Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

Poble

Comiat a un director

Comiat a un director

Com ja va informar L’Alé del mes passat, el 3 d’octubre i al nostre poble va tindre lloc un concert de la Unió Musical Eslidense i la Unió Musical Santa Cecília de Suera, dins de l’Intercanvi Musical de Bandes de Música que patrocina anualment la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana en col·laboració amb l’Institut Valencià de la Música. El concert, al qual van assistir una gran quantitat de seguidors de les dos bandes, autoritats i membres de les juntes directives, va ser molt emotiu ja que era el concert de comiat de Vicent Vinaixa Ballester com a director de la UME. Vicent ha estat col·laborant quasi des dels inicis de la banda d’Eslida. Són ja 27 anys desenvolupant tasques de direcció, docència i interpretació i supervisió tant en la banda com en l’escola de música. Gran músic, gran director i gran persona tal com es pot llegir en la placa d’homenatge que li va entregar l’associació musical: «En agradecimiento por tantísimos años en la Asociación dirigiendo la banda y escuela de educandos con gran sencillez y tenacidad». Molt emocionat, Vicent Vinaixa va agrair al poble, als músics (més de 100 que han passat per la seua batuta) el tracte rebut durant tots estos anys, tant professional com personalment. I per última vegada va tancar l’acte dirigint l’Himne a Eslida de Pedro Tel i del poeta Alexandre  Flix i Arnau. Un acte tan emotiu no podia finalitzar d’altra manera sinó amb un tast gastronòmic preparat per l’Associació d’Ames de Casa.

Millor il·luminació

Millor il·luminació

Si feu una ulladeta al camí/carrer que uneix el poble pel c/ Camí Fondo amb el polígon industrial, podreu comprovar que l’Ajuntament ha incrementat l’enllumenat elèctric municipal instal·lant un total de 19 faroles des de l’Arc de la Rambla fins a la zona industrial, coneguda com la partida del Ramblar, del Cagaferro o del Bany. Tot el que siga millorar està ben fet, i des de L’Alé es valora positivament.
A última hora hem sabut que l’Associació de Pares i Mares de la nostra escola ha demanat a la Conselleria d’Educació que adopte mesures urgents per a adequar les instal·lacions escolars després de l’últim temporal de pluges.

Formació, per favor

Uns 20 alumnes estan participant en el curs «Produccions ecològiques: horticultura, plantes medicinals i aromàtiques», que ha organitzat AFFAMER al Centre de Visitants del Parc Natural de la Serra d’Espadà, del 4 d’octubre al 8 de novembre, amb l’ajuda del Ministeri de Medi Ambient, Rural i Marí.

AFFAMER

AFFAMER

El 15 d’octubre es commemorava el Dia Internacional de la Dona Rural. Una xicoteta representació de dones d’Eslida van participar en els actes organitzats per l’entitat el dia 14 a València.

Precampanya de l’oli

Després de les rogatives a santa Bàrbara, per fi ha plogut este mes d’octubre. Ganes teníem de vore com aquelles olivetes arrugadetes s’omplien d’un poquet de llustre, perquè parlant de ganes, són moltes les que hi ha per fer les olives. Sabent com sabem que és prompte per a fer-ho, allò de vore que enguany sembla que serà un bon any quant a quantitat, ens fa que s’encenga la llumeneta de la impaciència. Eixa mateixa impaciència ens ha fet parlar amb la Junta del molí per a saber quin serà el procediment a seguir pels socis una vegada recollides les olives i portades a l’almàssera. Doncs bé, la manera d’actuar ens han explicat que serà la mateixa que l’any passat: tots portarem les olives al molí i d’allí se les emportaran al molí d’Altura per moldre-les.

El projecte «Nostra Terra Qualitat»

El projecte «Nostra Terra Qualitat»

Amparo Calabuig

 

Gràcies a la revista Vida Cooperativa, òrgan informatiu de moltes de les cooperatives valencianes, hem sabut que als nostres pobles s’està treballant per articular un projecte que aposta per la qualitat dels productes que elabora En este article, cedit amablement per l’empresa editora i per l’autora, Amparo Calabuig, en podreu saber més. Agraïm la col·laboració de Vida Cooperativa, que porta molts anys fent visible el treball diari i eficaç de les cooperatives valencianes.


