els majors no ho havíem pensat, o almenys no amb eixa utilitat. Els xiquets van decidir jugar al futbol a la zona asfaltada entre l’edifici de l’escola i la pista de tenis. Ara, l’Ajuntament ha condicionat provisionalment eixa ubicació i ja s’ha disputat un torneig i tot.

NOU HORARI DEL CEMENTERI

En l’anterior número de L’Alé ja ens vàrem fer ressò dels actes de vandalisme que s’havien produït al cementeri municipal, demostrant els autors el poc civisme i la falta de respecte no sols als vius sinó també als difunts.

Evidentment s’han hagut de prendre mesures per tal que estos actes no tornen a ocórrer i la primera ha sigut posar un horari per a obrir i tancar el recinte. Segons ens ha informat l’encarregat, el cementeri estarà obert tots els dies de 8 del matí a 8 de la vesprada.

Esperem que algun dia no calga imposar este tipus de normatives perquè això voldrà dir que som capaços de conviure i respectar-nos els uns als altres.

ESCOLA D'ESTIU

Com en anys anteriors, els xiquets del nostre poble tenen al seu abast l’escola d’estiu.  Enguany han tingut tres setmanes per estar entretinguts i realitzant activitats escolar, les dos primeres patrocinades per l’Ajuntament i la tercera patrocinada per l’AMPA.

FESTES DE LA JOVENTUT

En el moment de redactar esta nota breu estem en la recta final de les Festes de la Joventut. L’impuls i la decisió d’un grup de jóvens, en uns moments en què cada vegada és més car i complicat fer actes al carrer, ha fet realitat un any més que la gent isca de casa i inicie de la millor manera possible les vacacions d’estiu. Enguany han tingut l’ajuda dels Clavaris del 2007, que han patrocinat alguns actes. Enhorabona, i sempre avant!

CONCURS DE CARTELLS

Torna un any més el concurs per elegir el cartell que donarà suport i publicitarà la representació de la Passió. En esta nova edició, les bases del concurs seran aproximadament les mateixes que en anys anteriors.  Tots els que esteu interessats podeu fer arribar les vostres propostes als membres de la Junta i el dia de la fireta votar i elegir el que més vos agrade.

APROFINTANT L'ESTIU

APROFINTANT L'ESTIU

L’Associació d’Ames de Casa va celebrar el dia 5 l’assemblea general per a modificar els estatuts. Cal agrair la col·laboració de Pascualeta Sorribes Doñate com a vocal de la junta i donar la benvinguda a Carmen Dolç com a nova vocal. També cal informar de les nombroses activitats per a este estiu, des de taller de ceràmica, viatges (fàbrica Danone, l’Oceanogràfic, Expo-Saragossa), preparació de la Fireta i la possibilitat d’obrir el local els diumenges de vesprada per a realitzar activitats lúdiques.

XIV Mostra de Productes de la Serra

Per al dia 10 d’agost, diumenge, s’ha preparat la XIV Mostra de Productes d’Eslida i de la Serra d’Espadà. Com en altres edicions es podrà degustar la nostra gastronomia més dolceta i hi haurà demostracions en viu d’oficis de la serra, a més d’alguna exposició. Recordeu que és el dia en què es farà la votació popular per al cartell de la Passió 2009. Eixiu tots de casa, que la festa bull!

II VOLTA A LES FONTS

La vespra de la Fira, dia 9 d’agost, serà la II Volta a les Fonts d’Eslida, un acte molt esperat pels aficionats a l’atletisme muntanyenc organitzat per l’Associació Esportiva «Fonts d’Eslida». L’èxit de l’any passat, amb una gran participació de gent d’Eslida i de fora, augura un bon dia d’esport per les nostres sendes i fonts del terme. Enhorabona a l’organització, i continueu promovent el poble i el nostre patrimoni natural.

LOURDES, 150 ANYS DESPRÉS

LOURDES, 150 ANYS DESPRÉS

Era un 11 de febrer de l’any 1858, aparentment un dia com tants altres, en un poblet menut del Pirineu francés anomenat Lourdes. Allí vivia Bernardette, una xiqueta humil, senzilla i pobra, com tantes altres, i que es disposava a acometre els seus quefers diaris: anar a escola i ajudar en les labors de casa.

Solia anar a la vora el riu Gave, a un hortet per a proveir-se de queviures amb què alimentar-se ella i la seua família..., com tants altres. Però, eixe dia seria diferent dels altres; alguna cosa, que la Voluntat Divina havia disposat, succeiria: la seua quotidianitat es voria alterada per un esdeveniment que canviaria la seua senzilla i humil existència i la de tot el món.

