EL LLEÓ DE ROMA

«Ja que sols per vós el cel, sent les nostres peticions...". Amb estes paraules comencen els gojos que li cantem al nostre Gloriós Patró Sant Lleó I, el Gran, Papa i Doctor del l’Església. No sabem quin és l’origen d’esta devoció tant peculiar al nostre poble, sols tenim com a referència el que diu la setena estrofa dels seus gojos, en la qual s’atribueix com un fet miraculós que eixira per Patró, ja que, segons conta la llegenda popular, el seu nom no figurava entre els candidats que el poble havia designat, per ser elegit a sort, com a patró d’Eslida.

 

I, per què ell? Tal volta no ho sabrem mai, tampoc no cal trobar explicacions per justificar-ho: va eixir el seu nom per tres voltes, i el poble el va acceptar i venerar com a patró, com quan va ser elegit Papa, que va ser aclamat pel poble i pel clergat. I Eslida, fidel a les seues arrels i fonaments cristians, segle rere segle, any rere any, continua manifestant la seua fe en Déu i la devoció al seu sant, cada segon diumenge de Pasqua, agraint al Pare els favors que, mitjançant la constant intercessió de sant Lleó, li ha concedit al llarg de la seua història com a poble, i agraint-li també que li’l donara per patró.

 

En Lleó trobem un home valent (fent honor al seu nom), compromés en el seu temps, preocupat per les necessitats de la gent, especialment dels que pateixen; un cristià al qual "no se li arruga el melic" per denunciar, des de la fe i les veritats evangèliques, les injustícies, els abusos, les mentides i els errors de la societat amb què conviu, conseqüent i coherent amb la seua fe i la seua vida, amb el que celebra i viu. «Norma de savis, martiri dels heretges, terror de tirans, protector dels fidels, glòria de l’Església, perla dels confessors, honra de prelats, sol entre els doctors, refulgent sol del Salvador Rediviu, llengua viva i clara de l’Esperit Sant Diví, exemple de virtuts, consolador d’afligits, dolcesa de pobres, ajuda de desvalguts, abisme d’humilitat...», qualitats que se li atribueixen al seu llarg i fructífer pontificat, i que queden reflectides en la Salve que els esliders li cantàvem amb fervor i devoció, en altres temps, junt als gojos.

 

Pontífex de l’Església al segle V, en uns temps no gens fàcils, va combatre heretgies i va haver de plantar cara al tirà més famós i temut de l’antiguitat: Atila. Lleó, amb una eloqüència i valentia inspirada per l’Esperit Sant, va eixir al seu encontre, i el va persuadir perquè desistira de la seua intenció de saquejar Roma. Sols amb la força de la paraula, va salvar la ciutat d’una destrucció segura, que des d’aleshores el va considerar el seu alliberador. Lleó, per tal que la victòria sobre Atila quedara en la memòria, va manar fondre una estàtua de Júpiter per a fer-ne una altra de l’apòstol sant Pere, que des d’aleshores es venera a la Basílica del Vaticà, per la multitud de fidels que van a venerar les seues relíquies. I anys després, tot i que no va poder evitar que Roma fóra saquejada a mans de Genseric, sí que va aconseguir que el bàrbar respectara les vides dels seus habitants i els edificis.

 

Destaca la seua força, eloqüència i profunda teologia en les seues cartes i sermons, que van quedar patents també en el Concili de Calcedònia, quan després de la seua intervenció, tots el presents, unànimement, exclamaren: «Pere ha parlat per boca de Lleó». Allí va quedar definida la divinitat i humanitat de Crist, i a ell li devem la pregària que resem els cristians tots els diumenges, el Credo, que és la Fe de l’Església que ens gloriem de proclamar.

 

És, junt al veí bisbe sant Ambròs, un dels Sants Pares de l’Església occidental; té un formós altar de marbre a la Basílica de Sant Pere de Roma, on, darrere de la inscripció «CORPUS S. LEONIS PONTIFEX ET CONFESSOR, COGNOMENTO MAGNI, ECCLESSIAE DOCTORIS», descansa el seu cos des del segle VII. A la Basílica de Sant Joan de Laterà trobem un medalló amb la seua imatge, baix del qual ens diu que va ocupar la seu de Pere 21 anys, un mes i tretze dies, és a dir, des del 29 de setembre de l’any 440 fins al 10 de novembre del 461; i a la cambra on es custodia una part del Tresor Vaticà, en una arqueta, hi ha les relíquies dels quatre sants papes Lleó, entre elles les d’ell, que ha tingut l’Església catòlica.