Diverses localitats de l’Alt Millars, la Plana Baixa i l’Alcalatén s’han unit per a oferir conjuntament productes basats en els mètodes de producció ecològica i la sostenibilitat. Així naix la marca "Nostra Terra Qualitat", que busca revalorar els productes per mitjà d’una cooperativa que canalitze l’activitat de noves iniciatives empresarials i fomente la cooperació entre estes i les que ja existeixen com a forma d’impulsar el desenvolupament.
Són 25 els municipis que prenen part en esta iniciativa: Onda, Ribesalbes, Fanzara, Vallat, Argelita, Espadilla, Toga, Torrechiva, Ludiente, Cirat, El Tormo, Arañuel, Montanejos, Tales, Suera, Aín, l’Alcúdia de Veo, Ayódar, Fuentes, Torralba, Villamalur, Artana, Eslida, Betxí i l’Alcora.
«La tornada al camp es converteix hui en una opció de noves oportunitats amb la creació de llocs de treball i riquesa, tot aprofitant el potencial de les terres abandonades per a donar una agricultura de qualitat i ecològica». Així ho van assegurar en la presentació de Nostra Terra Qualitat el president d’Aseconda (Associació d’Empresaris Comarcal d’Onda), Rafael Palanques; el representant de l’Impiva, Francisco Santonja; la coordinadora de Concierta, Laura Fidalgo; l’alcalde d’Onda, Enrique Navarro i l’enginyer tècnic agrícola Pascual Ayet, qui va explicar que el projecte permetrà «la recuperació d’antics sistemes de regadiu que daten de l’època dels romans».
La iniciativa compta amb l’absolut suport d’Aseconda,  una organització empresarial sense ànim de lucre on s’integren la major part de les empreses que desenvolupen la seua activitat al municipi. El seu objectiu és la defensa i presentació dels interessos empresarials en tots els àmbits econòmics i socials, i una de les seues metes es retornar el valor al treball que duen a terme els llauradors. L’agricultura ecològica està vista en l’organització com una eixida a l’actual crisi econòmica i per això van a impulsar-la.
L’abandonament de les terres està sent l’eixida més buscada davant la poca rendibilitat. Els guanys del llaurador comparades amb els preus que el consumidor final paga pels productes adquirits no tenen res a vore, i això està fent reaccionar el sector. A les comarques de l’Alt Millars, la Plana Baixa i l’Alcalatén ho tenen clar: han d’unir-se i apostar per l’agricultura ecològica, que a poc a poc va guanyant pes en el mercat. L’objectiu és desmarcar-se, trobar un nínxol de mercat paral·lel i donar valor allò que ara mateix té poc valor per al llaurador econòmicament parlant. Tal vegada la solució siga l’agricultura ecològica. Una cooperativa va a intentar-ho i, per a aconseguir-ho, comptarà amb la determinació dels principals agents socials i el suport també de les institucions públiques.

Iniciar el curs escolar

Iniciar el curs escolar

Aquest curs escolar 2010-2011, el CP Francisco Mondragón d’Eslida ha començat les classes amb la il·lusió d’un nou curs escolar. Enguany comptem amb 71 alumnes d’Infantil i Primària organitzats en 5 aules. Els alumnes d’Infantil 4-5 anys estan junts a la mateixa aula, i els alumnes de 3 anys estan en una altra.
Els alumnes de Primària estan organitzats per cicles. En el Primer Cicle estan els alumnes de 1r i 2n; en el Segon Cicle els alumnes de 3r i 4t, i en el Tercer Cicle els de 5é i 6é.
També comptem amb 5 mestres tutors, 2 d’Infantil i 3 de Primària, i amb 4 mestres especialistes itinerants que compartim amb altres escoles. Els especialistes d’Anglés i d’Educació Física els compartim amb l’Escola de Fondeguilla; l’especialista de Religió amb el CP Jaume I de Nules, i l’especialista de Música amb el CP La Cova de la Vall d’Uixó, CP José Soriano de Vila-real i CP Vicent Faubell de la Llosa.
A més, tenim el suport d’una psicopedagoga que acudeix al nostre centre tots els divendres quinzenalment i el servei d’una logopeda dos dies per setmana. Amb tots aquests professionals de l’educació pretenem dur a terme un ensenyament de qualitat per a tot el nostre alumnat.
Per finalitzar, desitgem que aquest curs 2010-2011, tota la Comunitat Educativa siga partícip d’aquest projecte de futur.

L’estiu amb treball

La Corporació Municipal ha gestionat les subvencions nacionals, autonòmiques i provincials per a oferir treball a la gent del poble. Així, podem vore que s’han pogut obrir les piscines i contractar quatre persones per a socorristes i recepció, que hi ha una brigada de sis persones que fan neteja i manteniment del poble i, segons la informació rebuda, s’ampliarà el personal a l’agost amb dos persones més de reforç.