Estant allí, dins la gruta d’una gran penya propera, va vore una figura lluminosa, a la qual es va acostar per a vore qui o què era, i se li va presentar amb estes paraules: «Jo soc, la Immaculada Concepció». Des d’aquell moment, la Mare de Déu es va aparéixer a la xiqueta un total de díhuit voltes, en les quals la Verge li parlava i li deia el que volia que fera. Este estrany esdeveniment no va passar desapercebut; prompte es va escampar per tot arreu, per la qual cosa cada vegada era major el nombre de persones que acompanyaven la xiqueta quan anava a trobar-se amb la Mare al lloc on se li havia aparegut. En un principi, este fet prodigiós va portar conseqüències no massa agradables per a Bernardette, ja que com que ningú no la creia, pensaven que eren imaginacions de xiqueta. Ella, per contra, va continuar fidel al que havia vist i al que la Immaculada li deia. Novament, Déu havia escollit el més humil i infravalorat del món. Però, sortosament, passat el temps, tots veren que el que deia era cert; es reconegueren els fets, i passaren a conéixer-se com «les Aparicions de Lourdes».

En les seues aparicions, la Santíssima Verge es va mostrar contristada pels pecats del món, per la qual cosa li va demanar que es fera penitència; també que li construïren una capella i que s’hi anara en processó, un processó que ja dura cent cinquanta anys i que no deixa de dirigir-se cap al lloc on Ella es va manifestar.

Lourdes, lloc de trobada amb Déu, amb la Roca que ens salva. Roca que ens ha mostrat la Mare del Salvador, Mediadora de la Gràcia, la Intercessora entre Déu i les persones, el Refugi dels pecadors, l’Auxili dels cristians, la Consoladora d’afligits, la Salut dels malalts, Maria Mare de Gràcia i Misericòrdia, Mare de Déu i Mare Nostra. Allí, Maria acull el peregrí que busca i el qui hi arriba amb la seua creu. Maria convida a la pregària i a la reconciliació amb el Pare, i mostra al seu Fill, Jesús amb la Creu de la Salvació, en convida a seguir-lo, a continuar portant la creu nostra de cada dia i circumstància, amb les forces que infon l’Esperit Sant, l’Esperit de Vida, el Defensor, que no deixa mai d’assistir-nos.

Lourdes, lloc de trobada amb el germà que sofreix, amb el Crist sofrent: «estava nu i em vestíreu, malalt i em visitàreu; tenia fam i em donàreu a menjar, set i em donàreu a beure...». I davant del Crist sofrent, no falten els cirineus, els qui a diferència del de la Passió del Nostre Senyor, s’ofereixen a participar de la creu que els seus germans suporten: «el que féreu a un d’estos germans menuts meus, a mi m’ho féreu», «si sou companys en els sofriments, també ho sou en el bon ànim».

Lourdes, lloc de trobada amb la Vida. Sí, a Lourdes tot es vida: la presència constant de l’aigua (generadora de vida), que brolla a la gruta, del mateix lloc on la Santíssima Verge va manar a Bernardette que fera un clot; el magnífic escenari natural de vegetació exuberant, plena de vida, que ens recorda la gran obra de la Creació, que constantment ens parla de Déu; el semblant dels malalts, ple d’emoció, esperança, agraïment i alegria, quan veuen la imatge de la Mare i passen per davall d’Ella acariciant la pedra que va sostindre els seus sagrats peus; l’actitud de servici de tanta gent disposada a ajudar els qui ho necessiten: «ubi charitas ets vera, Deus ibi est». És freqüent que es faça un joiós intercanvi de papers, ja que a voltes no se sap ben bé si és l’aparentment sa qui ajuda el malalt, o realment és l’aparentment malalt qui ajuda el sa en aparença.

Hi ha qui diu que «això dels miracles, res de res», que no hi ha cap coix que torne caminant, ni cap cec que torne veient, etc. ¡¡¡No hi ha més cec que aquell qui no vol vore!!! Es pot demanar més MIRACLE que anar a Lourdes carregat amb una fastigosa i pesada creu (que no té per què ser precisament de fusta) i tornar ple de vida, assumint que la creu forma part de la mateixa vida, però que, per pesada que siga, mai no podrà acabar amb la vida, que és DO del mateix Déu?: «Qui vulga vindre amb mi, que carregue la seua creu, i que em seguisca», i, «veniu a Mi els qui estigueu cansats i afeixugats, que jo vos alleujaré». Quan de ben segur, els malalts que hi peregrinen no demanen cap miracle que palie les seues dolences; simplement demanen poder tornar l’any que ve.