 

Per a molts, sant Lleó és un complet desconegut, i associen el seu nom al del ferotge animal africà, però heu de saber que compartim sant patrò amb un poble de la província de Granada que es diu Benamaurel. He establit contacte, i hem intercanviat informació, i he pogut comprovar certes similituds amb la nostra festa: la celebren també a l’abril, al voltant del dia 11, i reparteixen el que ells anomenen «la Rosca», símbol de la caritat que Lleó tenia pels pobres, i del seu desig d’unir el sustent material amb l’espiritual. Li dediquen un Tridu i una Solemne Novena, traslladen la seua imatge des de la parròquia fins a la seua ermita, i després recorre els carrers del poble en processó fins a l’església parroquial.

 

Advocat contra les febres maltes i tifoidees, cosa que ens consta, quan en altres temps, els esliders, assetjats per estes malalties, varen fer uns panets que, en ser beneïts, els donaven a menjar als malalts, i veien com milloraven de la malaltia. A més, el tenen per patró els cantors i els organistes, potser pel seu zel pel culte i la litúrgia.

 

Alegrem-nos de tan gran intercessor que la Providència ens ha concedit, i ja que el tenim per patró, per "model" en el seguiment de Jesucrist, el millor homenatge que li podem fer és ser com ell, deixar-nos tallar segons eixe patró, que en vida, tot i que com a ésser humà no era perfecte, es va fer per als altres un «alter Christus», ‘un altre Crist’, posada sempre la seua vida i confiança en el Senyor. Com Lleó, mirem amb l’esperança depositada en Déu el temps que ens ha tocat viure la nostra fe, que tot i que han passat mil cinc cents quaranta cinc anys de la seua mort, hi ha situacions i circumstàncies de la societat que són semblants a les que ell va viure, i que necessiten de ser mirades i il·luminades des de i amb la fe. Que la coca no ens farte, sinó més aïna... que ens alimente.

 

Impetrant la seua pregària davant l’Altíssim, demanant-li que per la seua gràcia i protecció meresquem gaudir el goig etern, amb ell, a la Glòria. Diguem-li: «sigueu en les nostres afliccions, Diví Lleó, consol».

José Vte. Manzana

SOPAR DE LA FAM

Enguany, el Sopar de la Fam serà el dissabte 6 de maig a les 20.30 h, a la Casa de la Cultura, com a complement de la Campanya de Mans Unides. Esteu tots convidats a aportar la vostra solidaritat!

 

SANT LLEÓ I SANT VICENT

El dia 23 d’abril celebràrem la festa de sant Lleó, patró del nostre poble.  Tot comença amb una cercavila, Corporació Municipal i Banda de Música arrepleguen dels forns les coquetes i les porten a l’església, on es celebra la Missa, amenitzada per la Rondalla Parroquial. A continuació, tots els creients que esperen per a recollir la coqueta, acompanyen la imatge del sant en processó per l’itinerari habitual. En acabar, miniconcert de la UME i repartida de coques. El dia 24, festivitat de sant Vicent Ferrer, es va celebrar la missa tradicional.

CUIDEM LA LLENGUA

L’Alcora va ser l’organitzador de la 19ª Festa per la Llengua el dissabte 2 d’abril, actes celebrats amb la col·laboració de les escoles i les AMPA per a reivindicar, potenciar i transmetre a tota la població l’ús de la nostra llengua com a part fonamental de la nostra cultura.

