Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

Història i situació socioreligiosa actual d’Eslida

Òscar Pérez Silvestre

 

L’origen de la població cristiana d’Eslida hem de buscar-lo en les famílies que van repoblar la vila entre 1611-1612, després de l’expulsió dels moriscos (1609). Tal repoblació va ser promoguda pel Duc de Medinaceli, senyor d’estes terres i de molts altres pobles de la serra d’Espadà.
La quantitat d’habitants va anar augmentant lentament, però progressiva, fins al segle XIX, i va produir diverses vocacions eclesiàstiques. Ja dins del segle XX, cap a la dècada de 1930 hi ha una població d’unes 1.700 persones, però la Guerra Civil i els canvis socials i econòmics posen en marxa una emigració que al principi és estacional per a treballar en la recol·lecció de collites latifundistes (França, Catalunya) o en la indústria de la Plana i de València.
La projecció d’Eslida com a colònia d’estiu, iniciada a la primeria del segle XX, converteix el poble en un centre receptor de visitants, amb uns màxims d’ocupació que podem situar en la dècada de 1980. Tal fenomen, unit a les possibilitats d’estudiar una carrera universitària, va accelerar l’aparició de parelles mixtes, és a dir, formades per una persona d’Eslida i una d’una altra localitat. Si bé no és una pauta general, moltes d’estes famílies viuen habitualment fora del poble per motius de treball i de relacions. Este fet, sense cap dubte, afecta la quantitat de població efectiva durant l’any, situada en 915 habitants segons el cens de 2009. El descens de població s’ha frenat bàsicament per dos motius: en primer lloc, per la decisió d’algunes parelles (mixtes o no) que han mantingut o han posat la seua residència a Eslida, i també per la immigració dels últims anys, sobretot de procedència romanesa i marroquina.
Hi ha, encara, altres factors que cal tindre en compte des del punt de vista sociològic: sense cap dubte, el grau de cohesió de la població es pot mesurar també per l’existència o no d’associacions i de grups de relació. A Eslida, estan en funcionament tres associacions sense ànim lucratiu. La d’Ames de Casa i La Passió realizen diverses activitats al llarg de l’any per a les persones associades i obertes al poble, i en el cas de La Passió se centra en la representació anual de la Passió i Mort de Jesucrist, amb 10 anys de vida. A més, tenim la Banda de Música amb Escola d’Educands, i la Rondalla que actua en algunes celebracions eucarístiques. Altres entitats més sectorials són de tipus esportiu (Volta a les Fonts), productiu (oli) i econòmic (turisme rural). Estes que hem citat són les que tenen una presència més visible.
Les característiques de la població que assisteix a la parròquia durant la major part de l’any són l’elevada mitjana d’edat, llevat d’algunes celebracions puntuals amb una clara dimensió identitària que aglutinen més parroquians. Estem parlant del dia del patró, Sant Lleó el Gran (diumenge posterior al Diumenge de Resurrecció) i el dia dedicat al Crist del Calvari (últim dimecres d’agost, actualment), amb una processó concorreguda per tota la població, visitants i esliders i eslideres emigrats des de fa dècades que retornen al poble ni que siga per passar el dia amb la família i vore el seu Crist.
Cal destacar que l’aparició del full parroquial L’Alé (desembre de 1994) ha representat un instrument que interessa no tan sols a les persones que van a la celebració de l’Eucaristia, sinó també a moltes altres que, sense anar regularment, tenen interés en les informacions religioses i locals que es publiquen. Des de 1994 s’han publicat 122 números, alguns d’ells especials. Amb una tirada de 125 exemplars en paper, actualment es pot accedir també a la informació des d’Internet (9.114 visites). Es pot visitar en http://parroquiaeslida.blogia.com/.

