UNA ERMITA PER A UN POBLE (1704...)

Ja fa uns quants anys que L’Alé va començar a publicar en esta secció les fotografies que molt amablement ens cedeixen les persones interessades a compartir uns documents gràfics familiars i únics. Des del 1995 hem tractat de recuperar-les i projectar-les a tota la comunitat, i aquells inicis modestos han aportat al nostre poble una quantitat ja notable d’imatges que posem a la vostra disposició amb motiu del retrobament estival. L’ermita del Calvari i el seu entorn sempre han estats presents i han protagonitzat més d’una vegada esta pàgina.

També en articles diversos hem tractat de recuperar els valors arquitectònics i artístics i hem anat escrivint la història parcial d’este monument i lloc de fe. Miguel Hurtado ens el descrivia artísticament en el número 31 de L’Alé (agost de 1997), seguit per l’antropòleg Àlvar Monferrer (número 43, agost de 1998) i un servidor va intentar aproximar-se en dos ocasions al perquè de la construcció d’una ermita amb calvari (núm. 56, agost de 2004) i al sentit profund de la fonteta (núm. 68, agost de 2005).

«Una ermita per a un poble». Amb este títol i estes línies volem remoure en els esliders i eslideres una altra manera de vore el nostre Calvari i la nostra ermita. Este conjunt edificat seria una caseta blanqueta si no portara darrere seu una tradició de fe que li confereix un valor singular, únic. Fins i tot ens podríem plantejar de tombar-la i fer-hi apartaments (l’especulació i el mal gust, de vegades, no tenen límits!). Però no, no és un lloc qualsevol. Les atencions que li dispensen els clavariats any rere any en donen una bona idea, i la cita anual de tots i totes –encara que siga «per complir»– ens parlen d’un valor superior que volem mantindre i inculcar.

Durant els anys d’existència de la Junta Provisional  de l’Associació del Santíssim Crist del Calvari (1998-2003), en suplència només testimonial dels clavaris, vam posar molt d’entusiasme per tal que l’ermita disposara d’un projecte de restauració, que vam encomanar a uns especialistes. El projecte està fet des de fa anys i s’han anat fent coses, però és necessari que el poble, tot a una, el rescate i el faça seu. Els voltants de l’ermita són molt importants, però cal actuar també en l’interior amb eficàcia. No es tracta només d’obtindre una bona foto de conjunt, sinó d’assegurar que les genera­ cions que ens vinguen puguen continuar trobant este bé patrimonial en un estat de conservació perfecte. En diverses ocasions he dit que el poble d’Eslida necessita un projecte comú que l’ajude a reconciliar-se cultural­ ment i socialment. Hui ho torne a dir, sense vergonyes ni sordines. Bones festes!

Òscar Pérez Gómez

EL PROCÉS DE LA MÒLTA AL MOLÍ D'AIRE D'ESLIDA

Novament, gràcies a la invitació per l’amic Òscar Pérez, us donem a conéixer quin era el procés de funcionament d’aquest molí en la seua època d’esplendor, per a la qual cosa, a més de les nostres aportacions basades en l’anàlisi etnoarqueològica de l’immoble i de la restitució ideal del sistema tècnic de molturació, reconstruït a partir de paral·lelismes amb el sistema de mòlta documentat en altres molins de vent coetanis, us haureu de valdre de la imaginació.

 

Qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina

Tipològicament i funcional, el Molí d’Aire d’Eslida era un molí blader o fariner que al seu interior comptava amb una senzilla maquinària instal·lada per tal de reduir el gra dels cereals, a pols, a farina i segó, mitjançant la fricció, dels grans de blat, entre els cossos durs i aspres de la superfície de les dues moles.

Quan el llaurador arribava al molí de vent amb els sacs de blat carregat al llom d’alguna cavalleria havia de portar el gra rentat, lliure de pedres, terra, llavors i restes de males herbes i pallús. L’havia d’haver rentat i assecat prèviament al seu pas pel molí, ja que per les condicions de l’emplaçament dels molins de vent era pràcticament impossible dur a termini l’operació de rentat a peu de molí, contràriament al que ocorria als molins fariners d’aigua (hidràulics), que si comptaven amb instal·lacions adequades per a fer-ho: el llavador i el sequer.

Els llauradors, com que no es fiaven dels moliners (recordeu la dita popular: «de moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs»), volien moldre el gra mentre ells romanien al molí i supervisaven l’operació, per això matinaven i s’espavilaven a ser els primers a arribar al molí perquè, d’acord amb la dita popular, «qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina». Generalment, per desconfiança, no agradava deixar els sacs a la lliure disposició del moliner, i fins i tot preferien anar-se’n a un altre molí abans de deixar els sacs i que el moliner els molguera quan els tocara la tanda o arrancara el vent, d’ací la dita «quan el molí no mol, arre mula, a un altre molí».