 

L'ALTO EL FOC D'ETA

El passat 22 de març una notícia sorprenia a tothom: la banda terrorista ETA declarava un alto el foc. Sense cap dubte és un fet pel qual ens hem de felicitar i, sobretot, desitjar que aplegue a ser definitiu i es puga acabar amb tants anys de violència, atemptats, morts, odis... No és que ací vulguem comentar esta notícia que, evidentment, ha tingut un gran ressò als mitjans de comunicació, però és una ocasió per a reflexionar -i més ara que acabem de celebrar la Setmana Santa- sobre la violència més pròxima a nosaltres i és el fet d’enfrontaments dins de les famílies o entre veïns per motiu ben diferents: herències, política, etc. Creieu que el camí de l’odi és bo per a ningú? No caldria caminar pels camins de la reconciliació i superar diferències que no ens porten enlloc? Com podem dormir tranquils sabent que som enemics d’algú? Tenim un repte, no el desaprofitem, però tampoc anem de perdonavides. De vegades cal saber cedir pel bé de tots. Bona Pasqua.

 

FESTES DE SETMANA SANTA I PASQUA

Ja ha passat un any més la Setmana Santa i cal fer-ne balanç. La participació en els diferents actes ha sigut més o menys l’habitual, encara que sembla un poc estrany que, omplint-se el poble de gent que ve a passar uns dies amb nosaltres, no acudisquen a l’església. Una primera constatació és que la Setmana Santa per a molts, que inclús es diuen cristians, s’han convertit en uns dies de vacances, la qual cosa és també curiosa, perquè anar a la platja o a la muntanya no està renyit amb l’esperit d’eixos dies (hi ha temps per a tot si es vol).

 

El Diumenge de Rams va encetar les celebracions, i si tots els actes de la Setmana Santa són importants, cal destacar la celebració del Dijous Sant, en la qual vàrem recordar la institució de l’Eucaristia i de l’Ordre Sacerdotal, amb l’Hora Santa, que ens va acostar més a Jesús. El Divendres Sant està marcat per l’austeritat dels actes. I finalment, l’esclat d’alegria que és la Vigília Pasqual, festa de la resurrecció del Senyor, amb l’encesa del ciri pasqual, el recorregut per la història de la salvació i la renovació de les promeses baptismals.

 

Una iniciativa nova: la projecció el Dissabte Sant de la pel·lícula La Passió de Crist del director Mel Gibson. Encara que l’assistència no va ser molt nombrosa i que algunes persones no varen poder suportar algunes escenes per la seua crudesa. L’any que ve, un altre títol.

 

I si cal criticar alguna cosa, perquè tot no pot ser perfecte, tal vegada siga la processó del Divendres Sant. Per falta de gent no va poder eixir la Mare de Déu dels Dolors i el Sepulcre a punt va estar també de quedar-se dins l’església. Una pregunta per a reflexionar: quin Crist és més autèntic, el del Divendres Sant o el de les festes d’estiu? Ahí deixem l’interrogant.

 

NOMENAMENT DEL NOU BISBE DE SEGORBE-CASTELLÓ

Excm. i Rvdm. Sr. D. Casimiro López Llorente

 

Va nàixer en el Burgo de Osma (Sòria) el 10 de novembre de 1950.

 

Va cursar estudis ecliesiásticos en el Seminari Diocesà d’Osma-Soria.

 

Va ser ordenat sacerdot el 5 d’abril de 1975, quedant incardinat en la seua diòcesi Osma-Soria.

 

En 1973 va obtindre la Llicenciatura en Teologia en la Universitat Pontifícia de Salamanca i en 1979 la Llicenciatura en Dret Canònic en el Kanonistisches Institut de la Ludwig-Maximilians Universitat de Munic (Alemanya). En la Universitat va freqüentar els cursos per al Doctorat en Dret Canònic i va exercir com Assistent Científic.

 

Parla l’alemany i coneix el francés i l’anglés.

 

Ha exercit, entre altres, els càrrecs següents:

 

• Capellà de Religioses.

   

• Assistent Científic en l’Institut de Dret Canònic de la Universitat de Munic.

   

• Professor de Teologia Dogmàtica, Moral i Dret Canònic en el Seminari Diocesà d’Osma-Soria-Sòria; Promotor de Justícia i Defensor del Vincle.

   

• Administrador Parroquial de Berzosa i encarregat de Valdeabín i Valdegrulla.

   

• Canonge Doctoral i Secretari del Capítol de la Catedral d’Osma-Soria-Sòria.

   

• Rector del Seminari Diocesà.

   

• Vicari General de la Diòcesi.

