CONCURS DE BETLEMS

HISTÒRIA DEL BETLEM

L’any 1223, tres anys abans de la seua mort, amb el permís del papa Honori III, sant Francesc d’Assís va celebrar una missa al poble de Greccio. Amb una imatge de l’Infant Jesús, el bou i la mula va formar un emotiu quadre que va acompanyar amb cançons i poesies populars. A este acte van ser invitats religiosos de diversos llocs, així com hòmens i dones del lloc que amb llums i atxes es van disposar a il·luminar aquella Nit amb gran claror.

Això va emocionar la gent, i va fer que este costum s’estenguera en els anys successius per altres pobles i ciutats. Els franciscans són els qui comencen a commemorar plàsticament l’aniversari del Naixement de Jesús.

Van ser les monges clarisses les que van propagar la tradició d’adorar l’Infant Jesús representat en una imatge en el bressol i abillat amb rics vestits brodats. Es van afegint altres personatges al Betlem, i l’any 1330 l’església de Santa Clara de Nàpols instal·là un autèntic Betlem.

Fins al segle IV, els detalls del succés de la Nativitat es comuniquen en secret, a causa de les persecucions de què eren objecte els cristians, i amb l’emperador Constantí apareixen l’any 313 les primeres representacions gràfiques del naixement de Jesús.

No obstant això, a les catacumbes, on es reunien els primers cristians per a la celebració dels seus actes funeraris, s’han trobat vestigis de representacions del Nadal. A les catacumbes de Priscil·la apareix la Mare de Déu amb el Xiquet al braç, i al seu costat el profeta Isaïes assenyala cap a una estrella. S’estima que esta pintura pot datar dels anys 180 o 200.

A partir del segle IV les representacions del Naixement i l’Epifania són molt més nombroses que les de la Passió, i en el segle VII el papa Teodor mana construir a l’interior de l’església de Santa Maria la Major de Roma un oratori reproducció de la cova de Betlem.

És en el segle XIII quan sorgeix la forma iconogràfica de representar el Betlem, amb estàtues independents agrupades per a formar una escena. Amb anterioritat, l’art romànic va produir una gran varietat de motius nadalencs que ornamentaven capitells, portades de claustres, monestirs, etc. I és que l’escultura romànica religiosa complia dos fins, ja que a més del motiu ornamental comportava un verdader sistema didàctic pel qual es tracta d’ensenyar al poble a través de la imatge.

A partir del Concili de Trento, el tema del Nadal pren un nou impuls i s’instal·len gradualment en totes les esglésies betlems en l’època nadalenca, alguns representant únicament la Sagrada Família, altres afigen els Mags i pastors i altres una gran quantitat de personatges que simbolitzen l’adhesió de la població local.

Les distintes revolucions fan que es frene el procés del Betlem, i l’any 1787 són prohibits els pessebres a Magúncia, per decret; a França desapareixen en clausurar-se les esglésies, i a Marsella es qualifiquen d’indecents les figuracions de pastors.

És en el segle XIX quan, tímidament, les parròquies tornen a muntar els seus betlems complets, començant a divulgar-se entre el poble les figuretes populars de fang cuit, o de cartó pedra i amb materials barats que permet en totes les llars el muntatge d’un Betlem.

Esta afició pels Betlems ha donat lloc a l’agrupació de les persones en associacions, amb un desig de perfeccionament en la construcció dels naixements i en l’extensió de la tradicción. La primera associació naix en 1855, i a Espanya la primera es funda a Barcelona el 1863, encara que desapareix poc després, per a ressorgir en 1912. Posteriorment s’han anat fundant en pràcticament totes les capitals de província, i estan agrupades en la Federació Espanyola de Betlemisme.

 

BASES DEL CONCURS DE BETLEMS A ESLIDA

1. El concurs de Betlems està organitzat per l’Associació Cultural «El Puntal de l’Aljub».

2. El termini d’inscripció finalitza el 21 de desembre i es podrà realitzar en els llocs en què estiga exposat el cartell anunciador.

3. El diumenge 23, a partir de les 18 h, el jurat passarà per les cases per a vore’ls.

4. La decisió del jurat és inapel·lable.

Animeu-vos a participar!