Cent cinquanta anys després d’aquella manifestació del cel, l’Església ha declarat des del l’onze de febrer d’enguany fins a l’onze de febrer de l’any que ve, ANY JUBILAR DE LOURDES, temps en què se’ns convida a seguir les passes de santa Bernardette fent pròpia la seua experiència de donar-se als altres, com ho va aprendre de la Immaculada Concepció: «Ningú té Amor més gran que el qui dóna la vida pels seus germans». És esta, doncs, una ocasió propícia per a apropar-se i participar dels Sagraments, reconciliant-se amb Déu i les persones, i participant de la Taula del Pa Únic, partit i compartit, que és Crist, Fill del Pare, concebut per l’Esperit Sant i nascut de Santa Maria Verge, per a la nostra salvació.

Lourdes, un passat que s’actualitza, un present que no passa i un futur ple d’esperança.

Ben a prop nostre, camí d’Aín, hi ha una improvisada i senzilla capelleta en el seu honor. Concretament, a l’entrada del túnel, en un dels forats que hi ha als murs, alguna animeta devota ha entronitzat, discreta i encertada, una imatge-botelleta de la Mare de Déu de Lourdes que conté a l’interior aigua. Segurament deu ser de la que brolla al venerat santuari francés; a més, l’esmentada capelleta està engalanada amb un ramellet de floretes als peus de la imatge. Lourdes no deixa indiferent.

PER LOURDES A MARIA, PER MARIA A JESÚS, I PER JESÚS AL PARE.

José Vicente Manzana Mondragón

TROBADA D'ESCOLES DE MÚSICA

TROBADA D'ESCOLES DE MÚSICA

Celebrar la festa, cada fita del cicle festiu d’un poble, implica rememorar (‘fer memòria de’)  i, alhora, actualitzar (‘fer actual, portar al present’) els motius comunitaris de la celebració.

El passat dia 21 de juny, van convidar l’Escola de Música d’Eslida a la Trobada d’Escoles que enguany es va celebrar a la Vall d’Uixó. Ens reunírem entre xiquets i monitors uns 25, però la sorpresa fou a l’arribar: ens estaven esperant quasi 500 xiquets.

L’Associació Musical CIAC es va encarregar d’organitzar-la, i no vam tindre ni un moment per a descansar. Vam començar amb una cercavila des de les piscines cobertes fins a la plaça de l’ajuntament, els menuts i monitors seguíem a una impressionant banda formada per tots els xiquets que toquen instrument. Després de convidar-nos a esmorzar, ens van portar al complex de les Grutes de Sant Josep.

Una vegada allí van organitzar assajos per grups d’instruments i al mateix temps i per torns anaven entrant els xiquets a les grutes a fer un recorregut pel riu subterrani. Van eixir tots al·lucinats i, per descomptat, tots van ficar la mà dins l’aigua encara que els ho havien prohibit. Per a passar un poc la calor ens vam banyar a la piscina i després ens menjàrem un bon plat de paella.

Ja de vesprada vam estar jugant als tallers i després de fer un últim assaig i refrescar-se amb una orxata, començaren el concert. Fou impressionant vore els 500 xiquets interpretar les dos obres. La primera, prou llarga, feia un recorregut per tots els jocs a què hem jugat de xicotets, i no em referisc a la Nitendo o la Play, mentre que els menudets els representaven i per a finalitzar van interpretar una obra feta per a este dia. Va ser un dia esgotador, però de segur que l’any que ve repetirem.

Isabel Sanchis Sorribes

SALUTACIÓ DELS CLAVARIS 2008

Per què ser clavaris? Si ens plantegem aquesta pregunta ens vénen al cap moltes coses. En primer lloc, vam decidir ser clavaris perquè significa participar des de dins en les festes grans del nostre poble: la festivitat del Santíssim Crist del calvari d’Eslida. Encara que els hòmens són d’Artana, les dones, eslideres, sempre hem viscut les festes des de xicotetes i per a nosaltres era una il·lusió poder organitzar-les algun dia.