   

• Administrador Diocesà d’Osma-Soria-Sòria (Seu Vacant)

   

• Vicari Judicial, Delegat Episcopal d’Ecumenisme, encarregat dels Museus i del Patrimoni Artístic de la Catedral.

   

• El 2 de febrer del 2001, el Sant Pare Joan Pau II l’anomena Bisbe de Zamora. El 25 de març del 2001, va tindre lloc l’Ordenació Episcopal i presa de possessió de la diòcesi, en l’església de María Auxiliadora, de Zamora.

   

• És membre de la Junta d’Assumptes Jurídics i de la Comissió Episcopal d’Ensenyança i Catequesi de la Conferència Epsicopal Espanyola.

   

SALUTACIÓ DEL NOU BISBE DE SEGORBE-CASTELLÓ

Zamora, 25 d’abril del 2006

 

Estimats germans i amics tots, diocesans de Segorbe-Castelló:

 

“Vos desitge la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor” (1 Cor 1,3). Amb estes paraules de Sant Pau vos salude de cor a tots al fer-se públic hui que el Sant Pare Benet XVI m’ha nomenat Bisbe d’eixa volguda Església Segorbe-Castelló. He rebut la notícia del meu nomenament amb sorpresa per portar només cinc anys caminant i amb goig amb esta Església de Zamora; però ho acull amb la disponibilitat i l’alegria de qui sap que es deu al Senyor i a la seua Església. Per això, junt amb els diocesans d’esta volguda Església germana de Zamora i amb tots vosaltres, ja els meus volguts diocesans, done gràcies de tot cor al Senyor que m’envia a vosaltres com el vostre Bisbe, pare, germà i pastor. Agraïsc sincerament al Sant Pare la confiança que deposita en la meua humil persona per a ser el vostre Bisbe. Amb la gràcia del Senyor i amb la vostra ajuda espere dur a terme la tasca que el Senyor i el Sant Pare hui m’encomanen per a bé de tots.

 

No és el moment de majors consideracions. Però sí de mostrar un record agraït cap a qui fins fa uns mesos ha sigut el vostre Bisbe, Mons. Juan Antonio Reig Pla. Que el Senyor li premie quant hi ha fet al servici de tots vosaltres! 

 

Salude de cor i m’oferisc a tots els sacerdots sense distinció, als seminaristes majors i menors, als consagrats i als seglars, que, sols o en associacions, moviments o grups, viuen la seua fe i treballen al servici del Regne de Déu. Un salutació molt especial als xiquets, als jóvens, a les famílies, als majors, als immigrants i als malalts. No oblide a aquells que, per una raó o una altra, s’han allunyat de la fe o de l’Església. Salude cordialment a les autoritats de Segorbe, de Castelló i de la resta dels municipis, així com a les autoritats provincials i autonòmiques i a quants exercixen alguna responsabilitat econòmica, cultural i social en el territori diocesà.

 

Pregueu per mi a Déu perquè em concedisca la gràcia, la humilitat i la força d’imitar en el meu ministeri els sentiments i l’entrega de Crist, el Bon Pastor, per a servir-vos amb verdadera passió i proximitat i emportar-vos a Crist, Camí, Veritat i Vida, en el si de la comunió eclesial. Fidel al meu lema episcopal “Al servici de la comunió’ desitge ser Bisbe de tots i per a tots. Ja des d’ara em teniu a la vostra sencera disposició.

 

Que la nostra Senyora, la Mare de Déu de la Cova Santa, m’encoratge i protegisca en esta nova tasca que el Senyor m’encomana. A ella em consagre i davall el seu mantell maternal vos pose a tots vosaltres. Que Ella i la intercessió de Sant Pascual Bailon ens acompanyen en el nostre pelegrinar cap a la casa del Pare.

 

             
            Amb tot el meu afecte,

 

            + Casimiro López Llorente.
Bisbe

Present... i futur?

