Quan arriba l’agost, el mes per excel·lència del descans, de la calor i de les festes, L’Alé posa en marxa tota la maquinària per tal d’oferir el ja tradicional número especial d’estiu. Com sempre, obrim les pàgines a les vostres col·laboracions i a les fotografies antigues que voleu que publiquem. Parleu amb mossén Salvador molt prompte per a tindre una previsió dels materials disponibles.
El mes de maig i primers dies de juny han resultat generosos pel que fa a l’aigua. Encara que la inestabilitat meteorològica ens haja dificultat durant uns quants dies la realització de les activitats quotidianes (eixir al carrer, treballar a l’aire lliure, conduir...), ningú no negarà que l’aigua sempre és beneficiosa per al terme, per a les plantes i, sobretot, per a recarregar els aqüífers.
L’aigua és un bé escàs, i això ho saben millor que ningú els pobles del desert i els que estan en vies de desenvolupament. No cal anar-se’n tan lluny, encara que hem de tindre en el pensament els països més empobrits per falta de recursos, que quasi sempre han estat espoliats impunement pels països rics de l’anomenat «primer món civilitzat».
L’aigua és un dels recursos naturals més preats del planeta. Més de mil milions de persones no disposen d’aigua potable, la qual cosa provoca que cada any moren uns tres milions i mig de persones, en la major part xiquets, a causa de malalties relacionades amb la falta o el mal estat de l’aigua. Per això, la distribució equitativa i l’explotació sostenible d’este recurs es presenta com un dels reptes principals del segle XXI. En la consecució d’esta meta, els aqüífers poden tindre un paper rellevant.
Els aqüífers són formacions geològiques subterrànies. Es componen d’una o més capes de roca o d’altres estrats porosos i permeables que permeten el flux i l’extracció de l’aigua del subsòl, per la qual cosa són una font valuosíssima d’este element líquid. En el cas de l’abastiment urbà, uns dotze milions d’espanyols utilitzen aigua subterrània.
A Eslida a vegades presumim que l’aigua no s’acabarà mai, i això no és cert. Tot depén de l’ús sostenible que en fem, perquè sabem que al llarg de la història hi havia més fonts contínues que ara mateix no tenen aigua sinó quan plou molt. En algun cas pot ser perquè l’aigua fa un altre camí (es perd la font), però altres és perquè baixa el nivell freàtic de l’aqüífer per un ús sostingut sense cap control.
En la consciència de la gent d’Eslida ha influït un poc el fet que l’aigua es pague ara segons el consum real. Fa uns anys, justament quan es produïa el desenvolupament de l’estiueig constant, es va fer un mal favor aprovant la tarifa única. El mal favor no era per pagar poc, evidentment, sinó que allò ens va fer perdre de vista el valor intrínsec de l’aigua i el respecte que devem a la natura i a la resta de la humanitat. Així, es va crear la percepció que l’aigua valia poc, perquè es pagava poc per ella.
Això no vol dir que no hem d’utilitzar aigua, sinó tan sols gastar la que siga estrictament necessària. Conéixer les nostres necessitats reals i actuar en conseqüència ens ajudarà a preservar entre tots i totes este préstec que ens han fet les generacions futures.
I ara, anem a les dades pluviomètriques aproximades d’Eslida, recollides per Emilio Pitarch Sorribes, a qui agraïm la col·laboració i la perseveració en esta labor tan interessant.
8 de maig: 35 litres/m2
9 de maig: 17 l/m2
10 de maig: 65 l/m2
11 de maig: 19 l/m2
14 de maig: 1 l/m2
16 de maig: 1 l/m2
17 de maig: 8 l/m2
18 de maig: 23 l/m2
19 de maig: 10 l/m2
23 de maig: 2 l/m2
25 de maig: 5 l/m2
26 de maig: 7 l/m2
27 de maig: 20 l/m2
28 de maig: 3 l/m2
31 de maig: 19 l/m2
1 de juny: 16 l/m2
2 de juny: 10 l/m2
5 de juny: 6 l/m2
8 de juny: 5 l/m2
9 de juny: 24 l/m2
10 de juny: 5 l/m2
11 de juny: 2 l/m2
Al mes de maig de 2008 han caigut a Eslida 235 l/m2 (303 entre maig i juny) i des que es tenen registres oficials és el maig que més dies ha plogut. Els beneficis globals que aporta esta aigua ha afectat negativament alguns cultius minifundistes per a consum domèstic, sobretot les creïlles, els fesols acabats de sembrar que s’han podrit davall terra, i potser també les bajoques i les tomaques, que ara estan recuperant-se en alguns casos. Pel que fa a les olives, alguns observadors diuen que se’n quedaran moltes.