 

El procés de la mòlta del blat

A la planta baixa del molí, que era diàfana perquè s’utilitzava per a l’emmagatzematge temporal dels sacs de gra i de farina, es feia la recepció dels sacs de blat, que fins i tot es pesaven i es comprovava la seua qualitat i les condicions en què arribava al molí el cereal. Des d’ací, els sacs es pujaven paulatinament a la sala de mòlta a través de l’escala de planta semicircular, avui desapareguda al Molí d’Aire. L’escala conduïa a la sala de mòlta, on s’ubicaven les moles i els engranatges que les feien moure. De cap d’aquests elements no es conserven altres restes que no siguen els forats de l’embigat que sustentava el forjat.1 En aquest pis superior estaven emplaçades les moles, la de baix, anomenada jussana o sotana, era fixa, i la de dalt, que rebia el nom de sobirana o corredora, era mòbil. Sobre les moles estava la gronsa o tremuja, un recipient en forma de tronc de piràmide, dins el qual s’abocava el gra que s’havia de moldre, el qual passava uniformement, mitjançant el colpejat rítmic del cadell,2 a través de la seua obertura inferior a l’ull de la mola. Una vegada mòlt el gra i transformat en farina, aquesta queia al farinal, un conducte que arriba a la planta baixa i a través del qual la farina anava caient directament de les moles al sac. Ací no hi havia màquines que cernien la farina, cadascú se l’havia de cerndre de forma manual a casa amb un sedàs, i separar la farina del segó. Segons la qualitat del gra i la varietat del blat s’obtenia farina de primera, segon i tercera.

 

Com es movien les moles?

La pesada mola sobirana era moguda per uns engranatges que giraven en fer moure el vent les antenes del molí, les quals estaven integrades en l’armadura de fusta que cobria la torre i descansava sobre un galze, avui desaparegut. Aquesta estructura que cobria el molí, de la qual solament es tenen referències documentals i gràfiques, tenia forma cònica i per paral·lelisme amb altres molins com els de Mallorca, sabem que era giratòria i estava relacionada directament amb la maquinària que feia moldre el blat. A fi que comprengueu millor quina era la distribució i l’esquema de la maquinària del molí per al procés de molturació, us adjuntem, per a la seua observació, el dibuix de la restitució ideal de la maquinària del molí de Cotna, emplaçat al tossal dels Castellons al terme municipal de Teulada (la Marina Alta).

La revolució industrial i amb ella la introducció de molins moguts per màquines de vapor, gasogen, gasoil o electricitat, arraconaren l’ús dels molins moguts per l’energia eòlica (també els hidràulics) i aquest caigueren en desús, però no en el sac l’oblit, ja que ara, per tal que no perdeu la memòria d’allò que va ser el Molí d’Aire, us hem parlat del seu funcionament.

 

Notes

1. Aquest molí, a diferència d’altres molins valencians, no tenia cambreta o entresol, a sota del forjat del pis superior –com s’observa en el dibuix adjunt–, un espai  que solien utilitzar els moliners com a habitatge.

2. És una petita peça de fusta mòbil, que es situava entre la boca de la tremuja i l’ull de la mola per fer caure amb constància i regularitat el gra que s’havia de moldre.

Jaume Buïgues i Vila

* Tècnic de gestió cultural de l’Ajuntament de Teulada

Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta

 

 

LA MEMÒRIA DE LA TRANSHUMÀNCIA A ESLIDA

Resulta sorprenent el fenomen de la transhumància, quan milers de caps de bestiar ixen de viatge buscant pastures d’hivern o d’estiu. El desplaçament és llarg i estacional, i és un fet excepcional que encara es conserven estes formes tradicionals d’economia de muntanya en què ovelles, cabres o bous, dirigits per pastors, travessen carreteres o creuen poblacions en ordenada processó cap als seus llocs de destinació.

Este trasbals ha sigut molt freqüent entre terres valencianes perquè, en a penes uns 100 km d’oest a est, hi ha un canvi brusc de condicions climàtiques i de paisatge entre els climes continentals de la muntanya interior i els suaus de la costa, pròpiament mediterrani. Més encara, les cabanyes ramaderes dels pobles de les serres de Gúdar, Javalambre, Albarrasí o Montes Universales baixaven al «Regne» al final de l’estiu per a tornar-hi a la primavera, quan en les seues poblacions d’origen la neu ja havia desaparegut i les praderies estaven disposades per a ser devorades.

Els camins de bestiar o vies pecuàries van ser de vital importància, ja que sobre ells caminaven sagals, majorals, animals de càrrega i, com no, els útils gossos que reconduïen els animals que prenien camins equivocats.

Cal tindre en compte que durant molts segles va haver-hi una situació de gran injustícia, ja que la transhumància va ser considerada com un patrimoni exclusiu del Regne de Castella per la importància econòmica que la institució de la Mesta va tindre en èpoques medievals. En la resta de territoris de la península Ibèrica va ser ignorada i quedaren tots eclipsats i subjugats per aquella.

Entrant en l’interessant món dels noms, les vies pecuàries espanyoles han tingut denominacions pròpies en els diferents regnes; tots hem sentit parlar de cañadas, cordeles, veredas i coladas com si foren els únics noms possibles per a les vies de transhumància, però ni de bon tros. A l’antic Regne de València, la denominació d’estos camins era assegadors, lligallos i passos. A estos noms genuïnament valencians se li van imposar els castellans arran de la pèrdua dels furs valencians l’any 1707. Però com que la tradició té un pes important que passa per damunt de les lleis, i a pesar de la traumàtica pèrdua d’una part de la nostra identitat, els lligallos (o Corts de Pastors) van continuar solucionant litigis fins al segle xix i encara en l’actualitat es conserven eixes veus pròpies en la toponímia i en la parla de molts pobles.

La història de la transhumància va tindre un moment de plenitud, però entre els segles xvi i xviii pareix que es van confabular les activitats econòmiques com l’agricultura –amb l’ampliació de terreny roturat i la caiguda del comerç de la llana amb Itàlia– per tal que el sector ramader entrara en una crisi profunda. En els segles següents va anar apagant-se a poc a poc el poder ramader, i s’ha arribat a la situació actual en què a penes subsisteix la transhumància amb uns pocs ramats que arriben a la província de Castelló des de les serres de Gúdar.