Un juliol complet

Un juliol complet

Començat l’estiu, el poble s’ompli de xiquets que tenen vacances. Enguany, gràcies a les activitats de l’Escola d’Estiu realitzada del 5 al 23 de juliol, han participat 28 xiquets i xiquetes d’infantil i primària, que han pogut conéixer i experimentar entre altres activitats la funció tradicional del llavador; també hi ha una escola esportiva amb 10 xiquets, dos dies per setmana. 
Per a tota la població hi ha cursos de natació (embarassades, xiquets, dones, etc.) que poden fer iniciació, perfeccionament, gimnàstica aquàtica i aquaeròbic-aquafitness.
També s’està impartint un curs de 75 hores, organitzar per AFAMMER i el Parc Natural, amb finançament nacional i europeu, per a treballadors. El contingut és sobre "Bones pràctiques agràries: poda i cura de la vinya" i compta amb 15 alumnes matriculats i l’assistència de 18 a 20 interessats en el tema.

Concurs de cartells

Encara teniu temps de participar en el concurs de cartells que, des de ja fa uns anys, organitza l’Associació «El Puntal de l’Aljub» per tal d’elegir un cartell que anunciarà la representació de la Passió del nostre poble per al 2011. Com ja va sent habitual, tindreu les bases exposades als llocs de sempre, que pràcticament són les mateixes que en altres anys. Per tant, la valoració i votació popular es farà el dia de la Fireta, el 15 d’agost. Esperem molta participació. Ànim, i a fer treballar la imaginació.

Uns dibuixos d’Eslida dels anys 20

Uns dibuixos d’Eslida dels anys 20

Òscar Pérez Silvestre

 

En alguna ocasió, a propòsit de la llegenda del castell de Castro, he escrit en algunes publicacions nostres sobre un personatge artanenc que em va captivar en llegir la seua biografia: Vicent Tomàs i Martí (1898-1924). No tenim ací tot l’espai que faria falta per a poder esbossar la vida d’este valencianista, tan intensa com curta. Fixeu-vos que només tenia 26 anys en morir víctima del tifus i ja era una personalitat coneguda en el món de les idees valencianistes més avançades del moment arreu del nostre País Valencià.
Fou una ment d’aquelles lúcides i cultivades, i un incansable propagandista del valencianisme als pobles de la Plana, de l’Horta i del Maestrat. Quan llegim els articles que publicava en la premsa descobrim la gran estima que sentia pel seu territori. No és estrany, per tant, que estimara tant el seu paisatge, la seua història, la seua llengua i això anava acompanyat de l’interés per l’excursionisme, i per derivació, la inclinació per les restes arqueològiques. Ell mateix degué contagiar esta dèria al seu germà Joan (dos anys més menut), qui en els primers anys 20 va ser capaç de trobar diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i als pobles de la rodalia. Uns anys després de la mort de Vicent, Joan fou denunciat per les seues indagacions, i va desviar l’interés cap als castells espadànics. Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez, «trobà més atraients les ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que feia goig veure».
Joan, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i de tant en tant pintava. Quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense aquella formació professional que s’adquireix a les escoles», ens diu Esteve en les seues memòries. L’excursionisme i el dibuix també eren dos dels entreteniments de Vicent, que en les seues eixides es parava a deixar constància d’alguns edificis singulars que trobava. A més, es detenia a alçar mapes amb unes perspectives tan modernes que hui només podríem fer amb fotos aèries o amb el Google Maps.
No ho faré més llarg. Simplement, vull agrair la generositat del professor Vicent Franch i Ferrer de cedir-nos esta novetat per a ser difosa en les publicacions d’Eslida. A Vicent Tomàs, com sempre, la meua admiració incondicional.