LA VIVOR PERENNE

El dia 17 de setembre ens va faltar una dona. Per les seues mans havien passat diverses generacions de xiquetes primer, i després de xiquets i xiquetes en aplicar-se la Llei d’Educació General Bàsica impulsada pel ministre Villar Palasí l’any 1970, per la qual es constituïen les classes mixtes.

Francisca Mondragón Mondragón, Doña Paquita, va nàixer a Eslida l’any 1921. Era la segona filla del matrimoni format pel mestre Francisco Mondragón Ballester i Rosa Mondragón Gómez. Va nàixer poc després de tornar Don Francisco i la resta de la família (l’esposa i la filla major, Rosita) de Riola, un poble a la vora del riu Xúquer on va treballar de mestre.

Paquita es va formar primer a les escoles bàsiques del poble, i tenint tan a prop la influència paterna va rebre classes de son pare per tal de preparar-se per a les proves de magisteri de Castelló en el torn lliure.

Uns quants anys després de la Guerra Civil, després de refer-se d’una pleuritis i de superar algunes dificultats alienes a la seua voluntat, va començar a poder impartir classes, primer a Vila-real i Xóvar, i finalment a Eslida, on es va jubilar l’any 1983. La vesprada del dijous 23 de juny de 1983, el poble d’Eslida va tributar un triple homenatge preparat per Mn. Salvador Pastor i per l’Associació de Pares d’Alumnes al pare i a les filles, i es va retolar l’escola amb el nom de qui tant havia insistit i bregat per tal que Eslida tinguera un grup escolar modern des de 1929.

Sé que tinc poc d’espai, però vull aprofitar l’ocasió que m’ofereix L’Alé per a deixar constància de la disponibilitat i l’obertura que sempre em va mostrar Paquita, igual com la seua germana Rosita. Sempre he tingut obertes les portes de sa casa per a preguntar-los coses passades, per a demanar-los fotografies antigues, per a molestar-les a qualsevol hora que he anat a visitar-les. Hem parlat moltes hores des de fa més de 10 anys. M’han transmés amb tota la confiança les seues inquietuds, les preocupacions, m’han informat de llibres nous que han aparegut i jo ni ho sabia, m’han ajudat a saber moltes coses del meu poble i de la història de la nostra escola. Per tot això, i per tot el que encara ens falta, moltes gràcies. Al cel sia.

Oscar Pérez

PER QUÈ VAIG A MISSA ELS DIUMENGES?

Reproduïm l’article aparegut a la revista Missa Dominical, del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, escrit per Antoni Canal. Si el llegim amb atenció ens pot ajudar a reflexionar seriosament i honestament sobre la missa. 

La pregunta me la fa el director de la revista, i he de respondre com a laic, com a cristià i en una revista dirigida majoritàriament a sacerdots i religiosos. Em sent examinat, i em vénen al cap les respostes dels meus ja llunyans temps d’alumne dels escolapis, de catequesi i catecismes senzills, elementals. I he de trobar respostes pròpies.

També he de repassar la meua història, la meua trajectòria dins del fet genèric del cristianisme, la meua història religiosa. I tot es complica.

Vaig a missa perquè crec, i perquè ho crec. ¿Vaig a missa els diumenges perquè ho mana l’Església? ¿Vaig a missa els diumenges perquè és el dia d’assistència obligatòria?

Podria anar els diumenges per inèrcia, perquè sempre s’ha fet així (diumenge, dia del Senyor), a més d’alguns «dies de guardar», o alguns dies en què toca perquè toca.

Podria dir, he de dir, que vaig a missa per necessitat. Per necessitat de resar no jo sol, no privadament, que açò es pot fer cada dia i en qualsevol moment. Puc i vull dir que assistisc a missa els diumenges per la necessitat de resar comunitàriament, amb gent que conec o que tinc vista, i també amb gent que no conec, o que no l’he vista mai o que potser mai m’havia fixat en ells. Vaig a missa per a, amb una altra gent, variada, diversa, diferent de mi possiblement en moltes coses, poder compartir una estona d’oració, d’acció de gràcies, de l’acció de gràcies que ja és l’Eucaristia.