Ja fa anys que ens hauríem decidit a dur endavant aquesta tasca, però sempre hi ha motius que allunyen aquest moment. Primer pensàvem que seríem clavaris quan els nostres fills foren majors, perquè així ja no els hauríem de cuidar tant. I, a més, ells també podrien participar en les festes i, ja posats, tirar-nos una maneta. També volíem esperar a ser clavaris quan no tinguérem deutes, però vist que passen els anys i els deutes no acaben, i com que els nostres fills ja han crescut, va aparéixer l’ocasió i la vàrem aprofitar.

Tot va ser durant un sopar en què estàvem els sis clavaris parlant de les festes, i ens vam adonar que tots i totes compartíem la mateixa il·lusió. Així, vam decidir dur endavant aquesta idea i ens vam convertir en els Clavaris 2008. Hem de dir que està sent una de les experiències més boniques de la nostra vida. Està clar que és molta faena durant tot un any, però val la pena. En aquests mesos hem conegut molta gent i hem compartit molts moments inoblidables que només es viuen sent clavaris.

Ara, si mirem enrere, veiem com l’any ens ha passat rapidíssim i com, a mesura que s’acosta el gran moment, augmenten els nervis. Els nervis perquè tot isca com ho tenim pensat, els nervis perquè tot isca bé. ja sabem que és molt difícil que agraden a tots, però hem intentat fer unes festes pensant en els majors, en els jóvens i en els menuts, per tal que tot el poble puga gaudir d’aquesta setmana tan especial. Una setmana que, en certa manera, tanca l’estiu i que per a molta gent es converteix en els últims dies per a compartir amb els amics que no tornaran a veure fins al pròxim estiu.

Finalment, volem donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet possible que puguem arribar fins ací i que han col·laborat i confiat en nosaltres des del primer dia, especialment a les nostres famílies. Arribats ací, només ens queda dir que esperem que passeu molt bones festes i que gaudiu tant o més com ho farem nosaltres.

ESLIDA I EL TREBALL DEL SURO

ESLIDA I EL TREBALL DEL SURO

No és la primera vegada que escrivim sobre el treball del suro. No podem dir des de quan es treballa ni qui ni quan es va començar a fer tapons, però sí que puc dir que a ma casa varen començar de l’any 20 al 30 del segle XIX: es va posar el meu iaio, el tio Nelo de Remolina. Abans ja havia treballat un germà seu, el tio Manzana, i en retirar-se ell es quan el varen agarrar estos. Sempre han sigut empresetes familiars i poc més. Ells eren el pare i quatre fills, dos xics i dos xiques. Com era habitual, els xics feien les faenes pesades, i les xiques rodaven el tapons. Aleshores els tapons eren artesanals, o siga, es rodaven un per un a mà. D’estes dos xiques, sobretot una tenia molta traça fent-ne.

L’era daurada del tap a Eslida va ser dels anys 20 als 30 del segle XX, abans de la guerra, quan hi va haver la Industria Corchotaponera, que va donar molta espenta al suro en esta serra. Allí se’n varen anar a treballar tota la gent d’Eslida i de la comarca, els qui treballaven a casa i els llogats. Tots llevat del tio Nelo de Remolina i els dos fills.

Un dia em contava un home a qui va ensenyar el meu iaio a traure suro: "aquell home era un cas: a la fàbrica van entrar tots excepte ells, però va agarrar a

una quadrilla de jóvens i ens va ensenyar a traure". Este home, anant el temps, seria un dels millors peladors que hi ha hagut.

Hem conegut tres o quatre dinasties que han treballat a més no poder: els Soques -que algú d’ells encara està en el gremi-; els Leons, que encara estan treballant, i ací es dóna el cas que hi ha tres fills universitaris, entre ells una xica, que han preferit seguir les ensenyances del pare a entrar en terreny desconegut, i abans d’estos el tio Campaneta i els Remolines, que també estan en actiu.

També hem conegut treballar famílies a soles: el tio Rulo, el tio Evaristo i altres, però tots van plegar. Hem sentit de llavis molt experts en la matèria de persona que pareixia que suava carrasca, que per a tocar el suro cal ser dur com les roques on es cria; no hi valen els fluixos. No pel fet de treballar al poble poden permetre’s el luxe d’anar a fer la partida totes les vesprades; en tot cas els diumenges, si no s’ha d’anar a vore esta o aquella partida de suro o posar l’oficina al dia.

En el suro tot és pesat: pesada és la pela per a estos hòmens que s’han de penjar en estos arbres centenaris per a arrancar-los el suro; per a qui ha de traure’l entre la malesa de la muntanya per a posar-lo a punt de cavalleria, i que l’arrier el duga a port de camió. Difícil és tot el treball que es faça amb ell: la compra, que s’ha de pagar al comptat, i més difícil encara la venda, que s’ha de fiar a persones desconegudes espanyoles o estrangeres. Però cadascú naixem en la vida per a una cosa.