La indústria de l’espart a la serra d’Espadà

La indústria de l’espart a la serra d’Espadà

Josep Herrero Cabanyes

 

El segle passat no fou una època d’abundància per als pobles de la serra d’Espadà i la Plana. Temps políticament plagat de constitucions de curta durada, socialment obsessionat en reformes agràries que no s’acomplien i militarment qualificat com una època de pronunciaments i guerres civils. Estes circumstàncies un tant desoladores no podien oferir en contrapartida una alternativa econòmica favorable. Ben al contrari fou, com la majoria d’èpoques pretèrites, un temps de penúria i a voltes fam per a les classes populars.
L’agricultura era predominantment de secà i hi havia grans àrees del terme amb bosc i garriga, amb tan sols una explotació de pastura extensiva, aprofitament de llenya i carbó en estes àrees. Per a mantindre la població existent en relació als seus recursos naturals i en fase d’expansió demogràfica, es necessitaven noves fonts de riquesa. La població, regida per l’instint de conservació i la intel·ligència, els trobà principalment en l’extensió de la propietat a altres termes, en l’augment dels regadius, l’emigració definitiva i temporera i el treball de l’espart, sobretot centralitzat a Artana.

Els sariers i l’espartí
Estos artesans de l’espart eren unes vint famílies que en temporada de primavera i estiu eixien del poble amb el seu mul carregat d’espart i es dirigien a diversos llocs principalment del País Valencià, Aragó o Catalunya, on muntaven els seus improvisats magatzems on elaboraven les peces i venien majorment previ encàrrec.
Fins a l’acabament del segle XIX, la llata i els seus derivats constituïen quasi la totalitat de la indústria artesana de l’espart. Esporàdicament es feien espartims per al consum local i poca cosa més. Fou en els darrers anys de segle XIX quan el treball de la llata evolucionà per a transformar-se en la indústria de l’espart. El pas es realitzà progressivament. Al principi es venien els dos productes, però en pocs anys l’espartí té una preponderància respecte de la llata. L’obertura de mercats és deguda a dos causes ben diferents: la qualitat de l’espartí local i el perfeccionament de la premsa.
Ara és al poble on es confecciona tota la mercaderia amb un treball a destall realitzat a domicili i amb matèria prima, prèviament pesada per evitar els fraus, a càrrec de l’empresa. La labor serà de les dones, i ocasionalment -si faltava jornal al camp- també dels hòmens.
Fins a l’any 1912 continua l’expansió. A Artana augmenten els comerciants fins a 14 i les treballadores disfruten d’un modest però acceptable nivell de subsistència. A poc a poc, però, el mercat s’estabilitza, sorgeix una dura competència entre els empresaris del poble que a més de fer front als espartimers d’altres llocs, fan la guerra entre ells. En canvi, a escala local sembla hi ha un acord de no apujar els preus de confecció com a forma de pal·liar les seues dificultats comercials.
Esta falta de rendibilitat en la confecció que patien les treballadores es produiria des de l’any 1912, precedida i acompanyada per unes circumstàncies econòmiques generals altament desfavorables. L’any 1904 es manifesta un conflicte social en reclamar els treballadors agrícoles locals el mateix jornal que a Borriana. Els llauradors no hi accedeixen per considerar les terres de secà menys rendibles i acorden com a mesura de pressió no donar cap jornal. La gelada de 1905 anorrea les collites i, conseqüentment, el conflicte. Des del març de 1906 es viu una sequera que tindrà una durada de més d’onze anys, concretament fins als temporals de novembre i desembre de l’any 1917. La Primera Gran Guerra (1914-1918) arruïna l’economia tarongera i hi ha treballadors que es veuen obligats a emigrar a França, on fa falta mà d’obra per estar la població ocupada en la defensa del país. L’estiu de l’any 1918 venia la cucaratxa i ocasionava estralls  en les famílies.
L’any 1915, les espartimeres que es veuen forçades a viure del seu treball havien de fer una jornada de 15 o 16 hores. Algunes col·locaven el pa sobre els genolls per no deixar la faena mentre menjaven. En canvi, als ulls de les obreres semblava que els espartimers creixien econòmicament.
Després de moltes protestes infructuoses i considerant que la situació desesperada hi persistia, en el mateix any 1915 a Artana es crea entre les espartimeres una junta de defensa que molt prompte agruparà 725 sòcies. Els comerciants, temorosos de la unió, intentaren desfer-la per diferents mitjans, però no ho aconseguiren.
 A mitjan juliol de l’any 1916 aparegué Don Antonio Masa Pineda, propietari d’una important indústria espartinera a Ojós, localitat murciana pròxima a Cieza. La crisi del mercat provocada pels industrials d’Artana de segur que també afectava greument el seu negoci, i ell, amb seny comercial i probablement informat del que hi ocorria, venia a salvar la seua indústria.
En este llastimós panorama, l’activitat espartimera era vital. Per això l’aparició de D. Antonio Masa, el Senyoret, va ser providencial. Ell estudià l’assumpte de l’espart al marge dels esdeveniments i una vegada aclarits els seus dubtes es posà en contacte amb les treballadores i hi arribà a un acord. Accedeix a pujar 3 perres per espartí de 75, i elles n’havien de fer 3.000 dotzenes. Al cap d’un temps hi torna, quan les espartimeres havien superat considerablement el destall convingut i ja dubtaven que hi tornara.
Ràpidament es féu una reunió general del sindicat, davant del qual D. Antonio es negava a complir la promesa. Les dones començaren a protestar, però ell s’imposà fent-les callar i resolgué la qüestió amb una nota d’humor: "Yo no les doy tres perras; quiero subirles cinco". L’alegria fou molt gran per aquell augment de sorpresa que ni tan sols havien somiat, i des d’aquell moment tot el poble treballà per a ell. D’esta intel·ligent manera, el Senyoret salvava la seua empresa d’Ojós, en creava una altra a Artana de considerables dimensions amb un producte de qualitat i dignificava el salari de les espartimeres.

