EL PROCÉS DE LA MÒLTA AL MOLÍ D'AIRE D'ESLIDA

Novament, gràcies a la invitació per l’amic Òscar Pérez, us donem a conéixer quin era el procés de funcionament d’aquest molí en la seua època d’esplendor, per a la qual cosa, a més de les nostres aportacions basades en l’anàlisi etnoarqueològica de l’immoble i de la restitució ideal del sistema tècnic de molturació, reconstruït a partir de paral·lelismes amb el sistema de mòlta documentat en altres molins de vent coetanis, us haureu de valdre de la imaginació.

 

Qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina

Tipològicament i funcional, el Molí d’Aire d’Eslida era un molí blader o fariner que al seu interior comptava amb una senzilla maquinària instal·lada per tal de reduir el gra dels cereals, a pols, a farina i segó, mitjançant la fricció, dels grans de blat, entre els cossos durs i aspres de la superfície de les dues moles.

Quan el llaurador arribava al molí de vent amb els sacs de blat carregat al llom d’alguna cavalleria havia de portar el gra rentat, lliure de pedres, terra, llavors i restes de males herbes i pallús. L’havia d’haver rentat i assecat prèviament al seu pas pel molí, ja que per les condicions de l’emplaçament dels molins de vent era pràcticament impossible dur a termini l’operació de rentat a peu de molí, contràriament al que ocorria als molins fariners d’aigua (hidràulics), que si comptaven amb instal·lacions adequades per a fer-ho: el llavador i el sequer.

Els llauradors, com que no es fiaven dels moliners (recordeu la dita popular: «de moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs»), volien moldre el gra mentre ells romanien al molí i supervisaven l’operació, per això matinaven i s’espavilaven a ser els primers a arribar al molí perquè, d’acord amb la dita popular, «qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina». Generalment, per desconfiança, no agradava deixar els sacs a la lliure disposició del moliner, i fins i tot preferien anar-se’n a un altre molí abans de deixar els sacs i que el moliner els molguera quan els tocara la tanda o arrancara el vent, d’ací la dita «quan el molí no mol, arre mula, a un altre molí».

 

El procés de la mòlta del blat

A la planta baixa del molí, que era diàfana perquè s’utilitzava per a l’emmagatzematge temporal dels sacs de gra i de farina, es feia la recepció dels sacs de blat, que fins i tot es pesaven i es comprovava la seua qualitat i les condicions en què arribava al molí el cereal. Des d’ací, els sacs es pujaven paulatinament a la sala de mòlta a través de l’escala de planta semicircular, avui desapareguda al Molí d’Aire. L’escala conduïa a la sala de mòlta, on s’ubicaven les moles i els engranatges que les feien moure. De cap d’aquests elements no es conserven altres restes que no siguen els forats de l’embigat que sustentava el forjat.1 En aquest pis superior estaven emplaçades les moles, la de baix, anomenada jussana o sotana, era fixa, i la de dalt, que rebia el nom de sobirana o corredora, era mòbil. Sobre les moles estava la gronsa o tremuja, un recipient en forma de tronc de piràmide, dins el qual s’abocava el gra que s’havia de moldre, el qual passava uniformement, mitjançant el colpejat rítmic del cadell,2 a través de la seua obertura inferior a l’ull de la mola. Una vegada mòlt el gra i transformat en farina, aquesta queia al farinal, un conducte que arriba a la planta baixa i a través del qual la farina anava caient directament de les moles al sac. Ací no hi havia màquines que cernien la farina, cadascú se l’havia de cerndre de forma manual a casa amb un sedàs, i separar la farina del segó. Segons la qualitat del gra i la varietat del blat s’obtenia farina de primera, segon i tercera.

 

Com es movien les moles?

La pesada mola sobirana era moguda per uns engranatges que giraven en fer moure el vent les antenes del molí, les quals estaven integrades en l’armadura de fusta que cobria la torre i descansava sobre un galze, avui desaparegut. Aquesta estructura que cobria el molí, de la qual solament es tenen referències documentals i gràfiques, tenia forma cònica i per paral·lelisme amb altres molins com els de Mallorca, sabem que era giratòria i estava relacionada directament amb la maquinària que feia moldre el blat. A fi que comprengueu millor quina era la distribució i l’esquema de la maquinària del molí per al procés de molturació, us adjuntem, per a la seua observació, el dibuix de la restitució ideal de la maquinària del molí de Cotna, emplaçat al tossal dels Castellons al terme municipal de Teulada (la Marina Alta).

La revolució industrial i amb ella la introducció de molins moguts per màquines de vapor, gasogen, gasoil o electricitat, arraconaren l’ús dels molins moguts per l’energia eòlica (també els hidràulics) i aquest caigueren en desús, però no en el sac l’oblit, ja que ara, per tal que no perdeu la memòria d’allò que va ser el Molí d’Aire, us hem parlat del seu funcionament.

 

Notes

1. Aquest molí, a diferència d’altres molins valencians, no tenia cambreta o entresol, a sota del forjat del pis superior –com s’observa en el dibuix adjunt–, un espai  que solien utilitzar els moliners com a habitatge.

2. És una petita peça de fusta mòbil, que es situava entre la boca de la tremuja i l’ull de la mola per fer caure amb constància i regularitat el gra que s’havia de moldre.

Jaume Buïgues i Vila

* Tècnic de gestió cultural de l’Ajuntament de Teulada

Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta