L’Exaltació de la Santa Creu

José Vte. Manzana

 

Allà per l’any 320, l’emperadriu Elena de Constantinoble va trobar la Vera Creu, la creu en què va morir Nostre Senyor Jesucrist. L’emperadriu i el seu fill Constantí varen manar construïr, en el lloc on es va trobar, la Basílica del Sant Sepulcre, on varen guardar tan preuada relíquia. Un anys més tard, el rei persa Cosroes II, en l’any 614, va envair i conquerir Jerusalem i es va emportar la Creu, col·locant-la sota els peus del seu tron, com a signe de despreci pel cristianisme. Però, en el 628, l’emperador Heracli el va derrotar i va recuperar la Creu, que va portar novament a Jerusalem, el 14 de setembre del mateix any. Per tan gran esdeveniment, es va fer una cerimònia en què la Creu va ser portada, en persona, pel mateix emperador per tota la ciutat. Des d’aleshores, eixe dia va quedar assenyalat en els calendaris litúrgics com el de l’Exaltació de la Santa Creu, o de la Vera Creu.
La Creu és el fruit de la llibertat i l’amor de Jesús, en la qual Ell ha volgut mostrar-nos el seu amor i solidaritat, compartint el nostre dolor i fer-lo redemptor. Jesús, no ha vingut a acabar amb el sofriment: el sofriment seguirà present entre nosaltres. Tampoc no ha vingut a explicar-lo, per la qual cosa seguirà sent un misteri. Ha vingut per acompanyar-lo amb la seua presència. En presència del dolor i mort de Jesús, el Sant, l’Innocent, l’Anyell de Déu, no podem rebel·lar-nos davant del nostre sofriment, ni davant del sofriment dels innocents, tot i que continue sent un gran misteri.
En tota la seua vida, Jesús no va fer més que baixar: en l’Encarnació, a Betlem, en el desert. Perseguit, humiliat, condemnat. Sols puja per anar a la Creu, i en ella està elevat com la serp en el desert, a fi que el vegem millor, per atraure’ns i infondre’ns esperança. Jesús no ens salva des de fora, ho fa compartint els nostres problemes; no està a la Creu per adoctrinar-nos amb paraules, sinó per a compartir el nostre dolor solidàriament.
No tinguem por; la Creu és un signe més (+), enriqueix, no es un signe menys (-). Els sofriments passen, però el que hem patit (la maduresa adquirida en el dolor) no passa mai. La Creu són dos pals que es creuen: si acomodem la nostra voluntat a la de Déu, pesarà menys. Si besem la Creu de Jesús, besem també la nostra creu, que no és més que una ascleta de la Seua. Qui no pateix, queda immadur; qui accepta el patiment, se santifica; i qui el rebutja s’amarga i es rebel·la. En dos frases:
-Vos adorem, oh Crist, i vos beneïm.
-Perquè, per la vostra Creu, heu redimit el món.
Sí, o sí?, ja que, si no fóra així, quin sentit tindria que celebràrem alguna cosa que no ens portara res millor que el que tenim, que el que som, que no ens salvara?