Perles de la catequesi

Deixeu que els xiquets s’acosten a mi», va dir Jesús.
Quan mossén Salvador em va demanar el curs passat que em fera càrrec d’un grup de catequesi, em resistia, em feien por els nous mètodes. Antany, quan vaig ser catequista dels 16 anys als 20 i me’n vaig anar missionera, era una altra època: es memoritzava més, hi havia més disciplina, s’obeïa més, eren més submisos; però en l’essencial és el mateix: els xiquets tenen el cor obert, no tenen malícia, tots en particular són bellíssimes persones, però... ai quan s’ajunten els set xiquets, com de revoltosos i roïns que són!
«Què fan en el catecisme?», em pregunten alguns i jo els dic: aprenen que Jesús ens estima, que Déu és el nostre Pare i que tots som germans, i com a tal hem d’estimar-nos, que la Paraula de Déu està en la Bíblia, que hem de fer vida, viure l’Evangeli, els set Sagraments, els deu Manaments... Que tots els batejats som l’Església. Que Jesús ens perdona, que Maria és la nostra mare... Que la Primera Comunió no consisteix en els regals, el vestit i el convit, sinó a rebre Jesús en el cor i ser millors, que Déu és amor, que hem d’estimar-nos tots sense excepció, respectant-nos i resar.
El tema de l’altre dia era l’Eucaristia i vaig demanar a cada un que escriguera una carta a Jesús per a donar-li gràcies perquè en l’Eucaristia Jesús està sempre amb nosaltres. Després vam intercanviar les cartes, les vam llegir i va ser molt interessant:
«Estimat Jesús: Gràcies per estimar-me i donar la teua vida per mi. Jo també vull estimar-te i adorar-te per ser qui eres i per l’Eucaristia. Et promet ser bona i voler a tots, en particular a estos xiquets del catecisme, tan bonics i tan roïns i revoltosos. T’estima la teua amiga Juanita».
«Jesús, gràcies pel món. Vicent».
«Jesús ens ensenya a portar-nos bé amb tots els xiquets. Jo vull ser bon xiquet, vull tindre una vida millor, vull ser més llest, vull ser més bon xiquet. Gràcies, Rafa».
«Gràcies per tot el que ens has donat, l’Eucaristia, perquè és on donen la benedicció de Déu, gràcies per la santa Església que ens has donat; et vull molt. Dóna-li gràcies de la meua part a Déu. Gràcies per  tot. Besos per a tu i per a Déu Pare. Dóna-li gràcies a Déu pels homes, les dones, els xiquets i les xiquetes. Moltes gràcies per tot, moltes gràcies. Adéu. Fátima».
«Estimat Jesús, et vull molt i les amigues també et volem molt i també totes les persones del món. Julisa».
«Benvolgut Jesús, gràcies per tot el que ens has fet i donat, sobretot l’Eucaristia, i eres molt bo, ens ho dónes  tot, tot el que fas és bo, eres molt bona persona. La teua amiga que et vol, Mar».
«Jesús, eres el millor, eres bo, eres graciós, tinc ganes de conéixer-te; quan estaves ací tu, jo no estava. Eres beneït, que et beneïsquen, et vull, eres tan alt, eres gran. Vull ser molt bo, per favor. Carlos».
«Estimat Jesús, per l’Eucaristia, per voler-nos, per ser bo, vull que em beneïsques, per favor. Tu vols a tots. Fins a un altre dia. Adéu. El teu amic que et vol, Guillermo».

Estic segura que Jesús estarà content amb estes pedres precioses. Però quina responsabilitat tenim tots els adults, perquè Jesús va dir «ai del qui escandalitze un d’estos menuts...».

Juanita Fandos

En record de mossén Facundo

El passat 20 de gener va morir a Borriana, confortat amb els Sants Sagraments, el sacerdot mossén Facundo Castillo Montolío. Havia nascut a Matet el 27 de novembre de 1926, i realitzà els estudis eclesiàstics als seminaris de Tortosa, València i Segorbe entre els anys 1940 i 1951. Va ser ordenat prevere el 29 de juny de 1951, als vint-i-cinc anys d’edat. Va exercir els càrrecs d’ecònom d’El Toro i encarregat de Barraques; ecònom d’Assuévar i encarregat de Xóvar; ecònom d’Eslida i encarregat d’Aín i l’Alcúdia de Veo entre 1962 i 1967; coadjutor d’Artana i finalment capellà de les Monges Dominiques, ecònom de la Parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats de Borriana i arxiprest d’esta mateixa localitat. Va portar sempre al cor el nostre poble, i prova d’això és que tots els anys hi venia per a participar en la processó del Santíssim Crist, sent estimat per tota la gent d’Eslida.