Podria dir que vaig a missa voluntàriament, per gust, sense que res m’ho mane; tampoc sent que ningú m’ho ordene, excepte una necessitat interna. Necessitat d’anar a missa.

Voldria dir, senyor director, que vaig a missa per a acostar-me, col·lectivament, a Déu, que és Pare, Fill, Esperit Sant, per a donar gràcies per tot, per la vida, pel sol fet de ser i de ser viu, pel fet de tindre l’opció a poder fer coses, a pesar de totes les misèries, grans i xicotetes, que com tot ésser humà, i tots els humans, arrossegue i arrosseguem.

Però la pregunta me la complica el meu fill, de sis anys, quan em pregunta: ¿per què hem d’anar a missa els diumenges? En este moment veig que he de donar una resposta senzilla, clara, neta, que la puga comprendre tant un xiquet com un doctor en física quàntica, i sé que no estic capacitat per a fer-ho, però la necessitat obliga. I he de complir, no ja amb el meu director, sinó amb el meu fill, que espera una resposta comprensible.

I dins de les meues limitacions, que són moltes, més que les que vull i que les que puc superar, he d’intentar alguna resposta.

I he de començar per dir-li que és una acte d’amor, d’amor com el que hi ha entre pares i fills. Que l’amor és una cosa que existeix, que viu i que té existència pròpia. I que tot el que té vida s’ha de cuidar, hem de cuidar la vida, i l’amor, també.

Si tenim plantes a casa les cuidem, les reguem, les adobem, procurem que estiguen boniques perquè donen flors, o fruits. Igual fem amb les mascotes. Això mateix hem de fer amb qui estimem: hem de cuidar este amor, hem de parar atenció amb l’amor, perquè este és viu, i viu perquè som vius, i viu en i amb nosaltres.

Així, anem a missa perquè estimem Déu, el nostre Pare, que ens estima, i perquè som fills que també estimem, com a casa ens estimem i estimem els qui coneixem. I com que estimem, també hem de cuidar l’amor, mantindre’l, fer-lo créixer i que done fruit.

Així potser el meu fill ho entenga i accepte millor açò d’anar a missa els diumenges, o això espere.

Antoni Canal

MÉS VAL APLEGAR A HORA...

Durant els últims dies s’ha dut a terme la reparació de la teulada de l’església parroquial, una actuació necessària perquè feia molt de temps des de l’última vegada que s’havia fet i perquè hi havia algunes goteres que afectaven l’interior del temple. El treball ha sigut intens perquè hi havia molt de fem acumulat, els desaigües embossats, teules i canals trencades...Les pluges de les últimes setmanes varen començar coincidint amb el final dels treballs. Podem estar contents perquè almenys una part del nostre patrimoni estarà en condicions de suportar la climatologia durant els pròxims anys.

CANVI D'HORA

Aplega la tardor, els dies es fan més curts i, com un ritu anual, aplega el moment del canvi d’hora que es durà a terme durant la matinada del diumenge 28 d’octubre.A partir d’eixe dia, les celebracions seguiran el següent horari:

• Dies laborables, dissabtes i vespres de festius: missa a les 18.30 h.

• Diumenges i dies festius: missa a les 10.30 h.

5a TROBADA DELS POBLES DE LA SERRA D'ESPADÀ

El dissabte 22, a Suera es van haver de suspendre les activitats pel mal oratge. Sí que va tindre lloc la reunió de l’Agenda 21, que pretén el desenvolupament sostenible dels pobles amb l’ajuda econòmica d’Europa. L’Associació d’Ames de Casa, que havia preparat orelletes i bunyols per a la Trobada, va organitzar un berenar a la seu al dia següent.

SEMINARI MATER DEI

Fa uns dies, el bisbe diocesà monsenyor Casimiro López, va nomenar rector del Seminari Mater Dei a mossén Miguel Abril, que va ser rector durant uns anys de la nostra parròquia. El rector del seminari és l’encarregat de garantir una sòlida formació dels aspirants al sacerdoci en la diòcesi per delegació del bisbe. El nou responsable del Mater Dei va enviar una carta a tots els capellans presentant-se i demanant la col·laboració de tots per tal que els futurs capellans siguen hòmens sants dedicats en cos i ànima a l’Església.Li desitgem a mossén Miguel molta sort en esta nova destinació; l’encomanem a ell i a tots els formadors del Seminari perquè porten endavant el seu treball guiats per la Mare de Déu, a la qual està dedicada el nostre seminari diocesà.