L’empresa del Sr. Masa
El Sr. Masa començà a treballar-hi l’agost de 1916; l’any següent, a més de quedar-se els seus magatzems plens de material elaborat, va comercialitzar 7.000 dotzenes. El 1918 l’activitat va ser màxima, i hagué de desestimar per falta de capacitat productiva un encàrrec de 12.000 dotzenes. Este desajust entre l’oferta i la demanda impulsa a ampliar la indústria als pobles veïns d’Eslida, Tales, la Vilavella i Betxí. En canvi, no arribà a Nules per l’oposició d’Artana, motivada per la por que el centre fabril passara allí per la facilitat de les comunicacions.
Els empresaris locals, totalment desbancats del negoci, intentaren al principi dissuadir D. Antonio per diversos mitjans, i en no aconseguir-ho a Artana estengueren els seus comerços a Eslida, Xova, Fondeguilla, Nules, Alcalà de Xivert i fins i tot a la localitat d’Hellín, a Albacete. També acolliren treballadores locals que no treballaven per a D. Antonio o que es deslligaven d’ell, fet prou freqüent perquè era molt exigent en la qualitat del treball.
Malgrat l’èxit inicial, el Sr. Masa molt prompte deixà la indústria en mans d’encarregats fins a desentendre-se’n allà per l’any 1920. Això ens fa sospitar que el seu objectiu principal era apujar els preus a Artana per tal de fer més competitiva la seua empresa d’Ojós. Després d’esta etapa, són les obreres qui comercialitzen el seu producte per mitjà del sindicat, però molt prompte fracassen i passa l’empresa a mans des senyors Franch, Meneu i Ibáñez de Betxí. La seua gestió no és encertada i acaba també en fracàs.

La tornada dels empresaris locals
Joaquín Pitarch Vedrí, espartimer de tota la vida, compra el comerç dels senyors Franch, Meneu i Ibáñez i constitueix la indústria més gran de la vila. També els altres espartimers tornen a treballar al poble i durant este període es labora constantment sense cap conflicte. Els mercats s’estenen: passem dels primers del Maestrat, del Montsià i del Baix Ebre a tota la part nord-oriental de la península (Catalunya, Aragó, Navarra i Logronyo). La producció mitjana es podria xifrar en unes 30.000 dotzenes anuals, equivalents a 1.300.000 kg d’espart, si bé fluctuava prou en relació a la producció olivarera.
L’adveniment de la República (1931) no modificà la conjuntura favorable de la indústria, però sí la Guerra Civil de 1936. Van tancar moltes empreses. El temps que durà el conflicte fou desfavorable per a la nostra indústria, com ho era per a quasi totes les activitats, per desenvolupar-se amb una gran inseguretat política, econòmica, social i comercial.

