Era un 11 de febrer de l’any 1858, aparentment un dia com tants altres, en un poblet menut del Pirineu francés anomenat Lourdes. Allí vivia Bernardette, una xiqueta humil, senzilla i pobra, com tantes altres, i que es disposava a acometre els seus quefers diaris: anar a escola i ajudar en les labors de casa.
Solia anar a la vora el riu Gave, a un hortet per a proveir-se de queviures amb què alimentar-se ella i la seua família..., com tants altres. Però, eixe dia seria diferent dels altres; alguna cosa, que la Voluntat Divina havia disposat, succeiria: la seua quotidianitat es voria alterada per un esdeveniment que canviaria la seua senzilla i humil existència i la de tot el món.
Estant allí, dins la gruta d’una gran penya propera, va vore una figura lluminosa, a la qual es va acostar per a vore qui o què era, i se li va presentar amb estes paraules: «Jo soc, la Immaculada Concepció». Des d’aquell moment, la Mare de Déu es va aparéixer a la xiqueta un total de díhuit voltes, en les quals la Verge li parlava i li deia el que volia que fera. Este estrany esdeveniment no va passar desapercebut; prompte es va escampar per tot arreu, per la qual cosa cada vegada era major el nombre de persones que acompanyaven la xiqueta quan anava a trobar-se amb la Mare al lloc on se li havia aparegut. En un principi, este fet prodigiós va portar conseqüències no massa agradables per a Bernardette, ja que com que ningú no la creia, pensaven que eren imaginacions de xiqueta. Ella, per contra, va continuar fidel al que havia vist i al que la Immaculada li deia. Novament, Déu havia escollit el més humil i infravalorat del món. Però, sortosament, passat el temps, tots veren que el que deia era cert; es reconegueren els fets, i passaren a conéixer-se com «les Aparicions de Lourdes».
En les seues aparicions, la Santíssima Verge es va mostrar contristada pels pecats del món, per la qual cosa li va demanar que es fera penitència; també que li construïren una capella i que s’hi anara en processó, un processó que ja dura cent cinquanta anys i que no deixa de dirigir-se cap al lloc on Ella es va manifestar.
Lourdes, lloc de trobada amb Déu, amb la Roca que ens salva. Roca que ens ha mostrat la Mare del Salvador, Mediadora de la Gràcia, la Intercessora entre Déu i les persones, el Refugi dels pecadors, l’Auxili dels cristians, la Consoladora d’afligits, la Salut dels malalts, Maria Mare de Gràcia i Misericòrdia, Mare de Déu i Mare Nostra. Allí, Maria acull el peregrí que busca i el qui hi arriba amb la seua creu. Maria convida a la pregària i a la reconciliació amb el Pare, i mostra al seu Fill, Jesús amb la Creu de la Salvació, en convida a seguir-lo, a continuar portant la creu nostra de cada dia i circumstància, amb les forces que infon l’Esperit Sant, l’Esperit de Vida, el Defensor, que no deixa mai d’assistir-nos.
Lourdes, lloc de trobada amb el germà que sofreix, amb el Crist sofrent: «estava nu i em vestíreu, malalt i em visitàreu; tenia fam i em donàreu a menjar, set i em donàreu a beure...». I davant del Crist sofrent, no falten els cirineus, els qui a diferència del de la Passió del Nostre Senyor, s’ofereixen a participar de la creu que els seus germans suporten: «el que féreu a un d’estos germans menuts meus, a mi m’ho féreu», «si sou companys en els sofriments, també ho sou en el bon ànim».
Lourdes, lloc de trobada amb la Vida. Sí, a Lourdes tot es vida: la presència constant de l’aigua (generadora de vida), que brolla a la gruta, del mateix lloc on la Santíssima Verge va manar a Bernardette que fera un clot; el magnífic escenari natural de vegetació exuberant, plena de vida, que ens recorda la gran obra de la Creació, que constantment ens parla de Déu; el semblant dels malalts, ple d’emoció, esperança, agraïment i alegria, quan veuen la imatge de la Mare i passen per davall d’Ella acariciant la pedra que va sostindre els seus sagrats peus; l’actitud de servici de tanta gent disposada a ajudar els qui ho necessiten: «ubi charitas ets vera, Deus ibi est». És freqüent que es faça un joiós intercanvi de papers, ja que a voltes no se sap ben bé si és l’aparentment sa qui ajuda el malalt, o realment és l’aparentment malalt qui ajuda el sa en aparença.
Hi ha qui diu que «això dels miracles, res de res», que no hi ha cap coix que torne caminant, ni cap cec que torne veient, etc. ¡¡¡No hi ha més cec que aquell qui no vol vore!!! Es pot demanar més MIRACLE que anar a Lourdes carregat amb una fastigosa i pesada creu (que no té per què ser precisament de fusta) i tornar ple de vida, assumint que la creu forma part de la mateixa vida, però que, per pesada que siga, mai no podrà acabar amb la vida, que és DO del mateix Déu?: «Qui vulga vindre amb mi, que carregue la seua creu, i que em seguisca», i, «veniu a Mi els qui estigueu cansats i afeixugats, que jo vos alleujaré». Quan de ben segur, els malalts que hi peregrinen no demanen cap miracle que palie les seues dolences; simplement demanen poder tornar l’any que ve.
Cent cinquanta anys després d’aquella manifestació del cel, l’Església ha declarat des del l’onze de febrer d’enguany fins a l’onze de febrer de l’any que ve, ANY JUBILAR DE LOURDES, temps en què se’ns convida a seguir les passes de santa Bernardette fent pròpia la seua experiència de donar-se als altres, com ho va aprendre de la Immaculada Concepció: «Ningú té Amor més gran que el qui dóna la vida pels seus germans». És esta, doncs, una ocasió propícia per a apropar-se i participar dels Sagraments, reconciliant-se amb Déu i les persones, i participant de la Taula del Pa Únic, partit i compartit, que és Crist, Fill del Pare, concebut per l’Esperit Sant i nascut de Santa Maria Verge, per a la nostra salvació.
Lourdes, un passat que s’actualitza, un present que no passa i un futur ple d’esperança.
Ben a prop nostre, camí d’Aín, hi ha una improvisada i senzilla capelleta en el seu honor. Concretament, a l’entrada del túnel, en un dels forats que hi ha als murs, alguna animeta devota ha entronitzat, discreta i encertada, una imatge-botelleta de la Mare de Déu de Lourdes que conté a l’interior aigua. Segurament deu ser de la que brolla al venerat santuari francés; a més, l’esmentada capelleta està engalanada amb un ramellet de floretes als peus de la imatge. Lourdes no deixa indiferent.
PER LOURDES A MARIA, PER MARIA A JESÚS, I PER JESÚS AL PARE.
José Vicente Manzana Mondragón