Redacció
L’Associació de Bombos i Tambors va sorgir com una idea d’uns quants dels integrants que hui en dia la formen. Tot va començar amb l’afició que uns dels membres de l’Associació li tenien a esta branca de la música i es va decidir posar cartells pel poble. Tot i que no es pensava, va tindre una gran acceptació, ja que en este moment en som aproximadament uns 30 membres. Amb poc de temps d’assajos vam fer ja algun acte per al poble. El nostre debut va ser en la Passió, i també vam eixir en una processó el Divendres Sant. Els nostres projectes de futur són molt amplis, ja que volem continuar fent actes per al poble i també donar-lo a conéixer amb la música, ja que en el nostre poble és una part molt significativa de la gent.
Tamara Doñate
Des d’octubre de l’any passat al poble d’Eslida està preparant-se per a la Confirmació un grupet de nou xavals, set xics i dos xiques, que acudeixen tots els dissabtes per la vesprada al saló parroquial. Els catequistes som, des de fa uns quants anys, Pepi i Fernando. Si Déu vol, els jóvens rebran el sagrament de la Confirmació el pròxim any 2009, en el temps pasqual, ja cap a la fi del curs escolar. Hem tingut el primer any de preparació, i ens falta el segon any, que començarem després del descanset de l’estiu.
La catequesis de Confirmació està dissenyada per l’Església per a ajudar els jóvens a optar pel camí de Jesucrist d’una manera més responsable, assumint ells mateixos allò que en el Bateig van decidir els seus pares per ells: entrar en la família dels germans adoptius de Jesús i membres del Poble de Déu. Igual que els pares no els deixaren decidir si volien anar o no a l’escola, de la mateixa manera, pel seu bé decidiren batejar-los per tal que foren cristians. I assumiren la responsabilitat de transmetre’ls els valors cristians i la fe, també amb l’ajuda de les institucions educatives i religioses.
L’Església proposa que la catequesi de la Confirmació comence amb una primera part anomenada «ESTEM BUSCANT», amb unes reflexions personals que endinsen els jóvens en el seu interior, ara que ja tenen una edat en què comencen a voler tindre criteris propis i reben més influències fora de la família (escola, ambients d’oci). Necessiten discernir el millor camí per a arribar a ser persones adultes, hòmens i dones de bé, coneixent-se millor cadascú ell mateix.
Després, en una segona part, l’Església proposa als jóvens que centren l’atenció en Jesucrist. Esta part s’anomena «ENS TROBEM AMB JESÚS». Els temes van presentant la persona de Jesús de Natzaret: la seua vida, el seu missatge, les seues obres. I finalment la seua entrega amorosa fins a la mort per nosaltres i la resurrecció. Jesús, Nostre Senyor, l’únic salvador de les persones, és el centre de la nostra fe. El/la jove, que busca valors autèntics, es troba amb Jesús, que és el Camí, la Veritat, la Vida. Però realment és Ell qui ix a l’encontre en la vida concreta de cadascú.
La tercera part, ja en el segon any de la preparació, s’anomena «SOM COMUNITAT». L’Església anirà donant-se a conéixer, més enllà d’alguns prejudicis que entenebreixen la seua imatge, com el que és realment: comunitat de germans... en Crist, amb diverses funcions i al servici del món. L’Església, encara que formada per hòmens i dones pecadors, continua en camí després de dos mil anys perquè l’Esperit Sant la va renovant per a ser llum i ferment en cada generació. Els jóvens que es deixen guiar i il·luminar per l’Esperit Sant constitueixen la principal força de renovació de la comunitat cristiana i de la societat.