Durant molt de temps, la serra d’Espadà va ser testimoni del pas dels ramats, i especialment Eslida, ja que hi ha constància d’esta activitat en la seua contornada des de l’època en què els musulmans eren amos d’estes terres. Tot seguint de forma ininterrompuda i fent un gran salt en el temps, en els últims anys en què estava viva l’economia transhumant s’instal·laven a Eslida pastors i ovelles de Pina de Montalgrao, que eren ben acollits pels seus habitants i tenien l’ajuda dels pastors locals.

De tota aquella activitat només podem arreplegar el record de persones que van ser protagonistes dels fets fins a la dècada dels 70 del segle passat, i també la visió de les restes de corrals i assegadors que queden al municipi. Per a l’Eslida de fa unes dècades era familiar vore tots els anys que els ramats transhumants passaven una llarga temporada entre els seus camps de cultiu i terrenys erms, i els pastors eren com uns veïns més entre el novembre i el març. Un dels quatre pastors que arreplegaven diàriament la dula (la cabanya de cabres d’Eslida que hi havia al poble) és Antonio Miravet, un home de gran memòria amb uns coneixements precisos sobre el quefer quotidià i l’entorn de la ramaderia eslidera.

En agradable conversa, em contava que al voltant dels anys 60 eren quatre els pastors de Pina: el tio Antonio, propietari de la ramaderia, i altres tres pastors contractats que per a la seua estada al poble llogaven dos cases, la de la Parreta i la de Maria d’Esteban, recorda Antonio; mentrestant, les ovelles es guardaven en corrals repartits per tot el terme.

La superfície municipal es dividia, a efectes ramaders, en quatre quarts: Benalbuig, Camí d’Aín, l’Oret i Castro. Els de Pina, amb el pagament previ d’una quantitat a la Cambra Agrària, feien ús de les pastures que els corresponien.

La informació que he rebut d’Antonio és privilegiada: hi havia fins a set assegadors o passos que des del poble eixien a la frontera dels termes municipals de Fondeguilla, Xova, Aín, l’Alcúdia de Veo i Artana. Amb les vies pecuàries hi havia un entramat de corrals, molts d’ells en ruïnes, que servien de descans per als animals.

• En l’assegador que es dirigia a Fondeguilla hi havia dos corrals a Castro.

• En el del barranc del l’Oret que finalitzava en el coll de Barres es trobava el corral anomenat de l’Oret.

• N’hi havia un altre en l’assegador del Camí d’Aín, prop del molí Xurro.

• El pas més llarg era el que anava de l’aqüeducte de la Rambla cap a Veo, i els corrals que es trobaven a la seua vora eren el de Xiulín (amb aljub), el de Martí, el de la Lloma i el de les Hortetes. Al principi es troba un grup de més de vint corrals que, encara que el seu estat es deteriora dia a dia, formen un xicotet conjunt de gran interés on es conserven uns arcs com a entrada a la zona protegida de la instal·lació pecuària. El camí que uneix Eslida amb els Corrals és d’una bellesa excepcional: conserva el seu empedrat antic i ascendeix de forma còmoda fins al conjunt ramader, que encara conserva una empremta clara del seu passat no tan llunyà.

• A Benalbuig hi havia dos corrals a la vora de l’assegador que s’encaminava cap a Artana.

Com a exemple de les denominacions imposades, alienes a l’ús que se’ls dóna en les poblacions per les quals passa, esta via pecuària es coneix oficialment com la «Vereda de las Rozas» (o «de la Roza»), nom que estic segura que ningú al poble ha sentit dir, i que deu tindre alguna relació amb la partida anomenada de la Rossa, per on passa.

De les rambles i de les fonts de Castro, Matilde, Fonillet, Barranc, Escaletes, Fosques i del Rei donarien bon compte els remugants. Fonts, assegadors, corrals i vies pecuàries completaven el cercle d’aquell món tradicional que posava a prova els animals i els hòmens en un treball pesat per a subsistir i que unia poblacions distants en una trobada d’intercanvis mutus quan no hi havia més mitjans de comunicació que camins de ferradura, i les carreteres, telèfons i els mitjans moderns estaven per vindre.

Teresa Casquel Tomás

BILINGÜISME O VIL LINGÜISME?

Mira que costa poc fer bé les coses! En temps de crisi sembla que tot està permés. Però, és que no hi ha correcció lingüística en les empreses que dissenyen els senyals de trànsit? O és que voldrien escriure-ho meitat en castellà meitat en valencià? I per què no altres opcions, com «Sant José», «Sant Chusep», «Sant Joseph» o «Sant Pepe»...? El ridícul sí que el fem bé, sí!

COMPARTINT ACTIVITATS

Este mes de juny, l’Associació d’Ames de Casa ha participat en un viatge a Morella amb les associacions de dones de Tales i Suera, i també han anat a Borriana, on va tindre lloc l’assemblea anual de les associacions de la província de Castelló.

ELECCIONS EUROPEES

El dia 7 de juny va ser dia d’eleccions al Parlament Europeu. Trencant la tendència majoritària de la resta de l’Estat, al nostre poble l’índex de participació va ser altíssim, un impressionant  71%.  D’un cens de 678 persones, n’han votat 483, repartit de la següent manera: PSOE: 204. PP: 180. UV: 53. EUPV: 12. Esquerra Republicana del País Valencià: 4. Unión Progreso y Democracia: 3. Bloc Nacionalista Valencià: 2. Iniciativa Interna­cionalista: 2. Unificación Comunista de España: 1. Els Verds: 1. Iniciativa Feminista: 1.