A Eslida no només s’ha treballat el suro per a taps o planxes. També s’han fet molts vasos per a abelles. Encara viuen hòmens que han treballat en això, i també eren dinasties. Jo recorde els Romerets, els Curetes, el tio Quico (pare i fill) i els Tomasos. Hui estan en actiu Suros RXG, portat per uns catalans; la trituradora dels Tonis; la de León Miravet a Soneja (Espadán Corks), i Corchos Galindo, que també es dedica al transport sempre de suro.

Antonieta

PROPOSTA DE REHABILITACIÓ DEL MOLÍ D'AIRE

PROPOSTA DE REHABILITACIÓ DEL MOLÍ D'AIRE

L’any 1993, Joaquim Bolufer i jo, després de fer l’inventari dels molins de vent de la comarca de la Marina Alta, vàrem escometre, per a la Unitat de Patrimoni Etnològic i Arqueològic Industrial de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, la tasca d’inventariar tot els molins de vent del País Valencià, de cap a cap del territori, i aleshores va ser quan vàrem conèixer el Molí d’Aire al terme municipal d’Eslida, el qual forma part del subconjunt de molins fariners de vent dels voltants de la serra d’Espadà, datables entre els segles XVIII i XIX.

Uns quants anys més tard d’aquell inventari, es publicava en aquesta revista de la parròquia del Salvador d’Eslida, una primera aproximació a la fitxa d’inventari del molí, i va ser després d’allò quan l’amic Òscar Pérez em demanà que escriguérem alguna cosa més sobre aquest molí singular. En aquell moment vaig pensar que seria desitjable posar en valor el molí, per tal que siga rehabilitat aquest element del patrimoni etnològic valencià amb la finalitat de donar-li un ús didàctic i que les nobles pedres del Molí d’Aire no vegen perillar, un dia més, la seua pervivència com a elements estructurals d’una vella indústria artesanal.

I per a fer una proposta d’aquest tipus no podem anar amb rodejos, i parar-nos a parlar del marc físic on es troba el molí i de quina és la seua descripció morfològica, ja que d’açò se’n va parlar en un número anterior d’aquesta revista. Hem d’anar directament als objectius de la intervenció que caldria escometre i que modestament ens permetem de proposar.

Considerem que avui, per tal de preservar aquesta construcció del risc de conservació, que depèn de les inclemències del temps i de l’acció incontrolada d’alguns vàndals, es fa necessari rescatar aquest bé patrimonial singular i l’entorn natural que l’envolta, per tal que siguen utilitzats per la comunitat per a activitats ludicoeducatives, per a la qual cosa, com que supose que es tracta d’una propietat privada, caldrà arribar amb els propietaris, primer que res i abans d’encetar qualsevol projecte de rehabilitació, bé a un acord de plena disponibilitat dels terrenys i de l’immoble, o bé procedir a la seua adquisició per part de l’Ajuntament d’Eslida, que al cap i a la fi és el responsable de la preservació i conservació del patrimoni cultural del municipi.

La rehabilitació i conservació d’aquest edifici d’arquitectura popular, que es pot convertir en centre d’educació no formal, i la recuperació de l’entorn natural i la seua biodiversitat, castigada pels incendis forestals, millorarà la qualitat paisatgística del petit tossal on es troba emplaçat i proporcionarà a la ciutadania una àrea on desenvolupar activitats recreatives i educatives de caire mediambiental i etnològic.

I si arriba a fer-se realitat aquesta proposta de preservació i rehabilitació del molí caldrà abordar-la en diverses fases. La primera de sanejament i consolidació de la part de la torre que es conserva en l’actualitat i, la segona, la reconstrucció de les parts que han desaparegut, les quals caldrà reedificar, especialment la desapareguda l’escala de planta semicircular, amb graons encastat en el mur; el remat de coronament del molí; el forjat de la cambra interior de la sala de mòlta amb bigues de fusta i el corresponent sòl entrebigat, i com no, la coberta del molí que ha de reconstruir-se, per paral·lelisme amb altres molins valencians de què tenim constància gràfica i documental, d’acord amb el model original de fusta impermeabilitzada en forma cònica, tot senyalitzant el punt d’eixida de les antenes, que també seria convenient recuperar. En tercer lloc caldrà ordenar l’entorn del molí amb un camí d’accés restringit a vianants i tot seguit continuar amb la instal·lació de plafons explicatius en forma de taula interpretativa on serigrafiar en color els elements del paisatge que des d’ací s’observen, amb el seu nom, la seua litologia i geologia, així com la vegetació i la fauna pròpies de la zona.