En l’última i quarta part, anomenada «CELEBREM LA NOSTRA FE», l’Església mostra als jóvens els set sagraments pels quals Déu es fa present en la comunitat, i de forma més particular els prepara per a rebre el sagrament de la Confirmació que és plenitud del Baptisme, incorporació plena a l’Església i força transformadora i vivificant pels dons de l’Esperit Sant: Saviesa per a mirar la realitat i els fets des de la Bondat de Déu, que «fa ploure sobre bons i roïns». Intel·ligència per a comprendre la Paraula de Déu il·luminadora de la nostra vida. Ciència per a conéixer, des de l’harmonia de la creació, el seu Creador. Consell per a conéixer la voluntat de Déu en les situacions concretes de la vida. Fortalesa per a perseverar en el camí del bé afrontant les adversitats amb coratge. Pietat per a reconéixer les nostres debilitats, acollir el perdó de Déu i acceptar així també els defectes dels altres. Temor filial de Déu per a rebutjar el mal, preservant la nostra dignitat de fills de Déu.
Finalment, només vull recordar que la fe és gràcia, es do de Déu, gratuït i immerescut. Com el vent que bufa com vol, quan vol i on vol, així actua l’Esperit Sant en les persones, no es pot controlar. Però el seu alé el podem acceptar o rebutjar, perquè Deu ens deixa lliures. Els catequistes fem el que podem, els xavals també, i confiem que Nostre Senyor posarà el que falte (que és, amb molta diferència, la major part). Amb la catequesi, este grup de jóvens es prepara per a acollir millor este sagrament de l’Esperit Sant. I que la benedicció del Sr. Bisbe, rebuda eixe dia amb la imposició de mans i amb la unció amb l’oli sagrat, els llance cap a una vida el més plena possible, en el camí de Jesucrist.
Fernando Ballester
Catequista
En escriure estes línies, no és la meua intenció fer una anàlisi socioeconòmica del nostre poble, sinó reflexionar sobre eixos canvis quotidians que es produeixen en la vida de cadascú quan aplega el temps d’estiu i que, encara que no són vacances per a tots (perquè molta gent no para de treballar i, sobretot per a les ames de casa, el treball no acaba mai) ens afecte d’una o altra manera.
Un primer aspecte que voldria tindre en compte és que per a moltes famílies l’estiu significa el retrobament amb alguns dels seus membres que per una o altra raó viuen fora (estudis, treball, obligacions familiars) i que ara tornen al poble a retrobar-se durant uns dies o setmanes amb els pares o els iaios.
Encara que no ho parega, la família continua sent un pilar fonamental de la nostra societat i en ella trobem el refugi que ens falta en altres àmbits de la vida. És espai per a compartir, per a conviure, per a riure i per a plorar, per a créixer i somiar.
Altres persones busquen un clima més propici, fugir de les presses de les grans ciutats, trobar la tranquil·litat lluny dels mal de caps del dia a dia. I per a això el món rural és un espai privilegiat en què es recuperen estils de vida que per a molts s’han perdut: la partideta al bar, la xarradeta a la porta de casa amb els veïns quan decau el dia, els passejos redescobrint la natura...
I de Déu?... què en diem? Quan tots desitgem retrobar-nos a nosaltres mateixos, d’Ell fem el gran oblidat. I quant de temps perdem amb coses sense sentit i no li dediquem diàriament un temps per a la intimitat amb Ell, per a retrobar-nos amb la missa dominical, per a fer una visiteta al Sagrari...
Les vacances es poden convertir en un sagrament perquè poden ser un signe de la presència de Déu en les nostres vides. Si repassem amb atenció els evangelis, trobarem alguns textos en què Jesús es retira amb els seus apòstols a descansar i a pregar. No podríem fer nosaltres el mateix i descobrir el rostre del «Déu amor» en les persones, els carrers, la natura que retrobem durant les vacances?... Bon estiu a tothom.