Breu història del temple parroquial del Salvador
D’acord amb la documentació que va exhumar Miguel Gómez Mondragón, el temple parroquial d’Eslida es va començar a construir l’any 1429, en una parcel·la annexa a la mesquita, segurament amb unes dimensions inicials més reduïdes i ben diferents de les actuals. Possiblement fou amb l’expulsió dels moriscos l’any 1609 i la repoblació posterior (1611) que es van reprendre les obres i es va ampliar per tal d’adaptar-se a un grup major de cristians. Així, dels llibres sagramentals i de fàbrica Miguel Gómez va poder extraure estes dades concretes:
Any 1691: es daura l’altar del Santíssim Crist del temple parroquial.
Any 1693: es daura l’altar de la Mare de Déu del Roser.
Any 1694: es daura l’altar de sant Roc.
Any 1696: es fa l’encenser de plata, el portapau i la naveta.
Anys 1696-1697: es daura l’altar major, de tall barroc, inaugurat amb motiu de la festivitat del Corpus Christi.
Any 1697: es fa l’alba llarga i la caixa dels morts.
Any 1699: el poble costeja l’obra del cor sobre el cancell de la porta d’accés al temple.
Any 1700: es fa el frontal i la casulla verda.
Any 1703: es fa la creu de plata i es col·loquen les relíquies i el Lignum Crucis.
Any 176?: es construeix la cúpula el·líptica de l’actual capella de la Comunió.
Les campanes porten data de 1686 (Santa Bàrbara) i 1778 (Sant Vicent Ferrer).
El creixement de la població a l’inici del segle XVIII havia arribat a un màxim que demanava una ampliació del temple parroquial. Eslida devia tindre aleshores uns 900 habitants, per als quals era prescriptiva l’assistència a missa. El contracte d’ampliació es va firmar amb el mestre d’obra Jacinto Agustí Jurado, que va actuar també en l’església de l’Assumpció de la Vall d’Uixó i a Cabanes. L’obra interior contractada consistia en una ampliació del temple amb dos naus laterals, la construcció de la sagristia, d’una capella de la Comunió més capaç i la redecoració general.
Les noves obres, però, en canviaren totalment l’aspecte: a més de guanyar amplitud gràcies a les naus laterals, es va reorganitzar l’espai i es construí una capella de la Comunió de cúpula de mitja llima amb més capacitat que la del segle XVII (existent encara i amb decoració original de tall barroc prou deteriorada, però sense l’ús primigeni), una sagristia i un presbiteri dignes. La decoració de rocalla en l’extradós dels arcs formers i les restes d’esgrafiats en l’intradós dels arcs faixons i en les cupuletes semiesfèriques de les naus laterals dignifiquen encara més l’aspecte suntuós però senzill del nostre temple.
Els fets bèl·lics del període 1936-1939 van deixar el temple en una situació de ruïna interior molt penosa, de la qual es va recuperar molt a poc a poc amb intervencions no sempre afortunades.
En els primers dies del conflicte, el rector Mn. Pasqual Tomàs Portolés es va veure obligat a entregar les claus i a anar-se’n. El temple fou assaltat i destruït totalment per les forces revolucionàries: els altars, els quadres atribuïts a Planes, la quasi totalitat d’imatges (llevat del cap de la imatge de Sant Lleó, de la primitiva imatge del Crist de la Vila, i d’una peanya processional corresponent als sants Abdó i Senén), el púlpit i la pila baptismal; tot fou cremat a la plaça. Van desaparéixer les portes de la sagristia i van obrir una porta lateral i un finestral visibles a hores d’ara al mur que mira vers la plaça de l’Ajuntament. Dels ornaments només van quedar les estovalles de l’altar. També va desaparéixer una part de l’orfebreria, i només es va poder recuperar la custòdia, el reliquiari de la Vera Creu, un encenser, quatre canelobres, dos calzes (un d’ells de plata), la naveta (de plata) i un copó (també de plata). Per una visita del bisbe de Tortosa coneixem l’existència d’un reliquiari de plata del patró sant Lleó, el qual, passada la guerra, no aparegué. Pel que fa a les campanes, no varen patir cap dany.
L’edifici, arruïnat, es va convertir en el lloc d’abastiment de queviures i durant tres anys no hi hagué cap manifestació de culte. Pel juliol de 1938 la població fou traumàticament evacuada pel fet d’haver-se quedat entre els dos focs marcats per la línia XYZ, que envoltava les poblacions d’Almenara, la Vall d’Uixó, Eslida, Jérica, Viver i Bejís. El front d’Artana i Eslida es consolidà en mans de l’exèrcit nacional cap al final de juliol de 1938.
Tot i que no es coneixen bombardejos sobre la població, l’abandó del temple parroquial continuà fins al final de la guerra, amb el consegüent deteriorament. En la postguerra es va tractar de recuperar la normalitat amb els pocs recursos econòmics disponibles i es va dignificar tant com es va poder, però inadequadament, l’interior del temple amb algunes imatges de fusta i altres de guix fabricades en sèrie. Fins i fins i tot el retaule de l’altar major es va comprar d’este material. Altres intervencions posteriors han realitzat treballs de manteniment de la il·luminació, de la pintura i de les humitats, alguns dels quals no s’acomoden a l’estil ni a les necessitats de l’edifici, que té la condició de Bé de Rellevància Local.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres