Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

PER QUÈ VAIG A MISSA ELS DIUMENGES?

Reproduïm l’article aparegut a la revista Missa Dominical, del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, escrit per Antoni Canal. Si el llegim amb atenció ens pot ajudar a reflexionar seriosament i honestament sobre la missa. 

La pregunta me la fa el director de la revista, i he de respondre com a laic, com a cristià i en una revista dirigida majoritàriament a sacerdots i religiosos. Em sent examinat, i em vénen al cap les respostes dels meus ja llunyans temps d’alumne dels escolapis, de catequesi i catecismes senzills, elementals. I he de trobar respostes pròpies.

També he de repassar la meua història, la meua trajectòria dins del fet genèric del cristianisme, la meua història religiosa. I tot es complica.

Vaig a missa perquè crec, i perquè ho crec. ¿Vaig a missa els diumenges perquè ho mana l’Església? ¿Vaig a missa els diumenges perquè és el dia d’assistència obligatòria?

Podria anar els diumenges per inèrcia, perquè sempre s’ha fet així (diumenge, dia del Senyor), a més d’alguns «dies de guardar», o alguns dies en què toca perquè toca.

Podria dir, he de dir, que vaig a missa per necessitat. Per necessitat de resar no jo sol, no privadament, que açò es pot fer cada dia i en qualsevol moment. Puc i vull dir que assistisc a missa els diumenges per la necessitat de resar comunitàriament, amb gent que conec o que tinc vista, i també amb gent que no conec, o que no l’he vista mai o que potser mai m’havia fixat en ells. Vaig a missa per a, amb una altra gent, variada, diversa, diferent de mi possiblement en moltes coses, poder compartir una estona d’oració, d’acció de gràcies, de l’acció de gràcies que ja és l’Eucaristia.

Podria dir que vaig a missa voluntàriament, per gust, sense que res m’ho mane; tampoc sent que ningú m’ho ordene, excepte una necessitat interna. Necessitat d’anar a missa.

Voldria dir, senyor director, que vaig a missa per a acostar-me, col·lectivament, a Déu, que és Pare, Fill, Esperit Sant, per a donar gràcies per tot, per la vida, pel sol fet de ser i de ser viu, pel fet de tindre l’opció a poder fer coses, a pesar de totes les misèries, grans i xicotetes, que com tot ésser humà, i tots els humans, arrossegue i arrosseguem.

Però la pregunta me la complica el meu fill, de sis anys, quan em pregunta: ¿per què hem d’anar a missa els diumenges? En este moment veig que he de donar una resposta senzilla, clara, neta, que la puga comprendre tant un xiquet com un doctor en física quàntica, i sé que no estic capacitat per a fer-ho, però la necessitat obliga. I he de complir, no ja amb el meu director, sinó amb el meu fill, que espera una resposta comprensible.

I dins de les meues limitacions, que són moltes, més que les que vull i que les que puc superar, he d’intentar alguna resposta.

I he de començar per dir-li que és una acte d’amor, d’amor com el que hi ha entre pares i fills. Que l’amor és una cosa que existeix, que viu i que té existència pròpia. I que tot el que té vida s’ha de cuidar, hem de cuidar la vida, i l’amor, també.

Si tenim plantes a casa les cuidem, les reguem, les adobem, procurem que estiguen boniques perquè donen flors, o fruits. Igual fem amb les mascotes. Això mateix hem de fer amb qui estimem: hem de cuidar este amor, hem de parar atenció amb l’amor, perquè este és viu, i viu perquè som vius, i viu en i amb nosaltres.

Així, anem a missa perquè estimem Déu, el nostre Pare, que ens estima, i perquè som fills que també estimem, com a casa ens estimem i estimem els qui coneixem. I com que estimem, també hem de cuidar l’amor, mantindre’l, fer-lo créixer i que done fruit.

Així potser el meu fill ho entenga i accepte millor açò d’anar a missa els diumenges, o això espere.

Antoni Canal

0 comentarios