El funeral es va celebrar l’endemà a la Parròquia del Salvador de Borriana amb una gran assistència de sacerdots i fidels. Que el Senyor li recompense el seu zel sacerdotal.

Comentari a l'Encíclica de Benet XVI

Potser heu sentit que el Papa ha escrit una carta important, d’eixes que anomenen encícliques. Potser heu arronsat els muscles i vos heu dit: «i a mi, què?; això serà per als capellans, no? A més, vaja novetat dir que "Déu és amor"». El cas és que el Papa actual, quan era cardenal, es deia Joseph Ratzinger i era conegut com el guardià de la fe. En fi, no és que fera por, però la veritat és que es dedicava a fixar la doctrina i a parar els peus a més d’un teòleg atrevit. En estos recorreguts es va anar guanyant fama de molt conservador, la qual cosa en l’Església tampoc és tan difícil, no anem a enganyar-nos. Però ell es va guanyar esta fama amb escreix.

Això sí, tot el món li reconeixia la seua condició de teòleg de primera fila, la qual cosa és tant com dir intel·ligent, culte i amb criteri propi i ben fundat. Pareix lògic pensar açò, si ha arribat a Papa, però convé destacar-ho. No és molt habitual que a Papa arribe algun dels grans teòlegs. Generalment, la gent creadora d’idees i la gent de govern no solen coincidir en les institucions. Hi ha excepcions, clar està, però així passa en l’Església i en la política.

El cas és que de Ratzinger pensàvem així, i Ratzinger, ara Benet XVI, ens ha escrit la seua primera Carta Encíclica i ens ha deixat sorpresos, quasi bocabadats. L’ha titulada Déu és amor. Ve a dir que l’ésser humà necessita l’amor com l’aire que respira; que l’amor és una experiència rica i variada que trempa la passió arrabassada de l’enamorament amb l’entrega a fons perdut a l’ésser estimat; que el cristianisme acull esta experiència humana i la reconeix com la imatge de Déu en nosaltres, perquè Déu és amor; que eixe Déu Amor s’ha manifestat en Jesucrist amb una claredat i una preferència inqüestionables pels necessitats; que l’Església ha de traduir esta experiència de fe en caritat amb els més necessitats, dins d’ella, i fora, en el món; que açò és tan consubstancial a ella com l’anunci de l’Evangeli i la Litúrgia; que no ha d’avergonyir-se de defendre i practicar la caritat, seriosa i ben organitzada, com si estiguera, així, ocultant les injustícies; que tampoc no ha de ser ingènua quant a les injustícies i les seues causes; que la política és una activitat que ha de regir-se per la justícia del bé comú, els Drets Humans, i que exigeix una valoració ètica; però que en la seua concreció és autònoma, i a l’Església no li toca competir amb ella; que per a aconseguir esta valoració de la caritat en la vida de l’Església, fa falta molta força interior, d’ací l’oració cristiana encarnada; molta sensibilitat humana, d’ací l’agermanament amb els necessitats i les seues necessitats; i molta sinceritat, d’ací l’experiència en carn pròpia que Déu és Amor gratuït i Perdó, perquè ningú pot parlar del que no coneix. De quina altra manera, sinó amb este, es va manifestar Déu en Jesucrist? Tot açò pareix tan evident que com podré dir que ens ha deixat quasi bocabadats. Ho dic perquè ho fa en una lliçó de 25 folis, això sí, precisos i ordenats, amb un estil senzill, més propi d’un professor que del Papa, respectuosos amb els distints, pensant en una Església que vol col·laborar amb el millor del seu món, que entén les seues conviccions com una proposta a la raó i a la llibertat de la gent. És tal la insistència en l’afirmació que als cristians, «els coneixereu per les obres» i, sobretot, per les obres d’amor amb els més dèbils, que, dit així, amb eixa insistència, claredat i senzillesa, és com un buf d’aire fresc en l’Església.