OFERTA FORMATIVA I DREACIÓ DE TREBALL

L’Associació AFAMMER, amb subvenció del Ministeri de Agricultura i la col·laboració del Centre de Visitants del Parc, està realitzant un curs d’informàtica i Internet per a 20 dones amb una duració de 50 hores. El curs està coordinat per Lucía, i el professorat està format per Ester, Jesús i Maite. Fem saber que un altre curs programat per a l’octubre serà sobre Turisme rural. Animem les persones interessades a demanar informació al Centre de Visitants del Parc (antigues escoles).

OCI I TEMPS LLIURE

Un grup de dones va acudir a l’encontre celebrat a Navajas el passat 4 de setembre, organitzat per AFAMMER.Este mes finalitza el curs de dansa del ventre promogut per l’Ajuntament i Extensió Universitària, i pot començar el de gimnàstica si hi ha prou gent apuntada. Tinguem en compte que les activitats es fan per a grup i es demanen subvencions per tal que siguen barates o gratuïtes, però si no hi ha  interés les activitats s’acaben i les subvencions també.

RECORDAR, SENSE NOSTÀLGIA?

El diccionari m’ha ajudat molt hui a fer este article. Jo he començat pel títol, un títol que tenia prou clar què significava i que volia que fóra atractiu per als lectors. La sorpresa m’ha vingut quan he volgut contrastar el meu significat de la paraula nostàlgia amb el que dóna este amable llibre que és el diccionari...L’estiu no laboral, el que he tractat de viure de la millor manera amb festes, en companyia d’amics i de la família, en contacte amb la gent del meu poble, ens ha portat enguany algunes mostres de recordança. Hem tingut una exposició sobre la Festa del Crist en què s’han recuperat els llibrets de la festa i les fotografies dels clavaris des de 1945 cap ací, i el dia 23 d’agost es va projectar a l’església l’homenatge que el poble en peça va tributar el 17 d’agost de 1986 a una dona xicoteta molt gran: Doña Isabel Mondragón.Diu el diccionari que la nostàlgia és el «desig obsessiu de retorn a la pàtria, al poble o a la llar familiar». Possiblement no siga la paraula més adequada per a parlar d’estes qüestions, però té un sinònim més eloqüent, enyorança, que és el «sentiment de tristesa o dolor per l’absència, la pèrdua, d’alguna cosa o persona». Ara parlarem de coses, de valors, no de persones.Com deia aquella cançó de Karina, ens pareix que qualsevol temps passat haja sigut millor. És això: una aparença, la corfa exterior de la qüestió, però... ¿a qui li agradaria tornar? Tornar al passat només és desitjable quan la situació que vivim en el present ens fa patir, ja siga físicament o sentimentalment. Per tant, ¿quina funció psicològica tenen eixos desitjos d’enyorança que ens ataquen de tant en tant? Segurament, no volem tornar arrere en cos i ànima, sinó només prolongar en el temps algunes sensacions agradables que vam viure en el passat. És a dir, conservar i portar al present alguna vivència que sabem positiva per a algú o per a un col·lectiu de persones.Tal tipus d’enyorança ens ha de fer pensar en què hem perdut els esliders i eslideres des d’un passat no massa remot als nostres dies d’ara. Pel camí s’han quedat algunes coses que ens han ajudat a créixer. Jo només en diré algunes que, de moment, note com una pèrdua difícil de reparar: l’entusiasme col·lectiu en algunes iniciatives culturals i pastorals que van resultar ben productives en l’àmbit personal i comunitari; les ganes de portar el poble amunt des de la senzillesa; el bon gust i la discreció de les persones que anaven per davant en els projectes de dignificació; el suport quasi unànime a les persones que mamprenien eixos projectes; l’agraïment públic que sabíem exterioritzar amb qui ho mereixia; el compromís real i constructiu de les persones preparades que tenim a Eslida... Possiblement n’hi ha més, i les que jo he aportat siguen massa personals i reflexionades com per a ser compartides per tots, però si hi ha alguna cosa que em fot de veres del meu poble és que no sàpia trobar un camí de futur basat en estos valors. Jo no crec que això siga culpa de ningú concret. L’evolució del món en què vivim porta per camins incerts, i a vegades no sabem interpretar els signes dels temps.Este estiu comentava amb uns amics que els canvis que han experimentat els llaços de cohesió col·lectiva, orientats cap a la falta d’unió efectiva i l’individualisme, han sigut més ràpids en alguns pobles menuts com el nostre que a les grans ciutats. I això es nota a curt termini. Fixeu-vos: a Eslida no ens ha costat més de 10 o 15 anys. Amb això no vull dir que estiga tot deslligat, o que no hi haja espais de sociabilitat vius i actius, però n’hem tingut més i de més productius, i no fa tants anys. Si voleu, deixem-ho ací, i perdoneu-me el sermó.Eslida necessita fer-se una pinya, cadascú conservant els seus punts de vista i les creences personals, però ha d’estar unida en els temes importants d’interés general. Eslida necessita un projecte que l’aglutine, que l’entusiasme, que la il·lusione, que als nostres ulls i als dels altres es veja que anem a una en els fets centrals de la vida comunitària.El dia en què a la parròquia es projectava el vídeo sobre Doña Isabel, Mn. Salvador suggeriria que hi ha coses que convé repetir, i que segurament hi ha més materials gràfics i audiovisuals que potser ens vindran molt bé per a continuar fent poble. Va esmentar el nom d’un gran benefactor, Mn. Salvador Pastor, del qual hauríem de fer memòria i extraure’n l’exemple de vida que contenia la seua manera d’obrar per la comunitat. Recuperar eixos i altres materials, ordenar-los i oferir-los a tot el poble pot ser una experiència magnífica per a contrarestar el canvi de valors alienador que alguns volen difondre.