FI DE CURS

Un any més comença la calor i amb ella els exàmens finals i el final de curs als col·legis. Per acabar-lo, com no, una alegria per a acomiadar-nos fins al pròxim curs, al setembre. Enguany, el 22 de juny ha sigut el dia elegit per a fer la festa. Tot va començar de matí amb un taller de manualitats, jocs populars, balls i danses fins a les 12.30 h, quan es van entregar els diplomes a l’alumnat que finalitza cicles i orles als alumnes de 5 anys i 6é de primària. Ja de vesprada, i organitzat per l’AMPA, es va programar una gimcana, globoflèxia, contacontes, maquillatge, jocs i castell unflable. En acabant, berenar i balls organitzats per l’alumnat.

DOS GRANS CELEBRACIONS PARROQUIALS

Com tots els anys per esta època, encara que canvien les dates, la Parròquia es vesteix de festa per a celebrar que els menuts prenen la seua Primera Comunió. Enguany, el diumenge 7 de juny, tres xiquets ho han fet: Rafa, Marc i Justo. Va ser, com sempre, una festa molt bonica i emotiva en què estos xiquets es varen incorporar plenament a la comunitat cristiana i participaran del banquet eucarístic. Els felicitem per això.

El diumenge següent, solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, el Corpus, la festa va eixir de les parets del temple parroquial per a traure en solemne processó el Santíssim Sagrament pels carrers del poble. Quatre altaretes van servir per a fer l’homenatge del poble fidel a Jesucrist Eucaristia.

Gràcies a totes les persones que heu participat d’una o altra manera per tal que estes festes siguen lluïdes: el grup de catequistes, la gent que ha preparat els altars, les famílies dels xiquets... L’any que ve, més.

JOAN I JESÚS: LA HISTÒRIA DE DOS COSINS

El 24 de juny celebrem la festa de la Nativitat de sant Joan Baptista, l’únic sant de qui se celebra el naixement. Dels altres, en recordem la mort. És una festa que en els últims anys ha adquirit un caire molt popular, sobretot a les zones de la costa, però no oblidem el paper que exerceix Joan en la història de la salvació.

La vida del Precursor està plena de miracles fins i tot abans de nàixer. El miracle dins de l’esterilitat i ancianitat dels seus pares: «No tingues por, Zacaries: la teua súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teua muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s’alegraran del seu naixement».

Un altre prodigi: l’ancià sacerdot dubta de la veracitat de tot el que li diu l’Arcàngel Sant Gabriel de part de Déu i queda mut... fins al dia del naixement del Baptista, qual se li solta la llengua i comença a lloar Déu, que ha fet meravelles.

Però abans d’este segon miracle n’hi hagué un altre: l’únic succeït als fills de dona: va ser santificat en el mateix si de sa mare en rebre la visita del seu cosí, que serà el mateix Salvador de la humanitat i que està acabat d’encarnar en el si de Maria, cosina de sa mare Isabel. «Tan bon punt he sentit la teua salutació –diu Isabel a Maria– l’infant ha saltat de joia dins les meues entranyes».

Per això ben bé podia son pare Zacaries, ple de l’Esperit Sant, cantar amb goig i profetitzar el que seria aquell fill seu: «I a tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats».

La vida de Joan serà molt original. Potser va pertànyer a la comunitat de Qumram. La veritat és que portava una vida molt austera i que anava predicant pertot arreu: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seues rutes. S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat... Ara la destral ja és arran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llançat al foc». La missió de Joan és esta: «Este és l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món... seguiu-lo».

La Nativitat de sant Joan Baptista, sis mesos abans que la de Jesús, és com el Nadal de l’estiu. Tots els anys la celebrem amb una alegria immensa. L’àngel li havia anunciat a Zacaries: «Molts s’alegraran del seu naixement». Per açò, demana l’Església en este dia «el do de l’alegria espiritual».

Juan és, abans que res, l’enviat de Déu, el testimoni de la llum, el que va profetitzar a Crist i ho va mostrar a les persones. En celebrar la solemnitat del Precursor, hem d’estar atents, per la nostra part, per a reconéixer Crist, el sol que ve del Cel que ens visitarà en l’Eucaristia i per a portar una vida entregada al seu servici, amb l’ardor i l’interés d’aquell del qual va dir Jesús: «Joan era la llàntia encesa i resplendent» (Jn 5,35). Les fogueres de la Nit de Sant Joan potser seran un vestigi de les festes paganes del solstici d’estiu, però resulten plenament concordes amb esta festa cristiana, en la qual tot ens parla de llum.

Els cosins comparteixen un poc el mateix patrimoni genètic, però no tant com per a ser idèntics. No obstant això, llevat dels germans i de les germanes, els cosins són els nostres parents més pròxims. Els cosins són familiars interessants. No hem d’associar-nos amb els nostres cosins com hem de fer-ho amb els nostres germans, i, en alguns casos ni tan sols podem saber qui són els nostres cosins. Si tenim relació amb ells, això permet algunes de les mateixes i fàcils familiaritats que provenen d’haver compartit moltes funcions i tradicions familiars, però sense tant d’estrés.

A Joan el Baptista i a Jesús se’ls ha anomenat tradicionalment cosins perquè les seues mares estaven emparentades. Van nàixer amb sis mesos de diferència l’un de l’altre en ciutats no massa allunyades entre si. Encara que la Bíblia no ho diga, es degueren trobar en casaments i en funerals de la família. Joan va començar el seu ministeri públic uns pocs anys abans que Jesús, i va acabar dient que només havia preparat el camí per a Jesús.