La indústria de la postguerra
La postguerra va ser una etapa extremadament difícil: persones, principalment jóvens, mortes o desaparegudes; altres jóvens fent un servei militar d’una durada considerable, hòmens empresonats, etc. Als factors de caràcter humà cal afegir els econòmics i socials. Camps erms i nul·la activitat tarongera a causa de la II Guerra Mundial, manca de treball, control i repressió, pobresa i fam generalitzada de la qual solament es lliuren alguns agricultors acomodats...
A causa de la desorganització econòmica i laboral, de la falta de transport i del mal estat de les zones olivareres, no és possible reiniciar el treball fins a l’any 1944. Més tard, el règim econòmic autàrquic revalora l’oli i, en conseqüència, la indústria espartimera viu un bon moment. El preu de confecció també puja moderadament: l’any 1945 es paga l’espartí de 75 a 2 pessetes/unitat, però l’optimisme dura poc: a principi de l’any 1946 es frena la conjuntura favorable a causa d’una terrible gelada que acaba o debilita moltes comarques olivareres.
L’any 1951 s’uneixen les huit enpreses locals i constitueixen La Industria Capachera Artanense. El principal motiu d’esta unió és obtindre la matèria prima necessària, ja que la falta d’espart era un gran problema pel gran consum que en feia la indústria dels sacs (recordem que en l’època de l’autarquia no es podia importar jute). D’esta manera es va resoldre, en part, el problema.
En este període, la gelada del 56 i la progressiva transformació de terres d’olivar en zones fruiteres (és el cas de moltes comarques lleidatanes) fan perdre a l’ICA nombrosos clients tradicionals. Aleshores, l’empresa busca nous mercats a Castella i Andalusia i entra en forta competència amb les indústries espartimeres del sud. Algunes d’elles tenien preus més competitius perquè no pagaven la Seguretat Social de les obreres. Davant d’este problema de competitivitat, s’aposta per la mecanització com a única alternativa per tal de garantir la continuïtat de l’empresa. Malgrat els intents d’alçar l’empresa, la crisi arrossegada durant anys ara és major i sense possibilitats de solució, però l’activitat continua en els 70 fins a l’any 1981, quan pot considerar-se extingida. 
 
Conclusions
Va ser molt positiu per a Artana, i també per als pobles veïns, haver tingut durant quasi cent anys una indústria que mantenia molts llocs de treball, els beneficis de la Seguretat Social i els subsidis de jubilació. En contrapartida, va ser una llàstima -quan es veia clarament que l’espartí no tenia futur- no haver aprofitat els empresaris l’organització industrial, la mà d’obra disponible, el potencial econòmic i l’experiència acumulada per a continuar l’activitat en algun altre sector de més futur. Si això s’haguera previst, s’hauria evitat el drama de l’emigració.
De fet, quan va acabar la indústria quedaren moltes famílies desemparades, principalment aquelles de la classe treballadora amb filles, que no tingué altre remei que emigrar majoritàriament a pobles veïns on podien ocupar-se en sectors com la indústria del calcer a la Vall d’Uixó o a la del taulell d’Onda. Va ser una època de penúria econòmica i patiment per a qui marxava, com també per als qui s’hi quedaven. Es prescindia així de familiars, amics i veïns que, sense cap dubte, aportaven molts valors a la nostra societat local.

Panells informatius

Panells informatius

Si fem memòria, en el número 120 de L’Alé vàrem informar de la possibilitat de connexió a l’Audioguia Turística mitjançant el bluetooth. Doncs bé, com ja heu observat a l’entrada a la població per la carretera d’Artana i de Xova, o al Centre de Visitants, o a les places de l’Ajuntament i de l’Església, trobem uns panells informatius que ens permeten llegir informació del poble i també ens expliquen l’Audioguia: on descarregar-se-la (Ajuntament, Centre de Visitants o per Internet) i el contingut de cadascuna de les audioguies. La número 1 donarà informació del municipi; de la número 2 a la 5 de les rutes de monuments; la número 6 de les rutes per les fonts; la número 7 dels molins; la número 8 de les coves, i la 9 i 10 dels senders pel terme.

Trobada dels Pobles de l’Espadà

Trobada dels Pobles de l’Espadà

El passat 5 de juny va tindre lloc a la població de la Vall d’Almonacid la VIII Trobada dels Pobles del Parc Natural de la Serra d’Espadà. Els esliders i eslideres, igual que els veïns de l’Espadà que varen participar, varen gaudir d’una sèrie de mostres de productes dels nostres pobles, de la solta d’aus, de demostracions d’activitats tradicionals, de quatre exposicions, de xarrades interessantíssimes, de tallers participatius infantils i d’actuacions musicals de l’Escola de Dolçainers i Tabaleters de Tales i dels grups de dansa Aires de la Sierra de Villamalur i El Raval de Vila-real.