D’ací a uns pocs mesos, L’Alé arribarà als 100 números publicats. És una fita única fins ara a Eslida, i l’enveja sana d’altres parròquies i pobles que, amb més recursos humans i monetaris, no són capaços de traure puntualment una publicació que faça parròquia i faça poble, que treballe per la recuperació i la dignificació del col·lectiu humà que l’acull i el llig. Són 52 pàgines anuals que ens parlen del que hem sigut, del que som i fem i del que ens agradaria ser; són pàgines que ens posen davant dels ulls les nostres oportunitats i les amenaces, els nostres punts forts i els dèbils. L’Alé és com és perquè no hi ha res d’humà que siga estrany per a Déu. Per això les seues pàgines són un signe d’obertura i un valor que cal conservar entre tots.

Òscar Pérez Silvestre

GOD BLESS AMERICA!

Enguany ha fet sis anys de l’atemptat de l’11 de setembre a Nova York, al Pentàgon (situat als afores de la ciutat de Washington) i a Shanksville (Pensilvània).La casualitat ens ha portat a uns amics a viatjar la segona setmana de setembre cap a la Ciutat dels Gratacels, Nova York, i, entre els seus edificis, parcs, ponts, estàtues, etc., el World Trade Center era una visita obligada. Coincidint amb el dia 11 ens vam arrimar, i no podíem deixar passar l’oportunitat de presenciar els actes organitzats per a l’aniversari. Els carrers d’accés a la Zona Zero estaven tallats, aquells carrers que tots recordem les imatges de televisió per on tothom corria protegint-se de l’allau de pols, terra i enderrocs produïda per la caiguda de les Torres Bessones. Els controls policials eren tan nombrosos i estrictes que només podien accedir els familiars de les víctimes; famílies desfetes de totes les races i creences que portaven flors a més de les fotografies dels seus familiars perquè ningú no oblide aquella macabra matança.Pocs minuts després aconseguim aproximar-nos. A poca distància s’aprecia el buit de les dos torres, només comparable a la sensació de buit emocional de les persones que allí van perdre la vida. Intentem imaginar el dolor de les famílies mentre per megafonia van anomenant, un per un, tots els noms de les víctimes, quasi tres mil persones mortes violentament en aquells, relativament, pocs metres quadrats. L’impacte és tan brutal que les emocions es confonen: fem comentaris sense trellat, somriem amb els ulls humits, inclús busquem la imatge de les nostres famílies entre la gent (la distància de casa i la localització magnifica el sentiment d’estima entre nosaltres, voldríem tindre’ls allà, abraçar-los...).

