L’autor reflexiona sobre què és una festa, què és «la festa», què són totes les festes, què tenen en comú i quina és la seua significació.
«No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. Participa en el ball, la festa, dóna les mans al teu germà. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!»
Vicent Andrés Estellés
Com que no sóc antropòleg, ni sociòleg, ni historiador, ni psiquiatre, només us puc parlar del sentit de les paraules com ho faria un mestre d’escola i potser –tant de bo!– un poeta.
Comencem per dir que la festa no és el contrari del dia feiner, sinó que són les dues cares d’un mateix full. De la mateixa manera que un camp de conreu no té sentit sense el blat que grana i sense la seua collita, el treball no té sentit sinó per a la festa. En la festa, els que treballen amb corbata es posen els shorts i els que treballen en la pols i la suor es renten i es posen la millor de les corbates.
Sense la festa, sense el sentit de la festa, la quotidianitat i el treball esdevenen un rellotge sense agulles, un camí sense fites, un París-Dakar sense controls, sense avituallaments i sense meta.
Però, a la vegada, la festa tampoc tindria sentit sense llargs períodes d’esforç i construcció. Sense els sis números negres de la setmana no existeix el número roig del diumenge. És la monotonia de molts dies la que alça enlaire la màgia d’un sol dia. Aquells que, per desgràcia, es troben en 1’atur, saben molt bé que no tenen vacances, mai, ni diumenges.
Festa, «fer festa», divertir-se
Perquè la festa, i aquesta és la seua essència, és sobretot signe, cerimònia i ritual, repetits una i altra vegada, que representen, que expliquen i que signifiquen. I com a tot signe, com a tot ritus, la festa és un acte gratuït, aparentment fútil, improductiu, però que és essencial, decisiu i imprescindible. Com ho són tants i tants altres gestos i altres ritus que a diari practiquem: donar la mà, fer un bes, posar-nos drets i aplaudir, compartir una menjada i totes les altres cerimònies que envolten els moments més importants de la vida dels humans. La festa és un d’aquests rituals. Cap cultura, des de la més primitiva a la més sofisticada, pot prescindir de la festa. I si en prescindeix és que està molt propera la seua dissolució. Només, i encara, en el treball de 1’esclavitud, en el treball sense llibertat, hi pot mancar la festa.
La festa no és «fer festa». Això és una altra cosa. Descansar és just. Deixem de treballar i, de vegades, quan fem festa, en realitat treballem en una altra cosa. Fer festa vol dir només ‘deixar de treballar’. I ja esta bé fer-ho. Però això pot ser molt poc. De vegades pot ser només una fugida a peu, amb cotxe, o amb pastilles, cap a la captura impossible d’instants, la fugida d’un treball amb poc o sense cap sentit, tant si l’avorrim com si ens posseeix.
La Festa tampoc és exactament «divertir-se». Anem a pams. Anem amb compte amb aquesta paraula: divertir-se. Té un significat similar a «distraure’s». Divertir i distraure són paraules que signifiquen ‘traure fora, apartar una cosa del seu camí, o del lloc que li pertoca’. Per tant, divertir-se i distraure’s signifiquen en el seu origen ‘eixir de nosaltres mateixos’. És una cosa aquesta, eixir de si, que necessiten fer sovint aquells que no estan còmodes amb ells mateixos, imprescindible per als qui temen l’avorriment. Perquè avorrir-se, ja ho sabem, com avorrir, vol dir ‘odiar-se a si mateix’. Odiar-se, avorrir i avorrir sobretot el silenci i el badall que certifiquen la nostra buidor. O la por a aquesta mateixa buidor. Per això divertir-se pot ser fugida només d’un mateix. I vigilem. Perquè si nosaltres estem fora de nosaltres, si la casa és buida, algú se’ns hi pot instal·lar. I és així que naix un concepte nou: el d’alienació, paraula una mica anglosaxona i que ve d’alien, és a dir, ‘estrany, estranger’. Algú estrany que entra en nosaltres, que es fa amo de nosaltres i que parla i actua per nosaltres. És un concepte que els psiquiatres expliquen molt bé. I els publicitaris.