Quan busquem amics i aliats, els cosins poden ser una de les nostres millors fonts. Ja saben alguna cosa sobre nosaltres i de la nostra història. Si se’ls dóna l’oportunitat, els cosins sovint poden convertir-se en bons amics.

Mossén Salvador Prades

PREPARANT LA FESTA

Benvolguts socis i sòcies,

 Falta poc per a les festes del Santíssim Crist del Calvari. Com de pressa que passa el temps quan es fan les coses amb ganes i amb il·lusió! Este any de "crisi" que patim ens ha fet les coses més difícils; no obstant això, amb l’ajuda del Crist i la de tots vosaltres arribarem al nostre objectiu, que no és altre que fer les festes, que enguany amb més motius que mai tots ens mereixem.

Vos demanem l’últim esforç i vos informem que fins al 30 de juny es durà a terme la recaptació de les quotes. Enguany són més importants que mai, i no podem fallar perquè ens fallarem a nosaltres mateixos i a la nostra història.

Vos estem agraïts de tot cor.

 

Quota individual (fadrins/es i viudos/es): 30 euros

Quota familiar (matrimonis amb fills o sense fills): 60 euros

Compte de Ruralcaixa: 3082  1054  10  4966863617

Clavaris del 2009

EN EL QUART CENTENARI DE L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS

El 22 de setembre de 1609 es va publicar a València el primer ban d’expulsió dels moris­cos. Després de la revolta de Las Alpu­jarras (1568-1571) i la consegüent dispersió dels granadins per Castella, la meitat dels moriscos espanyols es concentrava al Regne de València, on constituïen la tercera part, aproximadament, de la població total. Aquesta significativa minoria religiosa i cultural, que no ètnica, havia sigut progressivament relegada cap a l’interior del país, el més lluny possible de la costa, amb la significativa i molt eloqüent excepció de l’horta de Gandia.

Aquests comptes evidencien que, en efecte, «el problema morisc» (com l’han anomenat tradicionalment els autors per als quals la religió ha de ser la base de la unitat indestructible de la nació) era, bàsicament i fonamentalment, un assumpte valencià, de manera que el seu estranyament forçós constitueix la major sagnia demogràfica en tota la història del País Valencià, que mai ha perdut tanta població en tan poc de temps. Per això resulta tan cridaner que totes les converses prèvies es desenvoluparen en el si del Consell d’Estat, inclosa la decisió de l’expulsió, sense ni tan sols consultar amb el d’Aragó, molt millor informat, sens dubte, sobre la realitat de la població afectada i, sobretot, de les terribles conseqüències de la mesura que s’estava preparant. I pel que fa a la grandària històrica de la tragèdia demogràfica, no menys significativa resulta l’eloqüent constatació de fins a quin punt ha desaparegut de la nostra consciència col·lectiva el genocidi morisc.

El quart centenari d’aquella tragèdia pot ser un bon moment, encara que siga pres com a excusa oportuna, per a preguntar-se sobre el perquè d’aquesta doble alienació amb els moriscos com a víctimes: el de la seua expulsió el 1609 i el del nostre oblit actual. Les dues qüestions estan pendents de respostes convincents i no serà per falta d’estudis sobre el tema.

Passant ara per alt les cròniques coetànies [...], trobem el 1901 una primera fita en aquesta producció historiogràfica, perquè aquell any coincideixen dues obres fonamentals, de signe ideològic molt diferent: la de mossén Pasqual Boronat, que és un vertader arxiu editat, i la del nord-americà H. Ch. Lee, elaborada amb els materials que li sobraren dels que li van anar enviant des d’ací (perquè mai va posar un peu en cap arxiu espanyol) per a la seua història de la Inquisició. La primera d’aquestes obres vindria a assumir la tradició historiogràfica vuitcentista més conservadora d’un Menéndez Pelayo o de Manuel Danvila; la segona seria la culminació de la historiografia liberal dels Florenci Janer, Matías Sangrador i Vítores, José Muñoz i Gaviria o Vicent Boix…

La dècada de 1950 constituiria una segona fita historiogràfica, ja que aleshores van coincidir les investigacions de Joan Reglà, Tuli Halperin-Donghi, Henri Lapeyre o Julio Caro Baroja, que serveixen decisivament per a reconduir el tema, traure’l del terreny de la polèmica i traslladar-lo al de la crítica històrica (amb la benèfica influència d’Annales), que és el camí que porta des de la passió a la racionalitat, de manera que ja no es tracta, com ocorria en gran manera fins aleshores, de condemnar o absoldre els moriscos ni de justificar o rebutjar l’expulsió, sinó d’intentar comprendre els uns i els altres, i aquest continua sent el camí.

El gir va ser copernicà, sens dubte, i decisiva la renovació metodològica i conceptual, de manera que tots els que ens hem ocupat del tema posteriorment som deutors directes de les aportacions dels qui considerem els nostres mestres. Però amb la perspectiva del mig segle transcorregut i divisant el panorama des dels muscles d’aquells gegants, a nosaltres ens pareix que aquell edifici historiogràfic tan magnífic va ser començat, en gran part, per la teulada, en tant que aquells meritoris intents de síntesi van precedir les monografies, locals i temàtiques, que haurien d’haver servit de punt de partida. La conseqüència és que, segons la nostra opinió, es coneix avui molt millor la versió oficial i institucional que la realitat quotidiana, les deliberacions en palaus episcopals i despatxos oficials, que les opinions comunes i vivències en els carrers, tavernes [sic] i llocs de treball, la qual cosa segurament ha portat a magnificar els trets de l’«enfrontament polèmic» (L. Cardaillac) en detriment d’una coexistència quotidiana, que caldria rastrejar en les fonts locals, judicials, inquisitorials, el pou inesgotable dels protocols notarials o també en la producció literària (com a evidència en aquest punt, les suggeridores conclusions d’autors com Francisco Márquez Villanueva, M. Soledad Carrasco Urgoiti o Luce López Baralt…). Resulta molt arriscat traure conclusions sobre els moriscos valencians sense conéixer els del ducat de Sogorb ni els vassalls dels Borja i la resta dels seus correligionaris a les Comarques Centrals, on es concentrava la major part d’ells.