Jocs Esportius i viatge a Lleó

Jocs Esportius i viatge a Lleó

Un grup d’alumnes de Primària del CEIP Francisco Mondragón d’Eslida ha participat en la 28ª edició de Jocs Esportius organitzats per l’Ajuntament de Nules en les proves de salt de longitud, velocitat, fons, llançament de pes i de disc, que van començar el dia 1 de juny, en els quals també han participat alumnes de Nules, la Vilavella i les Alqueries. Estan molt contents perquè han guanyat 4 medalles en velocitat i salt de longitud.
I encara més, perquè l’alumnat de 5é i 6é curs ha tingut la gran oportunitat en este curs de gaudir d’un viatge meravellós a Lleó dins del programa anomenat Escoles Viatgeres, amb una setmana de duració. Han fet el viatge acompanyats per alumnes d’altres dos col·legis: el d’Arnalcázar (Sevilla) i el de Parla (Madrid). Han fet un recorregut per mols llocs interessants, com ara Ponferrada, la catedral de Lleó amb unes magnifiques vidrieres, les coves de Varperquer (les més grans que han vist mai), Astorga, els Pics d’Europa, rius, cascades... Tots junts han compartit moltes experiències i molt bones.

La Passió: compartim responsabilitats

La Passió: compartim responsabilitats

Rosa Doñate

 

Un any més, l’1 de maig l’Associació Cultural «El Puntal de l’Aljub» ha organitzat l’assemblea general amb un dinar de germanor i els següents temes a tractar:

-    Fer entrega del cartell anunciador a l’autor, que amb la seua família ens acompanya este dia.
-    Donar a conéixer l’estat de comptes.
-    Fer una valoració de la representació d’enguany amb les noves incorporacions i els canvis de papers.
-    Renovació de part de la Junta.
-    Precs i preguntes.

En el desenvolupament de la reunió cal assenyalar l’agraïment a totes les persones que van fer possible que un any més la representació fóra una realitat; es fa referència tant als qui estan de cara a la gent com aquells que des de l’anonimat ajuden en el muntatge i els preparaments. A més a més, tocava renovar una part de la Junta, punt sempre delicat fins a enguany, quan es va reconéixer la necessitat de compartir responsabilitats i anar rellevant altres persones en la gestió de l’associació. Així, es va arribar a un ràpid acord i la Junta d’abans formada per Emilio Molina (president), Rosa Vta. Doñate (secretària), Sofia Gimeno (tresorera) i els vocals José Manuel Pitarch, Jesús Gómez, Emilio Sorribes i Mili Manzana, va ser renovada per: Valentín Paulo, Mª Vicenta Rochera, Sergio Bernat, Gustavo Paulo, Marisa Pitarch, Vicente Sanchis i Mili Manzana (es queda de la Junta d’abans). Acordaren que ells es reunirien per a distribuir els càrrecs i quins renovarien als dos anys per la importància de no canviar tots alhora.
    Alegrem-nos i reconeguem a les persones que han dedicat temps a la gestió i funcionament de l’associació; donem suport i acompanyem els nous responsables que amb il·lusió continuaran treballant per mantindre la representació de la Passió, perquè el resultat depén de l’esforç de tots i totes.

Coses molt importants, Eslida!!

Coses molt importants, Eslida!!

Mn. Miquel Romero i Navarro

 

Hem passat el mes de maig, aquest temps joiós que ens ha portat la primavera a la nostra terra. Diguem-ho amb orgull i joia, com diuen molts valencians de la terra que tenim: «La millor terreta del món».
Al mes de maig solem evocar la memòria i l’honor del nom de santa Maria, la Mare de Déu. Com passa a molts pobles, i també ho tenim a Eslida. Quant dóna de si el Calvari del poble...! Principalment en la memòria i el fervor popular, festiu, sensiblement fervorós del Sant Crist de la seua Mare, la Mare de Déu dels Dolors. A més de tindre en la vila altres imatges ben volgudes de Santa Maria: la del Roser, la Immaculada, la manera de ser d’Eslida que en bona mesura conforma la forma de ser i sentir de moltíssims esliders. Ara, recordar-ho, reconéixer-ho, ens dóna satisfacció. Perquè als qui d’ací són i ací viuen els satisfà el poble, el camp muntanyós, bonic i saludable. I la població que en molts sentits ha creat viu un ambient de familiaritat i en bona mesura de benaurança.
Ara serà bo atendre el que ha sigut i és la Verge Santa Maria. Seria profitós conéixer més i més, i aprofundir el coneixement de Maria Santíssima i la devoció amb què la relació materna i filial amb ella es fa càlida. I ens ajuda a ser fidels devots i tindre-la molt present, un sentit feliç de la vida cristiana que tractem de tindre al ser els seus devots.
És important el que coneixem i creiem com a fidels. Cal pensar-ho, sentir-ho, comentar-ho en les converses confidencials!
Havíem dit que teníem coses ben importants. Això ens dóna satisfacció. Així ho esperem: al mes de maig, el bon aire del nostres pins d’Eslida que ve del nostre cel brillant ens farà més bons i més feliços.