Indubtablement, el text té aspectes que a mi m’agradarien d’una altra manera. Especialment, jo preferiria vore algun apunt més crític del neoliberalisme en relació a la caritat i la justícia. La seua capacitat de manipular les millors intencions de la bona gent és proverbial! Però el que hi ha em basta per a dir que Ratzinger, perdó, Benet XVI, ha decidit airejar un poc l’atmosfera de l’Església. I dic, gràcies!, perquè era poc respirable. Llegiu-la; si no vos atreviu amb tota, llegiu allò que més vos puga interessar. No perdreu el temps. I no vos cregueu les simplificacions. Tampoc esta que jo escric.

 

Sopar de la Fam

Com en anys anteriors, comencem ja a parlar de la celebració del Sopar de la Fam, completant així la Campanya de Mans Unides. Encara està tot per concretar, però reserveu-vos la nit del dissabte 29 d’abril ja que probablement serà eixe dia. En la col·lecta de Mans Unides, celebrada en febrer es van arreplegar 495 euros. Gràcies a tots.

 

Assajos de la Passió

Avisem a tot els habitants del nostre poble que no es peguen cap ensurt si senten crits pels carrers: han començat els assajos de la Passió i continuaran durant tot el mes de març i els primers dies d’abril. Possiblement farem més soroll que altres anys perquè enguany som més gent que mai. Estem posant totes les ganes per aconseguir fer una representació en condicions, sempre amb l’ajuda de tots.

 

Voluntariat a la Comunitat Valenciana

L’Associació d’Ames de Casa van assistir el passat dimecres 1 de març a la presentació oficial de l’any 2006, dedicat al Voluntariat per la Generalitat Valenciana. Els actes van tindre lloc al Palau de Congressos de València, amb la presència del President de la Generalitat, de conferenciants i un nombrós públic. Hem de tindre present que al nostre poble el voluntariat està present en tota la gent que dedica una part del seu temps a les associacions, a organitzar activitats socioculturals, a visitar malalts, a ajudar els veïns... En definitiva, a millorar la qualitat de vida al nostre poble.

 

Dia Internacional de la Dona

El dissabte 11 de març, un grup de dones van assistir al sopar organitzat per l’Associació d’Ames de Casa en la seu de la Casa de la Cultura. Recordem que mentre hi haja desigualtats socials entre dones i hòmens, s’han de fer presents les reivindicacions d’igualtat mitjançant actes que mobilitzen la població per no oblidar els drets de totes les persones.

 

Ajuda al poble sahrauí

Fa unes poques setmanes va haver-hi unes pluges torrencials on estan situats els campaments de refugiats del Sàhara, amb l’agreujant que com les cases estan fetes d’atovó, l’aigua ho va arrossegar tot i es va emportar cases, hospitals i escoles; es van quedar només amb el que portaven posat. Les ONG que treballen allí ens van demanar ajuda per mitjà del seu representant a Nules, sobretot aliments que es puguen emmagatzemar, com arròs, sucre i oli. En l’escola i en la parròquia es va exposar la situació i han contribuït amb eixos productes. Gràcies a tots els qui han sigut solidaris. L’escola agraeix la vostra col·laboració.

 

Comença la Quaresma

Un any més aplega la Quaresma. La vàrem encetar el dia 1 de març amb el ritus de la imposició de la cendra sobre el cap, un signe que ens recorda que estem de pas per este món, però sobretot ens crida a la conversió personal i comunitària. L’assistència a l’acte va ser bastant nombrosa, encara que les festes i els actes que es celebren entre setmana no són massa concorregudes.

Al llarg de les cinc setmanes, els creients anirem fent un recorregut d’acompanyament del Senyor en la seua Passió. Per a ajudar-nos, l’Església ens recomana algunes pràctiques com ara el dejuni, l’almoina i la pregària. No les hauríem de deixar únicament per a este temps; les hauríem de practicar durant tot l’any, però cal fer un esforç durant estos dies i adonar-nos que la vida és una contínua lluita i que hem de posar els mitjans per a véncer.

No desaprofitem l’ocasió, i si la Quaresma ens passa un poc desapercebuda, encara ens queda la Setmana Santa per a donar una espenta a la nostra vida de fe. No deixeu de tindre en compte els horaris de les celebracions i de fer el possible per participar en elles.