L’atzar ha volgut que el professor Mikel de Epalza ens deixara per sempre quan estava a punt d’iniciar-se l’any del quart centenari de l’expulsió dels moriscos, i això afig, almenys per als qui ens sentim amics seus i parents intel·lectuals, el compromís de continuar la seua incansable tasca d’acostar, per la via del coneixement, les dues vores de la Mediterrània, cristiana i musulmana, perquè la comprensió s’impose sobre la intolerància i la pau sobre la guerra. Que així siga o, com es diu en castellà, ojalá.

 

Santiago La Parra López

Extret de la revista "Espai del Llibre" número 11.

Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes

Escola Politècnica Superior de Gandia

QUINA TRISTOR...

Quina tristor que fa vore buit el cor de l’església parroquial, on tantes vegades ha interpretat la Rondalla el seu repertori. Cada vegada són menys els actes en què podem comptar amb la seua música, malgrat l’entusiasme de «los últimos de Filipinas» que han intentat darrerament fer un nou impuls a la iniciativa que va tindre fa anys mossén Salvador Pastor. Ni la commemoració dels 25 anys de la seua fundació ni l’intent anunciat en L’Alé per ressuscitar-la han tingut resultats positius.

I, desgraciadament, no és l’única mala notícia en el camp cultural del poble. La Banda de Música tampoc sembla passar per una bona època i les dificultats són cada dia majors.

Si des de L’Objectiu fem este toc d’atenció és perquè prenguem tots consciència de la importància que estes dos entitats tenen per al nostre poble, per a dinamitzar la vida cultural i, especialment, per a donar als jóvens espais de formació i de convivència. Així que, ànim! No deixem morir allò que ha costat tant d’esforç crear.

SOPAR DE LA FAM

Per fi va aplegar l’esperat dia 9 de maig, el previst per a la celebració del ja tradicional Sopar de la Fam. Enguany la participació de gent ha estat molt inferior a la d’anys anteriors, però malgrat això, l’entusiasme i les ganes de col·laborar amb Mans Unides varen estar presents al llarg de tot l’acte, que va començar amb la lectura del Manifest de la Campanya, una breu pregària i el sopar que, com de costum, va ser molt senzill: pa amb oli i tomata. En acabar el sopar vàrem disfrutar amb els cants i les danses d’un matrimoni de Nigèria, i continuàrem amb les rifes i el bingo. El total recaptat per a la Campanya d’enguany, comptant entre la col·lecta, el sopar i diversos donatius, és de 1.545 euros. Gràcies a tots per la vostra generositat.

Volem donar les gràcies a l’Ajuntament per cedir-nos un any més la sala de la Casa de Cultura, a l’Associació d’Ames de Casa per la seua col·laboració, a Lolín i Guadalupe pel seu entusiasme i als comerços i persones que han col·laborat amb la seua presència, donatius, etc.

COL·LABORANT...

El 26 d’abril, Mans Unides de Nules va organitzar un espectacle en què van col·laborar desinteressadament grups de ball amateur de Nules, de la Vilavella, de Castelló, de Mascarell... La notícia és que en un dels grups de Nules va participar una jove d’Eslida. Enhorabona, Neus, perquè ho vas fer molt bé, i gràcies per participar-hi!

TROBADA DELS NOSTRES POBLES

La setena Trobada dels Pobles de l’Espadà va tindre lloc el 23 de maig a l’Alcúdia de Veo. Entre els actes, tocats amb un poc de pluja, destacarem: les mostres de recursos i productes, les demostracions d’activitats tradicionals, els tallers mediambientals, les exposicions, la solta d’aus, els titelles amb l’obra La princesa del Jinquer i les actuacions de grup de ball de Villamalur i d’Onda. Uns dies abans, el 16 de maig, a Vila-real, el Grup de Danses el Raval va oferir una actuació "Al voltant de l’Espadà", en què vam poder gaudir d’un treball de recopilació de les cançons tradicionals (seguidilles, jotes, fandangos, aurores, segadores...) dels nostres pobles, entre ells, d’Eslida. Una delícia per als ulls i les oïdes. Quina llàstima per a qui no ho va poder presenciar.

ASSEMBLEA DE LA PASSIÓ

Com ja és habitual, l’1 de maig va tindre lloc a la nau multifuncional del poliesportiu l’Assemblea General de l’Associació Puntal de l’Aljub, La Passió. En acabant de dinar ens vam reunir per a tractar temes com la valoració de l’actuació d’enguany, les noves incorporacions, les baixes, propostes per l’any 2010, etc. Un dia més per a gaudir d’estar junts.