Mossén Salvador Prades
El nostre amic i col·laborador Òscar Pérez Silvestre va rebre el passat 19 d’abril dos premis literaris a Suera. Eren el primer premi de poesia «Castell de Suera» i el primer accèssit al guardó de narrativa breu «Suera Alta», atorgats pel Centre Cultural d’este poble de la Serra d’Espadà. Òscar va destacar en el seu parlament que estar a Suera era allò més paregut a estar al seu poble, Eslida.
Des d’ací el felicitem efusivament i li desitgem que continue escrivint i portant el nom d’Eslida allà on vaja.
L’1 de maig, al local de les Ames de Casa va tindre lloc l’Assemblea General que tots els anys la Passió celebra una vegada passada la representació. Després de dinar una paella feta pels membres de l’associació, es va fer una anàlisi de l’actuació del 16 de març i es van fer propostes per a l’any que ve. A més, es va renovar una part de la Junta Directiva, a la qual s’incorporen ara Emilio Sorribes Paulo, Jesús Gómez Sorribes i Emilia Manzana Sorribes. Ànim i a treballar per l’associació!
El Sopar de la Fam, emmarcat en la campanya de Mans Unides, és ja una tradició al nostre poble. Enguany l’hem celebrat per cinquena vegada i, encara que l’assistència ha sigut menor que en altres edicions, la gent que hi va participar s’ho va passar d’allò més bé compartint un senzill sopar, però sobretot compartint l’amistat i la satisfacció d’estar contribuint al benestar de germans nostres que no tenen el que fa falta per a viure dignament.
Agraïm el suport i la presència de les responsables de Mans Unides de la Vall d’Uixó, que es varen fer presents en l’acte animant-nos a continuar avant, així com el treball desinteressat de la gent de la parròquia (especialment Lolín i Guadalupe) i de l’Associació d’Ames de Casa. La recaptació de la campanya d’enguany ha sigut de 1.550 euros.
El passat diumenge 18 de maig, Cristina, Quique, Eva, Julen i Irene es varen acostar, per primera vegada, a la taula de l’Eucaristia. Va ser una cerimònia molt emotiva: acompanyats pels pares, germanets, resta de la família i molts amics varen renovar les promeses baptismals, llegiren les lectures i pregàries i finalment combregaren el Cos i la Sang de Crist. Durant dos anys han estat preparant-se per a este moment. Ara ja comencen una nova etapa en el seu camí com a cristians. Els desitgem que no obliden mai este dia i el que significa.
També varen participar en l’acte d’adoració a l’Eucaristia que, amb motiu de la solemnitat del Corpus Christi, vam celebrar el diumenge 24, però que enguany, a causa de la inclemència del temps, no va poder recórrer processionalment els carrers del poble i va tindre lloc a l’interior del temple parroquial.
Un grup de 13 xiquets i xiquetes de 5é i 6é han participat en el programa «Visitant Salamanca» del 12 al 17 de maig, acompanyats pel mestre Abel. Esperem que l’experiència haja sigut satisfactòria i que es puga repetir en el futur per a més xiquets, xiquetes i mestres.
Este mes hem pogut disfrutar també al poble d’una oferta important de cursos organitzats des de l’Ajuntament sobre tècniques d’automaquillatge i body-balance, per l’Associació d’Ames de Casa amb un curs de Patchwork i fins i tot del curs de ball organitzat pels mateixos alumnes interessats.
Acabem de celebrar el número 100 de la nostra publicació. Un esforç mensual que es veu recompensat per la fidelitat de la gent, que troba en les seues pàgines una àmplia informació sobre la parròquia i el poble d’Eslida.
Tots coneixeu l’adreça: http://parroquiaeslida.blogia.com.
Des d’abril de 2006, L’Alé va fer el salt a Internet i es va obrir més enllà dels límits del nostre poble. Cada mes actualitzem la informació. El servidor del blog ens permet conéixer quin és l’ús de la nostra pàgina, i encara que al llarg d’este temps tenim la sensació que no hi ha moltes visites a la pàgina perquè els comentaris que s’hi insereixen no són molt nombrosos, ens sorprenem de comprovar que des del 5 d’agost de 2007 fins al moment d’escriure estes línies el 22 de maig, hi ha hagut 2.329 visites.