Clavariatge

Clavariatge

Com és d’important comprendre el significat de ser Clavaris del Crist!  Sabem que estan embellint el recinte del Calvari perquè escoltem la campaneta, els veiem tots els mesos venent loteries i dècims, casa per casa i carrer per carrer (se’ns fa pesat als qui la comprem, però què serà per a ells, que es passegen els pobles!) i altres activitats per a poder fer unes festes per al poble en temps de crisi. Els qui ja han fet la festa comenten que «és molta la faena durant tot l’any, però es fa de bon gust». Doncs sí, és cert, i de gust han estat el cap de setmana de Sant Lleó i Sant Vicent organitzant dissabte un dinar de calderes, estant al càrrec d’una barra en el ball i col·laborant en la repartida de coquetes i en la processó de Sant Lleó.

De la festa, la vespra...

De la festa, la vespra...

Òscar Pérez Silvestre

 

El temps és una talaia privilegiada i necessària per a vore i saber com evolucionen els rituals i les celebracions festives d’un poble. De vegades apel·lem a la paraula tradició per a defendre una concepció de la festa que creiem que és millor, però en realitat estem defenent els nostres gustos personals i la nostàlgia que sentim d’altres temps. És, per tant, una qüestió subjectiva, sentimental, que pot ser compartida per altres persones o no.
En la festa, però, no tot és subjectiu: hi ha dades, informacions, comparacions que es poden fer d’una manera objectiva. Just estos fets reals són els que ens indiquen que hi ha una evolució i pot ajudar-nos a vore en quin moment es troba una festa pel que fa al tipus d’activitats que es programen i quina és la resposta del públic que hi participa.
La nostra dita tradicional «de la festa, la vespra» continua d’actualitat. La vespra sol ser el dia més participatiu, el que fa eixir la gent al carrer de forma més multitudinària. Actualment, les celebracions religioses es ressenten per diversos motius i sembla que no atrauen el personal. No tenim espai ara per a parlar-ne, però és un tema ben interessant. Sí que podem apuntar que, encara que el motiu de celebració i el fonament primer sol ser un sant o santa, una advocació mariana o cristològica, el contingut religiós s’ha separat de la concepció de la festa com a unitat. És un símptoma més de la secularització que vivim des de fa dècades, que porta a destriar els actes de tipus més civils d’aquells que, en realitat, motiven una celebració.
En un parell de dies, el segon diumenge de Pasqua i el dilluns següent, a Eslida hem celebrat el nostre patró sant Lleó el Gran i el sant taumaturg Vicent Ferrer. Si bé esta última festa no desperta massa atracció entre els parroquians no habituals, pel que fa a sant Lleó es desplega una certa quantitat d’actes de carrer de la vespra a la festa: enguany unes calderes al migdia, orquestra de nit, i el dia gran, el diumenge, amb la missa solemne, processó i repartiment de les coquetes o caritats.
Se solen sentir comentaris de plaça que exterioritzen que les coses estan canviant pel que fa a l’assistència a la missa i a la processó. Siga com siga, sant Lleó continua convocant el poble en el seu dia, continua sent una fita anual per a la celebració de la identitat d’un grup humà, que és una de les finalitats de la festa.

Obres a ca Antoni

Obres a ca Antoni

Bé per viure, o per l’antiguitat de les construccions, arriba un dia en què cal fer algun que altre arreglet a casa. I això és el que li ha passat a Antoni, més conegut com "el santet". Primer va ser la teulada que, vella i podrida, ja ho era capaç d’aïllar-li la vivenda de l’aigua de pluja; i ara, li ha tocat a la finestreta que, també podrida, a més de corcada i desconjuntada, ja no acomplia massa be les seues funcions. Gràcies al matrimoni veí d’Antoni, Pasqual i Vicentica, a este entranyable vell de gener, no li falta estima ni atencions. A tots dos, enhorabona per estes encertades iniciatives, felicitats pel seu bon fer, i gràcies per la seua voluntat manifestada en estes intervencions de millora de la capelleta: ¡Sant Antoni estarà ben content!, i els qui se l’estimen, agraïts. Antoni, encara que no repartixca rotllos tots els dies, tots els dies està a casa. " …, fe, esperanza y caridad, mantenéis con gran fervor".