COS I SANG DE CRIST

Celebrem la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, coneguda popularment com el Corpus Christi, la finalitat de la qual és exaltar la presència de Jesús en el pa i en el vi consagrats. Els seus orígens es remunten al segle XIII, en un temps en què alguns teòlegs negaven la presència eucarística de Crist. Ara, quasi huit segles després, no ha canviat molt el context: la nostra societat, descristianitzada, es mostra indiferent davant d’un Déu que ha volgut romandre com a aliment per a reposar les nostres forces en el camí de la vida. D’ací que no hàgem de deixar-la passar com si res. Per a això podem fer diverses coses:

 

Memorial de la Passió

Jesús, en l’últim sopar, va avançar sacramentalment la seua mort sacrificial en la creu. Per a això va donar un nou valor i sentit al pa i al vi relacionant-los amb la seua mort imminent: el pa partit i repartit entre els seus deixebles passava a ser el seu cos que seria entregat a la mort; el vi compartit en el sopar era la seua sang vessada en la creu. Jesús, que mor en la creu per amor, vol deixar un signe permanent d’este amor. Jesús vol que la seua vida, entregada perquè nosaltres tinguérem vida, invadisca fins al fons del nostre ser perquè ens transforme. Per això ens deixa com a aliment, en el pa i el vi, el seu cos i la seua sang. L’oració col·lecta ens lo recordarà: Oh Déu que en este sagrament admirable ens vas deixar el memorial de la teua passió. També el prefaci I de l’Eucaristia redunda en esta idea: la seua carn, immolada per nosaltres, és aliment que ens enforteix; la seua sang, vessada per nosaltres, és beguda que ens purifica.

Signe d’unitat

L’eucaristia crea comunió; més encara, és el signe de la comunió eclesial. L’oració sobre les ofrenes ho diu: el do de la pau i la unitat significat en les ofrenes sacramentals que et presentem. I el prefaci II de l’Eucaristia també ens ho recorda: que una mateixa fe il·lumine i un mateix amor congregue totes les persones que habiten el mateix món.

Combreguem del mateix pa els qui compartim una mateixa fe. De manera que a qui dissent de la fe catòlica, l’Església li nega la comunió (excomunió). En la pregària eucarística manifestem que celebrem en comunió amb l’Església que pelegrina en la terra. Ens unim també a l’Església celestial que gaudeix ja de la presència de Déu. I intercedim per l’Església purgant, pels nostres difunts que encara no han accedit a la glòria celeste.

 

Aliment salvífic

L’Eucaristia és l’aliment de salvació que Déu ens ha donat i açò es desplega en una doble direcció: com a prolongació del passat i com a anticipació del futur. D’una banda actualitzem la redempció que Crist ens va obtindre en la creu. L’oració col·lecta ho assenyala: experimentem constantment en nosaltres el fruit de la teua redempció. I d’altra banda ens anticipa el banquet celestial, sembrant en nosaltres la llavor de la immortalitat. Ens reunim entorn de la taula d’este sagrament admirable perquè l’abundància de la teua gràcia ens porte a posseir la vida celestial, diu el prefaci II de l’Eucaristia.

Mossén Salvador Prades

TESTIMONI DELS CONFIRMANDS

Com ja sabeu, el dia 25 d’abril, després d’esperar aquests dos anys, vam rebre el sagrament de la confirmació nou xics i xiques de mans del bisbe de la diòcesi, monsenyor Casimiro López. L’acte va ser molt gratificant, senzill i a la vegada emocionant.

M’agradaria donar les gràcies a Pepi i a Fernando, els nostres catequistes, per la paciència, l’esforç i la il·lusió que han demostrat al llarg de tot aquest temps de preparació.

Cada dissabte estaven ells sacrificant el seu temps d’oci per a preparar-nos, sense rebre cap compensació material, i ho feien contents i de bona gana, desplaçant-se expressament cada dissabte. Gràcies per tot.

Per descomptat, gràcies a Salva per la seua dedicació a la parròquia i a la rondalla, perquè ho fan molt bé.

Aquest temps de preparació també ens ha servit perquè ens tornem a retrobar antics companys, fet que ha servit per a renovar la nostra amistat. Ha valgut la pena. Animeu-vos. Done les gràcies en nom dels meus companys i del meu propi.

Elena Ballester Lengua

IMPRESSIONS DE LA VII TROBADA

Després de la Trobada dels Pobles de la Serra d’Espadà (23 de maig, a l’Alcúdia de Veo), hem volgut conéixer algunes impressions de Toni Cases i José Manuel Iriepa, dos persones implicades de forma directa en els actes que tenen lloc a la nostra serra. Hem plantejat les mateixes preguntes a tots dos, i estes són les seues respostes:

 

Respostes de Toni Cases

En què s’ha notat la declaració del Parc Natural en el benestar i manteniment de la població de la serra?

Deu anys després de la declaració de la serra d’Espadà com a parc natural, no podem estar plenament satisfets, però crec que amb la col·laboració i el treball de tots hem recorregut una part important del camí.

S’ha redactat el Pla rector d’ús i gestió i el Pla de prevenció d’incendis forestals, comptem amb un interessant Centre de Visitants, s’han millorat considerablement les àrees recreatives i zones d’ús públic, s’ha dut a terme un ambiciós projecte de senyalització d’accessos i rutes, s’ha realitzat un esforç important en la millora dels camins rurals i pistes forestals, s’han clausurat i s’han restaurat alguns dels abocadors incontrolats dispersos pel parc, els pobles i els seus llocs d’interés són ara més coneguts, han augmentat les visites a la nostra serra, ha funcionat de forma molt satisfactòria el Pla de vigilància així com els mitjans d’extinció d’incendis. Amb ajudes i subvencions i amb actuacions directes de l’administració s’ha treballat per al manteniment i conservació de l’espai natural, especialment de la seua vegetació, fauna i flora. Hem organitzat en sis ocasions la Trobada de Pobles del Parc, s’ha posat en marxa l’Oficina Tècnica per a facilitar la comunicació amb l’administració…

 

Què significa la Trobada dels Pobles per al conjunt de la serra d’Espadà?