Durant els últims 30 dies han sigut 289 les visites, i el dia 5 de maig ha estat el més visitat amb 26 connexions. La mitjana de visites per mes és de 256. L’article més visitat ha sigut «Carnestoltes a l’escola» amb 76 visites.
En fi, una nova manera de fer-se present en el món de la informació.
A més, des del nostre web podeu accedir a altres llocs interessants com ara les pàgines de la Diòcesi de Segorbe-Castelló, la Conferència Episcopal Espanyola, el Vaticà i, com no, l’Ajuntament d’Eslida.
Animem a tots els qui coneixeu Internet i als qui comenceu a navegar per la xarxa a utilitzar esta eina també com un servici d’evangelització.
Mossén Salvador Prades
Fa uns mesos va aparéixer en esta revista un article en el qual els contàvem que la Banda havia celebrat Santa Cecília, i que els músics i educands l’havíem festejada. Ara com ara, la situació és ben diferent: els músics que quasi tots els divendres intentem assajar per a poder complir els actes, que cada vegada en són menys, estem un poc desil·lusionats.
L’afició que compartíem molts està desapareixent, fins al punt que per falta de músics ja no podem tocar obres en condicions per a preparar el concert que fem a l’agost, aquell en què sempre hem intentat lluir-nos per ser al poble. Amb este escrit no vull que ningú se senta ofés; només és un missatge de «SOS» d’un vaixell que s’està afonant i que als pocs tripulants que quedem ens consta molt mantindre’l surant. Espere que este missatge arribe a tots aquells que disfruten amb la Banda i que tornen a vindre perquè esta Banda no desaparega.
Isabel Sanchis Sorribes
«Antigament només hi havia un forn al poble, el del Duc de Medinaceli. En eixamplar-se el poble, un no era suficient i se’n va construir un altre. En els dos, les dones pastaven i pagaven en espècie (en pa) a qui enfornava».
Són paraules de Vicent Chesa Sales. Hem volgut parlar amb ell i amb Vicent Chesa Sorribes, dos hòmens amb moltes coincidències a banda del nom i professió. Coneixíem els seus caràcters oberts i agradables, la seua trajectòria professional, però parlant amb ells veiem el respecte i la il·lusió amb què ens responen les qüestions que els proposem referents a la seua vida (el forn) i on hem descobert similituds, però també diferències. No pretenem fer una entrevista científica del món del forn (per cert, agraïm la seua amabilitat i disposició a l’hora de parlar amb nosaltres), sinó apropar-nos un poc més a l’experiència i vivències d’estos dos professionals ja jubilats.
Els dos van començar de ben jóvens ajudant els seus pares al forn; perquè això sí, el gust pel treball amb la farina és heretat. Dècades tirant de pala: si Vicent Chesa Sales ha estat cinquanta-tres anys al cap del forn, Vicent Chesa Sorribes n’ha estat més de quaranta (durant uns anys compartia la faena del forn amb una altra). Coincideixen que és una professió compromesa i de sacrifici, d’horaris complicats, de molta dedicació i en la qual se superposa la vida familiar i la vida laboral. Malgrat tot això, a la pregunta de si després de tot el que han viscut tornarien a ser forners, la resposta és rotunda: SÍ. Per a Vicent Chesa Sorribes: «...és cert que són moltes hores, el pa ha d’estar al matí, les coques de vesprada..., però també és molt distret i gratificant: xarres amb este i amb aquell, vas a portar llenya, tens contacte amb la gent, veïns i de fora, perquè també anàvem a repartir a altres pobles...».
L’entrevista continua i hi ha temes que són més íntims, ja que afecten els sentiments propis i de la família. Una de les qüestions que, emocionalment, més ha costat contestar ha sigut esta: «Ja sabem que heu estat al cap del forn tota una vida, però, durant eixe període, era la vostra il·lusió que els vostres fills o nebots continuaren la tradició familiar? I en el moment de jubilar-vos?». També en este cas la resposta coincideix: diu Vicent Chesa Sales que «evidentment cadascú ha elegit estudiar i/o treballar en allò que més els ha agradat, i hem respectat les seues decisions, però... també he de dir que ens va fer contents vore que un fill nostre decidia continuar en la nostra professió. Després, en el moment de jubilar-nos, vam comprendre que este és un negoci familiar, i que és inviable portar-lo una persona sola».