En són molts els recordatoris individuals, fotografies i rams de flors deixats a les barreres de protecció que tanquen la zona, oracions improvisades per part dels ciutadans, banderes, banderes i banderes. Malgrat la mediatització que s’està evidenciant de l’11 de setembre, l’Esperit Americà i el God Bless America (Déu guarde Amèrica) no hauríem d'oblidar mai el que allí va ocórrer l’any 2001: l’assassinat de 2.980 innocents.

Alex Gimeno Miravet

VISITA DE CAPELLANS AFRICANS

Per segona vegada en tres anys ens ha visitat el capellà de la diòcesi de Dédougou (Burkina Faso) Constantin Séré. Sols varen ser unes poques hores, però va tindre l’ocasió de saludar molta gent que el va conéixer durant la seua estada anterior ací. Fins ara ocupava el càrrec de rector de la parròquia d’Oury, i a partir de setembre serà el responsable diocesà de l’OCADES (Organització Catòlica per al Desenvolupament i la Solidaritat), un organisme equivalent a la nostra Caritas.

També ens ha visitat durant la setmana de festes un altre capellà d’aquella diòcesi, Diedonné Bouna, fins ara vicari de Safané i que passarà este curs al Seminari com a formador. Va tindre ocasió de vore el bou embolat i li va agradar molt. Els desitgem un bon treball i ja saben que ací tenen sa casa.

 

PORTADES DEL PROGRAMA

Com tots sabeu, el 15 d’agost es va inaugurar l’exposició de Portades de Programes de Festes del Crist i de fotografies de Clavaris entre 1945 i 2007. Entre els comentaris del públic que la van visitar van sorgir unes preguntes que es repetien constantment i que no sabem contestar: Quin és el procés de selecció de la portada del programa?, què es valora?, es fa concurs?,  hi ha possibilitat d’enviar propostes?, a qui?…

CATEQUESI

Abans d’acabar el curs es va advertir de la necessitat de prendre la catequesi amb serietat, com un mitjà per a ajudar els nostres xiquets a conéixer a Jesús. Es va informar de les condicions necessàries per a poder participar-hi, igualment es demanava que s’inscrigueren com més prompte millor, sense esperar a "presentar-se" el primer dia de catequesi. No ha sigut així. Una de dos: o no hi ha xiquets i xiquetes per a començar, o continuem amb la mateixa comoditat o apatia de sempre... Vinga, que sempre és una bona ocasió per a acostar-se els pares i els xiquets a la parròquia.

XIII FIRA

El 12 d’agost Eslida va acollir visitants i curiosos que volien saber què es fa a la Serra. Afortunadament, enguany s’han reduït al mínim les parades de joguets de plàstic, que com sabeu no són ni tradicionals, ni artesanals ni es fan en cap poble del Parc Natural. El mateix dia, al Centre de Visitants (escoles antigues) es podia visitar una mostra fotogràfica sobre el suro i unes fotos antigues de la Industrial Corchotaponera, SA d’Eslida, instal·lada al nostre poble en el primer terç del segle XX. Confiem que en altres convocatòries domine i continue el bon gust.

AJUDA A LES VÍCTIMES DEL TERRATRÈMOL DE PERÚ

Caritas Diocesana va fer una crida urgent a totes les parròquies per tal que col·laboraren a ajudar els nostres germans peruans que han patit una catàstrofe tan gran. Aprofitant que estàvem en festes i això comportava una major assistència de gent a les celebracions, es va creure convenient destinar les col·lectes d’eixos dies a este fi. En total s’han arreplegat 865 euros, que ja han estat enviats a Caritas. Gràcies a tots.