I si no fóra massa demanar, també caldria condicionar, integrat en el medi, una àrea recreativa, però sense necessitat d’obres de remodelació del paratge, on caldria comptar amb unes infraestructures mínimes com són per exemple: excusats, punts d’abastiment d’aigua (fontetes), taules amb bancs i contenidors de deixalles.

Potser demane massa, però per demanar que no quede. Espere que alguna persona agafe el testimoni d’aquesta proposta i la duga endavat a fi que no quede la cosa sols en paper mullat, sinó que ben al contrari es faça realitat.

 

Teulada (la Marina Alta), 23 de juliol de 2008

Jaume Buigues i Vila

Tècnic de gestió cultural de l’Ajuntament de Teulada

CORPUS CHRISTI

CORPUS CHRISTI

En passar Pasqua, celebrem algunes festes importants, com ara la Santíssima Trinitat o el Cor de Jesús, però destaca per la seua solemnitat la festa del Cos i de la Sang de Jesucrist, de la qual ens vàrem fer ressò en l’últim número de L’Alé. El que volem destacar ara és que esta commemoració va íntimament lligada a la pràctica de la Caritat, perquè si l’Eucaristia és l’entrega total de Crist a nosaltres, també comporta l’exigència de donar-nos als altres i de compartir els nostres béns, especialment amb els més pobres. Això l’Església ho ha fet sempre i per eixa raó la col·lecta de totes les celebracions d’eixe dia va destinada a Caritas, que és l’organisme oficial de l’Església per a la comunió de béns. A més de la col·lecta recaptada, també hem ajuntat els donatius rebuts amb motiu de la Primera Comunió, i això ha fet un total de 335 euros que ja s’han enviat a la seu de Caritas de Segorbe-Castelló. Gràcies a tots per la generositat que heu demostrat una vegada més.

TANCAT PER VANDALISME

TANCAT PER VANDALISME

Actualment tenim el Cementeri Municipal obert les vint-i-quatre hores del dia. Després del que ha passat durant el mes de maig, la primera idea que ens passa pel cap és tancar-lo en clau. Però, qui es farà càrrec de la clau?, quin serà l’horari per a poder anar-hi?, quants dies per setmana estarà obert? Es podrà deixar la clau en algun lloc prop del cementeri com es fa en altres pobles? Qui té la solució? Com és habitual, el mal ús d’uns pocs perjudica la majoria.

FESTA DE FINAL DE CURS

FESTA DE FINAL DE CURS

El dia 20 de juny va tindre lloc la festa final de curs del Col·legi Francisco Mondragón.  Tot va començar a les 10 del matí amb teatre, coreografies musicals, actuacions amb instruments, entrega de diplomes i orles fins a l’hora de l’esmorzar i a continuació tallers de participació popular.  Després de dinar i de la becadeta, que ja fa molta calor, de vesprada és l’AMPA qui continuà la festa, organitzant dos castells unflables i jocs o gimcana per a alumnat i pares. Per a acabar el dia, sopar a les 9.30 h i ball per a tots.

DIA MUNDIAL DEL MEDI AMBIENT

DIA MUNDIAL DEL MEDI AMBIENT

El passat mes d’abril es va presentar a la Junta Rectora, en col·laboració amb el programa País Rural de la Universitat Jaume I de Castelló, el «Projecte Cultural Espadà. Trobada dels pobles del Parc Natural de la Serra d’Espadà», i el dia 5 de juny, amb ocasió del Dia Mundial del Medi Ambient, van ser convocades les associacions dels 19 municipis del parc al Centre de Visitants del Parc Natural de la Serra d’Espadà per a iniciar-lo. Van acudir representants de 10 pobles i se’ls va convidar a difondre el projecte i a participar en l’organització de la VI Trobada dels Pobles del Parc Natural de la Serra d’Espadà, que tindrà lloc el 20 de setembre a Assuévar. S’aprofitarà esta trobada per a celebrar els 20 anys de la declaració de la serra com a parc natural.

ASSEMBLEA A ONDA

El dimecres 4 de juny va tindre lloc a Onda l’assemblea anual d’Associacions d’Ames de Casa. Va ser un dia complet amb missa, visita al Museu del Taulell, temps lliure per a visitar la Fira del Llibre i un dinar als Salons Princesa.