He de comentar al respecte que no és el fet de la jubilació, ni el fet que els seus fills o nebots no continuaren la faena el que més els va afectar negativament. La part pitjor va ser el moment de saber que els dos forns del poble tancaven. Però el tancament ha sigut per poc de temps. Amb la decisió de Lola i Guillermo de tornar a obrir el forn, els obri també les portes a estos dos professionals i a les seues dones de transmetre la seua saviesa en el món de la panaderia i pastisseria a una nova generació de forners: proporcions, mesures, l’aigua, la farina, el rent, la humitat, la temperatura...
«La massa i el nadó, fins a l’estiu tenen gelor»
Alex Gimeno
Positiu. Una associació més per al nostre poble: Fonts d’Eslida. Es tracta d’una associació esportiva que organitzarà carreres pel nostre terme i altres del voltant. Sabem que no només és crear-la, sinó que cal mimar-la, donar-li suport i treballar molt per conservar-la.
Negatiu. Una associació amb problemes: Pensionistes i Jubilats. Es va desfer la Junta directiva, i fins ara no se n’ha constituït cap altra. És un col·lectiu que per l’edat costa més que a altres organitzar activitats i, per tant, necessita més suport i ajuda. Ens agradaria poder informar-vos molt prompte que l’associació té de nou una Junta i que torna a realitzar activitats per als seus socis.
Un any més tenim una cita amb MANS UNIDES. El pròxim dissabte 17 de maig, a les 20.30 h, a la Casa de la Cultura tindrà lloc com en anys anteriors el Sopar de la Fam, que ens permetrà compartir els nostres béns amb els més necessitats del món col·laborant amb l’ONG catòlica Mans Unides en el finançament de projectes de desenvolupament en el Tercer Món.
Els tiquets, els podreu comprar en la Parròquia i tendes al preu de 6 euros. Durant la vetlada també tindrem ocasió de continuar col·laborant i de passar una estona agradable adonant-nos que en som molts els qui volem un món millor.
El passat diumenge 30 de març, segon diumenge de Pasqua, va tindre lloc la tradicional celebració del nostre sant patró, Lleó el Gran. L’acte central de la festa va ser la celebració de l’Eucaristia, durant la qual el mossén va destacar les virtuts que varen fer del Papa Lleó un decidit defensor de la fe catòlica. Després la processó, el repartiment de les coquetes i el concert de la nostra Banda de Música varen completar un intens matí festiu que per a molta gent va tindre continuïtat en la reunió de les famílies per a dinar.
I també va haver-hi temps, el segon dilluns de Pasqua, per a recordar sant Vicent. La seua festivitat ha perdut la importància que tenia anys arrere, quan hi havia més actes religiosos i lúdics, però almenys per als fidels la celebració de l’eucaristia en el seu honor continua sent un referent per a tancar les festes pasquals.
Des de fa aproximadament un mes, l’Associació «El Puntal de l’Aljub-La Passió» ja té pàgina web en Internet. És un pas més per a fomentar el nostre poble i promocionar les nostres activitats mitjançant les noves tecnologies. Si voleu visitar-la heu d’escriure http://lapassioeslida.iespana.es i entrareu a conéixer què és l’associació, la seua història, com es treballa, alguns vídeos d’actuacions, etc.
Este mes d’abril, els alumnes de l’escola, amb la col·laboració dels monitors del Parc, han participat els dies 3, 4 i 25 en la plantació de sureres en diferents racons del terme. Amb este gest, els responsables de la gestió i direcció del Parc Natural s’obrin a la societat que els acull i es posen a la seua disposició, un gest ple de significat que només pot redundar en la defensa del nostre medi ambient. El respecte i la conservació de la natura és un valor que hem de transmetre i mantindre tots, menuts i grans.