 

FESTES DEL CRIST

De nou, la tranquil·litat torna als carrers del nostre poble: acaben les festes, acaba l’agost i acaba l’estiu. Al llarg de deu dies hem gaudit, sense cap incident destacable, de bous, orquestres, sopars, misses i processons, concerts… Voldríem destacar com a novetat que, davant la massificació d’actes que es preparen per a festes per part dels clavaris i l’Ajuntament, enguany ja se n’han inclòs alguns fora de la setmana festiva, entre ells la Marxa a les Fonts o la inauguració de les exposicions de pintura, dibuix i programes i fotos de festes. Clavaris del 2007, enhorabona!

JA TENIM CARTELL PER AL 2008

Un any més, l’Associació «Puntal de l’Aljub» ha participat en la Fira del poble organitzant el Concurs de cartells i ha promogut la implicació del poble i dels seus visitants en l’elecció del cartell anunciador de la Passió per al 2008. Sense la participació de Raquel Galiana Muñoz, Neus Pitarch Gimeno i Mª Vicenta Rochera Sanchis, que van presentar els cartells, no hauria estat possible organitzar-lo. La votació popular va elegir com a cartell el presentat per Neus Pitarch Gimeno, per 152 vots. La felicitem i animem a tots a anar pensant nous cartells per al pròxim any.

CLAVARIS DEL 2008

Eslida continua donant mostres de vitalitat pel que fa a les tradicions. Un any més, tres famílies s’han compromés a ser Clavaris per al 2008, i comencen ja a treballar. Donem l’enhorabona a Sebastián Martín Fernández i Mª Ángeles Sorribes Segarra; a José Muchola Ortells i Purificación Doñate Sorribes, i a Luis González Gómez i Tere Navarro Sorribes.

UN CENTRE QUE VOL ARRELAR

Al març del 2003 es va firmar el Conveni de Col·laboració entre l’Ajuntament d’Eslida i la Conselleria de Medi Ambient (ara Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge), pel qual es cedia l’antic col·legi públic “Francisco Mondragón” per a utilitzar-lo com a Centre de Visitants del Parc Natural de la Serra d’Espadà.

Amb la rehabilitació d’este edifici emblemàtic es pretén dotar al Parc Natural d’un punt de referència on atendre els visitants que s’acosten a l’espai protegit i en el qual s’ubique la direcció i el personal del Parc.

El projecte de restauració de l’edifici i l’adequació del seu entorn ha comptat amb un pressupost de 321.646,56 €.

El Centre de Visitants  compta amb una Sala d’Exposició, una Sala d’Audiovisuals i una Oficina Tècnica. Per a la dotació d’estos equipaments es van invertir 297.744,76 €.

A  l’edifici s’accedeix a través de Sala d’Exposició. El recorregut és lineal, i està composta per material tàctil, vitrines per a manipulació d’objectes, audiovisuals interactius, projeccions i mòduls expositius. Conté informació sobre diversos aspectes del Parc Natural, sobre el medi natural, la història, els recursos naturals i les activitats econòmiques.

La Sala d’Audiovisuals, amb una capacitat per a unes 40 persones, compta amb distintes projeccions que tindran una duració aproximada de 10 minuts i ens mostraran la flora i la fauna del Parc en diverses èpoques de l’any.

Amb el canvi d’ús de l’edifici, es pretén acostar-lo a la població i elevar la qualitat i el servici de l’espai natural protegit. Entre les funcions del Centre de Visitants estan les següents:

•          Rebre els visitants del Parc.

•          Donar la informació de comportament en l’interior dels espais protegits.

•          Donar a conéixer la fauna i flora del lloc perquè la visita al Parc siga el més interessant possible.

•          Informar de les diferents rutes que es poden realitzar.

•          Explicar la importància de la conservació del lloc.

•          Parlar de les espècies endèmiques, donant-les a conéixer i fent una especial insistència en la seua protecció.

•          Informar de problemes relacionats amb el món natural i la seua conservació.

•          Realitzar activitats per als distints col·lectius que visiten el Parc.

•          Assessorament sobre legislació ambiental, activitats, permisos i sol·licituds previstes en el Pla Rector d’Ús i Gestió.

•          Informació i assessorament sobre ajudes i subvencions en l’espai protegit.

•          Promoció turística dels municipis del Parc Natural.

 Antonio Cases Mollar 

Director-conservador del Parc Natural de la Serra d’Espadà