Però si «fer festa», si «divertir-se» poden nàixer com a resposta i oposició al cada dia i al treball, la festa en canvi no suposa cap oposició. La festa és la culminació del treball, és la fruita del seu arbre, és el brindis per l’esforç passat.
La festa és joiosa perquè, als nostres desitjos, als nostres esforços, al nostre treball els diem: sou importants, però jo, nosaltres, ho som més. I li diem al treball: «Atura’t hui. Recorda que tu vas ser fet per a mi, i no jo per a tu».
La festa, ritual de vida, ens arrela
Viure la festa és, doncs, tota una altra cosa. En la festa nosaltres som nosaltres mateixos i ho som més que mai. En la festa ens parem i ens contemplem. Ens mirem, però també mirem. Perquè, alhora, eixim fora, eixim al carrer, ens trobem amb els altres i ens unim.
Tota festa naix sempre d’un sentit religiós. No importa quina religió. De religió en sentit ampli, en el seu sentit original. Perquè religió ve de relligar, de lligam.
Fem festa quan, plenament conscients i lliures, ens unim al poble i esdevenim poble. És aleshores que deixem de ser individus aïllats o bé massa, que és la multiplicació només del mateix individu isolat.
En la festa, en la festa major per exemple, esdevenim anònimament gegant que gira, dimoni que crema, alcalde amb banda, veu que canta, ull que contempla. Esdevenim, doncs, poble en festa. El poble d’ahir, el de hui i el de demà. La festa és una fita en el temps. Ens recorda el seu pas. Cada any. Un any rere l’altre. Nosaltres envellim; ella potser no. ¿No heu sentit mai, a mitjan festa, com un deix de nostàlgia? En el ritual de la festa repetida intentem perpetuar-nos i riure’ns una mica de la mort.
Per això en la festa no hi ha generacions aïllades. La festa les uneix. Hi som tots; els uns més per una banda i els altres potser per una altra. Però sovint també tots barrejats. Què me’n dieu d’aquests balls d’envelat, amb els avis que seuen amb els ulls somiadors de danses passades i parelles madures, que ballen encara, contra el temps i contra els anys, i els joves que salten i les criatures que s’empaiten rient per entre els balladors? I el menut que dorm a la falda de la mare i que l’orquestra no desperta?
Festa i poble
Un immigrant, encara que treballe, encara que tinga papers, encara que vote i siga plenament un ciutadà, serà sempre un estranger en el seu cor mentre no participe de les festes del poble que l’acull. I no hi ha pitjor xenofòbia que la de posar pedres a això.
I parlant de pedres, permeteu-me que manlleve una imatge d’un francés que fou pilot i escriptor i que m’estime molt, i deixeu-me dir-vos que un amuntegament de pedres sense ordre és només un munt de pedres. Però un muntó de pedres al voltant d’una voluntat comuna converteix en significatives cadascuna d’elles. Cadascuna esdevé aleshores en funció també de les altres. Ja no només estan juntes. Esdevenen catedral!
Així nosaltres, quan celebrem la festa, donem també un ordre superior al nostre treball i a la nostra relació.
Finalment, us voldria dir que els qui som creients celebrem Déu en la festa, en totes. Per a nosaltres, la festa ve d’Ell i va a Ell. Diuen els nostres mites que Ell va fer un món en sis dies amb la fi de contemplar-lo ociosament al seté dia!
Però la festa pertany també als no creients. Amb el mateix dret, amb la mateixa intensitat potser. Perquè en la festa, tots, creients i no creients, rucs i savis, dones i homes, patums i ciutadans anònims, ens unim en la vida, en aquest bé escàs i preuat que se’ns escapa dia a dia d’entre les mans. I ens unim en l’Home. Perquè només en l’Home, així en majúscula –sublimació d’allò més noble i comú en totes les persones– esdevenim catedral però no formiguer, peça d’un projecte comú també, però no dòcils i sense consciència. Així ens voldrien el feixisme i els altres totalitarismes. I també aquells més poderosos –per subtils– que ens voldrien només com a peces de consum.
Ramón Minoves. Article extret de la revista Caramella, núm. XIII (2005).