Hui en dia, les comunicacions han fet que el nostre món estiga a l’abast de qualsevol persona, perquè per una banda els mitjans de transport han facilitat de tal manera el desplaçament de les persones que ja és possible fer el que fa unes dècades podia semblar ciència ficció, com ara el cas d’eixa falla de Borriana que varen anar en un dia a dinar a París i a sopar a Londres. Per una altra, l’accés a la informació també ha trencat les barreres del temps i de l’espai i podem saber en directe el que passa en qualsevol racó del planeta. Recorde el que em deia un amic capellà que va començar la seua activitat missionera a l’Àfrica a finals dels anys seixanta: contava que una carta seua va tardar quatre mesos a aplegar a Castelló i la família ja creia que se l’hauria menjat un lleó. Hui, amb el correu electrònic ens podem posar en contacte amb qualsevol persona de manera instantània i per un cost increïblement baix. I no parlem de la resta de possibilitats que ens permet Internet, per a bé i per a mal.
Dic tot açò perquè, afortunadament, també podem comparar-nos amb altres persones i pobles i veure si hem avançat o ens hem quedat endarrerits en certs aspectes.
Especialment als pobles de l’interior, com ara el nostre, ens podem adonar que si bé és cert que el nivell de vida ha millorat moltíssim si ens comparem amb altres èpoques, també és cert que el món rural encara pateix moltes carències que ens fan preguntar-nos si realment tots som iguals més enllà de pagar impostos com tothom.
Podem trobar moltes deficiències en serveis tan bàsics com el sanitari, el de neteja, accés a l’administració, educació, oci, etc.
Els pobles menuts no tenen, evidentment, els mateixos recursos que els grans, la qual cosa permet a estos últims posar en marxa molts projectes beneficiosos per a la població. Però és que caldria posar en marxa mecanismes de solidaritat que permeteren unes condicions de vida igualment dignes per a tots, visquen on visquen.
Que el pes polític o econòmic d’un poble o d’una comarca no siguen determinants per a beneficiar-los o no amb determinades infraestructures hauria de ser una evidència, i que tots, especialment els responsables polítics de la societat, haurien de tindre en compte, més que les possibilitats de traure més o menys vots, el rostre d’hòmens i dones que han donat la seua vida traient el seu sustent a durs colps de la terra tantes vegades dura i aspra; o eixes parelles de jóvens que veuen com les seues possibilitats de prosperar es veuen limitades si es queden al poble que els va veure créixer, també hauria de ser una garantia.
No ens resignem a ser lloc de pas per als qui viuen estressats en la «civilització», sinó que la vida esforçada dels nostres pobles siga el crit d’eixe món que no compta més que quan se l’ha d’exprimir.
Permeteu-me compartir amb vosaltres una cançó de Raimon amb lletra del gran poeta Salvador Espriu:
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mossén Salvador Prades
La idea era demanar a una dona del poble que ens escriguera un article reflexionant sobre les aportacions a nivell cultural que considera que han significat els 100 números del full parroquial. Hi ha persones que han influït molt en l’educació dels xiquets i xiquetes del poble tant a nivell acadèmic com lúdic; d’altres que s’han implicat en l’organització de servicis públics o privats, de suport a les iniciatives de les associacions o grups. La qüestió era difícil de triar perquè realment al poble podem comptar amb moltes dones que han dedicat i dediquen el seu temps a treballar per la gent del poble i pel seu futur.
Considere que des de L’Alé hem intentat donar a conéixer la labor de totes eixes persones i hem col·laborat perquè quede constància d’este reconeixement en la història del nostre poble. Ara és responsabilitat de tots i totes transmetre de forma constructiva i no de desesperança, com a voltes sentim: «en este poble tot s’acaba», «abans es feien més coses».
En tota comunitat hi han canvis, fets bons i roïns, associacions que es formen i que desapareixen, tot influeix segons amb quins ulls ho mires per a millorar o per a excusar-se de participar. Les coses importants les assenyalem les persones i podem contar tot allò de positiu que vam obtindre del passat o com ens va influir per a mobilitzar-nos i actuar per un futur diferent.
Per acabar, m’agradaria compartir algunes imatges del passat que considere que van influir de forma positiva en moltes persones.
Rosa Doñate