És un projecte dirigit als habitants del parc natural, la finalitat del qual és contribuir al desenvolupament cultural, social i econòmic de les poblacions que conformen el territori del parc natural. Es pretén crear un sentiment d’unitat i de pertinença al territori que permeta abordar projectes comuns a partir de les possibilitats que la zona ens brinda.

 

En què cal continuar treballant? Què cal millorar?

Hem de desenvolupar el projecte de la marca “Parcs”, redactar i aprovar el Pla d’ús públic, potenciar el manteniment i la millora de l’espai natural. És important la restauració del patrimoni del parc, impulsar la revitalització agroforestal i la dinamització empresarial, augmentar l’oferta d’allotjament i restauració, així com convertir els recursos turístics en productes i millorar la seua comercialització.

A pesar que s’han aconseguit algunes metes, açò no ha fet més que començar. Hem de ser capaços de continuar treballant perquè esta figura de protecció continue afavorint el desenvolupament rural que tant necessitem.

 

Toni Cases és el director del Centre del Parc Natural.

 

 

Respostes de José Manuel Iriepa

En què s’ha notat la declaració del Parc Natural en el benestar i manteniment de la població de la serra?

Potser siga encara un poc prompte per a parlar del manteniment de la població en la serra, sobretot perquè esta s’ha vist molt influïda pel recent i ja agonitzant boom urbanístic. Pense que per a bé o per a mal este boom ha marcat en els últims anys els números de la població, fins i tot en els nostres xicotets pobles.

Pel que fa al benestar, crec que és una apreciació molt personal de cadascú. En el meu cas concret, la qualitat de vida va íntimament lligada a un entorn d’estes característiques, i la declaració de parc natural sense cap dubte contribueix al manteniment i conservació d’este entorn, de manera que la meua valoració és molt positiva, però no tot el món té esta impressió.

 

Què significa la Trobada dels Pobles per al conjunt de la serra d’Espadà?

La trobada és molt important per a tots, ja que en certa manera és un gran aparador en què es mostra la serra en conjunt, és una forma d’ensenyar a les persones que hi acudeixen la gastronomia, la història i els diferents recursos naturals dels pobles del parc. De la mateixa manera, els visitants de la trobada tenen l’oportunitat de conéixer l’oferta turística i la gran quantitat d’activitats i productes que el parc ofereix, la qual cosa genera una activitat econòmica que repercuteix directament sobre la zona. En un altre sentit, serveix per a conscienciar-nos que vivim en un lloc molt especial, amb una gran riquesa paisatgística, ecològica i cultural.

 

En què cal continuar treballant? Què cal millorar?

Encara que els arbres i la cultura dels nostres pobles siguen mil·lenaris, som un parc de declaració molt recent i encara cal treballar molt. La conservació és essencial, ja que en ella es fonamenta l’existència del parc, i potser siga este punt sobre el qual més s’ha treballat, tant en l’educació ambiental com en la recuperació de les zones més deteriorades i en la prevenció d’incendis amb un augment dels agents forestals. Crec que per ací s’està fent prou de treball, tenint en compte les pobres partides pressupostàries que es dediquen al medi ambient.

També seria molt important treballar en la relació i comunicació amb els habitants dels diferents pobles del parc, ja que estos són l’autèntic motor i cor que donen vida a este projecte. Sense la seua col·laboració i complicitat no té molt de sentit tota la resta.

D’altra banda, cal posar en marxa polítiques orientades a afavorir l’activitat agrícola i el manteniment de la indústria del suro, imprescindible tant per a la conservació del parc en si com per al desenvolupament i manteniment de la població. Posar en funcionament ferramentes que ajuden al desenvolupament dels oficis tradicionals, a la comercialització dels productes autòctons de la serra i un impuls a l’agroturisme serien de gran importància en este mo­ment que tan necessitats estem d’adoptar un model d’economia més sostenible.

 

José Manuel Iriepa és un dels responsables de La Casa de la Luna Media.

Redacció

DONEM A CONÉIXER LA PASSIÓ

Una nova idea ha sorgit en l’Associació Cultural «El Puntal de l’Aljub»: per a portar-la a terme necessitem la col·laboració de les persones que al llarg d’estos nou anys de representacions han pogut captar amb les seues càmeres moments emotius, detalls interessants i escenes destacables.

En este projecte ens agradaria compartir amb la gent del poble, amb les persones que ens visiten i amb qui vulga conéixer l’experiència de formar part d’un grup de persones que, mitjançant assajos i la representació de la Passió, tenim maneres molt personals de viure, els moments que es comparteixen, el significat i els fets que es representen.

Al llarg d’este temps s’han produït canvis de personatges i alguna variació en les escenes, hem iniciat contactes amb altres associacions i pobles que realitzen activitats relacionades amb la Passió, hem col·laborat en altres representacions i també han vingut d’altres grups a col·laborar amb nosaltres.

Amb totes estes situacions ens agradaria muntar una exposició fotogràfica, per això necessitem la col·laboració de la gent que ens faça arribar les seues fotografies als membres de la Junta fins al 14 de juny. Sabem que hi ha fotos molt aconseguides i ara tindrem l’oportunitat de compartir-les. La Junta agraeix la col·laboració de tots i totes.